L’AUTOR

Mai vaig ser només espectador

 

Em dic Santiago Ramentol Massana, vaig néixer l’1 de juliol de 1948, i sóc doctor en ciències de la Informació. Estic casat des de sempre amb Montse Sintas, periodista i titulada en treball social. Tenim un fill, Marc (metge), i una filla, Irene (periodista), ambdós profundament implicats en la seva professió i, d’una manera o d’una altra, en la política catalana. També estan casats: amb l’Eva (pediatra) i l’Oriol (advocat). I la família ha continuat amb la incorporació d’una neta (Ivet) i quatre néts (Martí, Otger, Joan i Lluc), sense un futur professional encara definit. Els meus pares es deien Santiago i Isabel. Vaig ser el primer de sis germans: Isabel (administrativa i comercial), Jordi (químic i ex-alt directiu de la Indústria Farmacèutica, Mercè (metgessa), Oriol (advocat) i Immaculada (metgessa).

El divendres 31 d’agost del 2018, quan vaig complir 70 anys, em vaig jubilar com a docent de Periodisme Científic i d’Estructura de la Comunicació. La meva expertesa acadèmica ha girat sempre al voltant d’aquestes dues àrees de coneixement, encara que especialment centrada en la comunicació de la ciència i de la tecnologia. Però de forma menys reglada, m’han interessat molt la prospectiva (és a dir, l’anàlisi científica del futur), i també els processos de desinformació (i en conseqüència, el món apassionant de les anomenades centrals d’intel·ligència). Per tant, em considero un fan de les novel·les, les sèries i les pel·lícules del gènere negre (inclòs l’espionatge) i també de la bona ciència-ficció.

Estic, repeteixo, jubilat des de l’agost de 2018, però la Universitat Autònoma de Barcelona m’ha anomenat Professor Honorari, així que conservo, entre molts records, amigues i amics, el despatx 111 a Bellaterra, les prestatgeries, plenes de llibres i documents (que mai no me’n portaré), l’armari i el fitxer de metall, i el vell i lent ordinador. En aquest despatx 111, un nombre especialment interessant, he conviscut amb Aida Martori, Núria Torras, Lluís Reales i Antoni Vall. S’assembla, per la seva densitat humana, a la cabina dels germans Marx. Però també s’hi acumula molta intel·ligència col·lectiva. És a dir, segueixo formant part del Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura, un espai força tranquil dins del de vegades convuls y sempre complex ecosistema universitari.

Estic relacionat amb la vida universitària, a la UAB, des de l’any 1976 fins ara mateix, primer com a professor associat (i treballant com a periodista), i després com a professor titular. He estat director de Departament, coordinador de tot el Grau de Periodisme i vicedegà de la Facultat.

Però abans de ser professor titular, la meva vida professional com a periodista havia durat més de vint anys. He estat director de tot tipus de mitjans de comunicació: de diari (Avui), de setmanaris (revista Mundo, Prisma Internacional, Ciencia y Vida/Science et Vie…), de televisió (informatius diaris de TVE a Catalunya) i de ràdio (Ràdio Estel), entre altres molts càrrecs de responsabilitat en aquests i altres mitjans. He treballat al Diari de Terrassa, Hoja del Lunes de Mallorca y Barcelona (periòdics ambdós de les respectives Associacions de Premsa, després Col·legis de Periodistes), Mundo Diario i El Periódico de Catalunya. Vaig ser president de l’Agència de Qualitat d’Internet (Iqua), un organisme d’àmbit estatal que ordenava la circulació de continguts en xarxa. Vaig ser durant 13 anys (2002-2015), secretari general del Consell de la Informació de Catalunya, l’organisme que gestiona el Codi Deontològic dels periodistes catalans.

[Obro un parèntesi, perquè vull dedicar un espai especial a la direcció del diari Avui. Allà vaig viure el bo i millor de la professió periodística, però també totes les seves perversions. El meu nomenament responia a la necessitat de competir amb un Diari de Barcelona, en català, renovat i amb forta influència del Partit Socialista. Algun periòdic va destacar la paradoxa que l’Avui, un mitjà de l’àmbit convergent, hagués nomenat un director de l’àmbit socialista. I així va quedar enregistrat en algunes informacions periodístiques (en algun cas, de forma interessada). En efecte, jo havia militat al partit de Josep Pallach i, posteriorment, de forma transitòria, en el PSC de Joan Raventós. Però llavors, tot i sentint-me d’esquerres, no formava part de cap organització política. Ja feia temps que m’havia allunyat de qualsevol pressió partidista.

Els responsables econòmics de l’Avui havien encarregat un estudi que qualificava el vell diari pujolista de gris, antiquat i partidista. Vaticinava que perdria la meitat dels seus lectors. I arribava a la conclusió que el seu futur era molt incert. Així que van consultar a qui havien de consultar: en Lluís Prenafeta, llavors secretari de la Presidència de la Generalitat (naturalment, amb el vistiplau del president Pujol). I l’historiador Joan B. Culla va suggerir el meu nom.

Abundaven els bons i les bones professionals, però estructuralment la redacció de l’Avui era el que més s’assemblava a l’oficina sinistra: plena d’elements estancs, despatxos i despatxets foscos, desordre general i sense ordinadors. Jo venia de El Periódico, on havia estat pioner de la introducció de les noves tecnologies. En canvi, a l’Avui, alguns articulistes encara escrivien a mà. I es respirava un ambient de dictadura militar en tot allò que es referia a l’ús de la llengua en l’àmbit periodístic, plena d’arcaismes i textos incomprensibles.

Es va d’haver de llançar gairebé tot: les parets, les vidrieres, les màquines d’escriure, la retòrica convergent, els espies de la Plaça Sant Jaume, la por… Durant els dos o tres primers mesos es va treballar contra rellotge en una situació propera al caos, plena de pols, cops de martells i introducció dels nous i costosos ordinadors. I a poc a poc, va emergir un nou Avui que no solament no havia perdut lectors, sinó que n’havia guanyat. Tot això es pot consultar a les hemeroteques.

I aquesta és la part positiva.

Els canvis a l’Avui van desconcertar els impulsors del Diari de Barcelona. Es van enfadar molt. Havien treballat amb la hipòtesi que tot seguiria igual. Confiaven en què l’Avui s’enfonsaria. Se sentien guanyadors. I van organitzar, com a resposta, una campanya (amb el suport entusiàstic de El País i El Periódico) el lema de la qual era “Un bon diari no es copia”, considerant que l’Avui estava imitant el seu model. També tot es pot estudiar i comparar a les hemeroteques.

L’Editor del nou Avui era Max Cahner, un intel·lectual nacionalista aparentment malcarat, amb cara de pocs amics, de pensament (segons alguns) recargolat, però de qui tinc un bon record, per la seva cultura, el seu respecte a la meva capacitat de decisió i a la llibertat dels periodistes. Vàrem dissenyar el nou Avui des del Palau Requesens, un edifici gòtic força desconegut, amb una entrada discreta al final del carrer del Bisbe Caçador, que dóna accés a una placeta magnífica, també gòtica, seu de l’Acadèmica de les Bones Lletres i llavors de la Revista de Catalunya que Cahner dirigia.

Cahner mai no va interferir en el meu treball, ans al contrari va contenir totes les pressions que arribaven des de l’exterior. I com que ni ell ni jo responíem als desitjos dels vells propietaris, acostumats a tractar el diari com la seva finca particular, van patir dos complots.

El primer, al cap d’un any aproximadament, organitzat pel mateix Prenafeta. Pretenia substituir Cahner per Xavier Domingo, un amic seu d’escapades, gastrònom i faldiller, antic corresponsal de Cambio 16 a Catalunya. El meu relleu com a director seria Vicent Sanchis. Va fracassar estrepitosament. No n’explicaré els detalls més escabrosos. El mateix Prenafeta em va convidar a dinar a Ca l’Isidre, un restaurant de luxe, amb clients egregis, però no sempre reputats, ubicat al carrer de les Flors, molt a prop del monestir romànic Sant Pau del Camp i del Paral·lel. El menjador estava rodejat de pintures i litografies diverses, entre elles quadros de Miró, Picasso i Cuixart. Prenefeta va admetre l’error, va demanar perdó i es va comprometre a no intentar-ho més. Em va dir que es dedicaria a combatre Miquel Roca, i que aquesta batalla sí que la guanyaria.

La segona conspiració tenia més llarg recorregut (ja s’havia manifestat d’inici), va estar organitzada pel mateix Miquel Roca. Es va expressar amb tota la seva cruesa en un dinar tête à tête en una marisqueria, en el marc d’una conversa del tot absurda (de la qual evito els detalls més insòlits i insolents). Em va recordar que l’Avui era propietat de Convergència, i que jo l’havia convertit en un diari que no era el seu. No podia veure a Prenafeta ni en pintura. Em va informar que faria tot i més per aconseguir el meu cessament, tot anunciant el nom de qui em substituiria.

I efectivament així va ser. Pocs mesos més tard, Cahner em va telefonar a casa (jo estava al llit amb 39 graus de febre) i em va demanar que em reunís urgentment amb ell al restaurant El Paraigua, a la plaça de Sant Miquel, al costat de l’Ajuntament de Barcelona. Va dir que venia de Palau i que Pujol li havia demanat un cessament, el seu o el meu. O el dels dos. Va ser el meu. Li vaig comunicar el nom de qui em substituiria, i ell em va respondre que de cap manera seria aquell que jo l’indicava i que m’havia suggerit en Roca. Insistí en què tot estava obert i que li havien demanat que busqués candidats. El van enganyar o em va enganyar. Una vegada consolidat el meu substitut, ell i els poders de la Plaça Sant Jaume es van carregar Cahner. I aquí tanco el parèntesi].

La sortida de l’Avui en va enviar directament a l’atur. No hi va haver oferiment de portes giratòries com era costum. Mesos més tard, em va recuperar Lluís Bassat per a la seva empresa, en una trobada casual a Liceu. Però el meu destí era la Universitat. Així que vaig acabar la tesi i posteriorment vaig guanyar una plaça de professor titular de Periodisme Científic.

Ja en plena consagració a la universitat, vaig obrir una etapa provisional de serveis especials per a dedicar la meva activitat a l’àmbit del servei públic. I així des del punt de vista de la responsabilitat pública, he ostentat càrrecs d’alta direcció dins del Govern de la Generalitat. Cal destacar especialment el de director general de Mitjans i Serveis de Comunicació Audiovisual en el Govern del president Pasqual Maragall, a proposta d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Des d’aquest càrrec, es va planificar el trànsit de la televisió analògica a la digital, un objectiu molt complex, perquè va requerir coordinar recerques molt potents en l’àmbit espanyol, català i europeu; anàlisis prospectives molt rigoroses, incloent-hi la consulta als experts globals més destacats. Aquest pas fonamental va exigir una coordinació permanent amb les autoritats europees i espanyoles, la preparació i desenvolupament de canvis substancials en l’estructura de la comunicació audiovisual del nostre país, en el desplegament de centres emissors i repetidors per assegurar el transport de senyal, en la tecnologia usada pels prestadors de serveis audiovisuals (d’àmbit espanyol, català i de proximitat), en el parc d’aparells de televisió, les antenes particulars i col·lectives.

També calia adaptar tota la normativa audiovisual i de la Societat de la Informació, i des de la Direcció General de la qual n’era el responsable, es van formular les bases de la Llei de l’Audiovisual de Catalunya. I finalment vaig ser nomenat conseller i després conseller-secretari del Consell de l’Audiovisual de Catalunya. El càrrec de conseller del CAC és equivalent al rang de secretari del Govern. Passats aquests anys, vaig tornar a l’acadèmia.

En la meva condició de periodista especialitzat en ciència i tecnologia vaig ser responsable de l’àrea de Cultura i Ciència de El Periódico, director de la versió espanyola de la revista francesa Science et Vie, i d’un programa de ràdio premiat titulat Bojos per la Ciència. Vaig promoure la creació de l’assignatura de Periodisme Científic a la UAB, que va ser la primera matèria d’aquest contingut no només a Catalunya, sinó també en tot l’àmbit espanyol. He impartit aquesta assignatura durant més de 30 anys, des de l’any 1986 fins ara, en el moment de la meva jubilació. I ara continuarà amb Lluís Reales.

També en l’exercici d’aquesta especialitat (en aquest cas comunicació corporativa d’una institució científica), cal situar-hi el fet d’haver estat, durant els anys 1991 i 1992, responsable de Comunicació i Imatge de la Universitat Autònoma de Barcelona (amb Antoni Merino i Concha Valls, prematurament morta), amb la reorganització a fons de la unitat corresponent i la potenciació de la comunicació científica per sobre de la protocol·lària, la qual cosa no va ser gens fàcil. També vaig desenvolupar aquesta mateixa tasca, en aquest cas com a assessor, a l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona (amb Núria Llistar de responsable de Comunicació).

En l’àmbit de la ciència, la tecnologia i la prospectiva, he publicat tres llibres i he participat en quatre obres col·lectives.

 

Llibres propis:

  • “Els silencis de la ciencia”, publicat a Edicions 3i4, l’any 2000, (ISBN 84-7502-598-6).
  • “Déu és raonable: la ciència contra les religions?”, publicat a Editorial Mediterrània, l’any 2004 (ISBN 84-8334-534-X).
  • “Teorías del desconcierto. Viaje al fondo de la incertidumbre: los pensadores que diseñan un futuro global”, publicat a Editorial Urano, també l’any 2004 (ISBN 84-7953-568-7).

 

Obres col·lectives:

  • “Memòria de la transició a Espanya i a Catalunya: els mitjans de comunicació”, el capítol 6, titulat “TVE o allò que la memòria no sol recordar”, publicat a l’editorial Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, l’any 2004 (ISBN 84-475-2773-5).
  • “Cómo ganar unas elecciones: comunicación y movilización en las campañas electorales”, el capítol 4, titulat “Cómo sobrevivir con éxito en la selva mediática”, publicat a Paidós, l’any 2008 (ISBN 978-84-493-2173-3).
  • “Veintinueve maneras de concebir el silencio”, el capítol titulat “Cuando la ciencia guarda silencio”, publicat a l’editorial Servicio de Publicaciones de la Diputación de Castellón, l’any 2008 (ISBN 978-84-96372-63-4).
  • I finalment (i en aquest cas també com a coordinador), a l’obra titulada “Contra la ignorància informada”, com a autor del capítol 1, titulat “La nova era: entre el desconcert i l’esperança. O quan el futur és una mirada que llencem envers l’horitzó i ens torna en forma de preguntes”, publicat a Edicions CSXXI, l’any 2012 (ISBN 978-84-96786-44-8).

 

El meu currículum acadèmic i professional, que s’exposa a l’apartat “L’obra” d’aquesta web, amplia i detalla tots aquests i altres capítols de la meva vida.

 

 

CONTACTE

SANTIAGO RAMENTOL MASSANA
santiago.ramentol@uab.cat

*Camp obligatori

3 + 11 =