L’ESCENARI

1948, l’any que va canviar-ho tot

 

El 28 de gener de 1848, un explorador, de nom James Marshall, va arribar al Fort New Helvetia, amb una pedra de dimensions considerables, en la qual dominava el color groc brillant. Aquella petita fortalesa i, al mateix temps, ranxo havia estat construïda a la confluència dels rius Sacramento i Americà, a prop de l’actual San Francisco, a l’alta Califòrnia. L’havia fundat un ciutadà d’origen suís, John Augustus Sutter, l’agost del 1839. S’havia convertit en lloc de residència o punt de repòs per als pioners que havien superat totes les enormes dificultats de creuar el territori nord-americà, a peu o a cavall, sols o en caravana. New Helvetia era un fort erigit amb murs de pedra (no de fusta), dues torres de vigilància, unes quantes cases al seu interior i una capella on, sobre el seu campanar, onejava la bandera americana.

Al seu voltant s’hi va constituir una colònia que, amb el temps, es convertiria en la ciutat de Sacramento, la capital (encara avui) de l’Estat. Sutter va aconseguir que el governador Juan Alvarado li cedís 48.839 acres de territori (gairebé 200 quilòmetres quadrats) i li atorgués nombroses subvencions. Sutter va estar relacionat amb nombrosos negocis sospitosos i ha estat considerat un dels més grans estafadors de la història.

Entre 1836 i 1890, gairebé 100.000 persones, homes, dones i també infants, van viatjar cap a l’occident americà, en allò que es coneix com la Conquesta de l’Oest. Els indígenes en van ser les víctimes. Al principi, uns pocs milers d’aventurers i pioners van arribar a Califòrnia. Molts havien creuat la Vall de la Mort, la zona més desèrtica i àrida dels Estats Units, amb temperatures que superaven (i superen) els 50 graus. Més tard, l’any 1913 s’assoliria un pic de 56,7 graus, rècord absolut al Planeta. Feia, i fa, tanta calor que es podien coure ous ferrats a les pedres. Les llargues caravanes havien superat totes aquelles terribles condicions. James Wilson Marshall, el de la pedra groga, n’era un.

Se’n va rodar una pel·lícula emblemàtica d’aquella odissea, estrenada l’any 1966, codirigida por John Ford, Henry Hathaway i George Marshall, i protagonitzada per actors tan famosos com John Wayne, James Stewart, Carroll Baker, Gregory Peck, Henry Fonda, George Peppard, Debbie Reynolds, Richard Widmark i uns quants més. La veu del narrador la va posar Spencer Tracy. Rodada en color i cinerama, durava gairebé dues hores i mitja. Va guanyar tres Òscars i va obtenir cinc nominacions més.

Aquella aventura llegendària (i també massacre) va donar molt de si en el món de Hollywood i també de la literatura, generalment barata. Va originar-ne un gènere: el western. Les històries del Far West. I els espagueti westerns, alguns més que notables, com els de Sergio Leone. Els que ja tenim una certa edat recordem les batalles amb els indis (els pells roges), els conflictes entre ramaders i entre aquests i els agricultors, els cowboys (vaquers) i els genets solitaris, els exploradors, els sheriffs i/o marshals, els jutges, els enterramorts, els pistolers, els malfactors, els bandolers i els caça-recompenses, el general Custer, Buffalo Bill, els revòlvers (el Colt 45 a 17 dòlars), els rifles (Winchester), les diligències, les inacabables caravanes, els cavalls pura sang, el ferrocarril, els saloons i sovint bordells (amb les seves portes escurçades que s’obrien en els dos sentits), el whisky i la cervesa de la casa, el tabac de mastegar, les cartes de pòquer, els daus, el pianista, la roba interior masculina d’una peça (union suit), les noies de bon veure i bon jeure (ladys of the night), el cancan autòcton… Masclisme a ultrança.

I resulta, com a mínim curiós, que espectadors de tots els racons del Planeta ens sentissin identificats amb aquells personatges i escenaris. Un dia, els Reis Mags em van portar un fort de fusta i em vaig posar la mar de content.

Però tornem al principi de la història. Aquell 28 de gener de 1848, Marshall es va presentar amb una pedra amb traces grogues brillants. De seguida, va sospitar que era or. Però Sutter no s’ho acabava de creure. Així que Sutter i Marshall van investigar-la més a fons, i van arribar a la conclusió (encertada) que, efectivament, era or. Vull creure, i ho he llegit en algun lloc (però no ho puc demostrar), que l’1 de juliol de l’any 1848 van començar a arribar els primers exploradors. Si no e vero e ben trovato.

L’autèntica febre de l’or es desenvolupà al llarg del 1849, impulsada per centenars de caçadors de fortuna (forty-niners), garbellant la sorra dels rius o cavant túnels a la muntanya. Paradoxalment, ni Sutter ni Marshall se’n va beneficiar.

El 1848 també és conegut com l’any de les grans revolucions contra l’absolutisme i contra els imperis. Se’n diu la primavera dels pobles. Iniciades a França, es van estendre per gairebé tota Europa. Van fracassar. Però les seves idees, somnis i il·lusions acabarien tenint una gran influència en els moviments socials i polítics del futur.

Cent anys després

Jo vaig néixer just cent anys després d’aquells esdeveniments: l’1 de juliol de 1948. El modern Fort New Helvetia s’anomena ara Silicon Valley. També està a Califòrnia, a tocar de San Francisco, molt a prop del lloc on John Augustus Sutter va construir el seu ranxo primitiu. I el nou or és el sistema digital binari i les tecnologies que l’apliquen (les TIC’s). És una revolució que ha canviat la història. I la meva aventura està especialment relacionada amb aquesta nova febre de l’or.

Comencem, doncs, pel principi. No tinc cap dietari en el qual els meus pares anotessin allò que va passar el dia que vaig néixer, l’1 de juliol de 1948, dijous: si feia més o menys calor, si el cel estava ennuvolat, entelat o serè, si plovia, si el part va ser molt dolorós (sembla que ho va ser), si el futur del món estava en perill… No he trobat cap quadern de notes en el qual la meva família hi enganxés fotos, estampes, bitllets del tramvia, entrades de cine i altres comprovants. No tinc cap registre sobre allò que va succeir durant els primers moments de la meva vida. Aquests àlbums, sovint una mica carrinclons, es van posar de moda bastant més tard. Ara sé que la majoria acaba entaforat en el lloc més recòndit, dins d’un calaix, d’un armari o d’un bagul, cobert per tones de roba infantil desgastada o al costat de fulls i llibretes de la caixa d’estalvis. Els vells manuscrits es rescaten (si hi són) molts anys més tard, quan aquell nadó ja és un adult, potser un ancià, i vol reviure o remoure allò que no coneix de primera mà, allò que la memòria no pot recuperar: el seu passat més distant.

Tampoc no conservo cap opuscle, il·lustrat amb dibuixos a l’estil i de l’escola de Roser Capdevila, Lola Anglada o Mercè Llimona, que parlés del mes en què vaig néixer: juliol. Avui se’n regalen molts: se n’han esgotat força edicions. Expliquen allò que és de sentit comú i que, almenys aparentment, no canvia mai. És l’estiu i fa calor. Doncs sí, el juliol sol fer calor. Aquell juliol devia fer calor. La gent va lleugera de roba. Llavors potser no tant. Les circumstàncies… Les platges s’omplen de banyistes. Ara molt més que abans.

Aleshores gairebé no hi havia turistes. Per posar-ne un exemple: la delimitació y definició de la Costa Brava, tal com avui la coneixem, no va aparèixer públicament fins un any després, el 1949, i no es va oficialitzar fins a l’any 1965. Ava Gadner, James Mason, Dirk Bogarde, Truman Capote, Elizabeth Taylor, Sean Connery, Sammy Davis, Mel Brooks, John Wayne, Robert de Niro, i tants d’altres, molts allotjats a l’hostal de La Gavina, van gaudir d’aquell paisatge meravellós, però cada vegada menys verge, i es van banyar a les seves aigües cristal·lines. En definitiva, el juliol està farcit d’històries, dites i festes. M’hauria agradat obrir un d’aquests llibres, encara que fos per veure què es destacava fa tants anys i què és allò que ha canviat.

Alguns dels meus coneixements sobre mi mateix i el meu entorn provenen de la memòria d’altres. De la memòria selectiva i nebulosa dels meus avis, víctimes expiatòries dels dos bàndols de la guerra civil. Ells sobrevisqueren, però van morir massa aviat, i evitaven evocar les tragèdies viscudes, com si no haguessin existit mai. De la memòria atemorida y profundament commoguda dels meus pares i dels meus familiars més propers, tots desapareguts, que relataven amb comptagotes allò que succeïa (i allò que envoltava allò que succeïa), perquè les hostilitats havien deixat ferides profundes que els havien traumatitzat i no havien cicatritzat del tot, i la segona Guerra Mundial havia situat la quotidianitat en terra de ningú, a tocar de l’ordre feixista i massa lluny de la llibertat i la democràcia…

No podia comptar amb la memòria dels meus germans i els meus cosins, tots més petits que jo. De les descripcions dels professors de l’època, almenys dels meus, val més no parlar-ne. La meva escola era com un pou negre, ple a vessar de les aigües fecals del nacionalcatolicisme.

Aquell feixisme, que era tan real com la vida mateixa, va amarar tots els escenaris quotidians. Es va estendre durant dècades, i va acabar amb el dictador morint al seu llit o a la seva llitera, a palau o a l’hospital. És igual. Derrotat per l’edat. Enterrat al Valle de los Caídos, un monument a la ignomínia. I aquelles aigües llardoses van portar aquests llots. La reflexió sobre aquell avui indefinit depenia del pes insuportable d’un passat i d’un present que tothom ocultava: històries que anava escoltant mentre parlaven els grans, silencis que no sabia o no podia desentrellar, entre el fum irrespirable dels puros i l’aroma balsàmic del cafè. El passat no existia. I el futur, tampoc. Vaig anar recuperant els instants i els esdeveniments viscuts, però no recordats, mitjançant la lectura de llibres, alguns més fiables que altres. Molts coneixements de segona i tercera mà, com diria Daniel Innireraty. Molts anys perduts.

El país de l’horitzó obscur

Sí. Jo vaig néixer l’any 1948, en els moments més durs de la dictadura. I vaig viure moltes dècades sota aquell règim. Feia nou anys que Franco havia guanyat la guerra civil, i la por, acompanyada d’ansietat permanent, atemoria i congelava tota la societat espanyola, i encara més la catalana. Era una por doble, cuinada i alimentada pels serveis de propaganda del règim franquista: por a la repressió indiscriminada i cruel que el sistema executava sense miraments, i por també al retorn de la guerra civil. Era una por espessa i condensada, obscura, sense tonalitats ni esdevenidor.

No s’albirava un demà més enllà dels rostres rígids de la caverna hispànica. La retòrica feixista era aclaparadora i asfixiant. I els administradors del règim sabien que el pànic amansia, domesticava i anul·lava les voluntats. No només havia guanyat el feixisme militaritzat, sinó que també estava aconseguint força adhesions a còpia de convertir l’amenaça i la mentida en argument digerible.

A poc a poc, s’anava consolidant el franquisme sociològic, que encara avui es manté encofurnat, però latent, en certs sectors conservadors molt poderosos. Només calia observar l’ambient massiu favorable durant les desfilades militars i les visites del dictador a tots els pobles d’Espanya, inclosos els de Catalunya. Bona part de la dreta actual n’és l’hereva més directe.

L’aïllament i la soledat, diguem-ho clar, configuraven el present i modelaven l’esdevenidor de l’oposició democràtica. Els ciutadans del carrer no sabien res d’allò que s’estava cuinant més enllà de la retòrica oficial. Silenci total.

Quan el dictador i la dictadura ja repapiejaven, amb força universitaris (no la majoria) i alguns treballadors en peu de guerra, l’oposició es seguia mostrant dèbil. Recordem-ho: buscava refugi a les parròquies, els seminaris o els monestirs per a fer les seves trobades. Era la cara més amable de l’Església, el contrapunt al nacionalcatolicisme, sobretot a Catalunya. La prova d’aquella feblesa és que van ser els franquistes reciclats els qui, en bona part, van pilotar la transició.

Des de l’any 1970 o 1971, jo formava part del Moviment Socialista de Catalunya (versió Pallach) i, des de finals de 1974, del Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya. A l’altre costat, per qüestions més personals que ideològiques, hi havia l’MSC de Joan Raventós, amb qui també simpatitzava. Entre totes dues famílies, sumàvem quatre gats. Esquerra Republicana de Catalunya era, al Principat, un partit testimonial. Jordi Pujol es movia entre el sector catòlic catalanista, la burgesia il·lustrada i la presó. Entre tots, pocs i sovint mal avinguts.

Un dia i un any que no puc precisar, crec que amb l’Edmon Vallès, potser amb Josep Pallach, no ho recordo exactament, ens vam reunir amb el “representant” del PSOE a Catalunya. Vivia al carrer Gran de Gràcia, una mica més avall de l’estació de metro de Fontana: una casa d’escales angostes i costerudes, sense ascensor; un pis petit, fosc i amb pocs mobles; un personatge anodí y aparentment solitari. Era realment un portaveu autoritzat del socialisme espanyol? Es tractava d’un pis franc? Sincerament, mai ho he sabut. Vaig tenir la sensació que el PSOE era un partit decadent, desgastat per les lluites internes a l’exili, sense demà; al contrari del PSUC, en plena efervescència, dominant. El futur era seu. Anava errat.

Tornant al 1948, i també als anys 50 i 60 del segle passat, vull destacar, una vegada més, que llavors tot tenia el sabor amarg d’allò que era i seria permanent. La tendència a l’infinit. Hi havia la sensació que res no canviaria pels segles dels segles. Els ciutadans eren, per definició, ingovernables quan administraven la seva pròpia llibertat. El poble no era madur. Ni ho seria mai. La democràcia parlamentària era una trampa, conseqüència d’una conspiració alhora comunista, jueva i separatista. El sistema romandria “atado y bien atado”. La dictadura restaria incòlume. Franco no moriria: era etern. L’esperit del “Movimiento” es mantindria fix, ferm i immutable, dia i nit, cel i terra, a perpetuïtat. Res trencaria la unitat d’Espanya, entesa com a uniformitat sense fissures, mantinguda (si calgués) per la força de les armes. Els militars encara en són els dipositaris. Franco li va exigir al llavors príncep Juan Carlos (avui rei emèrit i corrupte) que, passés el que passés, defensés la unitat de la Pàtria. Fins a les últimes conseqüències. “Antes roja que rota”. “A por ellos”. I així ho van entendre els seus successors.

L’escola era un reflex d’aquesta situació, ara enyorada per alguns sectors poderosos de la dreta carpetovetònica. El nacional catolicisme amarava tots els liceus, inclosos els religiosos. Jo vaig ser educat (és un dir) en un d’aquests centres confessionals. Eren col·legis amb professors la majoria mediocres (molts, membres de la congregació), que ens obligaven a memoritzar llibres grisos, atapeïts de lletra petita i fotos desenfocades, vulgars, estèrils, que no permetien cap debat intel·lectual fora de les línies oficials. Exercien sense miraments, la violència. Jo diria que gratuïta i extrema. Eren temps de bufetades, amb la ma oberta o amb el puny tancat, de cops de regle, de bastó o de punter, de clauers amb xiulets metàl·lics llançats a l’atzar sobre qualsevol cap, de genolls, de cara a la paret, penjats a la perxa de les bates. Eren temps de carícies sospitoses als protegits. O d’alguna cosa més…

Eren temps de prohibicions: prohibit l’ús de la llengua catalana a l’aula i al pati, prohibit reunir-se en grups que no estiguessin controlats, prohibides segons quines lectures, segons quines literatures, segons quines publicacions, segons quines pel·lícules… Tot sota la vigilància d’un o diversos directors espirituals, capellans sovint panxuts, molsuts i llefiscosos, que impartien l’assignatura de religió; i d’un o diversos militants de Falange, d’aspecte adust i bigoti refí, generalment horitzontal, camisa blava amb corbata negra o blau fosca, veu aspre, gest militar (pura pantomima), que impartien la Formación del Espíritu Nacional. Aquestes dues assignatures, religió i FEN, més la gimnàstica, que consistia a pujar una corda (llisa o amb nusos) i saltar el plint o el poltre, rebien el nom despectiu de “les tres maries”.

La jornada s’obria amb el “Himno de España” (la marxa reial), amb la lletra i la retòrica que José María Pemán va adaptar al fascio casolà (feia una crida a “alzar los brazos” amb “los yugos y las flechas”), o el Cara al Sol (“impasible el ademán”), tots reunits en fila, ferms, mirant la bandera amb l’àguila rapinyaire, “roja y gualda”, mentre s’hissava. Espanya era “una, grande y libre”. Quina bajanada.

Una vegada a la setmana, hi havia missa obligatòria, d’esquena al públic i en llatí, precedida d’una confessió plantejada com un exercici de terror apocalíptic. Una vegada a l’any, fèiem exercicis espirituals a Sant Martí de Sesgueioles, amb l’objectiu declarat de rentar-nos el cervell. I sovint ho aconseguien. Un capellà d’origen cubà, anticomunista fins al moll dels ossos, ens aterria en una cripta, totalment a les fosques, sota la llum d’una espelma, rodejats d’esquelets de màrtirs de la guerra civil. Ens tremolaven les cames, les mans, la veu i el cor.

Quan vaig entrar al Seminari Diocesà de Barcelona, em vaig sentir alliberat i perplex. Havia acabat el batxillerat de ciències. I entre La Conreria i aquell vell edifici del carrer Diputació, vaig cursar dos anys de filosofia abans de sortir-ne. Allà s’estudiaven els pensadors i les seves obres desconegudes per a mi o que els meus professors anteriors qualificaven de perverses: Marx, Popper, Engels, Darwin, Sartre, Adorno, Jaspers, Maritain, Lukács, Heguel, Brecht, Russell, Gramsci, Einstein, Keynes, Freud, Bergson, Bobbio, Foucault, Aranguren… Alguns dels meus companys de cursos superiors havien assistit a les classes que Manuel Sacristán impartia a la Universitat de Barcelona. Al Seminari es parlava de pluralisme, de democràcia, de justícia social, de catalanisme…

Els meus pares ja havien rebut la greu y colèrica advertència, encesa d’ira, del director de la meva antiga escola: “Es un error muy grave: el seminario està lleno de comunistas y separatistas”. En realitat estava ple de llibertat.

Gairebé ningú no somriu a les fotos antigues

Conservo, repeteixo, poques escenes de quan era petit. No tinc, per exemple, cap document ni cap imatge d’allò que acabo d’explicar sobre l’escola. Llavors les màquines de fotografiar es feien servir amb prudència i mesura. No com ara, en què qualsevol esdeveniment o viatge mereix centenars de retrats, instantànies i imatges en moviment, tots compartits, en temps real, dins de diversos xats i grups a internet. Avui vivim en l’era de la superabundància d’imatges.

Aleshores, una foto era un tresor que costava un ull de la cara, i requeria habilitats i pressupost que no estaven a l’abast de tothom. I molt menys dels nens i els adolescents. Res estava a l’abast de la mà. S’havia de comprar un carret (Agfa o Kodak, Fugi, Negra o Valca), calia escollir-ne la sensibilitat (alta, mitjana o baixa), i la seva capacitat (12, 24 o 36 fotografies), s’havia de carregar inserint la llengüeta de la pel·lícula dins la ranura corresponent, vigilant que la llum no velés el cel·luloide (aquesta operació se solia realitzar a la penombra). Calia fer lliscar amb cura el mecanisme d’arrossegament (no fos que es perdés una opció). Calia mirar-s’hi molt a l’hora d’enfocar, mesurar la velocitat i l’obertura del diafragma, corregir els possibles errors de paral·laxi i disparar, perquè es corria el risc de perdre una instantània o moltes. I això costava diners (no existia l’opció d’esborrar). Superades totes aquestes dificultats, calia portar el carret a revelar. El botiguer l’enviava lluny, no se sabia exactament a on, trigava més d’una setmana, o potser un mes, i finalment arribava retratat sobre paper. “Quan podrem recollir les reproduccions?”, preguntàvem de forma rutinària. “No li puc dir amb exactitud”, responia el dependent. Era tota una odissea.

Arthur Eddington, astrònom i director de l’Observatori de Cambridge, va viure una experiència similar molt temps abans i en un altre context. Va decidir comprovar si la llum d’una estrella es desviava en passar pel camp gravitatori del Sol, segons preveia la teoria de la relativitat d’Einstein. L’experiment es va realitzar des de dos llocs (la jungla amazònica al nord de Brasil i la petita illa africana de Príncep, llavors colònia portuguesa). Es tractava d’aprofitar un eclipsi de Sol que es va produir a finals del maig de 1919. Les plaques fotogràfiques obtingudes es van enviar a Anglaterra en vaixell, es van revelar amb molta cura i es van comparar. Tot plegat no va estar enllestit fins al mes de setembre. Els científics s’estaven desesperant i alguns es mossegaven literalment les ungles. Només Einstein va mostrar una aparent indiferència, que els biògrafs han demostrat que era falsa.

Final feliç: la teoria de la relativitat era correcta i el món es va rendir als peus d’Einstein.

En aquella època, les fotos, al principi en blanc i negre, després en color, mereixien un marc de fusta, millor de plata o, com a mínim, un àlbum. Moltes es guardaven en caixes de cartró, generalment de sabates. O de bombons. Algunes adquirien el rang d’una pintura a l’oli. Cares serioses, però no disgustades. “Gairebé ningú no somriu a les fotos antigues”, recollia un anunci de la marca de cotxes Audi. I tenia raó. “Ningú no penja ni ensenya les fotos tristes”, diu Lorne Malvo, el malvat de la sèrie Fargo, en un capítol de la primera temporada. Veure-les es convertia en una litúrgia social, els dies de festa, a les reunions de família, amistats i altres coneixences.

Durant bona part del segle XX, les fotos (sempre en blanc i negre) eren un testimoni valuós en mans dels vells detectius de les clàssiques novel·les i pel·lícules dels gèneres negre o d’espionatge. Eren, i són, les meves novel·les i pel·lícules preferides: Hércules Poirot o miss Marple, Sam Spade o Philip Marlowe, Maigret, Smyley, Auguste Dupin, Perry Mason, fins i tot el pare Brawn, potser Sherlock Holmes… Una foto antiga i única, trobada al calaix d’un tocador, sota uns guants blancs, o en un racó de les golfes, era una prova de valor incalculable. Molts haurien volgut destruir aquesta foto o matar per a obtenir-la. Especialment el culpable del crim. Ara això seria impossible: n’hi haurien milers còpies repartides per tot el món o, el que resulta més inquietant, en el núvol.

També van aparèixer les diapositives, transparències en positiu en un marc, primer de cartó, i després de plàstic, que es projectaven sobre una paret clara o sobre una pantalla desplegable, des d’un aparell que bufava, amb una làmpada que s’escalfava un munt i es fonia força sovint en els moments més inoportuns. Milers de diapositives descansen avui en pau, en un procés imparable de decoloració, dins de taüts improvisats, abandonades en els racons més inversemblants.

Ningú, insisteixo ningú, hauria imaginat que centenars d’aquelles fotos (i encara menys els vídeos) s’allotjarien, cinc dècades després, dins d’un petit telèfon mòbil, capaç d’aconseguir imatges de gran qualitat, editar-les i transferir-les. Tot això connectat en xarxa i en temps real a diversos aparells i a diversos familiars i amics. Meravelles que llavors haguéssim considerat miracles, somnis o fantasies irrealitzables.

Recordo també el naixement de la televisió a Barcelona i a Espanya, perquè vaig assistir-hi en viu i en directe. Un oncle meu, de nom Salvador Ramentol, l’únic germà del meu pare, en va fabricar un dels primers aparells: un tub de rajos catòdics primitiu (Telefunken), envoltat de cables i làmpades de buit. No crec que hi hagués encara transistors. El meu oncle era el que ara anomenaríem un enginyer de telecomunicacions, però sense títol universitari (no existia). Havia estudiat, crec, a l’escola de Radio Maymó. Aquell estrany enginy amb una pantalla grisosa, que en encendre-la es convertia en luminescent, va haver d’esperar les primeres emissions de TVE, l’any 1956. I quan es van produir, van ser el centre de la curiositat de tot el barri.

Molts anys després, vaig descobrir que l’oncle Salvador, que no va tenir massa sort a la vida, havia publicat alguns articles en una revista electrònica especialitzada, el nom de la qual he oblidat. L’any 1964 va obtenir la patent d’un “aparell imantador de volants magnètics”. Em sap greu, però en desconec la utilitat.

El meu pare va ser un alt directiu de Nestlé, i aquesta empresa multinacional d’origen suís va patrocinar els primers grans programes d’èxit en TVE: “Ayer noticia, hoy dinero” i sobretot “Esta és su vida”, versió espanyola d’un programa de l’NBC americana creat per Ralph Edwards. Els produïa i dirigia Jordi Garriga, cap de publicitat de l’empresa a Espanya, amb el pseudònim de Jorge Leman. Federico Gallo n’era el presentador i Manuel del Arco el guionista. Els vaig acompanyar en algunes emissions i vaig poder viure la televisió des de dins.

I en una estada de quatre mesos a París, després de deixar els dos anys d’estudis al Seminari, vaig ser testimoni de les primeres proves de televisió en color, amb el sistema Secam (Séquentiel Couleur à Mémoire). I vaig estar present, durant diversos dies, en el muntatge de la demostració que se’n va fer al Palais de la Découverte, a l’ala oest del Gran Palais de París.

Fulls de diari sobre el terra acabat de fregar

Ningú, deia, va escriure el diari del dia que vaig néixer. Llavors no era un costum. Segur que els meus pares van comprar La Vanguardia Española. Però després de fullejar aquell periòdic cendrós i plumbi (si aquell dia van tenir temps de fer-ho), el devien guardar per a protegir el terra encara mullat i acabat de fregar. Tampoc no recordo, com és natural, res d’allò que va succeir l’any 1948, ni molt menys del dia 1 de juliol.

Molts anys més tard, vaig descobrir que La Vanguardia, el diari que repeteixo solien comprar els meus pares, va obrir la seva primera pàgina amb la tensió creada pel bloqueig de Berlín, amb imatges dels avions que carregaven els queviures que arribaven mitjançant els corredors aeris. La mateixa primera pàgina incloïa una altra foto de la proclamació, a Filadèlfia, del candidat republicà a la presidència dels Estats Units, Thomas E. Dewey. Era el favorit. Però va perdre, contra pronòstic, davant el demòcrata Harry S. Truman. El Chicago Tribune, en una primera edició, va arribar a titular, de forma precipitada, “Dewey derrota Truman”. La premsa, com sempre, confonent els desitjos amb la realitat.

La primera pàgina de La Vanguardia també contenia informacions sobre la visita del ministre d’Instrucció Pública de Filipines al Consejo Superior de Investigaciones Científicas. M’agradaria saber què s’investigava en aquella època. S’hi incloïen d’ofici les audiències de Su excelencia el Jefe del Estado y Generalísimo de los Ejércitos (el dictador Franco) al Palacio de El Pardo, entre les quals n’hi havia una amb Dionisio Redruejo, que després es convertiria en dissident democràtic. Per ventura va ser el dia en què el Ridruejo, exfalangista i exfeixista fins a la medul·la, li va fer a Franco una monumental botifarra de pagès. O potser no. Tant se val: tampoc n’haurien dit res. Els mitjans i la majoria dels seus professionals també estaven al servei del règim. No observo avui grans canvis en aquest sentit.

La quota “literària/intel·lectual” estava representada per un article enfarfegat i de to líric escrit per César González Ruano, titulat “Sí vale algo”, intentant contradir una frase de Voltaire que deia (cito la seva versió en castellà) “el final de la vida es triste, la mitad no vale nada y el comienzo es ridículo”. González Ruano, feliç vivint dins i gràcies a la dictadura, va representar tots els papers de l’auca: poeta ultraista i escriptor prolífic, d’ideologia nazi o no, depèn, delator de jueus a la Gestapo i traficant de visats perquè fugissin, condemnat a França l’any 1948 per “intel·ligència amb l’enemic”, corresponsable (com molts prohoms franquistes) dels seus assassinats, amic de Raquel Meller i biògraf de Mata-Hari. A mitjans dels anys 40 del segle passat, es reclogué a Sitges i va viure una vida bohèmia. El diable, quan és vell, es fa ermità. Després va tornar a Madrid.

L’apostasia de Dionisio Ridruejo va tenir un cert impacte dins dels limitats cercles del falangisme dissident. Manuel Sacristán va seguir un camí semblant, però no sé si paral·lel. Alguns mantenien contacte amb sectors anarcosindicalistes i col·laboraven en secret dins dels sindicats verticals. D’altres van buscar arrels esquerranes en el pensament de José Antonio Primo de Rivera i van concloure que hi havia signes socialistes. Així ho va teoritzar Manuel Cantarero del Castillo en una obra titulada “Falange y socialismo”. Llibre en mà, em vaig entrevistar amb ell al seu despatx d’advocat de Madrid. Em va semblar un home honest, que volia sortir de la dictadura donant pas als grans partits tradicionals, mitjançant una república democràtica. Però els seus arguments (els que es referien a la Falange) no em van semblar massa sòlids. Més tard, mort el dictador, es va aliar amb el PSOE històric. En va sortir rebotat. No el van entendre ni els seus antics companys del Frente de Juventudes ni els nous del socialisme tronat. He perdut la pista dels seus partidaris. Potser alguns van optar per ingressar al PSOE “vertader” de Felipe González. No ho sé. Cantarero, però, va acabar a Alianza Popular i després al Partit Popular. Var ser diputat europeu. Al final, de socialista, res. Va morir el març del 2009.

També l’1 de juliol de 1948, feia pocs dies que el Barça havia guanyat la lliga, i el Real Madrid (onzè sobre catorze equips) havia estat a punt de baixar a segona divisió, amb sospites de compra de partits per evitar-ho. El Madrid ja era l’equip del règim.

Testimoni mut

No vull defugir, això no obstant, la meva responsabilitat en relació a la misèria documental que disposo. He viscut en viu i en directe una quantitat immensa d’esdeveniments que podem qualificar d’històrics. Molts. Alguns públics, però també força d’ocults i confidencials. Doncs bé, no tinc ni un mal tros d’agenda on, amb paciència, hagi anat apuntant les meves experiències vitals, les dates i les dades: les vivències més o menys històriques, les persones i els personatges coneguts o saludats, els recorreguts professionals, les reunions, els congressos, les conferències i les taules rodones, les relacions humanes, les trobades, els successos, els viatges, els àpats, les confidències, els secrets…

He conegut i conec força gent del món de la història, del periodisme i, fins i tot, de la política que ho ha fet. Josep Tarradellas, sense anar més lluny. TV3 va emetre un documental sobre l’expresident i el va titular “L’home que ho guardava tot”. El seu immens llegat històric i testimonial reposa (és un dir) en el monestir de Poblet. Es tracta de més d’un kilòmetre lineal de documentació, unes 130.000 cartes enviades i rebudes, més d’11.000 llibres i gairebé 34.000 fotografies. Déu me’n guardi.

Joaquim Nadal, exalcalde de Girona i exconseller de la Generalitat, tenia un dietari on apuntava les converses i, fins i tot, els menús dels dinars. Tots els detalls. Ho va transcriure, de forma hàbilment administrada, en un llibre titulat “Testimoni de càrrec: vint anys al servei de Catalunya, 1993-2012”. Fixeu-vos-hi bé: testimoni de càrrec, és a dir, la persona que declara en un judici en contra de l’acusat. Em sembla molt fort.

Cal recordar, a més a més, que “Testimoni de càrrec” era i és una gran pel·lícula, dirigida per Billy Wilder l’any 1957, basada en una novel·la de la sempre sorprenent Aghata Christie. No sé amb qui es volia comparar en Quim Nadal: potser amb Sir Wilfrid (interpretat per l’extraordinari Charles Laughton), un astut advocat sortit feia poc d’una malaltia; o amb Leonard Vole (Tyrone Power), l’acusat i assassí d’una vella vídua; o amb l’aparentment malèvola, però innocent, Christine Vole (Marlene Dietrich), qui finalment mata el seu marit infidel; o, fins i tot, amb la divertida infermera Plimsoll (Elsa Lanchenster). Es tractava de la crema i la nata del cartipàs d’actors i actrius del Hollywood dels anys 50 i 60. Al final de la sessió, mentre passaven els crèdits, una veu en off recomanava els espectadors no explicar el desenllaç a ningú. No he seguit aquestes instruccions: demano disculpes. Però tampoc no és el cas d’en Quim Nadal: el seu testimoni de càrrec aplega tafaneries polítiques a dojo i, en algunes ocasions, no deixa cap canya dreta. A fe de Déu, que jo no sóc gens tafaner, almenys en el sentit festiu de la paraula.

Sami Naïr, un intel·lectual francès d’origen algerià, ficat provisionalment en l’embolic de la política com assessor del llavors ministre de l’Interior, Jean-Pierre Chevènement, era el més alt funcionari de guàrdia el 31 d’agost de 1997. Li va tocar gestionar la mort en accident de Diana de Gal·les, la princesa trista i torturada. Va ser testimoni privilegiat dels moments immediats del brutal impacte del cotxe on viatjava Diana en un túnel molt a prop del pont de l’Alma, acompanyada del seu amant Dodi al Fayed, un guardaespatlles i un xofer borratxo. Va assistir en primera línia a moltes anades i tornades, algunes secretes. Un munt de maniobres diplomàtiques. Estava present quan la princesa va morir a l’hospital de la Pitié-Salpêtrière. Va callar, però no va oblidar. Ell mateix explicava, vint anys després, que havia guardat diversos documents. Jo probablement no ho hauria fet.

He romàs hores i hores xerrant amb un acadèmic que supera a aquell sorrut president de la Generalitat en la dèria per recollir i guardar papers de forma ordenada, i que té una agenda més ben administrada que la d’en Quim Nadal. És l’historiador Joan B. Culla. Ell i l’economista Eugeni Giralt, dos drapaires de pòsters i dossiers, van fundar el Centre Documental de Comunicació (més aviat de documentació política), potser el més important de l’Estat espanyol, i que jeu (és un dir), gaudint d’una certa soledat, a l’edifici de la Biblioteca de Comunicació i Hemeroteca General de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Les males llengües parlen de dos personatges estrafolaris que anaven a la part del darrere de les manifestacions, abans que arribessin els camions de neteja, arreplegant, d’ací i d’allà, tots els papers que s’havien llençat. O que, asseguts, al costat de la fotocopiadora, a la seu de qualsevol partit polític o institució, demanaven educadament un duplicat de la documentació. I sorprenentment, els hi lliuraven. O que s’esmunyien discretament entre els militants a la sala de reunions i pispaven (pillaven, en diríem ara) una carpeta plena de manifestos ideològics, estratègies més o menys ocultes i unes quantes misèries. O que furgaven les papereres… No sé si van rebre algun cop de porra Però, en tot cas, n’han sortit indemnes. El que sí que sé és que tots aquells fulls de les mides més diverses i dels continguts més inversemblants estan acuradament aplegats i classificats dins de centenars de capses al CEDOC o, el que és més impenetrable, a l’arxiu d’en Culla.

No ha estat, ni és, ni serà el meu cas.

No he recollit, organitzats per temes, dates o per ordre alfabètic, dins de cap receptacle, xifonier o qualsevol altre tipus de calaixera, els apunts, els papers o les fotografies que haguessin pogut documentar allò que em sembla que cal recordar perquè ho he viscut directament. O allò que em sembla que ha succeït. Conservo, això sí, en paper fi de còpia dactilogràfica o dins d’un llapis de memòria, centenars d’articles escrits per mi a màquina o a l’ordinador. Algun taüt de cartó conté retalls i fotocòpies d’aquests mateixos articles una vegada publicats a més d’una vintena de diaris i revistes en els quals vaig treballar de periodista, en alguns casos amb càrrecs d’alta responsabilitat. Sé que els tinc enterrats i conservats. Sospito que, dins d’uns anys, serviran per encendre la llar de foc. De fet, n’estic ben convençut.

No guardo res gravat (ni es guarda res gravat) del meu pas per la ràdio i la televisió, en alguns casos també amb càrrecs de responsabilitat. No vaig col·locar mai cap micròfon (a l’estil de La Camarga) per a enregistrar les converses que he mantingut amb un bon nombre de personalitats de tots els colors i habilitats. Jo no ho vaig conservar (es gravava en cintes de vídeo professional de gran amplada). I els meus successors literalment les van esborrar, sospito que anihilar, la qual cosa, si fos veritat, es podria considerar un escàndol monumental.

En el cas de Televisió Espanyola, on vaig dirigir els informatius Crònica i Miramar es tractava de material únic corresponent al període de la postransició de la dictadura a la democràcia. És a dir: entre els anys 80 i 82 del segle passat. Quan RTVE a Catalunya va produir un documental i va organitzar una exposició al Palau Robert per a celebrar el cinquantè aniversari, no es va trobar cap imatge significativa d’aquells informatius, llevat de les obtingudes durant l’estrany i sospitós assalt al Banc Central de Barcelona. Aquella època no va existir. Algú em va dir que havia estat una revenja contra el període oberturista de Fernando Castedo i Iñaqui Gabilondo a Madrid, i Tomás García Arnalot, Antoni Serra i Sergi Schaaff a Barcelona. Jo formava part d’aquest equip oblidat. O potser va ser un somni?

Així que, si un dia em dóna per escriure i evocar els meus records, m’hauré de fiar de la meva memòria. I la memòria (fins i tot la meva) és fal·lible.

La informació com a ciència

Però tornem a l’any 1948. En un moment determinat de la meva vida, vaig descobrir que, molt al marge del que titulaven els diaris, aquell 1948 va ser l’any en el qual es va dissenyar la columna vertebral de tot allò que ara es coneix com a teoria de la informació i la societat del coneixement.

No sé exactament quan i com ho vaig saber. Potser l’any 1969 o 1970, a l’Escola de Periodisme, l’oficial no la de l’Església, ubicada en el primer pis d’un edifici, al principi de les Rambles de Barcelona, i dirigida per un escriptor falangista decebut, de físic i pensament decadentista i força lliberal (potser influenciat pel nou Dionisio Ridruejo), amb unes gotes d’existencialisme sui generis i una mica (no massa) de vuitcentisme, de veu greu i sonora, molt bona persona, de nom Julio Manegat. En la teoria i en la pràctica, ell i jo estàvem enfrontats: jo era el delegat dels alumnes i ell era el director. Vam tenir força discrepàncies i moltes desavinences. I algun conflicte seriós. Però vàrem acabar com amics, fins al punt que va ser testimoni en el meu casament amb Montse Sintas, la dona de la meva vida, alumna també de l’escola.

En els soterranis d’aquell immoble, encara hi romanien els llargs i llòbrecs passadissos vorejats per cabines, on els primerencs censors franquistes havien vigilat tot allò que s’emetia per la ràdio. Llavors ja no hi eren. Continuaven censurant, però ho feien des d’algun altre lloc.

L’equip docent d’aquella escola estava format per espècimens de tota mena: des d’un personatge que lluïa orgullós l’esvàstica en els botons de la seva camisa (creu gammada daurada sobre fons negre), liberals camuflats no massa bel·ligerants amb la dictadura, fins a marxistes activament enfrontats al règim franquista.

El marxista era Carlos Martínez Shaw, deixeble de Pierre Vilar, excel·lent professor d’història contemporània, qui va deixar una empremta indeleble en la nostra formació. L’aparentment no alineat, ni fu ni fa, era Carlos o Carles Pujol, segons com, deixeble de Martín de Riquer, plurilingüe i traductor d’elit, una de les persones més llegides que he conegut, potser el millor professor de literatura que he tingut, fundador de l’Acadèmia dels Ficticis i responsable a l’ombra de la cuina dels premis Planeta. Les males llengües deien que ell assenyalava el guanyador, això sí tenint en compte o reconduint l’oracle de l’esposa de l’editor José Manuel Lara Hernández, “doña” María Teresa Bosch Carbonell. El nazi es deia Javier Comín, i era germà d’Alfons Carles Comín, catòlic i marxista (del PSUC), llavors alumne d’aquella escola, i pare de Toni Comín, d’esquerres (com ell) i independentista, conseller de Sanitat, a proposta d’ERC, en el govern presidit per Carles Puigdemont, a qui va acompanyar en el seu exili a Brussel·les. Avui més a prop que lluny dels hereus de la vella Convergència. Quin embolic de família.

Impartia una assignatura (no recordo quina) un professor flac o, diria més, ressec, savi, d’idees aparentment estrafolàries, de nom Alejandro o Alexandre Sanvicens o Sanvisens i Morfull. Havia construït un petit ratolí electromecànic que era capaç de trobar la sortida d’un laberint de sobretaula. Quan l’animal notava que li faltava energia, buscava un endoll situat expressament a prop de la sortida, i s’hi connectava. Me’l va mostrar. Era una primera aproximació a la intel·ligència artificial. Vaig, literalment, al·lucinar. Em va dir que era una còpia d’un ratolí d’iguals dimensions i prestacions, creat per un il·lustre enginyer i matemàtic nord-americà de nom Claude Shannon, considerat el pare de la Teoria de la Informació, basada en un llibre seu publicat curiosament l’any 1948. Primera notícia.

També em va dir que aquell tal Shannon havia publicat un text (després vaig descobrir que era un article a la revista Philosophical Magazine) sobre la possibilitat de construir una màquina capaç de guanyar els grans mestres dels escacs. Jo jugava a escats. Res de l’altre món. Però hi jugava. I llavors això semblava un somni totalment impossible. I posats a delirar, va afegir que havia calculat el nombre de partides que calia que la màquina memoritzés: un 1 seguit de 120 zeros (10120). Els programes actuals d’escacs (per cert, gairebé invencibles) són capaços d’avaluar fins a 200 milions de moviments per segon. I així, quan tenia 21 o 22 anys, vaig començar a conèixer el nom i l’obra de Claude Shannon. Ningú del meu entorn no en sabia res.

Des d’aquell dia, Claude Shannon va anar apareixent i desapareixent del meu horitzó intel·lectual. Al principi, vaig repassar les guies de llibres publicats en català (llavors pocs) i en castellà. Res. Vaig consultar els diccionaris generals i temàtics al meu abast. Res, tampoc. L’enciclopèdia Espasa, per exemple, no en feia cap esment. No existia. Ni a les versions dels anys 70 ni a la de 1985. Hi havia tres Shannon’s: un pintor anglès expert en retrats, present a la National Portrait Gallery de Londres; una altra retratista, aquest anglo-americà, i un nefròleg novaiorquès. Vaig descobrir que el riu més important d’Irlanda es diu Shannon i és força navegable. Però ni rastre de Claude Shannon. Llavors no hi havia cercadors com els d’ara, ni enciclopèdies virtuals en tots els idiomes possibles. El saber disponible es movia dins d’un cercle molt restringit.

De forma sempre intermitent, el seu nom treia el cap a la revista Science & Vie, que jo llegia des de ben jove, generalment relacionat amb el desenvolupament primitiu de la intel·ligència artificial. Casualitats de la vida: jo vaig arribar a ser director de l’edició espanyola d’aquella publicació mensual francesa. I d’aquesta manera, una lectura aquí i una cita allà, vaig anar incorporant la Teoria de la Informació al meu espai de coneixement i, naturalment, a la llista d’efemèrides importants de l’any del meu naixement.

Un dia ho vaig anunciar en públic, i ningú em va fer cas. Em miraven com si volgués donar un significat o un lustre artificial a una data anodina: la meva. Vaig obrir amb aquesta idea alguna conferència o taula rodona, no ho recordo bé, pensant que era una forma original i ocurrent d’entrar en matèria, i ningú li trobava la gràcia.

El 24 d’abril de 2001, Salvador Alsius, en el seu discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Doctors, va posar èmfasi en la transcendència de l’any 1948. Aquella intervenció es titulava “La informació, un concepte clau per a la ciència contemporània”. Jo no vaig assistir a aquell acte, perquè ningú no m’hi va convidar, ni tampoc ningú em va advertir sobre la seva celebració. I em sap greu. Així que, quan vaig llegir-ne la versió impresa, em vaig sentir força confortat. Algú pensava el mateix que jo. Després del títol, apareixia la foto del doctor Alsius, disfressat d’acadèmic, amb cara de satisfacció continguda, birret octogonal amb borles negres i serrells trenats grisos, corbatí blanc, toga (sotana) negra, capirot gris platejat amb dotze botons daurats, bocamànigues (punyetes) blanques de puntes acuradament brodades, les mans lleugerament creuades agafant els guants també blancs. Més tard em va confessar que s’havia sentit força ridícul. Aneu a saber.

La indumentària era, efectivament, antiga però el plantejament era molt innovador. Vaig considerar que aquella intervenció confirmava els meus pressentiments i raonaments, i ajudava a imprimir un gir important al concepte d’informació impartit fins llavors en el marc de la docència universitària de periodisme. Em vaig sentir menys sol.

Quan vaig entrar a formar part del govern de Pasqual Maragall com a director general de mitjans i serveis de difusió audiovisuals (a proposta d’ERC), ho utilitzava com una forma d’explicar el perquè del trànsit de la televisió analògica a la digital, que jo pilotava. Era el meu destí, deia de broma, haver nascut l’any 1948 i dedicar-me a digitalitzar el mitjà de comunicació més utilitzat per la ciutadania. Cares inexpressives. En una ocasió, una persona del públic o un contertulià, no ho recordo amb precisió, em va respondre que ell havia nascut l’any de la proclamació de la República (això sí que era significatiu) i en canvi no en feia esment. El 1948 era un any com a qualsevol altre, em va retreure amb la seguretat pròpia de qui creu saber-ho tot. Pura bagatel·la.

Ho explicava a classe, però els alumnes no acabaven de veure clar quina relació tenien tots aquells conceptes estrambòtics, fins i tot pintorescs, amb el periodisme. Ho vaig fer servir per a presentar Manuel Castells, en una conferència organitzada pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya, organisme del qual jo en vaig ser conseller, i el meu il·lustre convidat va posar cara impassible, ni fred ni calor. No ho vaig repetir més.

Vaig mantenir un silenci prudent (excepte a la universitat), fins que l’historiador de la ciència i la tecnologia James Gleick, en el seu llibre sobre La informació, va proclamar que el 1948 era l’any més crucial per a la història de les comunicacions.

Una teoria matemàtica de la comunicació

Jo vaig néixer l’any 1948. Deixeu que ho repeteixi una vegada i una altra, perquè me’n sento especialment orgullós. Però llavors, com és obvi, no en podia saber res sobre la teoria de la informació (i afegeixo: del coneixement). Cal admetre que força personatges eminents, analistes de renom, acadèmics famosos i personalitats públiques de l’època tampoc se’n van adonar de la seva transcendència. I això que ja estaven en ple ús de la raó. N’hi ha qui, encara avui en dia, no se n’ha assabentat. No seria ni el primer ni l’últim episodi d’aquestes mateixes característiques: a Einstein, per exemple, li va costar molt que li fessin cas.

Aquell any 1948, Claude Elwood Shannon (1916-2001), enginyer electrònic i matemàtic estatunidenc, va publicar “A Mathematical Theory of Communication”, l’obra que va crear la Teoria de la Informació. Aquell mateix any i en aquell mateix espai, es va editar “Cybernetics: or Control and Communication in the animal and the Machine”, de Norbert Wiener (1894-1964), l’obra sobre la qual es va construir la nova ciència de la cibernètica. Informació i cibernètica, els pilars de l’era actual. El tret de sortida envers la infotecnologia, les connexions en xarxa i en temps real, la gestió de la informació massiva (big data), els algoritmes, la realitat virtual, la robòtica, la intel·ligència artificial…

Onze anys abans, el 1937, Shannon havia presentat la seva tesi doctoral en el Massachusetts Institute of Technology (el cèlebre MIT), en la qual aplicava l’àlgebra de Boole i l’aritmètica binària, utilitzant relés i computadors per primera vegada a la història. Titulada Una Anàlisi Simbòlica de Circuits Commutadors i Relés, la tesi de Shannon esdevingué la base dels circuits binaris digitals. Preneu bona nota: els circuits binaris digitals. Les aportacions de Shannon han tingut una gran repercussió: la seva forma de quantificar la informació és la que s’usa habitualment en les telecomunicacions i en l’arquitectura de computadors.

Aquell mateix any, 1937, George Stibitz (1904-1995), qui treballava als Laboratoris Bell, havia inventat una computadora basada en relés, i l’havia anomenat Model K. La “k” provenia de la paraula anglesa kitchen: la va construir a la cuina de casa seva. Utilitzava el sistema binari per a realitzar els càlculs. L’empresa Laboratoris Bell va autoritzar un programa de recerca, amb Stibitz al capdavant d’un grup d’investigadors de primera línia.

Tres anys més tard, el 8 de gener de 1940, Shannon i Stibitz havien acabat el disseny d’una Calculadora de Nombres Complexos. I en el marc de la conferència de la Societat Americana de Matemàtiques, l’11 de setembre de 1940, havien enviat ordres a la calculadora mitjançant una línia telefònica i un teletip. Fou la primera màquina computadora utilitzada de manera remota. Hi estaven presents John von Neumann, John Mauchly i el ja citat Norbert Wiener.

Recordem-los. Von Neumann (1903-1957), un matemàtic i físic d’origen hongarès nacionalitzat nord-americà (en realitat, es deia Margittai Neumann János Lajos), va ser un autèntic monstre de la ciència, un superdotat des que ja era un infant. Quan tenia sis anys, era capaç de dividir mentalment números de vuit xifres. Quan tenia vuit anys, ja havia llegit la quarantena de volums de la Història Universal que llustraven i il·lustraven les prestatgeries de casa seva. Memoritzava les pàgines d’un llibre i les declamava al peu de la lletra, amb punts i comes. M’hauria agradat tenir alguna d’aquestes habilitats.

Von Neumann fou el pare de mil i una teories que han modelat la matemàtica moderna i les seves aplicacions tecnològiques, especialment en el camp d’allò que avui coneixem com ordinadors. La seva arquitectura computacional, amb unes quantes modificacions i ajustaments, encara s’aplica avui en els nostres portàtils (tauletes i telèfons intel·ligents). El seu currículum només té, diguem-ne, una taca: haver col·laborat en el projecte Manhattan, la fabricació de les bombes que van caure sobre Hiroshima i Nagasaki, i haver ajudat a dissenyar la bomba d’hidrogen. De fet, era un autèntic militarista. Diuen que va morir de càncer en un centre mèdic de l’exèrcit, rodejat d’importants mesures de seguretat, per tal d’evitar que, per voluntat pròpia o sota els efectes dels sedants, revelés els múltiples secrets militars que coneixia.

Von Neumann va participar, molt activament en alguns casos, en els primers projectes de computadores electròniques digitals avançades: la cèlebre ENIAC i les seves derivades. El creador d’aquestes màquines va ser el ja citat físic nord-americà John William Mauchly (1907-1980), conjuntament amb John Presper Eckert (1919-1995). En el seu desenvolupament, hi van fer aportacions fonamentals un grup de dones programadores, sàvies i humils, les “nenes” (eniac girls), el treball de les quals va ser silenciat per qüestions de discriminació de gènere.

El talent de Norbert Wiener podia competir perfectament amb el de Von Neumann. Quan tenia dos anys, Wiener sabia llegir i escriure; als onze, va ingressar a la universitat; i als catorze, havia acabat la carrera de matemàtiques. I així successivament. Era un altre autèntic monstre de la ciència. Va ser el creador, com he dit fa una estona, de la cibernètica, la branca de les matemàtiques que estudia les funcions de control basades en retroalimentació, els fluxos d’informació i els sistemes de comunicació de les màquines (i també dels éssers vius). No explicaré les seves equacions, els seus teoremes, les seves integrals ni, en general, el seu treball matemàtic perquè sospito que faria el ridícul. Només afegiré que, al contrari de Von Neumann, Wiener va ser un autèntic pacifista i va lluitar contra la militarització de la ciència.

Així que Von Neumann, Mauchly i Wiener havien estat allà, observant atentament com Stibitz i Shannon enviaven, per primera vegada, ordres remotes a la seva calculadora. Ara jo ho faig moltes vegades cada dia des del meu mòbil, tauleta i ordinador sense que li doni gens d’importància ni hi estigui present cap ment privilegiada.

Res no és impossible

Però tornem a l’any 1948. En algun moment d’aquesta evocació històrica, he utilitzat els termes “informació”, “binari” i “digital”. Definim-los breument.

El concepte d’informació es fa servir en àmbits molt diversos: les matemàtiques, la física, les telecomunicacions, la genòmica, les autoanomenades ciències de la comunicació i, naturalment, el periodisme. En cadascun d’aquests espais, la paraula té unes connotacions diferents. Però hi ha un denominador comú. Hom pot definir, en general, la informació com el fet de processar, gestionar i organitzar dades d’una forma que produeixin coneixement. Dit d’una altra manera, i en paraules de Claude Shannon, informació és allò que redueix la incertesa. Ja sé que, en un sentit social més ampli, també es podria definir la informació com a tot allò que un ésser humà és capaç de percebre, incloent-hi les comunicacions escrites i orals, les imatges, la ciència, l’art i la música. Però jo prefereixo la primera de totes.

Permetin-me que ho repeteixi mil i una vegades: la informació es concep com el fet de processar, gestionar i organitzar dades d’una forma que produeixin coneixement. Per a mi, el periodista fa exactament això. O ho hauria de fer. I aquí ho deixem. Per ara.

El sistema binari es basa, com he dit, en dos estats. En matemàtiques i informàtica, representa la informació utilitzant solament les xifres zero i u (0 i 1). En un principi, corresponia al llenguatge de les computadores, però ara també s’aplica a les tecnologies de la comunicació (les TIC’s) i a les telecomunicacions (infotecnologies), atès que treballen internament sempre amb dos nivells de voltatge o de tensió elèctrica: H (high) alt, i L (low) baix; o encès 1 i apagat 0.

No es tracta d’un invent actual. No. El matemàtic indi Pingala va presentar la primera descripció que es coneix d’un sistema de numeració binari, el segle tercer abans de la nostra era, la qual cosa va coincidir (o no, segons quins historiadors) amb el descobriment del valor numèric del nombre zero. Es troben llenguatges binaris a la Xina i a l’Índia. L’any 1605, Francis Bacon (1561-1626) va parlar d’un sistema en el qual les lletres de l’alfabet podrien reduir-se a seqüències de dígits binaris.

El sistema binari modern fou definit per Leibniz (1646-1716), en el segle XVII, en el seu article Explication de l’Arithmétique Binaire, en el qual es mencionen els símbols binaris usats per matemàtics xinesos. Leibniz ja va utilitzar el 0 i l’1.

 

[Obro un parèntesi. Leibniz va néixer, deixeu-m’ho dir, l’1 de juliol, és a dir el mateix dia i el mateix mes que jo, tres segles i dos anys abans que jo. De la següent llista de nascuts el mateix dia, se’n desprèn la multiplicitat de caràcters i habilitats (ho dic per als aficionats a l’horòscop): George Sand, Diana de Gal·les, Josep Lluís Sert, Olivia de Havilland, Pamela Anderson i, curiosament, Indiana Jones (personatge fictici recreat per George Lucas), entre altres molts centenars de milers de persones de naturaleses i tarannà molt diferents. Leibniz va formular la pregunta més profunda, enigmàtica i essencial de totes les preguntes que es fan i es desfan. És la meva pregunta sense resposta preferida: ¿Per què hi ha alguna cosa en comptes de no-res? En algun moment reflexionaré sobre aquesta qüestió. Tanco el parèntesi.]

 

Anàvem pel sistema binari. L’any 1854, el matemàtic britànic George Boole va publicar un article que va marcar un abans i un després, tot detallant un nou sistema de lògica: l’àlgebra de Boole. Aquest sistema jugaria un paper fonamental en el desenvolupament del sistema binari actual. Shannon es va basar en la matemàtica i en la geometria de Boole per a confeccionar la seva tesi doctoral.

La utilització del codi binari per al processament, transmissió i emmagatzematge de tota mena d’informació és l’origen de tot. La unitat mínima és el bit (0/1, obert/tancat). El byte és una col·lecció de 8 bits, i correspon aproximadament a una lletra. Un megabyte (un mega, o un milió de bytes) equival a una novel·la. Un gigabyte (un giga o mil milions de bytes) equival a un camió ple de llibres. Un ordinador portable té un disc dur de, com a mínim, 500 gigues. Un llapis de memòria (tan petit com escarabat) pot arribar a les 128 gigues, o més. Un terabyte (un bilió de bytes) equival a un milió de llibres (per cert, 50.000 arbres de paper). Un disc dur extern portable (entre 80 i 100 euros) pot tenir un, dos o, fins i tot, tres terabytes de memòria. Aviat podrà contenir tota la biblioteca britànica (entre 150 i 170 milions d’obres i publicacions). S’estan fabricant memòries de diversos petabytes. Un petabyte correspon a mil bilions de bytes. Es creu que la memòria humana pot emmagatzemar, com a molt, 2,5 petabytes d’informació. Res no és impossible.

La tecnologia digital de les nostres màquines aplica el sistema binari. Digital vol dir que les dades d’informació (textos, sons i imatges) es codifiquen en dígits. Aquests dígits acostumen a ser binaris: dues opcions. Però no sempre. El codi Morse, per exemple, està format per cinc estats digitals (no binaris, sinó quinaris): punt, ratlla, espai curt (entre lletres), espai mitjà (entre paraules) i espai llarg (entre frases).

Parlem de digital en contraposició a l’analògic. I això no resulta fàcil d’explicar. Ambdós senyals transmeten informació. Però ho fan de forma diferent. Els sistemes analògics funcionen amb senyals continus, semblants (anàlogues) als senyals originals, és a dir, allò que percebem. Es transmet mitjançant ones sinusoidals, en les quals la informació, en un interval determinat, pot adquirir valors infinits. El senyal analògic utilitza tots els valors possibles. El conjunt de senyals que percebem els éssers humans és analògic: la llum, el so, la temperatura, la velocitat, etcètera. Quan fèiem una fotografia analògica, la imatge original queda gravada en una pel·lícula. Tal qual era. Això sí: en negatiu i tamisada per una lent. Deixem-ho aquí.

Els sistemes digitals, en canvi, funcionen amb senyals discontinus que viatgen en forma d’impulsos i, en el cas binari, segueix la lògica de dos estats (1 i 0, alt o baix voltatge, obert o tancat…). El senyal es converteix així en unes llargues combinacions de zeros i uns que no s’assemblen gens al senyal original. Necessitarem un conversor (o millor, un convertidor) que tradueixi el senyal analògic (la realitat que ens rodeja) al digital.

El senyal digital, entre altres avantatges, pot ser gestionat i permet una gran precisió. Un cronòmetre analògic d’esfera tradicional mesura el temps segons el moviment d’una agulla i l’habilitat de qui la deté, humà o màquina. Veiem com l’agulla circula per tots els estats possibles, però té una precisió limitada. Un cronòmetre digital no mesura, compta i calcula nombres binaris, no presenta ambigüitats i permet disposar de dades exactes: mil·lèsimes de segon, mil·lèsimes de mil·lèsimes… Els aparells digitals computen enormes cadenes de dígits. Però no importa. Treballen a gran velocitat, són capaços de realitzar un gran nombre d’operacions complexes (fins a bilions per segon) i permeten emmagatzemar una enorme quantitat de dades.

Shannon va treballar amb això.

L’art de mesurar els missatges

L’any 1948, Shannon (que seguia als laboratoris Bell) va descobrir que la informació es podia mesurar i quantificar. I això es podia aplicar a la capacitat que podia tenir una línia telefònica, o una connexió per ràdio o (després) un DVD, un llapis de memòria o un disc dur. En aquell moment, es tractava de saber com es podien aplegar el nombre més gran de converses telefòniques en una mateixa línia i, al mateix temps, sense que s’interferissin les unes amb les altres.

Shannon es formulava quatre preguntes fonamentals. ¿És possible mesurar la quantitat d’informació d’un missatge? I si poguéssim mesurar-la, ¿és possible avaluar la capacitat del canal pel qual la informació ha de circular o del suport que l’ha d’emmagatzemar? I si es pogués avaluar, ¿seria possible establir un codi eficaç (intel·ligible, senzill…) que permetés comunicar la informació des d’un emissor a un receptor? I si aquest codi existís, ¿es podrien salvar les pertorbacions (sorolls) que poguessin afectar els senyals en el transcurs del seu trasllat i/o emmagatzematge? Va respondre sí a tot. Shannon li va posar nom: Teoria de la Informació. Era una idea revolucionària.

La informació codificada en zeros i uns (és a dir, en bits) pot respondre qualsevol pregunta sempre que tingui una resposta finita. Es poden codificar, per exemple, les lletres en bits. Es necessiten aproximadament entre cinc i vuit bits (un byte) per a codificar cada lletra de les 26 que té l’alfabet català. I amb això es pot escriure una paraula, una frase, un article, un llibre… Per exemple: un llibre mitjà en català conté unes 70.000 paraules i (amb una mitjana de 4,73 lletres per paraula) unes 331.000 lletres, en total dos milions de bits d’informació, que ocupen 0,04 per cent de la capacitat d’un DVD i una ínfima part de la memòria d’un llapis potent o d’un disc dur intern o extern. És un descobriment sensacional.

Hem dit que, en una computadora, els valors numèrics (0 i 1) poden representar dos voltatges diferents. També poden indicar polaritats magnètiques sobre un disc magnètic. Així un DVD pot contenir informació procedent de l’alfabet (un o diversos llibres), però també sons i imatges fixes o en moviment. Una pel·lícula, per exemple, conté molta més informació que un text. Cap problema: es converteixen els píxels en bits. El píxel (de “picture element”) és la unitat mínima que, en conjunt, forma una imatge digital gràfica. Si la pel·lícula és en blanc i negre conté molta menys informació que si és en color, o en alta definició, o en molt alta definició o en tres dimensions (com més píxels, més bits). Insisteixo, cap problema. Depèn de la capacitat de la màquina computadora i dels sistemes de transmissió. I això es pot gestionar.

Shannon va introduir els nous conceptes d’entropia i redundància, que van obrir la porta als sistemes de gestió i compressió de dades. L’entropia de Shannon és la magnitud que mesura el grau d’informació aprofitable continguda en un flux de dades. És a dir, allò que aporta informació sobre un fet concret. Quan, l’any 1948, Shannon va formular una funció que permetia calcular la informació d’un missatge en termes de bits, va pensar anomenar-la “funció d’informació”. Però la paraula “informació” tenia massa significats, especialment en anglès. Així que va decidir anomenar-la “incertesa”. Ho va comentar a John Von Neumann (ja sabem qui és) i li va proposar el nom d’entropia, per dues raons: perquè la paraula incertesa ja era utilitzada dins de la mecànica estadística; i perquè ningú sabria què vol dir exactament “entropia”. I efectivament ningú sap realment què vol dir.

El valor de l’entropia de Shannon també equival al nombre mínim de bits que cal per a transmetre un missatge entre emissor i receptor, sense perdre informació. Exemple de missatge sense informació (o amb informació de valor zero): “Avui a la nit, el cel estarà fosc fins que s’aixequi el sol”. Per a Shannon, la manca d’informació prové del fet que aquest missatge no conté cap mena de desordre respecte a la realitat habitual, i per tant és d’entropia (o desordre) zero. Exemple de missatge amb informació: “Avui, 10 d’agost, a la nit, nevarà a tota la costa mediterrània”. Aquest missatge sí que conté informació. S’està produint un fenomen poc habitual (un desordre) i per tant el coneixement d’aquesta predicció aporta un cert grau d’informació.

La redundància és una propietat dels missatges, consistent en tenir parts predictibles que no aporten nova informació o repeteixen part de la informació. La redundància també es pot identificar com un excés d’informació. Un exemple de redundància seria el pleonasme, una figura retòrica consistent en la repetició d’elements lèxics aparentment innecessaris en una oració. Per exemple: “surt cap a fora” o “entra a dins” o “puja cap amunt”. El pleonasme, que pot ser útil (per a explicar una acció) o convenient en literatura, és prescindible en teoria de la informació.

Tots aquests conceptes, i el seu processament en un sistema digital binari, permeten plantejar una primera idea bàsica sobre la compressió de la informació per eliminació de dades, és a dir, la reducció del volum d’informació tractable (destinada a ser processada, transmesa o gravada) per tal que ocupi la menor quantitat d’espai possible. En aquest sentit, la informació pot tenir tres nivells: bàsica/rellevant (la necessària perquè es pugui reconstruir el missatge i/o el senyal), redundant (la repetitiva o previsible) i la irrellevant (la que no afecta el contingut del missatge).

I atenent aquesta divisió, es podrien establir tres tipologies de compressió: sense pèrdues reals, quan es transmet tota la informació bàsica i també la irrellevant, però s’elimina la redundant; subjectiva sense pèrdues, quan es transmet només la bàsica (sense la redundant ni la irrellevant); i subjectiva amb pèrdues, quan (a més de la redundant i la irrellevant) s’elimina certa quantitat d’informació bàsica, de manera que el missatge es reconstruirà amb errors perceptibles però tolerables.

¿Una versió orquestral digitalitzada ha d’acumular la mateixa quantitat d’informació si està destinada a ser escoltada dins del cotxe que circula per la carretera, envoltada de sorolls, que si s’escolta dins d’una habitació folrada de material aïllant sumida en el silenci més absolut? Podem eliminar la meitat dels 40 violins (és un dir) en el cas del cotxe, sense que es noti? Una pel·lícula destinada a ser vista a la pantalla petita, en alguns casos minúscula, d’un telèfon intel·ligent, cal que sigui en ultra alta definició (4 o 8 K) com si fos una pantalla gegant?

Shannon fou un dels primers a interessar-se en la redundància estadística de les llengües naturals i, en particular, de la llengua anglesa. Les seves investigacions, fetes a partir de l’entropia dels textos escrits en anglès, van provar que les llengües naturals contenen una redundància estadística propera al 80%. Això no significa exactament que, en els textos en anglès, es pugui eliminar el 80% dels caràcters. Es tracta d’una dada estadística. Els experiments demostren que, si s’elimina més d’una quarta part de les lletres, es feria impossible reconstruir completament un text. Però és ben cert que els llenguatges naturals tenen nombroses redundàncies i un grau alt d’ineficiència.

De fet, els usuaris dels mitjans de mobilitat (especialment telèfons intel·ligents) envien missatges del tipus “q tu pasis b”. I una emoticona de petons. És a dir, “que t’ho passis bé, petons”. La frase comprimida s’entén perfectament, sense necessitat de completar-la segons les regles gramaticals. I això provoca l’escàndol majúscul entre els lingüistes. Sovint només es fan servir emoticones: el dit polze alçat cap amunt (és a dir, molt d’acord). Shannon en estat pur. Però la majoria dels qui fan això, desgraciadament, no ho sap.

Per cert, dins de les llengües vives més properes, el català i l’anglès són de les que utilitzen menys lletres per paraula. L’alemany, entre 6,10 i 5,92; el castellà, entre 4,94 i 4,96; el francès, entre 4,87 i 4,84; l’anglès, entre 4,88 i 4,50, i el català 4,73.

El sistema de comunicació està compost, segons Shannon, per cinc moments bàsics: la font (emissor) i el missatge inicial; el transmissor i el missatge codificat (en digital binari i comprimit); el canal, és a dir, el mitjà físic que permet el transport dels senyals (cable, espai radioelèctric, disc magnètic, llapis de memòria…); el receptor, és a dir, el recurs tècnic que descodifica, descomprimeix, corregeix els errors (“sorolls”, interferències) i transforma els senyals binaris rebuts en un missatge intel·ligible; i finalment, el destinatari, és a dir, aquell que rep el missatge (textos, sons o imatges), tenint en compte les necessitats objectives.

Arribat a aquest punt, podria reproduir aquí algunes de les fórmules per a calcular, per exemple, el grau d’entropia. Però declino també aquesta temptació. Jo mateix em sento incapaç d’explicar-les i d’aplicar-les. Cal afegir finalment que, a més dels sistemes de compressió per eliminació de dades, existeixen avui diversos estàndards tècnics que permeten comprimir i millorar el transport d’informació. Un dels més coneguts en el camp de l’àudio i el vídeo es l’MPEG (Moving Picture Experts Group).

He insinuat fa una estona que, amb la tecnologia digital, ben aviat podríem posseir, dins d’un disc dur, tots els continguts de qualsevol de les grans biblioteques del món. Tot pot estar al nostre abast. Res, deia, no es impossible. I aquesta és la visió positiva i optimista.

Però tot plegat també dibuixa un horitzó inquietant. Qui posseeixi tots els coneixements, incloses les nostres dades personals, i sigui capaç de gestionar-les mitjançant complexos algoritmes, dominarà el món. No és una mera hipòtesi: està succeint. Google, Facebook i altres companyies ja fa temps que són conscients que el poder no passa pel domini sobre les màquines i les tecnologies en general, sobre les armes o els sistemes financers, sinó per l’acumulació i el control del flux de dades. A canvi de donar-nos serveis gratuïts (de cerca, per exemple) les grans empreses d’acumulació de dades massives obtenen informació sobre els nostres gustos, els nostres hàbits, les nostres necessitats, el nostre estat de salut i les nostres intencions. Tot. Caldrà regular la propietat, el dret d’accés i l’ús de les dades. O caurem en mans dels algoritmes i dels seus propietaris. El pensador israelià Yuval Noah Harari i molts altres autors ens avisen dels efectes col·laterals perniciosos de la fusió entre la infotecnologia, la neurotecnologia i la biotecnologia.

L’invent del segle i més idees genials poc recordades

L’any 1948 es van produir molts més esdeveniments, alguns força relacionats directament o indirectament amb allò que he relatat.

Justament l’1 de juliol de l’any 1948, la Bell Telephone Laboratories va fer pública la invenció d’un petit (per l’època) dispositiu electrònic semiconductor que substituïa bona part dels components dels grans ordinadors (i dels aparells de ràdio i TV) amb aquelles immenses i reescalfades vàlvules de buit que el meu oncle encara utilitzava. La Bell va patentar el primer transistor pròpiament dit, que havien inventat els enginyers nord-americans John Bardeen, Walter Houser Brattain i William Shockley. Els investigadors havien observat que, quan els contactes elèctrics s’aplicaven a un cristall de germani, la potència de sortida era més gran que la d’entrada. Van rebre el Premi Nobel de Física de 1956.

El mateix any, i de forma independent, els físics alemanys Herbert Mataré i Heinrich Welker, que treballaven a la Compagnie des Freins et Signaux, una subsidiària francesa de la nord-americana Westinghouse, van inventar el transistor de contacte.

Després arribarien els circuits integrats, en el qual s’allotgen un o més transistors, i els microprocessadors (els xips). Algú va dir que el transistor és l’invent més important del segle XX i potser de tota la història de la humanitat. La vida en un xip es va titular un programa de Joaquim Maria Puyal a TV3, la televisió pública de Catalunya.

També l’any 1948, Peter Goldmark, basant-se en les idees de John Logie Baird i Guillermo González Camarena, va desenvolupar el primer sistema tricromàtic de televisió en color, anomenat sistema seqüencial de camps, adoptat immediatament per la seva empresa, la Columbia Broadcasting System. Entre l’any 1948 i principis de 1949, l’enginyer Leroy “ed” Parsons creà a Astoria (Oregon) la primera televisió per cable. L’any 1948, el físic anglès Dennis Gabor va descobrir els principis de l’holografia. L’any 1948 l’estatunidenc Willard Frank Libby va construir el primer rellotge atòmic, basant-se en les idees d’Isaac Rabí. L’any 1948, Peter Goldmark va crear el primer disc de vinil irrompible, la qual cosa va suposar el gran big bang de la indústria discogràfica. L’any 1948 es va inaugurar a Mont Palomar el telescopi més gran del món. L’any 1948 va sortir al mercat la càmera instantània Polaroid…

El 4 d’agost de 1948, va morir Mileva Maric, matemàtica sèrbia, companya i després esposa d’Albert Einstein, la dona més influent en el desenvolupament de la teoria de la relativitat. Els historiadors no es posen d’acord sobre el grau de la seva participació. El matrimoni va tenir una filla que Einstein mai reconegué, i dos fills. Quan la relació es va deteriorar, Einstein imposà a Mileva unes dures condicions de convivència. Einstein es va casar amb la seva cosina Elsa Löwenthal, amb qui mantenia relacions abans de divorciar-se de Mileva. Alguns capítols de la vida d’Einstein no són precisament exemplars, però des del punt de vista intel·lectual és una de les meves grans referències, al costat de Bertrand Russell, els dos Karl’s (Popper i Marx) i el Jesús històric.

L’any 1948 es va estrenar la pel·lícula Let’s Live a Little (Anem a viure una mica), una comedieta romàntica i d’embolics, diria que mediocre, dirigida per Richard Wallace i protagonitzada per Robert Cummings, Anna Sten i Hedy Lamarr. Per què en faig esment en un espai que destino als invents? Per Hedy Lamarr. I per què Hedy Lamarr?

Hedy Lamarr va ser la gran protagonista d’una pel·lícula estrenada un any després, el 1949, considerada com una de les grans produccions de la història del cinema. Es tractava d’un film de caràcter bíblic: Sanson i Dalila, del sempre espectacular Cecil B. DeMille. No la vaig anar a veure. Ni l’any 49 (tenia un any) ni el 65, quan la van reestrenar a Barcelona.

El crític de La Vanguardia (que signava A.M.T., probablement Antonio Martínez Tomás) deia que la Dalila de Lamarr era bastant “teatral i convencional”. Però afegia, tot seguit, que l’actriu era “d’una gran bellesa”. Efectivament, el dibuix oficial del cartell de la pel·lícula reproduïa, en pla general, una escena on Lamarr, en posició escultural, acaronava el cap de Victor Mature (Sanson) amb la mà esquerra i amagava un punyal a la dreta, disposada a clavar-lo quan les circumstàncies ho permetessin.

Repassant la llarga llista d’intervencions cinematogràfiques d’Hedy Lamarr, no recordo haver vist cap pel·lícula seva. I em sap greu. Perquè, és veritat, Hedy Lamarr era molt maca. Un retrat promocional, molt probablement de l’any 1948, presentava un primer pla de l’actriu: la cara perfectament dibuixada, cabells foscos, seies arcades, ulls clars i brillants que es deixaven estimar per la càmera, nas fi i llavis ben perfilats i lleugerament molsuts. Lluïa un escot tipus retrat, amb un collar i unes arracades farcits de pedres precioses.

Lamarr formava part d’una llista selecta d’actrius que han rebut el qualificatiu de mítiques, al costat de Greta Garbo, Marlen Dietrich, Lana Turner, Marilyn Monroe, Rita Hayworth, Lauren Bacall, Ava Gardner, Ingrid Bergman, Elisabeth Taylor… i la també austríaca Romy Schneider.

Força científics que he conegut o dels quals n’he tingut referències preferien Marilyn Monroe. Els pòsters de l’actriu il·lustraven bona part de les parets dels despatxos i dels laboratoris de molts investigadors, entre ells el del doctor i catedràtic de Biologia cel·lular de la Universitat Autònoma de Barcelona, Josep Egozcue, un dels grans pioners de les tècniques de reproducció assistida i moltes coses més, que va ser el director de la meva tesi doctoral. Gran, enorme i divertit home de ciència.

Hedy Lamarr havia nascut a Viena el 9 de novembre de 1914, vint-i-quatre anys abans que Romy Schneider. Viena era, en aquells moments, la capital de l’imperi austro-hongarès. Lamarr va morir a Altamonte Springs (Estats Units) el 19 de gener del 2000, divuit anys després que Romy Schneider. Va viure gairebé 86 anys.

Els mals cronistes de Hollywood posaven èmfasi en el fet que Hedy Lamarr, a més d’actuar a moltes pel·lícules sota la direcció dels personatges més il·lustres de la cinematografia mundial, havia portat i suportat una vida sentimental i sexual força intensa, inclosos diversos matrimonis trencats i alguns episodis escandalosos. Havia estat la primera actriu de renom en protagonitzar un nu integral l’any 1933. Alguns paparazzis l’havien qualificat de devoradora d’homes o de seductora patològica.

Hedy Lamarr era, efectivament, una dona de “armas tomar”. La llista d’actors i directors seduïts, segons aquells periodistes de ploma torçada, serviria de base per fer una història del cinema d’aquella època, sense deixar-ne pràcticament cap d’important. En faltarien pocs. Potser un: Bogart, amb qui es va negar a protagonitzar Casablanca perquè no li agradava gens. Força actrius es queixaven que l’actor besava molt malament.

Els tabloides es feien ressò de la vida, en aparença, extravagant de l’actriu. Era, segons les males llengües, molt capriciosa. Enyorant el clima plujós del seu Tirol natal, va dissenyar i es va fer construir una màquina de fabricar pluja al jardí de la seva mansió a Califòrnia, on vivia pràcticament com a (segons deien) presonera. Al final de la seva carrera, en ple decaïment, operada de tot per eliminar els signes inevitables de la vellesa (amb ve baixa), va ser detinguda diverses vegades per robatori. I alguns gasetillers van aprofitar l’avinentesa per a acusar-la de cleptòmana.

No va obtenir cap Òscar. Com a actriu, només va rebre un únic guardó: el Premi Poma Àcida pel seu comportament davant dels periodistes.

Però, i aquí comença una altra història, hi ha un premi del qual la gran majoria d’aquells periodistes no en feia cap referència: el Premi a la Frontera Electrònica de la Fundació Pioner. I en aquest moment se’ns revela un racó misteriós de la seva personalitat.

Hedy Lamarr era una dona especialment (excepcionalment) intel·ligent. Amb el nom d’Hedy Kiesler Markley (el de soltera), i treballant amb el compositor i pianista d’avantguarda George Antheil (1900-1959), va inventar un “sistema de codificació de transmissions d’espectre eixamplat per salt de freqüència”, que va servir per a radioguiar torpedes durant la Segona Guerra Mundial (i fer-los indetectables per als enemics) i, més tard, els míssils intel·ligents. Era una tècnica que permetia emetre senyals de ràdio que canviaven constantment de freqüència (d’aquí el salt de freqüència). Així quan algú volia interferir els senyals, no els podia identificar. Sobre el tema dels torpedes i els míssils, hi ha diverses versions. Unes diuen que l’invent, una vegada aplicat, va contribuir a la victòria aliada sobre les forces nazis. Uns altres creuen que la tecnologia era tan avançada que no es va poder utilitzar fins als anys 60 (amb motiu de la crisi dels míssils a Cuba).

La tecnologia Lamarr/Antheil es va convertir en la base del sistema de guiatge (GPS), i es va fer servir per a millorar les connexions de les naus espacials amb la Terra, va obrir la porta a les tecnologies Wi-Fi i Bluetooth, i avui encara s’aplica. Així que quan connectem el nostre mòbil o usem el nostre WhatsApp, podem pensar que això és degut, en part, a la capacitat inventiva d’una actriu de vida agitada però meravellosa, que va inventar moltes més coses, i d’un músic creatiu. Cal afegir-los a llista de grans homes i dones que van anar configurant l’escenari de l’era de la informació.

Ficció però no tanta i altres esdeveniments històrics

Alguns historiadors conceben 1948 com el de l’inici de la guerra freda. Efectivament, es va consolidar la divisió d’Alemanya en dos estats: els aliats occidentals van promoure un procés constituent en els tres sectors ocupats per ells, i els soviètics van tancar la seva àrea i van obligar a organitzar un enorme pont aeri per abastir la zona occidental de Berlín. Ho veiem a la portada de La Vanguardia. Es va produir el cop de Praga que va portar els comunistes al poder a Txecoslovàquia, mentre Tito es va rebel·lar contra Stalin en proclamar que Iugoslàvia era independent de Moscou. Es va signar el Tractat de Brussel·les, que seria la base per a la creació de l’OTAN. Es va crear l’Organització Europea de Cooperació Econòmica (després OCDE) i va entrar en vigor el tractat entre Bèlgica, Holanda i Luxemburg per a formar la Unió Duanera de Benelux, embrions ambdós de l’actual Unió Europea. Es va posar en marxa el Pla Marshall, amb l’objectiu d’ajudar i enfortir els lligams entre l’Europa de l’Oest i els Estats Units. Es va fundar l’Estat d’Israel i diversos països àrabs li van declarar una guerra que encara dura. I també l’any 1948 un jove extremista hindú va assassinar Gandhi. Déu ni do.

En els escenaris de ficció, o potser no (jo que sé!), John le Carré explica que, dins de les guerres internes de l’espionatge britànic, el juliol de l’any 1948, el Circus va guanyar la batalla definitiva contra el decadent Departament d’Investigació, i el va enviar a l’habitació dels trastos vells. El nom de Circus prové de l’encreuament (abans rotonda) dels carrers Charing Cross Road amb Shaftesbury Avenue, de nom Cambridge Circus, al centre de Londres. Allà, no massa lluny de l’estació de metro de Leicester Square, hi ha el Palace Theatre, un immens edifici de maó vermell i d’un estil que no sé definir, amb un interior recarregat i barroc, ple de marbres, fustes nobles, daurats i granats, on s’hi representen bons musicals, entre ells Els Miserables (dinou anys ininterromputs) i el de Harry Potter.

Diuen, però no ho he pogut comprovar, que dins del mateix edifici s’hi va allotjar, durant un temps, l’Eccentric Club, la missió del qual no cal aclarir vist el nom. Avui l’Eccentric Club està ubicat a Old Gloucester St., molt a prop del parc de Russell Square i del British Museum, de manera que queda gairebé darrere de l’hotel en el qual ens allotgem la meva dona y jo quan viatgem a Londres. Per als socis d’aquest club, l’excentricitat consisteix a (i cito textualment) la capacitat innata d’ignorar les rutes ben explorades pels altres i d’inventar formes originals pròpies, trobar enfocaments sorprenentment nous, mitjançant la multiplicitat de possibles solucions i la diversitat de punts de vista. No està gens malament. La pròxima vegada, aniré a fer-los una visita.

Però tornem a Cambridge Circus, perquè en aquest lloc és on Le Carré va situar la base del servei d’intel·ligència britànic, l’MI6. A quin edifici es referia? No se sap exactament. The Palace Theatre no pot ser, perquè l’escriptor en fa referència com “una gran mesquita profanada”. La seu central de l’HSBC Bank és massa baixa: tres plantes. L’escriptor parla sovint de la planta cinquena. El mateix passa amb el bloc de la cantonada nord-oriental. Així que l’edifici més probable, tenint en compte totes les cites, és un immoble de sis pisos que està situat en direcció nord de Charing Cross Road, i que té visió directa (justament des de la planta cinquena) sobre Cambridge Circus. En aquelles oficines, hi treballaven, diria que hi sojornaven, Control (nom de guerra de la màxima autoritat) i un sagaç i lúcid (però gris) oficial d’intel·ligència, de nom George Smiley. Le Carré resol aquell conflicte de competències entre el Circus i el Departament d’Investigació en una de les seves (per a mi) millors novel·les: El mirall dels espies. Era, insisteixo, l’any 1948.

Cal afegir que Le Carré mai va donar la identitat real de Control. El va fer morir, de causes naturals, a la novel·la titulada (El talp) Calderer, sastre, soldat, espia (publicada l’any 1974), en plena investigació per a identificar un infiltrat que Karla (el mestre d’espies soviètic) havia situat en els nivells més alts de la direcció de l’MI6. Como a obra cinematogràfica, El topo (títol de la versió en castellà) es va estrenar l’any 2011, dirigida per Tomas Alfredson, i va guanyar el premi BAFTA al millor film britànic.

L’any 1948, mentre el Circus, segons John Le Carré, imposava la seva autoritat, Georges Simenon vivia a Arizona amb la seva dona, la seva secretària i la seva cuinera, totes elles amants. Aquell any va escriure les seves novel·les considerades mestres: “Pedigrí” i “La neu estava bruta”. I també “El mort de Maigret”, un dels seus millors treballs policíacs, al mateix temps que “Les vacances de Maigret”. La seva obra va originar una cinquantena de pel·lícules i telefilms i diverses sèries de televisió. Simenon era un home sense límits. Va produir, pel cap baix, 400 llibres i, segons la llegenda, va mantenir relacions amb 10.000 dones.

Des del punt de vista cinematogràfic, l’any 1948 (ho admeto) no va ser especialment rellevant. La pel·lícula de l’Hedy Lamarr, tal com he dit, va passar sense pena ni glòria. Let’s Live a Little (Vivamos un poco, en castellà) era una història d’embolics romàntics entre un agent publicitari, la seva psiquiatra i el seu entorn, tot molt made in Hollywood.

L’any 1948 es va estrenar Key Largo (Cayo Largo), amb Lauren Bacall, Claire Trevor, Edward G. Robinson i Humphrey Bogart. Dirigida per John Huston, per a la Warner Bros. Claire Trevor, considerada la reina del cinema negre, va rebre l’Òscar a la millor actriu secundària pel seu paper com a excantant alcohòlica. Es passa l’estona demanant una beguda que mai no obtindrà. A Key Largo, un grup de gàngsters es fan els amos d’un hotel en plena tempesta tropical, i en Bogard (amb la inexpressió de sempre), ara convertit en veterà de guerra, s’hi enfronta, tot provocant l’admiració de la Bacall (la mirada). Va ser l’última pel·lícula de Lauren Bacall i d’en Bogart (mediocre actor, llevat de quan tenia una pistola o una cigarreta a la mà) com a matrimoni a la vida real. Van continuar casats fins a la mort de l’actor l’any 1957.

L’any 1948 es va estrenar Irving Berlin’s Easter Parade, un musical dirigit per Charles Walters, i interpretat per Judy Galand i Fred Astaire. I també A Foreing Affer, dirigida per Willy Wilder, i interpretada per Marlene Dietrich, Jean Arthur i John Lund. Marlene Dietrich representa una cantant de cabaret a Berlín, recentment acabada la segona guerra mundial, en un paper que li anava com anell al dit.

Del cinema espanyol, els crítics solen recordar “La calle sin sol”, una aproximació al gènere negre, rodada al barri xino de Barcelona, dirigida per Rafael Gil i interpretada per Amparo Rivelles, Antonio Vilar, Manolo Morán, les germanes Caba (Irene i Julia); “Vida en sombras”, un drama sobre el món del cine dirigit per Lorenzo Llobet-Gràcia, amb Fernando Fernán Gómez, María Dolores Pradera i Isabel de Pomés; i “La vida encadenada”, dirigida per Antonio Román, amb Ana Mariscal, Antonio Vilar i Elena Salvador.

D’entre totes aquestes i altres produccions menors, la pel·lícula que va es va fer un lloc a la història fou “Locura de amor”, un molodrama històric, dirigit per Juan de Orduña, i protagonitzada per Aurora Bautista, Fernando Rey, Sara Montiel i Jorge Mistral. José María Pemán, escriptor prolífic i autor de la lletra de l’himne nacional espanyol, n’era el productor. Èxit absolut a l’Espanya sotmesa a la dictadura franquista i també a altres països de parla hispànica.

L’esdeveniment que va marcar el futur de la humanitat

Però no acaben aquí les coincidències entre la data del meu naixement i la successió de grans fets històrics. He deixat per al final un esdeveniment de la màxima transcendència que, per ell mateix, converteix el 1948 en llegendari: en el transcurs de la tercera assemblea de les Nacions Unides, celebrada a París el 10 de desembre, es va proclamar la Declaració Universal dels Drets Humans.

Així que jo vaig néixer l’1 de juliol de 1948, l’any de la publicació de la Teoria de la Informació, de l’inici de la cibernètica, de l’invent del transistor i de la Declaració Universal dels Drets Humans. Ateses aquestes circumstàncies, només podia ser dues coses: enginyer de telecomunicacions o en informàtica (títols que encara no tenien rang universitari), o periodista (que tampoc).

Vaig optar pel periodisme, tot i que no era una professió (per a mi una vocació) massa prestigiosa. El mateix Einstein ens menystenia: se sentia, segons Walter Isaacson, assetjat per la premsa i “altre tipus de gentussa”. Se li atribueix a Tom Wolfe aquella cèlebre frase: “No diguis a la meva mare que sóc periodista, digues-li que sóc pianista en un bordell”. Voltaire ja havia anunciat que els diaris eren els arxius de les bagatel·les. Sherlok Holmes creia que la premsa era una institució molt valuosa si hom sabia com utilitzar-la. Malcolm Muggeridge, antic agent d’espionatge de l’MI6 i periodista, assegura que “els espies són encara més mentiders que els periodistes”. I així successivament. Hi ha una frase de Chesterton que m’agrada molt: el periodisme consisteix essencialment a dir “Lord Jones ha mort” a gent que no sabia que lord Jones estava viu.

Em vaig titular en periodisme i, més tard, em vaig llicenciar en Ciències de la Informació. Durant molts anys, vaig compatibilitzar la tasca de periodista amb la de professor associat a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Després em vaig doctorar en Ciències de la Informació, i vaig guanyar una plaça de professor titular de periodisme científic i tecnològic, també a la UAB.

Interrompent la meva tasca estrictament acadèmica, i en qualitat de serveis especials, vaig formar part del Govern de la Generalitat de Catalunya, i també d’altres institucions públiques catalanes i espanyoles. En cap cas, m’hi vaig quedar, i sempre vaig tornar a la universitat, el meu espai natural. Ara sóc, una vegada jubilat, professor honorari. Mai me n’he penedit.

Sempre m’he sentit periodista i professor de periodisme. Però, a causa de la deriva perversa de bona part del periodisme actual (i també del de sempre), i tenint en compte els canvis que estan produint les infotecnologies, prefereixo presentar-me com a gestor d’informació. El gestor d’informació és aquell professional que processa, gestiona i organitza les dades d’una forma que produeixin coneixement (Shannon). Per a tota la ciutadania. És la base sobre la qual es construeix una democràcia de qualitat. Una tasca tan complexa i necessària socialment com apassionant.

CONTACTE

SANTIAGO RAMENTOL MASSANA
santiago.ramentol@uab.cat

*Camp obligatori

1 + 9 =