Els mitjans de comunicació es van fer ressò, el juny passat (2019), del descobriment d’un sistema solar amb dos planetes que, diuen, tenen unes condicions que permeten contenir vida. L’estrella al voltant de la qual orbiten, Teegarden, és una nana roja que està a una distància de 12,5 anys llum. Això vol dir que, si una nau aconseguís una velocitat propera a la de la llum (300.000 quilòmetres per segon), trigaria 12,5 anys a arribar-hi. El descobriment es va fer des de l’observatori astronòmic de Calar Alto (Almería).

Les nanes roges són estrelles petites i relativament fredes. Això fa necessari que els planetes que opten a contenir vida hagin d’estar bastant a prop, per tal d’assolir una temperatura adequada. Fins i tot podrien, afirmen els científics, contenir aigua. Però aquestes no són les úniques condicions. Existeixen moltes més variables. La més important és l’estabilitat. En primer lloc, la del planeta potencialment habitable. Aquesta situació ha de durar molt de temps, centenars de milions d’anys, per permetre l’evolució primerenca de la vida.

Però l’estrella també ha de ser relativament estable. El Sol ho és. Les nanes roges, no. Llancen flamarades de radiació que posarien en perill constant els elements vius que continguessin els seus planetes. Els descobridors diuen que no n’han observat. Però cal fer més estudis.

Altres variables tenen que veure amb la pròpia estructura i característiques del planeta: una òrbita invariable, unes oscil·lacions de temperatura no massa grans, que no siguin proclius a patir accidents còsmics catastròfics (xocs brutals amb altres asteroides, explosions de supernoves massa properes…).

Els planetes descoberts són d’una massa semblant a la de la Terra. Però no s’ha informat sobre si tenen una rotació sincrònica (com la de la Lluna): triguen el mateix temps en rotar sobre el seu propi eix que en rotar al voltant de l’estrella. És força probable que sí. Això significaria que mostren constantment la mateixa cara a davant l’estrella i, en conseqüència, mig planeta seria extremadament calent i l’altre extremadament fred. Només restaria una estreta banda (la frontera entre una i altre meitat) amb condicions mínimament idònies per a la vida.

Hi ha un munt de científics que creuen que el nostre univers, inclosa la nostra galàxia, estan plens a vessar de vida, fins i tot de vida intel·ligent. Però l’astrofísic John Gribbin es mostra molt pessimista en relació al descobriment gradual de nous planetes, en un interessant article publicat a Investigación y Ciencia (novembre 2018). No és que renunciï a la idea de l’existència de vida, i fins i tot de vida intel·ligent, a l’univers, sinó que adverteix que aquest fenomen és molt improbable. Pensa que estem sols a la nostra galàxia. L’existència dels humans, i de la seva capacitat de coneixement i de desenvolupar alta tecnologia, és fruït d’un cúmul de coincidències que és molt difícil, per no dir impossible, que es tornin a produir. La Terra i el sistema planetari al voltant del qual orbita són tan extraordinaris i excepcionals, diu Gribbin, que podrien ser irreproduïbles, almenys a escala galàctica.

Gribbin fa un breu repàs de la història de l’univers, i especialment de la Terra: la formació de les estrelles; l’evolució química i la síntesi dels metalls, necessaris perquè s’esdevinguessin els planetes rocosos; l’existència del Sol en el temps i en l’espai adequats, en la zona d’habitabilitat galàctica, no massa a prop ni massa lluny del centre (entre 23.000 i 30.000 anys llum); el naixement de la Terra a la zona d’habitabilitat planetària (no massa lluny ni massa a prop del Sol); la formació d’un camp magnètic i el sorgiment de la Lluna (que va jugar un paper específic molt important); la generació d’aigua i d’una atmosfera; l’aparició de la vida més simple relativament aviat (1.000 milions anys després); la llarga història entre aquest esdeveniment i la vida primitiva pluricel·lular (2.000 milions d’anys); els gairebé mil milions d’anys més d’espera per a que es produís l’explosió improbable envers la diversitat i la complexitat, en mig de grans catàstrofes i extincions; i finalment, l’arribada dels humans i el desenvolupament d’una civilització.

Massa casualitats, creu Gribbin, perquè això sigui un procés freqüent i reiterat.

En fi. Com a molt, i amb molta sort, els planetes com els descoberts a  Teegarden podrien contenir arqueobacteris o potser bacteris. Ningú, per ara, ho pot saber. No descartem trobar vida cel·lular més avançada a la Via Làctia. I això seria un descobriment sensacional. Però no ens fem massa més il·lusions.