Santiago Ramentol

Molts think tanks (laboratoris d’idees), força empreses especialitzades en anàlisis prospectives (les que estudien els escenaris de futur) i les mateixes centrals d’intel·ligència confeccionen, al voltant del Cap d’Any, un llistat de prediccions a curt, mitjà i llarg terminis. Molts d’aquests informes són d’accés públic, almenys en part. Però cal cercar-los. Són pronòstics, projeccions, no profecies, ni tampoc veritats absolutes. Són afers remarcables que solen trobar un ressò més o menys discret en els mitjans de comunicació. Tanmateix, amb data de caducitat. És a dir, no se’n fa un seguiment detallat. Esclaten i s’obliden.

Un exemple. Des de molt abans que irrompis la covid-19, i es convertís en el tema estrella en els mitjans, el risc immediat d’una nova pandèmia d’àmbit global ja formava part del catàleg de grans amenaces per a la humanitat, previstes en reports extraoficials més o menys reservats. I, això no obstant, va agafar gairebé tothom amb el peu canviat. I tot va derivar en un caos.   

En aquests documents, solen figurar-hi dues qüestions que sempre m’han cridat especialment l’atenció, ambdues relacionades amb allò que sentim quan mirem cap al cel, copsem l’infinit i esbrinem els misteris que envolten l’univers. La primera té a veure amb el risc que un asteroide o un cometa xoqui amb el planeta Terra i provoqui un gran col·lapse o una catàstrofe definitiva. No es tracta de ciència-ficció. Aquesta amenaça apareix de forma reiterada. I, des de fa temps, se sap que forma part de les prioritats de la NASA i de l’ESA, l’agència europea. La segona és d’un ordre diferent, encara que relacionat: la possibilitat que, en algun moment determinat, es manifesti l’existència de vida més enllà del sistema solar i, sobretot, de vida intel·ligent. I això provocaria un xoc psicològic transcendental.

De la primera, n’hem tingut notícies fa ben poc: el llançament d’una nau contra un asteroide; i l’estrena a Netflix d’una pel·lícula (“No miris amunt”) sobre l’amenaça d’impacte per part d’un cometa contra la Terra.

Un coet Falcon 9 es va enlairar, el 24 de novembre passat, des de la base de Vandenberg (a Califòrnia), amb la finalitat de comprovar si és possible alterar la trajectòria d’un asteroide amenaçador. L’objectiu: l’asteroide binari 65803 Dídymos/Dimorphos, de 780 i 160 metres de diàmetre. La sonda Dart, aquest és el nom de la nau, impactarà sobre Dimorphos, aquest octubre. S’espera que la trajectòria el desplaci mig mil·límetre per segon. ¿N’hi hauria prou? No se sap.

Aquesta missió forma part del programa que ha donat nom a la sonda: DART (Double Asteroid Redirection Test). I no n’és el primer assaig. L’any 2005, els EUA van enviar una nau (Deep Impact) contra el centre del cometa rocós Temple 1. Pessigolles. Però va provocar un cràter d’uns 100 metres de diàmetre i en va reduir mínimament, sotilment, la velocitat.

La Terra ha sofert tota mena col·lisions amb cossos còsmics de dimensions molt diverses. El més terrible i alhora fonamental va ser el probable impacte amb un cos de la mida aproximada de Mart, fa uns 4.500 milions d’anys, poc després de formar-se la Terra. Les restes d’aquella enorme devastació van acabar constituint la Lluna. El més mortífer es va produir fa 250 milions d’anys, quan un altre probable xoc amb un meteorit va provocar la desaparició del 96% dels éssers vius. La vida va estar ben a prop d’esvair-se totalment. I el més popular, sobretot entre els infants, es va produir fa aproximadament 66 milions d’anys, causat per l’impacte d’un meteorit d’uns 12 kilòmetres de diàmetre que va acabar amb el 75% de les espècies i, amb elles, tots els dinosaures.

Els impactes d’asteroide sobre la Terra han deixat nombroses cicatrius, generalment en forma de cràter. I sembla que es tracta d’un fenomen que s’ha produït en un ritme decreixent però constant. Alguns són molt llunyans en el temps. Per exemple, el cràter de Vredeford, d’un diàmetre de 300 kilòmetres, a Sud-àfrica, originat fa aproximadament 2.000 milions d’anys. O el cràter descobert sota l’Antàrtida l’any 2006, i que té més de 400  kilòmetres de diàmetre. El cràter causat per l’asteroide que va provocar la desaparició dels dinosaures, el Chicxulub, s’amaga al voltant de la península del Yukatan (a Mèxic), i té entre 170 i 300 kilòmetres de diàmetre.

Hi ha exemples més recents. Fa no massa més d’un segle, l’any 1908, l’explosió provocada per la caiguda d’un meteorit va arrasar una superfície de 2.200 kilòmetres quadrats a prop del riu Tunguska, a Sibèria oriental. I més a prop, el 15 de febrer del 2013, a la zona de Txeliàbinsk, als Urals, la caiguda d’un meteorit d’uns 18 metres de diàmetre i 11.000 tones de pes va provocar més de 500 ferits per l’ona de xoc. Es preveu que la sonda DART deixi un crater de 20 metres de diàmetre sobre la superfície de Dimorphos.

Aquests bòlids potencialment destructors poden provenir d’una zona intermèdia que hi ha entre les òrbites de Júpiter i Mart. Allà existeix el que es coneix com a cinturó d’asteroides, una mena d’anell format per gairebé un milió de cossos còsmics de mides molt diverses, des d’un metre de diàmetre (o menys) fins a 950 kilòmetres (com és el cas del planeta nan, anomenat Ceres). En general, el cinturó està format per restes de la formació del sistema solar. Runa planetària.

Els asteroides poden abandonar aquesta zona per motius diversos. Per exemple, quan xoquen entre ells, desprenen fragments que s’expandeixen i poden arribar a qualsevol planeta del sistema solar, i especialment als interiors. I d’aquesta manera, un dels fragments d’un asteroide anomenat Baptistina podria ser la causa del cràter de Chicxolub (a la península del Yukatan). I un altre fragment de la mateixa procedència podria haver originat el cràter Tycho a la Lluna.

Molt més a prop de la Terra, també hi circulen asteroides de diverses procedències i alguns amb òrbites força excèntriques. N’existeixen uns quants milers, d’entre 1 metre (o menys) i 32 kilòmetres de diàmetre (Ganímedes). Són els NEA, acrònim en anglès que significa justament això: asteroides pròxims a la Terra (Near Earth Asteroid). Constitueixen una amenaça remota, però latent. Posats a fer càlculs aproximats, se sap que un asteroide de poc més o menys un kilòmetre de diàmetre (letal per a la humanitat) xoca cada milió d’anys amb la Terra. Un de 5 kilòmetres impacta cada deu milions d’anys.

Existeixen diversos programes que segueixen i enregistren les evolucions d’aquests cossos còsmics. El més important: la xarxa internacional d’alerta d’asteroides (IAWN, sigles en anglès), integrada per la NASA, l’Agència Espacial Europea (ESA), i altres organitzacions científiques. Qualsevol senyal de risc imminent seria notificat al Grup Assessor de Planificació de Missions Espacials (SMPAG), que posaria en marxa un programa de destrucció o desviació. La NASA ha establert diverses gradacions de perillositat: des de centenars d’asteroides potencialment amenaçadors fins a uns quants que mereixen una atenció especial.

Així que no es pot descartar que una catàstrofe còsmica d’aquestes dimensions es torni a repetir. Però no cal que ningú s’espanti. Bona part del que succeeix a “No miris amunt” és ficció. Informada, però ficció. La probabilitat d’un xoc devastador, a curt i mitjà termini, és molt petita: d’1 sobre 1.750 (0,057%). Així i tot, no és menyspreable. Aquest és justament el cas de Bennu, un asteroide de mig kilòmetre de diàmetre, que mereix un seguiment específic. I els científics creuen que cal estar preparats per a evitar qualsevol contingència. D’aquí els experiments actuals. No sigui que passi com en el cas dels virus globals emergents. O el que seria encara pitjor: que acabés com la pel·lícula “No miris amunt”.

Un cos molt estrany

No deixem els cossos que vaguen per l’univers. I que, en algun cas, generen indiferència. Fredor. Perquè, l’octubre del 2017, un aparent asteroide va cridar l’atenció dels científics que observen des dels grans telescopis. Era molt rar: no esfèric, sinó llarg i relativament pla, immens, en forma de nau abonyegada de la guerra de les galàxies. El van batejar amb un nom de ressonàncies afectuoses: Oumuamua. En hawaià, “explorador”. Tenia unes característiques força estranyes. Per exemple, era deu vegades més reflectant que qualsevol altre objecte conegut, gairebé com si fos de metall polit. La seva acceleració era molt superior a la dels asteroides comuns, llevat dels cometes. Però no tenia cua.

L’astrofísic Abraham (Avi) Loeb no recordava res igual. Catedràtic a la Universitat Harvard, va suggerir que allò que inquietava els experts era la primera evidència de tecnologia intel·ligent d’origen extraterrestre. I va provocar un intens debat científic. Millor dit, un terratrèmol. Loeb no era un científic qualsevol, ni tampoc menor: acumulava sobre les seves espatlles nombrosos càrrecs acadèmics, múltiples assessories i distincions, i havia estat considerat per la revista Times com una de les persones més influents el món sobre temes relacionats amb l’espai,

¿Era aquell objecte còsmic la relíquia d’una cultura extingida? La pregunta sonava a fantasia d’una novel·la infantil de ciència-ficció. Molts experts, tot i admetre les característiques insòlites i fins i tot sorprenents del fenomen, s’inclinaven per una explicació natural. Però, un any després del seu descobriment, Loeb i l’estudiant postdoctoral Shmuel Bialy, van respondre que sí: que era una evidència de tecnologia avançada. L’única fantasia, van dir, és pensar que els humans estem sols.

Loeb i Bialy van publicar un article a la revista de referència The Astrophysical Journal Letters, en el qual defensaven amb contundència la hipòtesi d’un disseny artificial. I Loeb va reblar el clau amb la publicació, l’any 2020 (traduït al català i al castellà el 2021), d’un llibre titulat “Extraterrestre: la humanitat davant del primer senyal de vida intel·ligent més enllà de la Terra”. Recomano la seva lectura.

Loeb considera que no es fa prou per a investigar la possible existència de vida intel·ligent en el Cosmos. Que es dediquen molts esforços i diners en teories no demostrades o de molt difícil demostració. La teoria de les cordes, per exemple. O la supersimetria. O l’existència de multiuniversos. I que, en canvi, quan hom parlar d’invertir recursos en la recerca de vida extraterrestre, els científics arrufen el nas. Fantasies, diuen. I es queden tan frescos.

Loeb sosté, i crec que té raó, que el descobriment de traces de més vida intel·ligent en el cosmos constituirà una revolució sense precedents en la història de la humanitat. I formula una pregunta, opino que apropiada: ¿està preparada la civilització humana per a afrontar el repte de l’existència de vida intel·ligent fora de l’espai reduït d’un planeta que orbita al voltant d’una estrella, mitjana, aparentment anodina, anomenada Sol?

I la resposta és no. Loeb acusa la ciència-ficció sensacionalista, novel·les i pel·lícules, de presentar una imatge falsa dels alienígenes, violant sovint les lleis de la física, i presentant-los com a éssers estrafolaris, malèvols o benvolents, molt allunats d’allò que es considera raonable. Fantasia en estat pur. Però és molt probable que hagin existit, existeixin ara i en el futur. Tenir senyals de la seva presència en el cosmos hauria de ser, segons Loeb, un objectiu prioritari per uns humans que, fins ara, s’han sentit sols en la immensitat.  

Però una notícia recent pot donar resposta a les preocupacions de Loeb. Almenys, en part. Es tracta del llançament de telescopi espacial James Webb, capaç de detectar què va passar fa 13.700 milions d’anys, cent milions d’anys després del Big Bang, quan l’univers era un nounat. I va esdevenir transparent. Aquest artefacte humà d’alta tecnologia té una llarga llista d’objectius, entre ells descobrir planetes d’altres sistemes solars capaços d’albergar vida. I si hi ha vida en altres espais, hi ha esperança.

I l’esperança, segons Aristòtil, és el somni de l’ésser humà quan està despert.