Santiago Ramentol
Ensopego a Google amb una foto del cardenal espanyol Antonio Cañizares, actual arquebisbe de València, assegut en el seu tron, amb cara de satisfacció no reprimida, rodejat de tres sol·lícits preveres. Llueix una immensa, quilomètrica, capa vermella, que l’embolica i, a continuació, arrossega els plecs escampats davant seu. Expliquen que té cinc metres. No ho discuteixo. Però jo diria que en fa més. A seva dreta, es perfila la bandera Vaticana. O això sembla.
Quan s’amplia el focus mitjançant una instantània addicional, s’observa la presència de més homes de fe rància, degudament ensotanats. I una altra foto mostra diverses dones amb actitud reverent: monges totalment cobertes (com musulmanes fervents) i laiques emmantellinades de negre. La imatge gòtica és de l’any 2007, quan aquest príncep preconciliar de l’Església ocupava el càrrec d’arquebisbe de Toledo i primat d’Espanya, i també era vicepresident de la Conferència Episcopal. Després, feinejaria a la Cúria vaticana. I acabaria com a cap de la feligresia valenciana.
A l’instant, recordo la capa, també inacabable, que lluïa, i llueix sovint, el cardenal Raymond Burke, estatunidenc i fonamentalista. Per cert, adversari furibund de les vacunes, ha patit per a superar una gravíssima afecció de la covid-19. Burke visitava les parròquies traginant aquell llarg manteu cerimonial, sostingut per un o diversos escolans. La seva imatge medieval va obtenir força èxit a YouTube.
Així que Cañizares i Burke comparteixen el gust per les capes magnes. Cap problema, al marge de fer el ridícul. Però ambdós fan gala d’altres coincidències: una forma de pensar retrògrada, que xoca (i mai més ben dit) amb el tarannà religiós i vital de l’actual Papa Francesc. Ells, i alguns facciosos més, sovint encastellats a la Cúria, encapçalen les trames de conspiració contra Jorge Bergoglio. Obscurantisme en estat pur.
Es tracta d’una ideologia religiosa que, a hores d’ara, encara troba ressò i aixopluc en sectors poderosos de l’Església catòlica. D’aquí que, d’entrada, cridi l’atenció el disgust i la perplexitat mostrada per la Conferència Episcopal Espanyola davant les invectives contra el Papa per part de la presidenta de la Comunitat de Madrid, l’expresident espanyol José Maria Aznar, i diversos dirigents del PP i de Vox. Sobretot, quan se sap que dins de l’òrgan director episcopal hi conviuen mitrats que s’hi apuntarien amb entusiasme.
¿Reacció forçada i protocol·lària? ¿Retirada tàctica del nacionalcatolicisme? ¿Pànic davant la possibilitat que es descobreixin milers i milers de casos de pederàstia com a succeït a França? ¿O s’albiren canvis? En el comunicat fet públic recentment, s’intuïa un esforç (delicat i laboriós) per adequar-se a les línies marcades pel Papa Francesc. I això constitueix una sotragada de conseqüències notables per a la dreta extrema (PP) i l’extrema dreta (Vox). El Vaticà revisa i sacseja els pilars del nacionalisme espanyol: el d’una nació única i indivisible, el de la gloriosa conquista d’Amèrica, i el de la inexistència de ferides històriques.
Descobrir les tendències, els moviments de fons, de l’Església espanyola no és una qüestió menor ni banal. Aquesta institució ha perdut molta influència social i ideològica. Cert. Roman tancada, perplexa i acomplexada. Però allò que diu el Vaticà encara condiciona l’opinió d’un sector cada vegada més minoritari, però no menyspreable, de la ciutadania espanyola i catalana. D’aquí que els clergues més experimentats s’aferrin al pragmatisme. Escorcollin el pensament vigent a la Santa Seu abans d’expressar-se públicament. I citin amb freqüència, i segons conveniència, alguna frase del Papa actual en els seus sermons i documents, encara que no vingui massa a conte. És a dir, nedin i guardin la roba. I així resulta difícil esbrinar què pensen en realitat.
No farem aquí una anàlisi detallada dels punts de vista de cada cardenal, arquebisbe i bisbe. I menys encara, d’un clericat d’origen sovint confús, fruit de vocacions alimentades des dels sectors més conservadors. Descriure la ideologia, la forma de pensar, de la majoria dels purpurats i diocesans es converteix en una tasca gairebé impossible. Situar-los, per exemple, en l’eix progressista/conservador depèn generalment de la temàtica a què ens vulguem referir: religiosa en general, doctrinal, litúrgica, teològica, social o política. I encara amb molts matisos. Així que és difícil saber si, sota tanta sotana polidament desplegada, o sota cada clergyman, hi ha algun dubte existencial, un bocí de relativisme intel·lectual, una espurna de llibertat.
El paradigma d’aquesta multiplicitat de mirades és justament l’actual president de la Conferència Episcopal, l’arquebisbe i cardenal de Barcelona Juan José (també Joan Josep) Omella. Força espanyolista a Madrid, menys a Barcelona. Es tracta d’un prelat d’estil senzill, de tracte amable, fins i tot afable, bonhomiós, però tossut, testarrut, molt allunyat de les capes magnes de Cañizares i Burke, res a veure amb el temperament populista de l’abdicat i deposat bisbe de Solsona, Xavier Novell i, en conseqüència, molt a prop de l’Estil humà del papa Francesc. En temes socials, és progressista, amb tons i opinions contradictòries. Moralment i doctrinalment és conservador, molt conservador, però amb la mirada sempre atenta a allò que es faci i digui des de Roma. De fet, és força més conservador que el Papa actual (molt crític amb el capitalisme neoliberal i més obert a noves idees). No obstant això, Omella és un home de la seva màxima confiança.
Abans de l’actual empremta de Bergoglio, durant l’inacabable i corrupte papat de Joan Pau II i el més breu de Benet XVI, l’Església espanyola va mostrar el seu rostre més fosc (poc amable, en diríem diplomàticament), sense que això hagués originat cap senyal d’inquietud entre la majoria dels sacerdots i dels religiosos. Només una minoria es va mostrar crítica. Sense que tampoc hagués provocat cap signe de dissonància pública entre els bisbes, que vivien tancats en els seus palaus episcopals, immersos en la seva mediocre i burocràtica quotidianitat. Les dues figures determinants eren el cardenal Rouco Varela i el mateix cardenal Cañizares. Dogmàtics, doctrinaris i ultraconservadors.
Llavors la veu que arribava des de Roma era radicalment diferent de la d’ara. I els protagonistes del poder catòlic espanyol només s’atrevien a fer declaracions previsibles, fotocopiades dels documents vaticans més fonamentalistes. Renyaven, amenaçaven i llançaven idees estúpides, com la de la nova evangelització o la de la unitat d’Espanya com a valor moral. Diuen que alguns prelats catalans dissentien en veu baixa (sotto voce). No se’ls percebia.
Aquella Església xaruga, decrèpita, repapiejava. Les senyes, el perfil i la personalitat dels fidels havien anat canviant des de feia temps. La nòmina de clergues i religiosos dequeia. S’estaven morint els vells protagonistes del concili Vaticà II, incompresos, arraconats, solitaris i decebuts. Joan Pau II va potenciar les congregacions (sectes) d’extrema dreta. Va esbroncar i maleir els sectors més progressistes. Va beneir els legionaris de Crist, encapçalats per un obsés sexual, abusador i pederasta. Va permetre la corrupció financera. I va promoure aquells que la feien possible. Va treballar amb sintonia amb la CIA. I va deixar terra cremada. Santo subito.
¿Quina és la composició social, a grans trets, de l’Església catòlica avui? A falta d’estudis més rigorosos, s’adverteixen tres sectors bàsics.
Resten, desconcertats davant d’un Papa que no fan seu, els grups més conservadors: els de “Juan Pablo segundo te quiere todo el mundo” o “totus tuus”, els de l’ABC i La Razón, la Cope i 13 TV, els Legionarios (sorprenentment indultats), els kikos (neocatecumenals), i altres moviments de missaires fervorosos. Resten també els laics renascuts en la fe religiosa, a l’estil d’aquell ministre de l’interior del PP, Jorge Fernández Díaz (tronera primer i després de missa diària), tan cristià ell, que s’entretenia condecorant Mares de Déu mentre feria amb concertines d’acer galvanitzat els immigrants que pretenien creuar les barreres de la societat del benestar.
Tots ells aplegaven (o eren capaços de mobilitzar) centenars de milers de persones: omplien estadis a vessar, abarrotaven planúries, embotien les places de gent, erigien escenaris enfarfegats de preveres i d’ornaments. Conformaven el coixí popular sobre el qual va descansar el pensament contrareformista de Joan Pau II i Benet XVI. Batalla a mort contra el relativisme. Ara sospiren pels vells temps perduts. I esperen que provisionalment perduts.
Dels sectors progressistes provinents del Vaticà II, ja ho he dit, no en queda gairebé ningú. Alguns vestigis. Uns quants, pocs, sacerdots i laics d’edat molt avançada. Alguns creients (inclòs qualque bisbe) que han ensumat (però no viscut) aquells aires de llibertat de fa 60 anys. Molts s’agafen a la figura del Papa Francesc, com si fos el fantasma de Joan XXIII reviscut. Però no ho és, ni ho pot ser, ni per ventura ho ha de ser. Ni tampoc l’escenari és el mateix del d’aquell molt llunyà, immensament llunyà, any 1962. Els moviments actius es van anar esvaint, o es van refugiar a les catacumbes, o van trobar aixopluc en la política o simplement van fugir. En tot cas, van per lliure.
I subsisteixen, finalment, més o menys torbats, cada vegada més desubicats, els creients de bona fe, els de sempre. Per cert, la majoria dones, en una jerarquia d’homes. Es mantenen fidels i sobreviuen. I aquí incloc diversos perfils de persones: els qui senten la necessitat d’una guia espiritual; els qui no entenen l’allau de casos de pederàstia (¿com pot haver succeït?); els qui prefereixen quedar-se dins que tirar la tovallola; els qui (malgrat tot) segueixen freqüentant cerimònies litúrgiques, cada vegada més buides, però mai no han acudit a les grans celebracions escèniques massives; els qui canten, reciten i escolten de forma rutinària (sense parar massa atenció a allò que canten, reciten i escolten); els qui basteixen el pessebre per Nadal i potser van a algun ofici de Setmana Santa; els qui ajuden a la parròquia o treballen de voluntaris a Càritas o a altres moviments solidaris; els qui creuen en Déu, però defugen els artificis que s’han anat dissenyant des dels trons i els púlpits; els qui alimenten una esperança en el més enllà, perquè la seva edat ja no permet res més que aquesta esperança.
La bona gent discreta va viure amb un patiment creixent aquell viratge arrogant, tibat i dogmàtic, que trobava el seu reflex a la cara d’Antonio Maria Rouco Varela, un cardenal d’antiga figura inquisitorial, de mirada permanentment indignada, que no somreia, sinó que ensenyava les dents, de veu ronca, aspre, a voltes estrident, irritada tothora, vinagrosa, engolada. Era l’Església vetusta de sempre: imperial, casposa, cínica, caduca, fòssil, antievangèlica, al servei dels poders més obscurs. El seu rostre treia el cap per les finestres mediàtiques de 13TV (ara Trece) i la COPE, uns artefactes diabòlics, que van fer una tasca demolidora, agrint els esperits, destruint els consensos, insultant, intoxicant i venent braçalets de la Mare de Déu. Ara diuen que han canviat. Però no massa.
Antonio Maria Rouco Varela no n’era peça insòlita en aquella etapa del catolicisme jeràrquic espanyol. N’era i n’és el mirall on encara s’hi reflecteixen alguns dels components actuals de la Conferència Episcopal, obedients seguidors de les seves diatribes, aplaudides amb fervor. Va ser condemnat com a responsable civil subsidiari per encobrir un sacerdot i pederasta. Era un amic de les macroconcentracions contra tot allò que sonava a progressista. Una vegada cessat del seu càrrec d’arquebisbe de Madrid, es va mantenir al Palau episcopal, mentre el seu successor, Carlos Osoro, un home del Papa Francesc, residia en un pis senzill del barri de Chamberí. Davant les crítiques i els acudits que la situació suscitava, Rouco es va traslladar a una esplèndida casa de molts metres quadrats.
Així que l’Església en marxa del Concili, universal, plural i pluralista, es va aturar. El moviment cap endavant es va frenar gairebé en sec. I el tren va recular. La il·lusió es va anar perdent entre dogmes i litúrgies incomprensibles. Ara, més sols que l’una, els bisbes i els capellans poden cantar missa, però els segueixen quatre gats. Pocs escolten les seves admonicions. La seva aportació al debat intel·lectual contemporani és, en molts casos, proper a zero. En general, tenen poc a dir en el món del segle XXI, amb els temples mig buits i les vocacions en estat de xoc. La preparació dels clergues, modelats en seminaris preconciliars, és més aviat mediocre.
Es necessitaran moltes dècades per tal que l’Església espanyola, i de retruc la catalana (perquè la catalana no ha sabut desempallegar-se de l’espanyola), recuperi la seva dignitat, la seva cara més amable i, el que és més important, l’esperança i la llibertat, és a dir, l’autèntic esperit cristià. El Vaticà de Wojtyla, Ratzinger i, al seu costat, els seus bisbes espanyols van deixar terra cremada.
En general, allò que ha restat després d’aquest sinistre és ben trist i decebedor. I crec que hauria de fer reflexionar a la progressia política, que opta per la indiferència (sovint el menyspreu) davant el fenomen de replegament eclesial. Ja ho vam escriure en aquestes mateixes pantalles: hi ha una ofensiva brutal contra el Papa Francesc i el seu entorn per part de l’extrema dreta global. No hi ha treva. Ni n’hi haurà. L’Esperit Sant es va equivocar i els cardenals van escollir un candidat catastròfic, segons el director de La Razón. I la progressia mira cap a un altre costat, pensant potser que no és el seu problema.
La reacció del PP i Vox davant de les paraules del Papa, la fanfarroneria, les bravates, dels Aznar, Ayuso, Casado i Abascal, no són un fenomen puntual. Un capteniment momentani. No suposen una rebequeria infantil passatgera, ni una reacció irada sense perspectives de continuïtat. Responen a una estratègia perfectament dissenyada i treballada: la fi de l’experiment Bergoglio i el retorn del lúgubre nacionalcatolicisme.