Santiago Ramentol

Míssils hipersònics. Pura poesia bel·licista. Una de les fotos que va publicar el Ministeri de Defensa rus sobre el míssil hipersònic Zircon era gairebé de concurs. Estèticament impecable. El mar, l’Àrtic, plàcid, però d’una negror intensa. El cel, gris fosc de plena nit, il·luminat per un esclat colossal de llum. Un rastre de fum blanc resplendent, que provenia d’un míssil que s’enlairava des d’un submarí invisible. Fascinant. Si no fos perquè aquest projectil està destinat a transportar la mort generalitzada.

D’allò que podria ser un míssil hipersònic xinès (el DF-17), en canvi, no hi havia foto oficial. Els mitjans de comunicació van haver de recórrer a la imatge, també de gran bellesa, d’un suposat míssil hipersònic Starry Sky-2, negre intens, fi com un dard anglès,  esvelt, emergint de la natura entre muntanyes. Alguns van preferir la figura del coet Long March-2F aparentment especialitzat a transportar una nau tripulada Shenzhou, però que podria ser convertible i reutilitzable. ¿Era un d’aquests? No se sap. Perquè el Govern xinès es va fer l’orni, mantenint el suspens, però deixant-ho entendre: el tenen.

Els míssils i els planadors hipersònics són artefactes que volen a una velocitat de més de 6.000 kilòmetres per hora, almenys cinc vegades la velocitat del so (1.235 kilòmetres per hora), i almenys set vegades la velocitat d’un avió comercial (uns 900 k/h). Viatgen a una altura força més baixa que els míssils intercontinentals convencionals. Segueixen una trajectòria perceptiblement recta, no parabòlica. És a dir, gairebé paral·lela a la corba terrestre. Malgrat això, són molt flexibles i tenen gran capacitat de maniobra. I en conseqüència, són menys detectables per als sofisticats sistemes actuals de defensa.

Alarma postissa

Les dues notícies, una rere l’altra, van aixecar certes veus d’alarma a Washington i a l’OTAN. Immediatament apagades. Alguns observadors van parlar de sorpresa. Fins i tot, d’estupor. Alguns mitjans ho van comparar amb l’impacte del llançament del primer míssil balístic intercontinental soviètic, l’R-7 Semiorka, entre el juliol i l’agost de 1957; o amb l’efecte psicològic del primer vol orbital del satèl·lit, també soviètic, Sputnik, el 4 d’octubre del mateix any. Res a veure. Alguns experts van apuntar que els Estats Units anaven un pas enrere. Potser sí.

O no. Perquè l’exèrcit estatunidenc ja havia assetjat discretament diversos míssils hipersònics, pura tecnologia punta, fabricats entorn del programa Hypersonic Air-Breat Weapon Concept (HAWC), sota la direcció de l’Agència de Projectes d’Investigació Avançats de Defensa (DARPA). I està dissenyant una xarxa de set capes de satèl·lits, ara del tipus SpaceX i L3-Harris, capaços de detectar, seguir i ajudar a eliminar en vol els míssils hipersònics enemics. Ningú no es va posar massa nerviós. Ni tampoc països nuclears com França, Gran Bretanya, Índia, Israel, Iran, Corea del Nord, Pakistan… Cada vegada més. Pendents de seguir el rastre dels grans.

L’exèrcit estatunidenc porta, en efecte, força avantatge en el desenvolupament d’escuts antimíssils. Els míssils intercontinentals convencionals, ara vigents, segueixen una trajectòria parabòlica: surten i entren a l’atmosfera. I, de baixada, ja assoleixen velocitats relativament hipersòniques. D’aquí que l’aposta russa i xinesa sigui sobrepassar a gran velocitat aquest escut, avui gairebé infranquejable, i convertir-lo en inútil.

Però ¿què s’albira darrere l’estratègia de Washington? Senyals força evidents de desenvolupament dissimulat del vell programa d’Iniciativa de Defensa Estratègica (més conegut com a guerra de les galàxies), fet públic el març de 1983 per Ronald Reagan i, en teoria, suspès i arraconat. Però mai oblidat. En definitiva, significa la militarització definitiva de l’espai exterior, ja iniciada, i des de fa temps en el punt de mira de les estratègies militars globals.

De salt en salt, tot apunta en la direcció d’una transformació substancial en la concepció de la guerra. Està canviant tot, i de forma permanent: des de la guerra global a la local; des de les velles batalles per terra, mar i aire fins a les que utilitzen el ciberespai; des de la intel·ligència al control dels missatges; des de les armes de destrucció massiva (nuclear, química i bacteriològica) fins a la de demolició i mort selectives; des de les intervencions anticipadament anunciades fins a les ocultes i brutes. Les innovacions s’han anat produint i es produiran en un futur, sense que la majoria s’expliquin als ciutadans ni als mitjans de comunicació. Tal com va dir Donald Rumsfeld, exsecretari de Defensa nord-americà amb Bush, dirigint-se als periodistes: “Només coneixeu una part molt petita de la realitat”.

Resulta difícil calcular, per exemple, la capacitat destructiva que emmagatzemen les grans potències. Les dades oficials apunten al fet que els Estats Units disposen de poc més de 1.300 caps nuclears operatius (1.550, límit fixat pel tractat New Start), però podrien tenir fins a gairebé 6.000 (entre no operatius i pendents de destruir). Rússia, tres quarts del mateix (1.300/6.300). La Xina, 350, tanmateix té previst arribar als 700 el 2027 i als 1.000 el 2039. I resten encara unes altres mil bombes més de diversos països armats atòmicament o en procés de fabricació.

Em crida l’atenció que el tema de les despeses i les proves militars, i el de la producció d’armes de tota mena, cada vegada més sofisticades, no figurin de forma destacada en la majoria de les agendes de les cimeres del canvi climàtic, començant per la que s’ha celebrat a Glasgow. Les armes (i la guerra) són una de les fonts més importants d’alteració ecològica del Planeta i constitueixen l’amenaça més colossal contra la vida.

La cursa del terror

El problema, com molts experts assenyalen, rau en el fet que la cursa d’armaments, que mai s’havia aturat, podria entrar, a partir d’ara, en un període d’acceleració i d’expansió. Tant a la superfície terrestre i com a l’espai. Es pot donar la paradoxa que, al mateix temps que es combaten les causes del canvi climàtic, es potenciï el perill de destrucció militar planetària. Tots aquests míssils hipersònics que avui assagen les grans potències estan destinats a  transportar una o diverses bombes nuclears. És a dir, armes de destrucció massiva. I quan es trenca l’equilibri, mitjançant ginys més ràpids i intel·ligents o escuts més efectius, augmenta el risc d’una batalla definitiva per a la humanitat.

Tots els exèrcits saben que l’única forma de sortir victoriós d’una guerra atòmica és atacar unilateralment d’una forma tan contundent que impedeixi qualsevol mena de represàlia per part de l’enemic. Així que l’única manera d’impedir i contrarestar aquest atac és assolir la capacitat de retornar el cop.

D’això se’n diu equilibri del terror o capacitat de destrucció mútua assegurada.

Efectivament, hi ha qui proclama que mentre hi hagi un empat, mentre es mantingui un cert equilibri, no hi haurà perill (ni temptació) de declarar una guerra amb armes de destrucció massiva. Es tracta de seguir alimentant una roda sense fi entre innovació i resposta. És a dir, cal que els adversaris repliquin al reforçament militar d’un o diversos països amb el desplegament immediat de contramesures efectives. I així successivament.

El de l’equilibri pot ser un argument potent. De fet, no s’ha utilitzat en el camp de batalla cap arma atòmica des del final de la Segona Guerra Mundial.

Però els experts estan cada vegada més convençuts de la inseguretat d’aquest joc temerari. En detallen les raons fonamentals: perquè les armes són cada vegada més sofisticades i veloces; perquè moltes d’aquestes armes són híbrides o ambigües (defensives amb conseqüències ofensives), i així esquiven els tractats internacionals; i perquè cada vegada estan en mans de més països. Si s’accelera la cursa d’armaments, també augmenta la temptació d’utilitzar-les.

En la seva última novel·la, “Mai” en català (“Nunca”, en castellà), Ken Follet es pregunta si decisions aparentment banals, rutines suposadament innòcues, poden desencadenar una guerra nuclear generalitzada. Com fou el cas de la Primera Guerra Mundial. Ningú la desitjava, però va succeir. Tom Clancy ja ho havia expressat en el seu llibre “Tormenta Roja”, quan encara existia la Unió Soviètica. ¿I si qui dona el primer pas és un país amb dirigents fanàtics que no tenen, en principi, intenció de guanyar?

Robots assassins

¿És encertada la hipòtesi d’una acceleració de la cursa d’armaments? ¿És congruent la idea que s’està produint una transformació substancial del concepte i gestió de la guerra? Fem-ne un balanç provisional, tenint en compte que, segons Rumsfeld, només coneixem una part petita de la realitat.

Ja hem suggerit que la guerra global, la que probablement usaria armes de destrucció massiva, té una tendència a involucrar-hi l’espai, ja prou farcit de satèl·lits i d’altres naus d’ús militar. En resposta als avenços nord-americans, el gener del 2007, Xina ja va destruir un satèl·lit de comunicacions propi, mitjançant un míssil llançat des de terra, davant l’estupor general dels observadors especialitzats. L’octubre passat, va enviar a l’espai una sonda (Shijiant-21) destinada a capturar satèl·lits enemics. Els míssils hipersònics, i la resposta mitjançant un desplegament de satèl·lits, formen part d’aquest model de guerra.

També s’estan produint avançaments molt inquietants en les armes químiques i bacteriològiques, tot i que estan prohibides des de fa dècades. Són armes d’ús tant global com local i individual, com s’ha pogut constatar amb els atemptats contra dissidents russos. Afegim-hi, en l’àmbit global, la guerra al ciberespai o cibernètica, en funcionament a hores d’ara, i que amenaça de col·lapsar i anul·lar els instruments que conformen la vida quotidiana dels contendents i dels seus ciutadans.

En un espai de batalla una mica més reduït, el d’abast mitjà o el de teatre (entre 1.000 i 3.500 kms.), s’està produint també una gran revolució, especialment en els míssils intel·ligents i els drons, però també en els seus suports externs (avions, vaixells i satèl·lits de tota mena i especialitats). S’està viatjant des dels míssils d’intel·ligència limitada fins als míssils (i altres elements autopropulsats) capaços de prendre decisions pròpies.

Els primers míssils intel·ligents (tipus Tomahawk), estaven connectats al centre comandament i als satèl·lits de vigilància, però ja tenien una capacitat de guia autònoma. Es regien mitjançant un programa molt complex, que memoritzava les condicions del terreny i els permetia esquivar obstacles no programats. Una càmera transmetia, en temps real, tot el desplaçament i el moment d’arribada a l’objectiu. Es llençaven des de terra, mar o aire, des de plataformes situades fins a 3.500 kilòmetres de distància. Molt més enllà de l’horitzó. Volaven a molt baixa altura i a una velocitat de 900 kilòmetres a l’hora. Eren molt silenciosos, i no es veien afectats per les condicions de poca llum o de combat nocturn. S’han fet servir (amb èxit) en múltiples operacions. I encara són plenament operatius.

La gran transformació està arribant (o potser ja ha arribat), en aquest camp de batalla, de mans de les armes no tripulades d’intel·ligència avançada, amb capacitat de decisió pròpia, especialment drons i míssils. En cas necessari, poden ser completament independents de la unitat que els ha disparat. Se’ls anomena també “robots assassins”, perquè són màquines que poden prendre la decisió de matar sense cap control humà. I això preocupa, i molt, l’ONU i els experts en intel·ligència artificial.

Així que l’ONU ja ha encès el senyal d’alarma. L’abril del 2015, va reunir desenes de científics per a estudiar les implicacions dels Sistemes d’Armes Autònomes Letals (LAWS, en les sigles en anglès). L’objectiu era (i és) impulsar una prohibició global d’aquest tipus d’armes, que plantegen profunds dilemes ètics. Des d’una perspectiva moral, la idea és aberrant: es delega el poder de decisió sobre la vida i la mort a enginys programats sense sentiments. “Les armes autònomes no tenen compassió, una salvaguarda clau per a evitar matances de civils”.

Els experts en intel·ligència artificial, científics i filòsofs van signar una carta contra el desenvolupament d’armes autònomes, el  juliol del mateix 2015, en el congrés sobre Intel·ligència Artificial celebrat a Buenos Aires. I l’han anat ratificant al llarg dels anys. “En molt poc temps, van escriure, la humanitat es trobarà amb equips capaços de seleccionar, fixar i atacar objectius sense cap intervenció humana”. Si algun poder militar aplica aquesta tecnologia, afegien, “es farà virtualment inevitable una carrera armamentista global”. I alertaven sobre l’alta probabilitat que aquestes armes acabessin en el mercat negre, en mans de grups incontrolats, atès que, a diferència de les armes nuclears, no requereixen materials costoses i difícils d’obtenir. A la llarga, serien barates i es podrien produir massivament.

I finalment, la febre innovadora afecta també a les armes més petites (pistoles, rifles, metralladores de calibre petit…) i a les lleugeres (metralladores més pesades, llançagranades, míssils portàtils…), en l’equipament, en el desplegament i en els sistemes de comunicació. Parlem de pistoles i fusells intel·ligents, que porten incorporat un ordinador, amb bales orientables que contenen un xip al seu interior, i sistemes de guies làser d’una precisió inimaginable a més d’un kilòmetre de distància. Ens referim a les armes pròpiament làser, que disparen feixos de llum d’alta potència en comptes de bales. O als cascs, rellotges, ulleres i roba intel·ligents, tots ells connectats per satèl·lit a un centre de comandament situat a milers de quilòmetres. Ciència i tecnologia avançada al servei de la mort i la destrucció.

Una dinàmica imparable

La investigació militar, científica i tecnològica, relacionada amb la guerra, té (per la seva pròpia dinàmica) una imparable tendència a créixer. La majoria de les vegades, ho fa envoltada d’un mur de silenci, que s’escapa de qualsevol mena de control social. El problema afegit consisteix en el fet que sovint bona part d’aquesta inversió de diners i intel·ligència al servei del terror acaba convertint-se en improductiva, fins i tot des del punt de vista militar. Moltes innovacions en la tecnologia de la guerra neixen ja envellides i caducades per l’aplicació immediata de nous descobriments. I per les respostes subsegüents dels adversaris. En el millor dels casos, la seva vida eficaç (si en la guerra es pot parlar d’eficàcia) es redueix a molt pocs anys.

Aquest fenomen de curta vida dels armaments origina una cursa constant en les despeses acumulades en investigació per part de les grans potències. Els països mitjans i petits compren les restes en el mercat. I això provoca una espècie de fase creixent d’autoestimul, que desemboca en un cercle infernal d’obscurs interessos, on intervenen màfies diverses. Les armes definitivament caducades circulen després pels mercats internacionals fins a anar a parar a algun país fanatitzat, que posa en perill l’estabilitat del seu entorn. Llavors tothom es posa cínicament les mans al cap, com si l’amenaça hagués nascut per creació espontània, al marge del rendible i perillós comerç d’armaments.

Els míssils hipersònics, anunciats recentment, són un signe dels moments que s’aproximen. ¿Durant quant de temps es podrà mantenir una pau basada en l’acumulació d’armes, que juntes poden reduir el planeta i la humanitat a zero? No ho sabem. Però sembla que l’únic camí per a evitar la destrucció generalitzada seria el desarmament massiu. A mitjà termini, total. I això no és allò que està succeint ara mateix. Ni en la cimera del G-20 a Roma ni en la de la COP26 a Glasgow.