Santiago Ramentol
1.
Un antic costum estipulava que, davant d’un cos inert, l’agent judicial s’hi aproximés i, amb veu alta i actitud severa, pronunciés per tres vegades el nom (o els trets distintius) del subjecte. Si l’interpel·lat o la interpel·lada restava immòbil, no responia ni rondinava, no articulava cap declaració ni argument, l’agent es dirigia al jutge encarregat de l’aixecament i anunciava: “Havent cridat per tres vegades consecutives a (i aquí pronunciava el nom de l’hipotètic difunt o difunta, o els seus trets distintius), i no havent obtingut cap resposta, es pot presumir que aquesta persona està morta”. I a l’instant, s’acabava la història.
O potser no. De vegades, el cadàver “ressuscitava”, abans o després de ser encaixat i ensorrat. El turisme necrològic (o tanatoturisme) sol descriure aquest fenomen, afegint-hi detalls escabrosos que arrenquen alguns ais! i uis! d’esglai entre els visitants. Aquests tipus d’itineraris, promoguts per alguns cementiris amb l’objectiu d’augmentar els ingressos (pecuniaris, és clar), acostuma a incloure l’exhibició de tombes, on es pot veure o intuir que l’enterrat havia fet esforços desesperats per a sortir del taüt, o dels dos metres de terra que el cobrien. Generalment, sense èxit. No havia respost amb diligència a les tres crides, i l’havien sepultat en vida.
La medicina tanmateix acceptava, fins fa relativament poc, que la mort sobrevenia quan es parava el cor i la respiració es detenia. Un document de l’Acadèmia Pontifícia de les Ciències, sospito que encara vigent, precisava que el moment de la mort es produeix quatre minuts després de cessar l’activitat cardiorespiratòria. Seguint aquest criteri, algun malpensat posava un mirall davant la boca i el nas del conjectural cadàver per comprovar si s’entelava. En una comèdia d’intriga i d’espionatge, de títol “Charada”, un dels personatges (crec que interpretat per James Coburn) seguia aquest procediment. És més: treia una agulla de la solapa de l’americana i punxava el difunt per si reaccionava. La nòmina d’actors d’aquesta pel·lícula, encapçalada per Audrey Hepburn i Cary Grant, i dirigida per Stanley Donen, era d’autèntic luxe. Tots ells, per desgràcia, morts. I espero que ben enterrats.
A hores d’ara, ni les tres crides, ni tampoc el mirall o l’agulla no serveixen de res. Els protocols mèdics reconeixen que una persona pot estar aparentment morta, rígida, immòbil, amb el cor pràcticament aturat i la respiració indetectable i, en canvi, conservar activats alguns o la resta dels òrgans, especialment el cervell. Això passa, per exemple, en els estats de catalèpsia. Pot succeir, fins i tot, que el cor deixi de bategar i els pulmons de respirar, i romanguin encara en funcionament les neurones. De manera que es poden mantenir les expectatives de vida si es fa arribar tot seguit sang oxigenada al cervell, per tal que conservi la seva activitat, mitjançant els aparells pertinents. I mentrestant, es reparen els desperfectes.
Pot succeir també que, en circumstàncies excepcionals, l’activitat cerebral no s’aturi del tot, però que el cos romangui totalment immobilitzat. Sense reaccionar. Batega el cor i el malalt respira, això sí. Llavors es produeix allò que popularment s’entén com a mort en vida. Aquestes persones perden tota mena de consciència, almenys de forma aparent, són incapaces d’interrelacionar-se, no responen als estímuls, i passen a un estat vegetatiu persistent, en una forma de coma profund irreversible. I poden subsistir molt temps en aquesta situació. Fins que expiren.
Vistes totes aquestes eventualitats, ara es fa coincidir la mort amb l’aturada total i irreversible de les funcions cerebrals, comprovada mitjançant l’obtenció de dos electroencefalogrames amb traçat pla, o utilitzant tecnologies encara més precises, com l’SPECT cerebral (tomografia d’emissió per fotó únic) o l’ecografia transcranial, ni que hi hagi una conservació de la funció cardiorespiratòria.
Conclusió: l’ésser humà acaba la seva trajectòria vital quan desapareix, de forma definitiva, qualsevol activitat en el centre que defineix la seva singularitat: el cervell. A partir d’aquí, la mort consisteix en una llarga successió, més o menys lenta, més o menys instantània, d’apagaments i extincions que recorre tot el cos, des dels pulmons fins al fetge, des de la còrnia fins al dit gros del peu. Diuen que l’oïda és l’últim que es perd. Doncs bé, quan tot això succeeix, arriba el més profund i potser terrible dels silencis.
La mort és, en definitiva, un procés.
Alguns autors de novel·la negra, especialment els escandinaus, s’afanyen a explicar, amb precisió literària, però no científica ni poètica, aquests últims instants diguem-ne d’agonia i, perquè no confessar-ho, de perplexitat. I sovint s’hi recreen. Descriuen amb detall com va desapareixent la sensibilitat corporal, com cessa el dolor extrem de les bales o les ganivetades, dels cops o les cremades. Es nota encara el tacte viscós de la sang, que brolla vés a saber d’on. Però els braços i les cames ja no responen les ordres del cervell. Es genera una paràlisi progressiva. Llavors ja no s’escolten els propis xiscles d’auxili. Les paraules i els laments es tornen muts. Els ulls esdevenen cecs. Es perceben, això sí, les amenaces dels agressors, els insults dels assassins, les converses banals dels botxins; i com de lluny, la sirena de les ambulàncies, els xiulets de la policia, la cridòria general. Ja hem dit que, tal vegada, només resta l’oïda. S’accentua el neguit i el desassossec. I hom es pregunta què està succeint: ¿va tot bé o m’estic morint? Fins que arriba la inconsciència total, quan els sorolls ja no ressonen, es talla la llum i tot es fa fosc.
La diferència temporal entre la mort del cervell i la de la resta del cos, de vegades una qüestió de minuts i altres de dies, no és un tema menor: d’ella en depèn la salvació de nombroses vides. La ventilació mecànica i alguns medicaments específics permeten mantenir, de forma artificial, molts òrgans i teixits. Una vegada extrets, i degudament refrigerats, poden ser trasplantats a malalts que els necessiten. La medicina evita així moltes defuncions remeiables.
No obstant això, la mort continua sent un final, de moment, inevitable. I sovint lamentable. La mort no accidental ni violenta (considerada natural) és el resultat d’un curs de degradació cel·lular que, a hores d’ara, no es pot detenir. Però sí que es pot allargar.
Fa més o menys un segle, la mitjana de vida no superava els cinquanta anys. Una persona d’aquesta edat ja era un ancià, es comportava com un ancià i vestia a la manera dels ancians. Avui, la mitjana de vida ronda els vuitanta anys. Les persones de cinquanta anys es consideren en plena forma, treballen, viatgen, practiquen esports socials o de risc, i fan centenars de quilòmetres en bicicleta. Solen afrontar els reptes quotidians com si encara els restés mitja vida. I potser tenen raó. La medicina i la cirurgia reparen els estralls de l’existència amb una eficàcia increïble. Fantàstics medicaments i miraculoses intervencions quirúrgiques asseguren una transició fàcil cap a una vellesa farcida de desplaçaments turístics per a jubilats, durant temps aturats per culpa del maleït coronavirus. I la mort esdevé una anècdota cada vegada més llunyana.
I així, quan arriben successos catastròfics, com la pandèmia provocada per la covid-19, o una guerra, o un cataclisme o, en un futur pròxim, les conseqüències del canvi climàtic, la mort agafa força persones amb la guàrdia baixa. No ho havien previst. No figurava a l’agenda. I això provoca desorientació i vertigen. Existia el risc de morir? Sí. Clar que existia, mal que li pesés a Donald Trump i a la gent del seu mateix tarannà. Existeix? És obvi que existeix. I això no obstant, encara que sembli mentida, solem ignorar la realitat i seguim prenent decisions d’alt risc. I sempre existirà? Probablement existirà, per més que eliminem les incerteses i perllonguem els anys de vida.
I curiosament, en plena crisi del coronavirus, se n’ha parlat poc de la mort i dels morts, dels seus patiments i dels seus sentiments, moments abans que arribés la foscor eterna. Seixanta, cent, mil, deu mil… persones cada dia. ¿Què sent i què pensa una persona just abans de l’últim sospir, quan nota (i sap) que se’n va? ¿Quan veu, potser aterrida, l’expressió desesperançada de la metgessa o de la infermera? ¿Quan descobreix que cap familiar pot acompanyar-la? No ho sabem.
El periodisme actual se sol fer amb poc rigor i molts talls de veu, la majoria rutinaris, insubstancials i poc significatius. Però els morts no tenen veu. Ni probablement futur. No passaven per allà. No poden explicar la seva experiència ni aportar el seu testimoni. No es queixen, no es manifesten ni baladregen, com ho feren insistentment els propietaris dels bars i dels clubs d’oci nocturn. No convoquen rodes de premsa ni emeten comunicats. No amenacen. No ressorgeixen ni revifen, com els zombis en les pel·lícules de terror del Festival de Sitges o en el Halloween de Port Aventura. No responen, amb veu rogallosa, les preguntes dels mèdiums, envoltats d’un públic astorat i expectant que s’agafa les mans al voltant d’una taula que trontolla.
Els morts generalment no compten ni importen. No sabem qui són. Amb freqüència es converteixen en simplement un número, una estadística. En creix la xifra o minva. Quan són propers i estimats, provoquen consternació, llàgrimes i sovint desconsol. Dol. Degudament polits i endreçats, dormen serenament a les urnes de vidre dels tanatoris, al llit de casa o ara a les UCI. I es miren amb reverència i tristesa, sovint amb melangia: “aquest cor que ara guarda la pena, tan amarga del teu comiat”.
De vegades, es perd la discreció i, en les converses més trivials, hom es refereix a ells de forma de vegades despectiva: aquells que crien malves. També això té una dita: burlar-se del mort i del qui el vetlla. Potser és una forma de fugir d’estudi. “Fiambres” (en castellà), en diuen els policies, acostumats a trobar-se’ls, força sovint, enmig de la carretera o cosits a trets o a punyalades al fons d’un carrer sense sortida. Carn freda.
És ben cert que els morts, degudament disfressats i revestits de forma esgarrifosa també poden espantar. Sobretot si se’ns abraonen, de sobte, als castells encantats, als túnels dels ensurts, a les pel·lícules de terror. Però també poden ser objecte d’entreteniment infantil, com és el cas de l’excel·lent film d’animació “Hotel Transsilvània”, amb varietat de dràcules, esquelets, mòmies i altres monstres famosos. Tots ells molt bufons i graciosos.
La mort, en canvi, sí que fa por. O com a mínim, fa respecte. Provoca neguit, desesperança, ansietat. Sobretot quan hom nota que s’apropa. I no agrada plantejar en públic les velles preguntes, els grans dilemes: ¿per què els humans hem de morir? ¿És un fet irreversible o episòdic? Enfront d’aquest misteri, preferim deixar-ho estar. Evitar-ho. Tirar-hi un vel espès.
Ens costa acceptar que els humans som molt vulnerables. Molt. Alguns clergues insisteixen que som la imatge de Déu a la Terra. Però, no. O almenys, no ho tinc clar. Posem, per exemple, el cas d’un virus com el SARS-CoV-2 (i les seves variants), un agent infecciós sense vida, que aplega una única cadena d’ARN. Vist de prop, un coronavirus és quelcom aparentment ridícul i evolutivament primitiu (unes desenes de gens), enfront dels 22.000 gens codificants del genoma humà. Es tracta d’un patogen submicroscòpic, d’entre 50 i 200 nanòmetres (milionèsimes parts d’un mil·límetre), contra l’últim esglaó de l’evolució biològica, almenys al planeta Terra. Però l’exigua informació que emmagatzema aquest ens aparentment insignificant està capacitada per a penetrar dins de les cèl·lules, fer-les servir per a reproduir-se, contaminar-les i liquidar l’ésser humà que les conté. Parafrasejant un títol de James Bond, aquest coronavirus té llicència per a matar. I el resultat: centenars de milers de víctimes mortals. Milions a tot el món, i creixent ¿Tan dèbils arribem a ser?
Quan s’assoleixi la intel·ligència artificial real, la de veritat, tal vegada dins de no massa dècades, els robots no estaran exposats a aquestes malalties. Ni tampoc els nostres replicants, si arribessin a existir aquells éssers fabricats mitjançant enginyeria genètica a l’estil de “Blade Runner”. Però, ara per ara, romanen i manen els humans de sempre.
2
¿Estem condemnats definitivament a desaparèixer, i també a desaparèixer definitivament? Formulada així aquesta doble qüestió, només troba la resposta en una evidència: tot, al nostre voltant, té tendència a desaparèixer. I a desaparèixer definitivament. També els futurs robots intel·ligents, immunes als virus biològics (però no als informàtics).
L’experiència i l’evidència, insisteixo, demostren que la mort és inevitable. Ho és per a tothom. Tant per als pobres com per als rics, tant per als insignificants com per als poderosos, tant per als guanyadors com per als perdedors. No la va poder eludir ni el mateix Jesús, Déu i home segons la doctrina cristiana, qui va haver de morir per a culminar el seu missatge de salvació. La mort és inevitable i, al final, igualitària. Com diu un vell proverbi italià, una vegada acabat el joc, el rei i el pió tornen a la mateixa caixa.
Els humans podem morir per causes molt diverses. Alguns ho fan de forma sobtada: accidents, catàstrofes, guerres, o altres fenòmens letals. Altres a causa d’una malaltia incontrolada o incontrolable, com la covid-19. O, encara, algun tipus de càncer. I altres, envellint lentament fins a la previsible consumació natural de l’últim alè.
Sobre la mort fortuïta, la ciència no pot dir-hi gairebé res, llevat de convertir-la en un càlcul estadístic, o millorar la seguretat dels vehicles i dels testos de plantes als balcons. No hi ha forma d’intervenir sobre l’atzar. És la mala sort. La religió sol resoldre-ho apel·lant a la voluntat de Déu: “el Senyor ens dona la vida i ell mateix ens la pren”. En relació amb els problemes de salut, la ciència procura que les malalties no siguin letals, curant-les directament o convertint-les en cròniques. I referent a la tercera causa, l’envelliment, la ciència no disposa d’una resposta rotunda i absoluta. Perquè si bé és veritat que la ciència ha allargat la vida i, fins i tot, ha dignificat la vellesa, no ha impedit (almenys per ara) el deteriorament final. I els últims instants poden ser encara força solitaris, tristos i sovint penosos, com també hem tingut la desgràcia d’experimentar amb la covid-19.
Dèiem que la ciència no disposa d’una única resposta definitiva sobre les causes de l’envelliment i de la mort. N’hi ha, sens dubte, diverses. I en un futur pròxim es coneixeran molt millor. I potser es podran frenar. Unes estan relacionades amb la biologia evolutiva: els mecanismes de supervivència es deterioren quan els individus ja no són capaços de reproduir-se amb eficàcia. Unes altres se centren en els components cel·lulars, que van acumulant danys genètics, fortuïts o no, fins a provocar una síntesi defectuosa de les proteïnes i un funcionament anòmal. És la senescència cel·lular. De fet, se sap que el nombre de divisions de les cèl·lules disminueix amb l’edat, i que es comencen a perdre neurones des de ben aviat. Els òrgans també pateixen un procés de desgast, atròfia i malmetement naturals.
En definitiva, tot tendeix a la degradació. Per aquest motiu, gerontòlegs com Aubrey Grey s’inclinen per anar a la rel del problema: la manipulació del genoma humà, de forma que s’eliminin les causes de l’envelliment de les cèl·lules. Però ni això es resoldrà d’aquí a poc, ni molt menys garanteix la immortalitat.
I per acabar-ho d’adobar, els humans hem convertit la mort en una amenaça massiva permanent. Estem en disposició de fer desaparèixer, de cop, milions de persones, potser la humanitat sencera, a causa de la nostra negligència. La civilització humana disposa d’armes que poden devastar-ho tot: nuclears, químiques i bacteriològiques. I no descartem que, en algun moment, es facin servir de forma generalitzada. La història demostra que s’han utilitzat tots els artefactes destructius que s’han inventat. El canvi climàtic, a causa de la nostra mala interacció amb el planeta, pot convertir la Terra en quelcom semblant a Mart: desolat, erm, sense atmosfera ni vida, o amb bacteris i potser virus residuals.
Tothom, concloíem, ha de morir. Però costa d’acceptar aquest deteriorament. L’esperit de supervivència s’expressa en una lluita aferrissada contra les limitacions pròpies de l’edat i l’inevitable destí final. Tothom també sap que, llevat de casos molt excepcionals, la majoria de les persones d’edat avançada (ara per sobre dels setanta-cinc anys) no pot suportar els ritmes d’una vida normal ni respondre correctament als reptes físics i mentals dels càrrecs de responsabilitat. I molt menys si, com sol succeir amb més freqüència segons passen els anys, es presenten malalties cerebrals progressives, encara que nous medicaments alenteixin el procés d’atròfia i en dissimulin les manifestacions més externes. Les societats més avançades eximeixen de feina aquestes persones i els donen una pensió digna.
Alguns individus, crec que ingenus i potser força desesperats, naturalment rics, pretenen criopreservar els seus cossos, és a dir, congelar-los per a poder-los ressuscitar en un futur, quan la medicina hagi resolt els processos de deteriorament de la vellesa i les malalties associades. La ciència-ficció ens dibuixa un escenari de cossos hibernats, amb l’objectiu de superar sense envellir un viatge de milers o milions d’anys a través de l’univers.
S’assagen, en aquest sentit, tècniques diverses. La més vindicada consisteix en substituir la sang per un anticongelant no tòxic (o un crioprotector) i mantenir el cadàver submergit en nitrogen líquid a gairebé 200 graus sota zero. Es pretén evitar que es formin els microcristalls de gel que trenquen les estructures cel·lulars i les maten definitivament. Aquesta tècnica planteja nombrosos problemes i reptes. I es converteix en pràcticament impossible quan es tracta a mantenir disponible el cervell, encara que es prevegin noves solucions basades en la nanotecnologia molecular. Sembla que la ment completa i les seves interconnexions no es poden congelar. Groucho Marx ironitzava sobre aquest propòsit: tinc la intenció de viure per sempre…, o de morir en l’intent.
I per si algú tingués la pretensió (crec que vana) de sobreviure, cal aclarir que, dins d’aproximadament 5.000 milions d’anys, s’apagarà inevitablement l’energia del Sol. Però abans, la nostra estrella de referència s’haurà inflat fins a arrasar-ho tot, inclosa la Terra. Esdevindrà una geganta roja. Tot el nostre planeta, si abans no l’hem assolat a causa de la nostra irresponsabilitat, quedarà literalment rostit. Els que hi restin, pocs o molts, es veuran obligats a tocar el dos abans que això succeeixi. I més tard, el forat negre del centre de la Via Làctia s’empassarà els detritus estel·lars de la nostra galàxia, incloses les restes del Sol i de tot el seu sistema planetari. El nostre destí serà, dit metafòricament, una fugida constant per evitar, un rere l’altre, els processos de destrucció.
Arribarà un dia, molt i molt llunyà, potser dins d’uns 10220 anys, en què no quedarà ni un bri de l’antiga matèria ni, naturalment, dels vells organismes biològics pluricel·lulars. Les estrelles i les galàxies s’hauran exhaurit o dissipat lentament. N’hauran restat escombraries subatòmiques, formades fonamentalment per protons i neutrons. Les grans estructures còsmiques, convertides en forats negres, també s’hauran fos. Els positrons (fruit de la mort dels protons) i els electrons s’hauran anihilat mútuament. Hauran alliberat fotons i neutrins. I potser altres partícules avui desconegudes. Però també aquestes deixalles s’hauran consumit. Romandrà un espai fosc, fred, inhòspit i estèril. Fins que desaparegui l’espai. I també el temps.
Llavors, ¿per què la humanitat no se sol conformar davant d’aquest final inevitable? I aquí s’inicia un viatge pel món del desig, l’esperança i la imaginació.
3
Sí. La nostra és una història de rebel·lia enfront de la mort. ¿Quin sentit té un univers que permet l’existència efímera i inestable d’un ésser, com l’humà, capaç de preguntar-se sobre el sentit de l’univers? ¿Per què hi ha sons, sorolls i ressonàncies que converteixen els pensaments i els somnis en una exquisida melodia, percepcions líriques que juguen amb el ritme de les paraules i creen il·lusions mai imaginades, colors i formes que la ma destra permet esdevenir bellesa? És l’art. És la cultura humanística. Per què?
¿Per què allò que anomenem ciència facilita un coneixement profund de la realitat complexa que ens envolta? Allò que és més incomprensible, deia Einstein, és que l’univers sigui comprensible. És la cultura científica. ¿Què fem aquí, si només som el resultat d’una broma còsmica, d’un atzar inexplicable, d’infinites proves sense sentit probabilístic, d’abstruses fórmules matemàtiques, d’un caos tèrbol, obscur i insondable?
¿Per què estimem si després hem de plorar? ¿Per què plorem si, a la fi, ens hem d’esvair en la profunditat de les tenebres? Ser per més tard no ser. Quin despropòsit!
Som probablement l’única espècie amb consciència d’allò que significa morir. Desaparèixer. I ens rebel·lem contra la mort perquè ens sembla inexplicablement absurda i (reiterem-ho) profundament injusta. No acceptem que s’esborri el nostre pas fugaç, sense deixar més rastre que un record que es dissipa en el forat negre de la història. Volem sobreviure i que també sobrevisquin aquells que ens han acompanyat en aquest misteriós trànsit.
Creiem que el fet de ser aquí ens concedeix el dret de romandre-hi per sempre. Encara que sigui en un altre espai i en un altre temps. Molt lluny del clot o la fossa a dos metres sota terra; molt lluny del nínxol enlairat en un cementiri urbà, vora la marina; molt lluny d’aquella rocalla alçada en un racó perdut d’un parc anglès, o del mausoleu neogòtic bastit al cor d’un jardí francès; molt lluny de la rasa cavada al bell mig d’un bosc envoltat de silenci (com a “Mort entre les flors”, dels germans Coen), o de les cendres espargides mar endins des d’una barca que balanceja… O simplement, més enllà de la vall que hem deixat.
Cerquem formes de transcendència d’ençà que els homínids van formular el primer pensament simbòlic, que probablement va definir les bases de la intel·ligència humana. Les nocions d’extinció i de resurrecció amaren la vella consciència religiosa universal: el culte als morts, ja present entre els neandertals, o potser abans, la deïficació del Sol i de la Lluna, el ritme cíclic de la natura amb la reencarnació, les diverses apocalipsis, el caràcter terrorífic i macabre de les danses sepulcrals a l’edat mitjana, cel i infern, llum i foscor, nit i dia, vida i mort… I l’existència de l’ànima concebuda com un alè, l’alè vital que esdevé etern.
¿Quin valor tenen les religions si no batega en l’horitzó una altra existència que desmunti l’absurd, desballesti l’injustificable, suprimeixi la injustícia i desarmi el desordre?
No desitgem el buit ni ens agrada sojornar en el terbolí de no-res. Natura abhorret vacuum (la natura sent aversió pel buit), van escriure pensadors tan diversos i espabilats com Aristòtil i Descartes. I mitjançant propostes graduals, filosòfiques o teològiques, hem cercat alternatives a l’absència i a la foscor.
Hem creat un sistema d’idees que ens permet alliberar-nos, almenys poèticament, de la vella amenaça de la consumació dels temps. Hem inventat figures del llenguatge que travessen el llindar de la física i ingressen en el món de la imaginació i del desig: el somni etern, el trànsit, la partida, el traspàs, el més enllà. Hem alçat noves estades: el paradís (el cel), com a resguard definitiu dels benaventurats; el purgatori, com a parada provisional de purificació; i l’infern, com a fondària destinada al càstig etern. La justícia existeix. La justícia vencerà. La perspectiva del temps queda sotmesa a l’esperança d’un etern millor. D’aquí la punyent sensació de transitorietat en aquesta vall del riu vermell que no entenem.
Plató va dir que tota la filosofia era una meditació sobre la mort. Potser és cert. I Ciceró va insistir: commentatio mortis. Plató, com també Descartes, creia que la mort era l’alliberament de l’ànima, que finalment sortia de la presó corporal per tornar al gust per l’intel·ligible. L’ànima era diferent del cos: l’alè espiritual versus la matèria finita i, en conseqüència, mortal. I d’això se’n digué dualisme.
L’ànima era immortal perquè provenia del món de les idees. Era la seu de la raó. La substància pensant, segons Descartes. L’intel·ligible, segons Plató. L’intel·ligible era aquell espai on l’ànima es perdia, tal com ho fa l’aigua del riu quan es dilueix en la mar. És allò que camina envers la llum, mentre el cos roman immòbil sobre l’asfalt, l’andana o el subsol, després de caure pel forat d’una claveguera, segons el relat fantàstic de la magnífica pel·lícula de dibuixos animats (Disney/Pixar) titulada justament “Soul”, és a dir, ànima.
Diuen que Plató va morir a l’edat de vuitanta anys, tranquil i feliç, mentre dormia, després d’haver assistit al banquet del casament d’un dels seus alumnes. Tal com assegura un proverbi mallorquí: val més morir d’un rot que d’un badall. O no. Potser es va tractar més aviat d’una indigestió letal, una gastroenteritis aguda, martiritzat pel mal de ventre, les nàusees, els vòmits, les diarrees i, finalment, deshidratació. L’ànima, això sí, solta i alliberada, camí de la llum.
Sant Agustí sostenia que l’ànima era la intimitat personal. Allò que estava més al fons de cadascun. Era el jo (la ment), va respondre Descartes. L’ànima subsistia en forma de jo. Descartes va escriure allò tant lúcid com conegut: jo sóc (i penso), doncs jo existeixo. Kant va anar més enllà: el jo és l’àmbit transcendental que permet l’elaboració de representacions. I Teilhard de Chardin va afegir que el jo es configurava com una força hiperorgànica que anunciava la immortalitat. El cercle s’estava tancant.
Descartes va tenir un final que els romàntics haurien envejat. El filòsof i matemàtic francès treballava sovint en el llit a causa d’una malaltia pulmonar que patia des de petit, i va morir a Estocolm per culpa dels capricis de la reina Cristina de Suècia que l’obligava a impartir classes de filosofia a les cinc de la matinada. Era un 11 de febrer i feia un fred que glaçava l’ànima. O no. Potser el va assassinar el seu confessor, injectant arsènic en el pa consagrat amb el qual combregava, fruit d’un complot polític ultraconservador.
Abans d’expirar, Immanuel Kant, tal vegada malalt d’Alzeimer, o potser no, va pronunciar aquella frase de conformitat amb la seva rica, prolífica i pautada existència: “es ist gut”, és a dir, “està bé”, “és bo” o “suficient”. “Genial”, diríem avui. Realment genial.
Els romàntics pensaven que la mort (amb l’ànima o sense) era efectivament un alliberament, un destí inevitable, però que podia convertir-se en un esdeveniment estètic: un suïcidi magnífic, un duel amb espases o trabucs, un dol esplendorós, la magnificència de l’agonia després de la batalla, la glòria. No com don Quixot, que va morir al llit de pena i melangia. Sancho Panza, que estava al seu costat en l’agonia, desitjava que seguís vivint molts anys, perquè la més gran bogeria que un home pot cometre en aquesta vida és deixar-se morir sense més ni més (en el sentit d’abandonar-se a la mort), sense que ningú el mati, defallit pel desconsol.
Sense que ningú el mati. Ara resulta que Sancho era un romàntic de cap a peus i no un pragmàtic. Val més la mort que el deshonor. El romanticisme va posar la imaginació més enllà de la raó: el pathos com a suma d’elements emocionals substituïa l’ethos com a realitat discursiva. Pobres romàntics!
Encara es manté en certs inconscients col·lectius el desig d’una mort bella. Sostenint dempeus l’estendard fins a l’últim alè, o al peu del canó, rodejat de cadàvers, com a final d’una gran i heroica batalla. Pronunciant, una rere l’altra, frases lapidàries, com en aquelles agonies, llargues i pesades, interminables, de les òperes de Wagner. “Van morir amb les botes posades” (amb Errol Flynn i Olivia de Havilland) fou el títol d’una pel·lícula d’èxit en els anys 40 del segle passat, que convertia en mite la batalla on el general Custer i els seus infants van caure en mans dels sioux, els xeienes i altres tribus indígenes aliades.
“Ha mort amb honor, defensant la seva pàtria”, deia més o menys el telegrama que rebien uns pares, desesperats per la notícia de la desaparició definitiva del seu fill en qualsevol camp o oceà on es van dirimir les dues grans guerres mundials. O al Vietnam. O a l’Iraq. Ai de l’honor i de la dignitat! Valia més no veure l’estat dels cadàvers destrossats per les bombes i la metralla, esclafats pels carros de combat, ofegats o cremats. Que ens retornin les despulles per poder-les acomiadar com Déu mana i es mereixen! I arribaven uns taüts, coberts d’una bandera, que contenien vés a saber què. L’ànima de molts supervivents no descansava ni descansa fins que no han trobat i enterrat els seus morts.
L’estètica d’un final sublim i d’un funeral esplèndid apaivagava, i encara apaivaga, el dolor de la pèrdua. Descansi en pau. Serveix com a metàfora. O aquell “ara ens contempla des del cel”, pronunciat sense massa convenciment per un oficiant que no coneix el difunt, ni la família, ni res. Però la mort no és cap descans, ni tampoc la fi de cap patiment, perquè el difunt no es capaç de sentir res, ni benestar ni malestar. Afortunadament. Perquè si no assistiria perplex a la consumació de tots els processos de degradació, inclosa la descomposició del seu cos. Els únics que descansen són els que l’han assistit, en el cas que s’hagi produït una agonia llarga i dolorosa.
Però tornem a Plató. I als seus antecedents. La concepció òrfica de l’ànima provenia de les doctrines orientals: el cos com a sepulcre de l’ànima immortal. I l’objectiu de la mort era alliberar-la. Un moviment religiós de l’antiga Grècia va formular aquestes idees: els orfistes. I creien, evidentment, que l’ànima era immortal, i que es reencarnava (metempsicosi) en éssers humans i també en animals, en un procés de purificació, de la qual cosa hom es podia alliberar amb l’exercici de l’ascetisme radical.
Aquesta visió dualista de l’ànima separada del cos ha estat reivindicada per aquells que aparentment l’han viscuda, sovint com una experiència definitiva o com un trauma. Han estat a les portes de la mort i han retornat. I els ha canviat la vida. Se’n diu Experiència de Mort Imminent (Near Death Experience, NDE). Les persones que passen per l’experiència de mort imminent tenen la sensació de sortir del seu cos i planejar en l’espai. Es veuen des de dalt. Després viatgen per un túnel fosc, al final del qual hi ha una llum molt intensa. Aleshores passa la pel·lícula de la seva vida, amb detalls fins i tot oblidats. Les nocions de temps i d’espai s’esvaeixen. Perceben individus que els fan preguntes. Senten un plaer indescriptible. Però finalment reben un missatge que diu que encara no ha arribat la seva hora. I retornen a la vida. Es produeix una reintegració corporal. I desperten.
Observem que molts d’aquests episodis d’experiència de mort imminent coincideixen amb les imatges que proposen força religions i algunes filosofies. L’ànima abandona l’espai físic terrenal. L’ànima (o el jo o la ment) s’allibera del cos. Migra fins a arribar al llindar de la glòria. Fa un repàs de la vida i participa en un judici: el judici final. Percep la llum de Déu. I sent una pau i una felicitat infinites: el cel. Aquestes persones estan convençudes que han visitat el més enllà, que han trobat una altra dimensió espiritual. En casos excepcionals, la sensació de benestar pot ser substituïda per una impressió de terror intens (l’infern).
Els científics creuen que els viatges a fora del cos es produeixen quan els òrgans dels sentits, especialment els ulls, no comuniquen amb els seus centres de percepció. Just, en aquest moment, la persona podria reconstruir la realitat amb imatges emmagatzemades en la memòria. Algunes persones les han viscudes en somnis, generalment durant la fase anomenada de son paradoxal, quan s’adorm més profundament. O també en estats mentals especials: les inestabilitats epilèptiques temporals, diverses pertorbacions neuroquímiques i els estats excitats.
Algunes substàncies químiques, alguns agents al·lucinògens, algunes alteracions en els neurotransmissors poden provocar una experiència mental semblant a la de la mort imminent, i podrien estar relacionades amb la sensació de felicitat i amb l’aparició simultània de nombrosos records. Se sap que el cervell, en situacions límits, podria desconnectar la percepció de dolor i substituir-la per una sensació de benestar.
Aquesta supervivència única de l’ànima no coincideix, però, amb les idees d’Aristòtil, ni tampoc amb les de Sant Tomàs d’Aquino. El més gran dels filòsofs grecs opinava que l’ànima informava el cos o, millor, que el cos era la matèria que necessàriament havia de ser informat per l’ànima, com si l’una fos la substància de l’altre. L’ànima era quelcom immanent a les substàncies, la seva forma. I també un principi de vida.
Sant Tomàs recollia aquestes categories: l’ànima com a principi vital i com a enteniment. I acceptava la idea de la unitat substancial de l’ésser humà. En definitiva, no hi havia immortalitat de l’ànima sense la companyia del cos. D’aquí la doctrina de la resurrecció de la carn, o dels cossos, avançada des del judaisme tardà (un privilegi només dels justos), adoptada per Sant Pau i abraçada per la tradició cristiana. Segons el Nou Testament, Jesús va ressuscitar i va ascendir al cel en cos i ànima. La qual cosa entra en contradicció amb un Déu incorpori. I segons la tradició, Maria, la seva mare, va ser conduïda al cel (se’n diu assumpció), també en cos i ànima.
4
¿Ressuscitarem més enllà de les experiències de mort imminent? No ho sabem. Ressuscitar significa passar de mort a vida, renéixer, reaparèixer. Però abans d’afrontar, amb la necessària subtilesa, el fràgil problema de la resurrecció caldrà dir alguna cosa sobre la transcendència. Transcendir vol dir ultrapassar, creuar els límits, en aquest cas, de la mort. I és evident que l’ésser humà pot superar clarament aquests marges. Transcendim sense necessàriament ressuscitar, perquè la nostra obra pot vèncer les fronteres de la vida i arribar molt més lluny d’aquells que trobaran a faltar el nostre somriure.
La transcendència pot tenir límits: els que imposa el record. Però existeix. Entenc la desesperança il·lustrada i serena de Bertrand Russell: “Que l’home és el producte de causes que no van preveure el fi que estaven aconseguint; que el seu origen, el seu creixement, les seves esperances i els seus temors, els seus amors i les seves creences, no són sinó el resultat d’una disposició accidental d’àtoms; que cap ardor, cap heroisme, cap intensitat de pensament, pot preservar una vida més enllà de la tomba; que tots els treballs, tota la devoció, tota la inspiració, tot l’esclat del geni humà, estan destinats a l’extinció en la vasta mort del sistema solar; i que el temple sencer de la culminació de l’ésser humà ha de restar enterrat inevitablement a sota de les restes d’un univers en runes. Totes aquestes coses, si no estan totalment fora de discussió, són gairebé tan segures que cap filosofia que les rebutgi pot esperar mantenir-se en peu. Només dins de l’armadura d’aquestes veritats, només sobre la base ferma d’una desesperació infrangible, es pot construir una segura morada de l’ànima”.
Pot ser veritat, però no és just. Ni, si se’m permet, raonable.
Russell, filòsof, matemàtic, lògic, escriptor i premi Nobel de Literatura, va viure noranta-set anys. Crític implacable contra totes les formes de guerra, especialment la nuclear, va lluitar fins a l’últim moment en favor de la llibertat, la justícia i la igualtat. Una vida plena en tots els sentits. “Es ist gut” (“està bé”), diria Kant. La seva obra encara es manté present en la meva memòria i la de molts altres. I continuarà vigent. Genial.
Comprenc també, però no comparteixo del tot, el pessimisme desencisat del gran poeta polonès i premi Nobel de literatura Czeslaw Milosz, l’autor d’un volum de pensament excepcional titulat “La ment captiva”. Dic que no comparteixo la seva desil·lusió vital, concebuda com un fracàs inapel·lable, tal com l’expressava en el recull titulat explícitament “Allà on surt el Sol i allà on es pon”. Escrivia: “Oh, sí, desapareixeré del tot, en quedarà una al·lusió en el volum catorzè de l’enciclopèdia, prop de centenars de cognoms Millers i de Mickey Mouse”.
No. No és, ni serà, exactament això. Per cert: ja li agradaria a molta gent tenir la capacitat de transcendència d’alguns personatges de Disney! Però des de l’invent de la fotografia i de l’audiovisual, codificats digitalment i expandits per les TIC’s, tothom transcendeix una mica més. Transcendeixen els actors i les actrius, quan la memòria col·lectiva recupera les clàssiques pel·lícules com “Charada” o com “Allò que el vent s’endugué”. I transcendim tots nosaltres. Avui els nostres descendents ens poden rescatar quan ho desitgin. Furgant encara dins d’una capsa de sabates o en el fons d’un calaix ple de fotografies o diapositives, en una recopilació en forma d’àlbum, però també en el núvol, en un mòbil, en un disc dur, en un llapis de memòria, a Google o a You Tube, en general, a la xarxa o en l’inquietant big data. La nostra vida en un xip.
Abans de la impremta, abans de la fotografia i del cinema, i abans de la revolució de les tecnologies de la comunicació, només transcendien, en general, els poderosos i potser alguns herois (ni de molt, tots.): un sarcòfag, una estàtua, un bust, un relleu, una efígie en una moneda de plata, un escrit esculpit sobre un marbre, un retrat a l’oli a la National Portrait Gallery de Londres o de Washington… Transcendien els sants i els màrtirs: una pintura en una capella lateral d’un temple, una imatge de pedra, guix o fusta, una història entretallada en un retaule, un cos incorrupte sota un altar rodejat d’espelmes… Transcendien també els grans pensadors, afavorits per la sort (molts han restat en l’anonimat): el manuscrit guardat en una biblioteca no reduïda a cendres, la cita oportuna d’un deixeble o també d’un enemic, un còdex no destruït o copiat, un recull de frases i reflexions que, en el seu moment, causaren un impacte persistent en el temps, un o diversos llibres, un descobriment científic, el disseny d’una nova tecnologia, una circumstància històrica favorable… O viatjant molt més lluny en el passat: una troballa a l’atzar en forma de restes fòssils, gràcies a unes condicions insòlites que permeteren que la natura convertís els ossos originals en una còpia de pedra.
Amb aquests exemples, vull donar a entendre que no em sento gens còmode al costat dels qui presenten l’existència de l’ésser humà com un absurd definitiu, en el marc d’una recerca desesperada entre la possibilitat d’elegir i la impossibilitat de no elegir. Un joc de paraules. La mort no seria l’únic absurd, sinó l’últim capítol d’aquest absurd global. I això rep, més o menys, el nom d’existencialisme.
Davant el pessimisme extrem dels existencialistes, prefereixo inclinar-me per l’humor escèptic de Mark Twain. No sento temor per la mort, va escriure, he estat mort durant milers de milions d’anys abans de néixer i no en vaig patir cap inconvenient. Michel de Montaigne va dir el mateix d’una altra manera: suposa igual ximpleria plorar perquè dins de cent anys no viurem, que plorar perquè no vivíem fa cent anys. O aquella anècdota, no sé si apòcrifa, de Rudyard Kipling, quan va enviar la nota següent a una revista que havia revelat, per error, la seva defunció: “Acabo de llegir que estic mort; no us oblideu d‘esborrar-me de la llista de subscriptors”.
Tampoc em veig reflectit en els catecismes que estableixen una relació entre la mort i el pecat. I menys encara fruit d’un pecat original, metàfora d’una humanitat mal forjada per un creador incompetent. Perquè veient com moren els infants de gana i de guerra, les bones persones, els audaços, els justos, i sobreviuen els dolents, en deduiria l’existència d’un déu, en el millor dels casos, inepte i barroer.
Les religions solen utilitzar arguments contradictoris i poc coherents davant del fenomen inquietant de la mort. Observo amb preocupació el desconcert profund dels nostres clergues i religiosos/religioses més intel·ligents. Però entenc la seva torbació convertida en erudició poètica. I aprecio la seva constància sòlida i impertorbable (en diuen fe), la seva capacitat d’anar posant gases i antisèptics sobre les ferides produïdes per la raó. Se’n sortiran? No ho sé. Però s’ho mereixen.
Evito, sempre que puc, els xamans de conviccions rudes, aspres i incultes, que després d’enarborar els dogmes com si fossin canons, acaben sortint de forma més que arriscada per la tangent. Només cal estar atent als sermons que pronuncien els sacerdots, els rabins i els imams quan celebren un funeral: la vida i la mort són fruit d’una decisió de Déu. Déu ho vol. Déu se l’ha emportat. Serveix com a argument banal per a ments simples, i com a figura retòrica per a la resignació. Però la idea que la vida és un do de Déu, que ell atorga i treu, xoca amb una realitat fonamentalment injusta que ja he esmentat: la mort dels innocents. ¿Provoca Déu voluntàriament les morts doloroses, els assassinats, les tortures, els accidents, les malalties, les catàstrofes i les guerres? Val més no insultar Déu.
A més a més, aquesta visió reduccionista de la mort, amb un Déu que reparteix les cartes, impedeix que es reconegui el dret a una mort digna, la necessitat que qualsevol persona estableixi el moment de la seva desaparició, especialment per evitar patiments innecessaris i agonies extenses, doloroses i dramàtiques. Entenc que sigui un problema complex. Però, de forma incomprensible, el dret a una mort digna encara provoca debats irats.
5.
Hem vist que no és gens fàcil explicar la mort. La desaparició d’un ésser humà està envoltada de sentiments, afanys, il·lusions, i també de pors, supersticions, grans preguntes i profundes ombres. ¿Es percep una nova vall en l’horitzó, en arribar a dalt la carena? ¿O tot és foscor? Precisament aquí, just en aquest punt, és on es perfila la línia divisòria entre la realitat viscuda i el gran enigma de la transcendència humana.
Per a alguns, no hi ha lloc per al dubte: no existeix el més enllà. Recordem la desesperació serena i lúcida del gran Bertrand Russell. Per a altres, l’ésser humà sobreviurà després de la mort en formes diverses: l’alliberament de les ànimes i la resurrecció dels cossos, la transmigració de les ànimes d’un cos a un altre (com creien els orfistes), la incorporació de totes les ànimes en una ànima única (entesa o no com a Déu), la reunió de les ànimes individuals en la visió o no de Déu, la continuïtat de la ment humana fins a l’eternitat… El teòleg progressista Hans Küng descriu la immortalitat com un regne de plenitud, de justícia perfecta, d’amor infrangible, de pau universal, de vida eterna. Un paradís. Tant de bo.
Les fases d’accés a la vida eterna, segons el cristianisme, s’inicien quan la persona es mor. L’ànima se separa del cos i se sotmet a un judici particular sobre les seves obres, que culmina en el judici final que tindrà lloc just abans de la fi del món. El veredicte, com hem dit, observa tres possibilitats: el paradís (el cel), el purgatori i l’infern.
El paradís, en les seves diverses interpretacions, és com un somni, una esperança. És també una utopia albirada, fantasiejada i desitjada per moltes religions. És la resposta als sofriments, a les injustícies terrenals i a la implacable certesa de la mort. El paradís és l’etapa final i definitiva del destí humà. La salvació de la humanitat. El Cel. La Jerusalem celestial. El sojorn dels justos. La terra pura. En general, es tracta d’un lloc físic, fora de l’espai i del temps coneguts, que no només allotja les ànimes, sinó sovint també els cossos. I ho fa per a tota l’eternitat. En aquest lloc es gaudeix de la màxima felicitat, el màxim plaer o el nirvana. L’anhel de transcendir.
El paradís cristià (el cel) és el capítol final del procés de salvació dels creients, d’ençà que Adam i Eva van cometre el pecat original en menjar els fruits prohibits de l’arbre del coneixement (del bé i del mal). Déu els va castigar (incloent el treball com a condemna i la mort com a destí), els va negar l’accés a l’arbre de la vida i els va expulsar del jardí de l’Edèn. El poble d’Israel encara espera la vinguda d’un messies (l’Ungit), un descendent de rei David, que instaurarà un reialme etern. Però mai acaba d’arribar. Per als cristians, Jesús (el Crist) és precisament aquest el messies. Déu i home. I Jesús, amb la seva mort i resurrecció, salvà la humanitat, tot anunciant la instauració definitiva del Regne de Déu o el Regne dels cels. Se’n diu bona nova. I aquí també es tanca un cercle. Els primers cristians creien que aquest regnat diví arribaria molt aviat. Jesús esdevindria vencedor i rei després de la fi del món i dels temps. Ho expliquen diversos relats: el malson de l’apocalipsi, l’Harmagedon com a última batalla promoguda pel diable, el judici final… Però aquestes profecies, per ara, tampoc no s’han complert. Almenys del tot.
Els múltiples cristianismes dibuixen, en definitiva, el Regne dels Cels com el destí d’aquells que han mort en estat de gràcia, és a dir, lliures de pecat, cosa que s’aconsegueix, en última instància, amb la confessió i l’extremunció. Es presenta com una nova vida perdurable, plena de felicitat, al costat de Déu i en comunió amb Déu, amb la companyia dels àngels, dels justos i de les persones estimades. Una nova terra, la terra pura, en la qual el mal no existirà, perquè haurà estat definitivament vençut. Una estada definitiva, lluny dels patiments terrenals: “ja no et solquen dolors ni treballs”.
En principi, només els creients podran gaudir d’aquest existència meravellosa. Efectivament, el catecisme vigent conté textos que porten a la conclusió que fora de l’Església de Roma no hi ha salvació. És l’Església catòlica, diu un dels textos, qui conté i administra la totalitat i la plenitud dels mitjans de salvació. ¿Què seria de les religions si no reivindiquessin i posseïssin el monopoli de les claus del paradís? Però aquesta doctrina sectària, tant taxativa com forassenyada, origina nombrosos contrasentits i profundes turbulències teològiques. Hans Küng pensa que la idea exclusivista de la salvació no té cap sentit. Seguint aquest fil integrador, el monopoli doctrinal ha estat matisat pels sectors més oberts del catolicisme i d’altres cristianismes i, en alguns casos, clarament erradicat. Però Benet XVI, el papa Joseph Ratzinger, s’hi ha oposat, perquè, si no hi ha exclusivitat, es cau en el relativisme. ¿No cal ser catòlic ni cristià per salvar-se? ¿No cal creure en tota la complexitat doctrinal ni els dogmes que s’han anat entreteixint al llarg dels segles?
Però no sempre s’accedeix de forma directa al cel. En força casos, cal passar un filtre previ. El purgatori és el lloc on van a parar temporalment aquells que encara necessiten purificar-se abans d’accedir a l’estat definitiu de benaurança. És un estadi teològicament molt discutit. Ara se’n parla poc. O gens. Almenys en els funerals.
I l’infern, el foc perpetu, el dolor indescriptible, és l’indret aterridor i sinistre on s’allotgen, pels segles dels segles, aquells que han decidit viure en pecat mortal, lluny de Déu. Ho faran rodejats dels àngels rebels (els dimonis o diables), encapçalats per Llucifer (portador de llum), convertit en Satanàs (el maligne), l’àngel caigut i derrotat per les forces divines. Les teologies més avançades rebutgen aquest escenari tant sàdic com salvatge, i parlen d’un estat de privació de la visió divina. Han Küng creu que l’infern no existeix i es contradiu amb la bondat de Déu.
La major part de les diverses esglésies cristianes, coincideixen que, després de la fi del món, els cossos ressuscitaran, es trobaran amb les seves ànimes i accediran al seu espai assignat (cel o infern) dins de la vida eterna.
El paradís islàmic, en la versió més literal i tradicionalista, és encara diguem-ne més fantasiós (i molt més masclista) que el cristià: concebut com el jardí de les delícies, del màxim plaer, carnal i espiritual. Està ubicat al cel, on Déu regna des del seu tron, rodejat d’àngels. Es tracta d’un lloc físic, de vegetació frondosa, amb arbres ombrívols carregats de fulles i de fruites delicioses, amb flors de diversos colors i múltiples aromes, rius cabalosos i transparents, fonts d’aigües fresques, llet, vi i mel. És a dir, tot el contrari de l’inhòspit desert aràbic on va néixer aquesta religió. Una plèiade de verges (hurís) d’eterna joventut esperen els fidels mascles i especialment els herois combatents, per a estimular els seus sentits i procurar el plaer sexual. Allà a dalt ningú treballarà, ni homes ni dones. Per cert, les dones no sentiran gelosia. Però per a aconseguir aquesta felicitat completa, cal travessar una sèrie de portes que obren pas a unes estades de nivells diversos segons els mèrits acumulats, la qualitat de les obres terrenals, la fidelitat i les oracions dels creients. I és en aquest trànsit on els màrtirs tenen prioritat.
A l’islam també hi ha un infern, molt semblant al cristià: foc etern, patiment infinit, turments espantosos. La mort és, per a molts musulmans, el final d’una batalla permanent, que es dirimeix contra l’enemic interior, però també contra l’exterior, amb la finalitat d’evitar aquest càstig terrible.
Cel o infern. Felicitat o dolor. Blanc o negre. Per sempre. No m’agrada aquest dilema de conseqüències eternes. Tampoc em trobo còmode en aquests escenaris il·lusoris i excloents, sobretot des del punt de vista d’allò que és lògic, racional i raonable. No em sento a gust amb la fantasia desbordada de les religions.
6
Hom descobreix (sovint massa tard) que un mateix no ha escrit el guió de la seva pròpia existència. Almenys, no tot el guió. Hom sospita (massa tard) que no sempre n’ha tingut tot el control. Hom dedueix (massa tard) que força esdeveniments (episodis, èxits, prestigis, contratemps, potser tragèdies) s’han succeït sense ordre ni concert, al marge d’una planificació endreçada, d’una estratègia perfectament dissenyada. Diguem-ne previsible. I tot això succeeix massa tard, perquè aquesta sensació sol esdevenir quan s’entra en el període de descompte, quan la pell s’aclivella i els ulls mig s’acluquen, quan els dies són molt llargs i els anys passen volant, quan ja resta menys futur que passat, quan els records es converteixen en somnis, o esperances, quan la vida es contempla mirant enrere perquè endavant no s’hi albira ni percep gairebé res.
Hom dedueix (massa tard) que, força sovint, l’existència ha estat subordinada a les lleis de l’atzar: aquella circumstància concreta, aquella conjuntura (favorable o no), aquella crisi existencial, aquella trobada fortuïta, aquella experiència no buscada, aquella situació imprevista, aquella malaltia, aquella lectura o aquella pel·lícula, aquell viatge sense motiu, aquell moment de soledat, o de desesperació, aquella decisió (bona o dolenta), aquella família que ha pertocat sense demanar-ho, l’herència genètica… Massa incidències, ocurrències, aventures, contratemps, patiments, triomfs i derrotes, moltes caigudes del cel, com si els fils haguessin estat moguts des de fora per un titellaire a voltes desmanegat. I sense tenir temps de fer balanç, d’entreteixir un relat nou, ens enfrontem a la mort amb les mans més o menys plenes o més o menys buides. ¿Tenim temps de reaccionar? ¿Podem desfer el camí? ¿Retrocedir? ¿Podem refer la nostra existència aquí a la Terra? No.
Confiem en el supòsit que hi haurà una altra vida, ens posem a les mans de qui ens assegura un accés a la immortalitat, creiem en el reconeixement i en el perdó. Kant deia que es pot tenir una certesa moral, però no lògica, que l’ésser humà és immortal. És una forma enginyosa de sortir del laberint o de l’atzucac. Unamuno parlava de fam d’immortalitat. D’acord. S’entén com un anhel de sobreviure, com un enfrontament a la falsa èpica de la mort gratuïta, anihiladora (aquesta encara més absurda): “Patria o muerte”. Davant d’Unamuno, un militar d’infausta memòria, megalòman, psicòpata, José Millán-Astray, va pronunciar allò de “muera la intel·ligència” i “viva la muerte”. No és l’únic ni l’últim. Són els crits típics d’algunes forces armades professionals, dels grups terroristes (de signe laic o religiós) i, en general, dels sectors més violents de la societat. Un alt oficial retirat de l’exèrcit espanyol reclamava recentment (el ple 2020) la necessitat d’afusellar 26 milions de ciutadans, inclosos els nens. Demència criminal organitzada. ¿Obtindran justícia els milions d’assassinats en els camps de concentració nazis?
Fam d’immortalitat, deia Unamuno. Ell pensava que aquest desig de transcendència era justament allò que proporcionava a la mort el seu sentit més profund. Estar mort és estar despert, proclamava Plató, acceptant el contrasentit. La mort, pensava Hegel, és un estadi de transició des d’allò que és individual a allò que és universal. I d’aquesta manera, a partir del “sentiment tràgic de la vida”, els éssers humans han anat elaborant frases més o menys enginyoses, faules i metàfores més o menys fantasioses, afanys més o menys espirituals, amb l’objectiu, difícil, potser impossible, de sortir de l’embolic i de trobar-hi una resposta.
Necessitem creure que hi ha una solució al dilema de la mort. No ens atrevim a dir que morin per sempre i que no hi trobarem mai el sentit. Molta gent de tot el món sencer, potser la majoria, incloent-hi gent culta i assenyada, raonable, creu i defensa les propostes transcendents de les religions organitzades. Molts líders socials les inclouen en els seus discursos. ¿Són absurdes? Potser sí. Tertulià, en un altre context, va escriure aquella frase que va quedar gravada en el frontispici del contrasentit: credo quia absurdum, és a dir, crec perquè és absurd. Però també hem observat que hi ha massa tràfec especulatiu i força estraperlo en els indrets de la filosofia i de la metafísica.
¿La transcendència eterna és, en definitiva, un absurd? ¿I no cal que en parlem més? Punt? ¿O resta un bri d’esperança?
Encara que sigui com una reflexió teòrica, no exempta d’imaginació i potser també de fantasia, encara que pugui semblar una sortida improvisada (i poc assenyada) per a vèncer la perplexitat i la desesperació, val la pena plantejar la pregunta des d’un punt d’observació diferent del de les religions: el de la ciència especulativa i somniadora. No és ciència stricto sensu. Però no exclou que moltes idees creatives, moltes intuïcions informades, s’hagin convertit finalment en realitat. La història de la ciència està plena a vessar de descobriments basats en presagis i pressentiments. Així que proposo, per uns instants, submergir la nostra atenció en l’oceà de la física. I contemplar les idees, entre singulars i excèntriques, d’alguns físics, això sí, notables, com és el cas de Frank Tipler o el de Paul Davies.
Cal fer d’antuvi tres precisions. La primera: la física actual (com la ciència en general) mereix molta confiança i força credibilitat. Però això no vol dir que calgui atorgar als físics un crèdit il·limitat ni tampoc incondicional. Són experts en una petita parcel·la del saber. No són déus. Ells mateixos reconeixen que la ciència és una successió de progressos. I la competència científica no exclou els errors. De fet, la combinació d’assaig i error és el mètode que usa la ciència per a obtenir coneixement. Segona: la física (en totes les seves especificitats) és la mare de gairebé tots els ous. És la base sobre la qual es construeix tot plegat. Però no té el monopoli del discerniment entre allò que és o no raonable. I tercera: molts científics detesten tot el que no es pot demostrar. Ignoren la intuïció i la imaginació. Menystenen el pensament, diguem-ne, metafísic o religiós. Sotmesos a uns protocols molt estrictes, no valoren ni entenen l’especulació filosòfica ni, molt menys, la teologia basada en la revelació. I tenen bona part de raó. Però tampoc tota la raó. Alguns abracen l’ateisme militant com si fos una croada contra les forces del mal.
Cal, doncs, relativitzar l’opinió d’aquells que pensen que el prestigi científic els permet parlar de tot, amb la mateixa autoritat en què ho fan quan es tracta de la seva àrea d’expertesa.
Ernest Rutherford, el físic britànic que va dibuixar l’estructura atòmica, acostumava a dir (amb el sentit de l’humor que el caracteritzava) que la ciència és física o filatèlia. Rutherford era un home molt alt i de veu imponent. Jovial i optimista. Faceciós. I un pel pagat d’ell mateix. Curiosament va rebre el premi Nobel de Química. El físic Wolfgang Paul no va ocultar la seva estranyesa quan la seva dona el va abandonar i se’n va anar amb un altre: “Si hagués elegit un torero, ho haguera entès; però un químic…” El mateix Paul Davies va confessar que, quan de jovenet va deixar la química, tot el que havia après sobre l’arsènic provenia de les novel·les d’Agatha Christie.
I això no obstant, hi ha notables excepcions dins d’aquesta visió exclusivista i sovint materialista. Hi ha força físics humanistes disposats a reflexionar, més enllà dels coneixements convencionals, sobre allò que és més petit i allò que és més imponent: l’estructura atòmica i el cosmos. I si és ben cert que avui és difícil fer filosofia sense tenir idees bàsiques de Física i Cosmologia, també s’observa que, a nombrosos físics teòrics, els encanta especular, vaguejar per l’espai de les velles humanitats, i viatjar per altres paratges on la imaginació i les matemàtiques plantegen reptes inexplicables.
David Jou, físic català de la matèria condensada i poeta, per exemple, recorda sovint que també el vell materialisme rígid està en crisi. La ciència, escriu, ofereix avui una matèria ambigua i paradoxal en la seva elementalitat, plena de possibilitats emergents, però molt allunyada d’aquella que es definia com a estable, eterna, instrumental i inerta. La fe cega del materialista s’ha esvaït. La matèria forma part d’una certa espiritualitat, tant de caràcter planetari com de caràcter còsmic. La mecànica quàntica proposa una realitat menys determinista de l’existència material.
Així que podem fer una breu repassada a algunes hipòtesis, a alguns experiments mentals, sense ànim de confondre ningú. El físic Frank Tipler planteja, per exemple, un model arriscat, gairebé temerari, en forma d’una nova vida infinita en la ment de Déu (el punt omega): una simulació quàntica, individual i col·lectiva, que aplegués la informació acumulada durant la totalitat de cada vida humana. Seguint aquest fil, hi ha qui, en aquests moments, projecta replicar el contingut del cervell, mitjançant la transferència de la informació que conté de cadascú envers un mecanisme indestructible que l’emmagatzemés digitalment per sempre. El procés, consistiria a identificar l’estructura complexa d’interconnexions neuronals i allò que conté en matèria d’informació, de records i de coneixement acumulat. La ment. ¿La consciència?
Caldria bestreure-ho tot, descodificar-ho, passar-ho al llenguatge digital i traslladar-ne el contingut a un suport material (o no) basat en la intel·ligència artificial, una espècie de superordinador quàntic, una enorme big data universal o, millor dit, supracòsmica. En definitiva, construir un altre jo digital, que, en el cas més imaginatiu, també es podria descarregar a un altre cervell prèviament buidat del seu propi material informatiu.
A favor, amb més o menys reserves, d’aquesta proposta: Han Moravec (especialista en intel·ligència artificial), Ray Kurzweil (enginyer de Google), David Chalmers (filòsof), entre d’altres. Mariano Asla, professor de Filosofia de la Universitat Austral, a l’Argentina, planteja, però, una pregunta clau: ¿el jo recreat (copiat), fora del context en el qual ha viscut i del cos físic que l’ha acompanyat, seria igual al jo d’origen? I cal afegir-hi un problema greu, almenys per ara: caldria destruir el cervell biològic original.
Tippler creu que tota la informació continguda en la totalitat de la història humana, incloent-hi tots els aspectes quotidians de cada vida, podria ser coneguda en un futur molt llunyà. Amb l’ajuda d’aquesta informació acumulada, i a partir del con de llum del passat (en un espai/temps globalment hiperbòlic), es podria fer una simulació totalment fidedigna de cada vida humana individual. Dins d’aquesta posició (diguem-ne transhumanista) hi figuren, entre altres, científics i pensadors de la categoria de John D. Barrow, Brandon Carter, David Deutsch, Nick Bostrom i el teòleg Wolfhart Pannemberg. Tippler assegura que aquesta simulació de tots els estats quàntics de cada persona viva tindria vida. Equivaldria a allò que Pau de Tars (Sant Pau) anomenava cossos espirituals, compostos per la mateixa substància que la ment humana actual. Serien com un pensament dins d’una ment.
¿I quan succeiria tot això? Tippler també hi posa data: una fracció mínima de temps abans d’arribar al punt omega. Això és molt temps, si tenim en compte que el punt omega és el punt final de la funció d’ona de la vida en l’univers. El punt omega, coincidint amb Teilhard de Chardin, és Déu. Podrien passar bilions d’anys, però que aquesta fracció de temps seria, per als morts, com un instant.
Admetem que aquesta teoria pot ser tan discutible com qualsevol altra reflexió especulativa. Alguns físics qualifiquen totes aquestes idees de bogeries no totalment descartables. Tant se val. Paul Davies insisteix en que les noves teories de la física i la cosmologia poden arribar a ser compatibles amb la noció d’un Déu creador de l’univers i amb un més enllà encara no definit. El físic i premi Nobel Erwin Schrödinger, el pare de la metàfora quàntica del gat (viu o mort), plantejava la idea de la indestructibilitat de la ment, de la convergència de totes les ments en una sola i de la possibilitat d’existència d’un més enllà, en el qual el temps no jugués cap paper.
Paul Davies pensa que l’existència de la ment i de la intel·ligència en alguns organismes superiors de l’univers no és un fet banal, un subproducte d’unes forces cegues, sense cap propòsit, l’absurd, sinó que té un significat fonamental. I afegeix que, mitjançant els éssers conscients, l’univers ha generat la consciència d’ell mateix. Ha de ser, diu, certament significatiu el fet que estem aquí.
Albert Einstein pensava que la nostra línia física de l’univers mai comença ni mai acaba. Però no és infinita. La nostra línia de l’univers prové de milers de milions de línies disperses de l’univers. Quan naixem, les dues línies de l’univers dels nostres pares convergeixen en una tercera, la nostra pròpia línia de l’univers. I quan morim, la nostra línia de l’univers es dispersa en milers de milions de molècules, amb les seves respectives línies de l’univers.
Podríem dir-ne convergència còsmica.
Tots els éssers estan formats d’àtoms que provenen d’aquest univers. El cos humà conté la història d’un llarg procés que probablement es va iniciar en una singularitat. Estem fets d’àtoms d’altres éssers materials i, més enllà de tot això, de residus nuclears procedents del combustible que encén els cossos celestes. Provenim de la llum i, en el fons, som pols d’estrelles.
Per cert, el concepte d’àtom no és recent, ni sempre la seva composició s’ha pogut comprovar per la via experimental. Ja havia estat percebut mentalment (intuït) per pensadors d’abans de la nostra era: Leucip, Demòcrit d’Abdera, Epicur, el fundador de l’escola d’Atenes, el poeta romà Lucreci (De Rerum Natura)… Els atomistes. Però no va adquirir el segell de descobriment científic fins més de dos mil anys després, a principis del segle XIX, quan va néixer la química moderna de la mà de John Dalton. Els noms relacionats amb aquesta gesta intel·lectual, des d’aleshores fins ara mateix, són força més coneguts i omplirien moltes pàgines. No en farem esment.
Com tothom sap, els àtoms i els seus components són tan petits que no els podem veure ni a ull nu ni amb la majoria d’instruments amplificadors. Cal un gran col·lisionador de partícules, com el del CERN a Ginebra, amb un túnel circular de 27 quilòmetres, per a detectar la seva activitat i el seu comportament més profunds. L’escala dels àtoms es troba en la dimensió fantàstica i, de vegades, misteriosa de la deumilionèsima de mil·límetre.
Tot i aquesta petitesa gairebé imperceptible, fins i tot amb els aparells d’augment més sofisticats, sabem des de fa temps que l’àtom no és l’últim capítol de l’estructura de la matèria. Té un nucli format per un o diversos protons, de càrrega elèctrica positiva, i per un o diversos neutrons, sense càrrega. I està envoltat d’un o diversos electrons, amb càrrega elèctrica negativa, que giren en orbitals probabilístics que s’anomenen núvols.
Tampoc en aquest punt acaba el nostre viatge envers allò que és mínim. Els protons i els neutrons estan compostos per quarks. I a aquesta llista caldria afegir-hi unes quantes partícules més: el muó, el tauó, el fotó, el gluó, el bosó de Higgs (primer intuït i després descobert), probablement el gravitó… I les corresponents antipartícules. I d’altres que es poguessin detectar, com els prions. Afortunadament, existeixen més partícules que antipartícules. Se n’està investigant la causa. Perquè quan una partícula es troba amb la seva antipartícula, totes dues es desintegren. I si hagués estat així, el nostre univers no hauria existit mai. O seria molt diferent.
L’univers atòmic presenta trets extraordinaris i també estranys. Els va explicar la teoria quàntica o mecànica quàntica. Estudia el comportament de la matèria a una escala molt més petita que la pròpiament atòmica. I dibuixa fantasies comprovades, com la dualitat ona-partícula, el principi d’incertesa d’Heisembreg, la paradoxa del gat de Schrödinger… I així successivament. Un dels fenòmens més desconcertants rep el nom de paradoxa EPR (per Einstein, Podolsky i Rosen). Les partícules i les seves propietats estan situades en un volum d’espai, però no estan localitzades en un punt donat, sinó que estan diluïdes en l’espai. Aquesta dissolució està representada per allò que els físics denominen “funció d’ona associada”. Aquesta disposició determina que les partícules es mantinguin en “contacte”, qualsevol que sigui la distància que les separa. Sembla impossible, però allò que succeeix a una partícula té influència immediata en una altra, encara que estiguin separades per anys llum. No es tracta que s’enviïn missatges d’una a l’altra a una velocitat superior a la de la llum: és com una presència contínua de totes les partícules en tot el sistema. Increïble.
Així que l’arquitectura del món atòmic és molt complexa i extraordinària. Té un grau d’afinament sorprenent. Funciona com un rellotge, però amb un grau alt d’incertesa.
La vida, la vida humana, és, més enllà de la química, física. I tornant a la primera idea: tots nosaltres estem formats d’àtoms. I també els arbres, la terra, la pluja, l’aire, els ocells, el sol i les estrelles, les cases i les eines que fem servir. Els àtoms tenen capacitat d’unir-se i formar molècules. I aquests agregats d’àtoms que treballen junts conformen les coses que coneixem, i també la vida i les persones. Amb això no es minimitza res, ans al contrari, ens permet sentir encara més admiració. Som simple matèria organitzada, però amb unes característiques excepcionals.
El cos humà funciona gràcies a la capacitat de cooperació de les molècules orgàniques, aquestes petites unitats químiques bàsiques. O per ser més exactes, gràcies a les molècules proteiques (proteïnes), llargues cadenes de molècules que habiten dins d’aquestes minúscules càpsules que anomenem cèl·lules. En el fons, es tracta (almenys aparentment) de combinacions d’elements ordinaris: hidrogen, oxigen, nitrogen, fòsfor, sofre i carboni. Però el resultat és extraordinari: la vida. I més enllà: la ment i la intel·ligència.
Les molècules es fan i es desfan. I els àtoms, també. Hi ha partícules que duren milionèsimes de segon i d’altres una mitjana de 1035 anys, és a dir, un ú seguit de 35 zeros. Des del punt de vista humà, són gairebé immortals. I aquests àtoms són polivalents, gairebé infinitament polivalents. Això vol dir que els nostres àtoms, aquests que no veiem, però que conformen el nostre cos, fan funcionar els nostres òrgans i regeixen els nostres pensaments, han format part de milions d’organismes o de matèria. Potser tenim àtoms que s’han desprès de Plató, d’Aristòtil, de Galileu, de Newton, de Francesc d’Assis, de Mozart, d’Einstein, potser d’altres éssers intel·ligents (o no) provinents d’altres planetes perduts en la immensitat del nostre univers. Però potser també en tenim de Jack l’Esbudellador. Vés a saber. Quan morim, els nostres àtoms es disseminaran i aniran a formar part d’una flor, una gota de pluja o un didal de plata. Poesia còsmica.
No morirem del tot, perquè els nostres àtoms sobreviuran. Però ja no seran nostres. Això, per cert, suposa un greu problema de reconstrucció per aquells que defensen la resurrecció del cossos més enllà de la mort.
A més, tal com es dedueix de la nostra explicació, molts àtoms són gairebé immortals, però no eterns. I al final del recorregut, en un temps infinitament llunyà, els àtoms també s’esvairan. Ho he explicat al principi d’aquestes reflexions. Les teories més recents s’inclinen per una mort freda d’un univers en permanent expansió accelerada, subjecte a una constant cosmològica de valor positiu. Serà una mort en la vasta eternitat, a cavall d’un camp d’energia invisible. Tots els cossos celestes es consumiran irremeiablement. Una desaparició en el buit. Tot es deteriorarà. L’energia es diluirà. I emergirà el no-res.
¿Serà el no-res el final de tot? No se sap. ¿Ens hem de sumir en la desesperació? No tirem encara la tovallola. Hi ha qui diu que la mort definitiva de l’univers no té per què significar la mort definitiva de la informació, del coneixement i de la intel·ligència. Com hem vist, hi ha un convenciment bastant estès segons el qual mentre hi hagi teoria quàntica hi haurà esperança. La vida intel·ligent podria jugar, fins i tot, un paper actiu en la fi de l’univers.
Resumint. La fi dels temps (en plural), entesa en el sentit bíblic de l’expressió, significarà la fi del temps (en singular). Acabarà l’univers i també la història. Quan s’aturi el temps o, millor dit, quan la dimensió espai/temporal s’esvaeixi, ja no hi haurà cap possibilitat de triar. Però la fi del temps pot ser el moment del gran canvi.
Hem vist que la teoria quàntica permet especular sobre la possibilitat d’una transcendència. Només especular. Frank J. Tipler ho fa en la seva obra titulada precisament “La física de la immortalitat”. I aposta per una física que no solament conduís a Déu, sinó també a la transcendència.
7
No cal ser un expert per deduir que, més enllà de la misèria i de la destrucció física, més enllà de les injustícies, aquí a la Terra, hi figura el desig generalitzat d’harmonia interior i de felicitat. I això s’expressa especialment quan ens trobem enfront de la mort, pròpia o dels altres. Intuïm, o creiem intuir, que la mort absoluta no té sentit. Serà un fenomen natural, inevitable i intransferible. La podem definir com la cessació de les funcions orgàniques o com la total inactivitat del sistema nerviós central. Néixer no és més que començar a morir. Potser sí. Si no coneixem encara la vida, escrivia Confuci, com és possible conèixer la mort? Més jocs de paraules: no cal que ens preocupem massa per si hi ha vida després de la mort. Ja ho veurem. O no. El que sí que cal procurar és que hi hagi vida abans de la mort. Com escrivia Montaigne, qui ensenya a morir, ensenya a viure.
I en aquest punt, entrem en l’últim capítol de la nostra reflexió. Ignorem si arribarem a saber res sobre el més enllà. Però albirem un anhel universal que, des de la vida, permet accedir al món de la transcendència: estimar. L’amor entès com a afecció profunda, adhesió intensa i desinteressada, com l’impuls humà cap a la bondat i el coneixement.
Transcendim perquè estimem. Experimentem sovint el desig de fer el bé. Plató deia que el desig del bé és l’amor suprem. Anhel d’amor, anunciava Bertrand Russell. Jesús de Natzaret (Jesucrist) va resumir, fa més de dos mil anys, la seva proposta filosòfica en aquell suggeriment meravellós i inextingible, però mai aconseguit del tot: estimeu-vos els uns als altres. “Me n’aniré estimant-vos”, va escriure el poeta Joan Margarit. Aquesta podria ser la pedra angular d’una esperança laica i universal, així, nua, sense necessitat de revestir-la de dogmes ni litúrgies sobreres. L’amor demana coneixement, cultiu i esforç, tal com escrivia Erich Fromm en el seu llibre “L’art d’estimar”. És fonamentalment donar (o donar-se), no necessàriament rebre. Cal aprendre a estimar. D’acord.
Estimar és deixar un senyal en la memòria personal i col·lectiva, un rastre inesborrable, almenys per a aquells que han estat objecte d’amor. Les persones que estimen no moren mai en la ment dels estimats. Estimar també és reproduir la vida, ajudar a construir una família, transformar el món, rescatar la justícia, suprimir el temor al pensament propi, no tenir por la por a la llibertat (també Erich Fromm), és a dir, ser autènticament lliure, superar la impotència interior, no deixar-se endur per la rutina i la mediocritat. Crear
Crear història en comptes de ser-ne un esclau. No sé on vaig llegir aquesta frase tant magnífica com oportuna. Set, afany, de coneixement, en deia Bertrand Russell. Presentar-se en el túnel del temps amb les mans ben plenes. Dur la llum de l’albada. I un somriure. Ultrapassar l’absurditat de la durada biològica. Perquè només d’aquesta manera la pols del camí mai no esborrarà el record de la vall on s’ha viscut. A la fi de la senda, al darrer instant, amb “el vestit amarat de rosada”, cal girar el cap i, mirant enrere, cal poder dir, més o menys com Kant, “ha estat bé”. Suficient. Gairebé genial.
¿És la mort la fi de tota esperança? No ho sabem. O potser no cal saber-ho…