Thomas Suddendorf va plantejar (a Scientific American/ Investigación y Ciencia) una  pregunta pertorbadora: ¿per què nosaltres, els éssers humans, dirigim els parcs zoològics, i no els goril·les? I va respondre: per la nostra intel·ligència, basada en un llenguatge complex. Suddendorf és professor de Psicologia de la Universitat de Queensland (Austràlia) i estudia la naturalesa i l’evolució de la ment humana. La pregunta de Suddendorf donava per suposades dues idees força esteses en el món de la ciència i ja força demostrades: que els goril·les són avantpassats nostres i que, en algun moment, es van quedar aturats en l’aventura de l’evolució, mentre una branca va anar avançant.

Però quins són els camins que van recórrer aquests nous primats fins als humans actuals? I per què va succeir tot això? Tot es va bloquejar amb l’adveniment de la humanitat? O continua l’evolució? Noves i constants troballes estan revolucionant el món de la paleontologia.

Per a reflexionar sobre aquestes i d’altres qüestions hem de fer un salt en el temps. Fa uns 50 milions d’anys, els mamífers eren els reis de la naturalesa. Els dinosaures havien desaparegut feia uns 10 milions d’anys, a causa probablement de l’impacte d’un enorme meteorit sobre la zona de Chicxulub, a la península del Yucatan (Mèxic). El xoc havia originat un cràter de 200 kilòmetres de diàmetre. La cadena de catàstrofes i fenòmens letals que això va produir va abastar tot el planeta i va provocar una enorme extinció d’espècies animals i vegetals.

Però la vida va reeixir. I fa 50 milions anys els mamífers ocupaven els grans boscos. Existia una autèntica explosió d’espècies. Entre elles, uns primats, semblants als micos actuals, que vivien generalment en els arbres, s’alimentaven de vegetals i no es distingien ni per la seva corpulència ni per la seva força. Passaven poc temps en el sòl, perquè allà eren víctimes propiciatòries dels grans mamífers carnívors, ràpids i poderosos, capaços d’engolir-se un primat d’una mossegada.

I aquells primats van anar evolucionant.

L’hora de caminar drets

Fem un nou salt. Fa aproximadament 20 milions d’anys, el clima de la Terra havia canviat. És una constant en la història del Planeta: ho havia fet abans i ho faria després. La sabana i les prades havien envaït bona part de les zones tropicals. Calia adaptar-se o morir, perquè resultava difícil amagar-se entre l’herba. Era necessari córrer molt o, en tot cas, desenvolupar noves habilitats. Probablement alguns primats ja havien baixat dels arbres i havien adoptat posicions verticals. Però ara necessitaven caminar drets per tal de poder vigilar millor per sobre dels arbusts i les mates. Es defensaven dels seus enemics amb pals, com fan ara els ximpanzés, i caçaven en petits grups organitzats.

¿Van ser ells els qui van obrir les portes de la intel·ligència? Molts paleoantropòlegs pensaven que sí. Era una explicació molt lògica. Ara no ho sabem del cert, perquè s’han descobert primats i prehomínids que vivien a la selva i caminaven drets. Així que alguns experts defensen que la desaparició dels boscos no explica únicament l’existència dels prehomínids més primitius, encara que caminessin alçats. Ni tampoc la causa principal en va ser la necessitat de vigilar la presència dels depredadors.

Els nostres antecessors directes més llunyans (de la família dels Hominidae), són els orangutans, els goril·les i els ximpanzés (els més propers). Tots tres caminen de quatre grapes. Les seves extremitats anteriors s’assemblen a braços i, a voltes, les fan servir com a braços, però no són bípedes. I això no obstant, sabem que el genoma dels ximpanzés i el dels humans es diferencia en molt poc. Segons alguns experts, entre l’1,5 el 2 per cent. Sembla que més del 98 per cent del gens són idèntics. La distància entre les parts actives d’ambdós genomes encara podria ser més curta: entre l’1 i el 0,5 per cent. Uns investigadors japonesos del Centre de Ciències Genòmiques de Riken (als afores de Tòquio) van comparar parts fonamentals dels dos genomes i van confirmar aquestes dades: les coincidències eren del 98,77 per cent. Els percentatges, a partir de llavors, han oscil·lat lleugerament, però han confirmat la gran proximitat. En aparença, és un marge ridícul, però la majoria de les divergències es donen en els gens que han de veure amb l’activitat del cervell. I això resulta crucial. Va ser el bipedisme la causa d’aquest fenomen?

Els estudis sobre l’evolució molecular, basats en les anàlisis de l’ADN mitocondrial, situen la separació de les branques entre ximpanzés i humans fa entre 10,5 i 7 milions d’anys. La dificultat d’establir una data més concreta deriva d’un procés d’especiació i probablement d’hibridació que va durar 4 milions d’anys. Les línies dels goril·les, ximpanzés i orangutans s’havien separat d’un avantpassat comú fa entre 12 i 15 milions d’anys, i van evolucionar paral·lelament.

Cal cridar l’atenció sobre el concepte d’hibridació, perquè anirà apareixent al llarg de l’aventura que condueix a la humanitat i que, fins fa relativament poc, no s’havia tingut massa en compte. La hibridació és el procés a partir del qual individus d’un mateix gènere, però amb diferències genètiques, s’entrecreuen. Els primers prehomínids van ser conseqüència de molts milers d’anys d’intercanvis genètics.   

¿Quin primat fou el parent més directe de l’ésser humà? Encara no hi ha un mapa definitiu. A mitjans del segle passat, els experts tenien un model i una línia evolutiva sense pràcticament fissures. La primera baula de la cadena era el Ramapithecus. El seguien l’Australopithecus,l’Homo habilis, l’Homo erectus i l’Homo Sapiens, amb les seves diverses varietats. El Ramapitecus va aparèixer precisament en les dates de separació de les línies evolutives de ximpanzés, goril·les i humans. Tenia una dentadura més variada, passava força temps dret i, fins i tot, podia trencar intencionadament les pedres per a aconseguir armes més eficaces. Però més tard, es va comprovar que formava part del gènere dels Sivapithecus i que possiblement era un antecessor dels orangutans moderns. Entre els grans simis, l’orangutà (en idioma malai, home del bosc) és el parent més llunyà dels humans.

L’avantpassat més directe de l’ésser humà calia cercar-lo entre les restes d’uns primats encara no massa definits i bastant semblants a un ximpanzé. Una de les troballes més conegudes correspon al crani gairebé complet d’un primat de fa 7 milions d’anys, descobert al Txad, el juliol de l’any 2001, i anunciat un any després. La cavitat cranial és molt similar a la d’un ximpanzé, però amb característiques homínides.

L’equip que va estudiar els fòssils, sota la direcció del francès Michel Brunet, va batejar aquest homínid amb el nom de Toumaï (que vol dir esperança de vida), i el va situar dins d’un nou gènere i una nova espècie: sahelantrupus tchadensis. Podria ser l’avantpassat d’una altra línia de primats batejats amb el nom d’Orrorin tugenensis, que existien fa aproximadament 6 milions d’anys. Les seves restes havien estat trobades a Kènia, a finals de l’any 2000.

Les espècies més antigues conegudes fins al descobriment del crani Toumaï i dels Orrorin eren l’Ardipithecus ramidus, d’aproximadament 5 milions d’anys d’antiguitat, i els Australopithecus (afarensis, africanus, anamensis, bahrelghazali…) de més o menys 4 milions d’anys, també procedents de l’Àfrica sudoriental. No eren encara uns homínids pròpiament dits, però tenien el cervell una mica més desenvolupat que els altres i, aquests sí, eren clarament bípedes, encara que caminaven encorbats.

De cop i volta, aquest model aparentment lineal es va esberlar una mica més, amb la descripció, a finals d’agost de 1919, d’un crani gairebé complet d’un exemplar d’australopithecus anamnesis, clarament bípede, un ancestre de Lucy, amb una antiguitat d’entre 4 i 3,6 milions anys. La troballa es va fer l’any 2016 a la regió d’Afar (Etiòpia) on han aparegut nombroses restes fòssils La sorpresa, al marge de la proliferació d’espècies i línies, és que aquest homínid (tot i ser-ne antecessor) va conviure amb Lucy durant almenys 100.000 anys, una antecessora dels antecessors humans. Almenys, per ara.

Diversitat a les estepes africanes

          Dos milions d’anys més tard, coexistien en la zona diversos tipus d’australopithecus. Uns mesuraven una mica més d’un metre i mig, i eren vegetarians. D’altres, de no gaire més d’un metre, eren menys forts, però tenien un cervell una mica més gran i, quan calia, també s’alimentaven de carn. Eren carronyers. Menjaven animals morts i abandonats pels grans depredadors. Consumien cadàvers a punt de podrir-se.

De tota aquella varietat d’australopithecus  que van conviure durant molts milers d’anys en les estepes africanes, els experts creien que un de sol havia evolucionat cap al gènere homo. Apostaven pel que tenia el cervell més gran, l’afarensis, al qual pertanyia la cèlebre Lucy. Ara els paleontòlegs tampoc no n’estan tan segurs. Els afarensis caçaven amb pedres i garrots. Armats i en grup, no tenien por, s’enfrontaven a les grans feres i disputaven amb elles el menjar. Fins fa poc, es pensava que ells van ser els que van fer un descobriment transcendental: van observar que, en colpejar un roc amb un altre, es podia fabricar objectes més tallants, que servien d’armes de caça més eficaces i després permetien esquarterar les peces. Aquest esdeveniment va succeir fa aproximadament 2,5 milions d’anys. A l’Àfrica sud-oriental, s’han trobat fragments d’aquesta primitiva activitat intel·ligent.

Però el juny de 2019, es va fer públic el descobriment pedres tallades d’una antiguitat de 2,58 milions d’anys, i que corresponien a un homínid encara sense identificar d’una antiguitat d’uns 2,8 milions d’anys. La troballa es va fer l’any 2013 al desert de Bokol Dora (Etiòpia). I encara cal afinar l’edat de les eines molt primitives descobertes a Olduvai (Tanzània), fabricades fa 2,6 milions d’anys, probablement per un grup d’Australopithecus boisei. 

Per a fabricar, cal pensar. Heus ací la gran diferència. L’afarensis, el garhi o qualsevol successor d’aquests, fruit de diversos entrecreuaments, van donar pas, fa aproximadament 2 milions d’anys, a l’Homo habilis. Fou com un lent despertar. L’Homo habilis va perfeccionar la fabricació d’utensilis. Tallava i llimava les pedres. Donava forma als còdols. Probablement ja vivia en família. Tenia una alimentació més diversificada, a base de vegetals i carn crua. I poblava les sabanes seques i àrides de l’Àfrica Oriental.

Els científics creien, fins fa ben poc, que l’Homo habilis no s’havia mogut d’una zona molt localitzada o, com a molt, s’havia desplaçat cap al nord d’Àfrica. Opinaven que el gran viatger havia estat l’Homo erectus, el seu aparent successor.

Segons les velles teories, l’Homo erectus havia iniciat, fa una mica més d’un milió d’anys, la gran aventura d’abandonar el món tropical i ocupar a poc a poc tot el continent africà, l’Orient Pròxim, la Índia, l’Àsia sudoriental i el sud d’Europa. Però nous descobriments, especialment a la Sierra d’Atapueca (a Burgos), també a Orce i a altres punts d’Europa, demostren una diversificació molt més gran dels homínids i una arribada al vell continent fa més d’un milió d’anys, molt anterior d’allò que els científics havien suposat.

Un crani humà descobert a Dmanisi (Georgia), amb característiques molt semblants a l’Homo habilis, va estar datat en més d’1,7 milions d’anys. I per complicar el model, va aparèixer un altre tipus d’Homo, probablement entre l’habilis i l’erectus: l’ergaster. I en podrien haver-hi força més.

Per arribar a la península Ibèrica calia creuar l’estret de Gibraltar. És probable que, en aquella etapa de la història de la Terra, el nivell de les aigües fos més baix. O que l’estret fos una llengua de terra seca. O que aquells rodamons primitius donessin la volta per un altre lloc. Les troballes de Georgia podrien demostrar que un grup d’homínids va sortir d’Àfrica i va arribar al Caucas a través d’allò que avui és Israel i Palestina.

El cert és que aquell homínid primitiu va realitzar la gran proesa de saltar a Europa i a Àsia. Encara estava poc evolucionat, tenia un volum endocranial més de dues vegades inferior al de l’ésser humà actual (uns 600 centímetres cúbics, en relació als 1.400 d’ara), probablement començava a pensar, no coneixia el foc, treballava les pedres d’una forma encara rudimentària, menjava allò que trobava pel camí, formava l’embrió d’una organització social i es comunicava mitjançant sons articulats, semblants al prellenguatge d’un nadó, però no amb un llenguatge complex.

Quina força el va impulsar? Potser sentia un desig innat de viatjar. Tal vegada fugia d’una amenaça: canvis climàtics difícilment suportables, manca d’aliments o malalties com la que provoca la mosca tse-tse. No se sap.

Aquest homínid concret no va ser el nostre antecessor directe. Probablement va derivar cap a l’home de Neandertal, que finalment es va extingir fa entre 28.000 i 50.000 anys, segons les diverses teories. Però, podia parlar? Tenia una ment simbòlica? Alguns paleontòlegs creuen que sí. Els científics que treballen a la Sierra d’Atapuerca sostenen que l’espectacular grup d’homínids de la Sima de los Huesos ja tenia un llenguatge primitiu articulat. Es tracta de restes d’uns 32 individus que van viure fa 300.000 anys, considerats com a precursors dels neandertals, és a dir separats de la línia que va conduir a l’ésser humà actual. O no tant, com més endavant veurem.

Fins fa poc, els experts pensaven que el llenguatge havia arribat amb l’humà modern, que va aparèixer a l’Àfrica fa entre 150.000 i 200.000 anys. O això semblava fins ahir mateix. Però ara sospiten que és molt més vell. Per demostrar aquesta hipòtesi revolucionària, els científics tenen en compte el gruix dels canals hipoglosos, situats a cada costat de la base del crani, i per on passen els nervis que controlen la llengua. Els canals dels ximpanzés són molt estrets. I també els dels homínids més primitius. Els canals dels homínids d’Atapuerca, en canvi, ja són més amplis. La capacitat auditiva per a entendre un llenguatge, per simple que sigui, encara és més antiga. Conclusió: l’aparició del llenguatge es podria haver produït fa entre un milió d’anys i 300.000 anys. I la ment simbòlica podria tenir una edat semblant.

Els neandertals (i els seus predecessors més immediats) no solament es comunicaven probablement mitjançant un llenguatge primitiu, sinó que podien tenir allò que se’n diu un pensament màgic. Segons un descobriment publicat com article a la revista Nature, a uns 300 metres endins de la cova francesa de Bruniquel, amb plena foscor, s’han descobert dos cercles d’estalagmites, unes senceres i d’altres escapçades, sense punta, que només podien haver estat tallades i col·locades per individus del gènere Homo. En alguns punts formen murs. Sobre algunes estalagmites s’hi encenia foc, com si fossin làmpades. Aquesta obra va ser construïda fa 176.000 anys, en plena edat de Gel, i quan només hi vivien neandertals bastant primitius en aquesta zona. Era un lloc ritual o un refugi sofisticat? No se sap.

L’hora els humans

Però els vells paleoantropòlegs no paren de tenir ensurts. No fa gaire temps, suposaven que l’esser humà modern, amb una cultura avançada, havia aparegut de sobte a l’est d’Àfrica fa uns 200.000 anys. Hi poso èmfasi: de cop i volta, i inexplicablement. Els estudis de l’evolució genètica ho avalaven i n’havien atorgat dos noms: Eva mitocondrial i Adam cromosòmic. Investigacions, mitjançant l’anàlisi de l’ADN mitocondrial (d’origen matern), i del cromosoma Y (el que determina el sexe masculí), procedents d’individus d’ètnies diferents, havien demostrat un origen comú recent de tota la humanitat. I segons aquesta seqüència, l’ésser humà actual procedeix d’un grup de dones i d’homes que va viure a Àfrica fa entre 220.000 anys i 120.000 anys.

Les religions més obertes a la teoria de l’evolució es fregaven les mans: Déu havia concedit un esperit especial a un sol grup d’entre tota aquella varietat d’homínids que llavors ja poblaven la Terra. Però ara es comença a saber que no es va produir cap canvi sobtat, sinó gradual.

El consens majoritari entre els científics suposava que, fa entre 100.000 i 50.000 anys, un miler d’aquells caçadors recol·lectors “especials”, amb un cervell exactament igual al dels éssers humans actuals, els Homo sapiens, havien sortit de les tundres del corn d’Àfrica (avui Etiòpia i Somàlia), havien creuat l’istme de Suez i s’havien estès per Àsia i Europa.

Coincidiren amb els últims períodes glacials, quan el nivell del mar podia arribar a ser cent metres més baix que en l’actualitat. L’aventura d’arribar a Austràlia no era gens fàcil, perquè calia creuar alguns braços de mar molt extensos. Navegar a mar obert. Aquells Homo hi havien arribat feia potser 50.000 anys. I feia uns 30.000 anys havien creuat l’estret de Bering i havien poblat el continent americà.

Els que s’havien estès pel continent europeu i l’Orient Mitjà, havien conviscut, durant uns 20.000 anys, amb altres humans que també havien sortit d’Àfrica: els vells neandertals. Les teories clàssiques asseguraven que, llevat de casos excepcionals, no s’havien creuat. Els neandertals s’havien anat retirant, per causes encara debatudes, fins que els humans es van quedar sols.

Doncs, no. Una part d’aquest model ha quedat, en els últims anys, qüestionat. Apareixen nous protagonistes en aquesta escena apassionant: l’Homo heidelbegensis, l’Homo naledi, l’Homo erectus asiàtic i la seva evolució autòctona, els misteriosos denisovans, els diminuts Homo floresiensis…

El setembre de 2015, es van trobar, a la cova Rising Star, a uns 50 kilòmetres de Johanesburgo (Sudàfrica), 1.500 fòssils humans, els quals pertanyien almenys a 15 individus. Hi havia restes d’infants, adults i ancians. Mesuraven 1,5 metres, pesaven 45 quilos i caminaven drets. El seu cervell encara era petit (500 centímetres cúbics), però ja presentaven clars trets humans. Per exemple: les seves mans tenien el polze oposable, la qual cosa els permetia fabricar eines sofisticades; i els seus peus eren més plans. Era l’Homo naledi, una nova espècie fins llavors desconeguda.

¿Quan va viure aquesta nova espècie? Sorpresa: l’antiguitat estimada bascula entre fa 330.000 i 230.000 anys. Si fos així, serien gairebé coetanis dels Neandertals i molt a prop en el primers temps dels nostres avantpassats. ¿Què hi feien allà, al fons d’una cova de difícil accés? No se sap exactament. ¿Es tractava d’un enterrament ritual? En aquest cas, haurien desenvolupat alguna forma de pensament simbòlic.

Més descobriments que emboliquen la troca: les restes d’un hobbit (Homo floresiensis), descobertes l’any 2004 a l’illa indonèsia de Flores. Es repeteixen, més o menys els paràmetres: un metre d’estatura, una capacitat cranial pròpia d’un homínid primitiu, però amb una intel·ligència que li permetia construir eines, suficients per arribar navegant fins a una illa. El més sorprenent és que les restes fòssils corresponien a una dona que va viure fa només 18.000 anys, quan els éssers humans actuals ja feia mil·lennis que ocupaven el Planeta.

Més encara. Entre l’any 2007 i el 2015, els paleoantropòlegs van anar desenterrant restes d’un homínid, l’Homo luzonensis, trobats a l’illa filipina de Luzon. Els fòssils tenien una antiguitat d’entre 67.000 i 50.000 anys, quan pul·lulaven per la Terra, com a mínim, els neandertals, els danisovans, els erectus i els sapiens. L’antecessor d’aquella espècie (probablement Homo erectus) havia arribat allà feia 700.000 anys, creuant centenars de kilòmetres d’un mar profund i perillós. Sorprenent. Florent Détroit, investigador del Museo Nacional d’Història Natural de París i un dels descobridors de la nova espècie, dedueix que és impossible que una població pugui assentar-se en una illa realitzant només un viatge  accidental. Van caldre diverses arribades, diguem-ne planificades, de força individus.

Creuaments i hibridació

És dir, abans que l’espècie humana actual quedés sola fa uns 38.000 anys, convivia amb altres homínids d’intel·ligència i aptituds variables. I el que és més revolucionari i meravellós, no s’havien eliminat els uns als altres, sinó que s’havien creuat. I una segona constatació: no tota l’evolució dels Homo havia succeït a África, com es creia fins ara. El nucli de l’ésser humà actual probablement sí, encara que després rebés diverses aportacions genètiques. Però hi ha qui pensa que els neandertals van evolucionar a Europa, a la península Ibèrica, per a ser més exactes. Ves a saber. I van deixar la seva petjada genètica per tota Europa i Orient Mitjà.

Posem-ne un exemple espectacular: els petits habitants de les illes Andamán (a l’Índia), amb una estatura semblant a la dels antics individus de les illes de Flores i a la dels pigmeus africans. Analitzats per un equip internacional encapçalat per Jaume Bertranpetit, posseeixen, segons investigacions recents, gens procedents de quatre grups d’homínids. Són, sens dubte, sapiens. Però el seu genoma té traces de neandertal, de denissovà i d’un homínid, per ara desconegut, que podria ser l’Homo erectus.

Així que els éssers humans semblants als actuals podrien no haver aparegut de sobte en un lloc concret d’Àfrica, sinó en diversos llocs d’aquest continent. Unes restes trobades  a Yebel Igud (Marroc) va situar els primers signes d’éssers humans moderns més enllà dels 300.000 anys, molt per sobre dels 200.000 que havien calculat les primeres hipòtesis. De fet, algunes anàlisis del cromosoma Y ja situaven l’origen de la humanitat actual fa al voltant de 300.000 anys. Tots ells fabricaven eines de pedra, més o menys sofisticades, i s’expressaven en un llenguatge més o menys complex. Tot això està encara en període de confirmació i discussió.

L’any 2010 es va fer públic un descobriment essencial: els humans actuals que no tenen ascendència africana porten restes d’ADN neandertal, la qual cosa significa que els casos d’hibridació van ser molt més freqüents que allò que se suposava. El percentatge pot ser lleugerament variable, però la mitjana és del 2 per cent.

Ara el repte consisteix a trobar la data en què l’ésser humà actual va adquirir les seves característiques concretes. Els experts s’inclinen per un camí que va des de fa 300.000 anys fins fa entre 50.000 i 100.000 anys, en un procés constant d’hibridació (intercanvi genètic) i de selecció natural.

Encara s’han produït, això no obstant, més sorpreses. Dins del mateix continent africà, resta per determinar l’origen de l’ADN  residual d’algunes poblacions com la Ioruba, que conforma el 30 per cent de la població de Nigeria. Els seus mites la situen en l’origen de la humanitat. Porten restes d’ADN (8 per cent) d’una població homínida encara desconeguda.

I a més a més, tot aquest desenvolupament d’hibridació africà podria no ser l’únic. A Àsia podria haver passat el mateix fenomen, a partir dels encara misteriosos denisovans, amb els quals els humans moderns d’aquell continent es van entrecreuar. Els denisovans eren una espècie o subespècie, el descobriment de la qual es va anunciar el 2010. Van viure entre fa 1 milió i 40.000 anys. És un cas semblant als neandertals. Abans de desaparèixer, van conviure (i probablement es van creuar) amb neandertals i humans moderns. Un fèmur trobat a Atapuerca, datat de fa 400.000 anys, té més contingut d’ADN denissovà que neandertal. Misteris de l’evolució.

És possible també que l’explosió cultural produïda amb l’arribada dels nostres ancestres humans coincidís amb l’intercanvi d’habilitats intel·lectuals amb els Neandertals. Si això es confirmés, els essers humans actuals serien conseqüència més dels intercanvis (genètics i culturals) de milers d’anys d’hibridacions, que d’una sola població que va ser diferent de les altres i va triomfar arraconant-les i extingint-les.

Tot va convergir finalment, fa uns 200.000 anys, en els éssers humans anatòmicament moderns: la subespècie denominada Homo sapiens. Van sortir, fa uns 70.000 anys de l’Àfrica subsahariana i es van expandir primer a l’Orient Mitjà i després per tot el Planeta. ¿Hem dit 70.000 anys? Potser també anem errats. Les restes d’humans moderns trobades a Skhul y Qafzeh (Israel), datades en uns 100.000 anys, desmenteixen aquesta versió. A la Cova de Daoxian (China) s’han trobat restes d’humans moderns també de fa 100.000 anys. I això està molt més lluny. Igualment suposàvem que, fa uns 40.000 anys els humans moderns van arribar a Europa. ¿Hem dit 40.000 anys? Doncs no ho sabem del tot segur. A Grècia s’han trobat dos cranis de suposats sapiens de fa més de 200.00 anys.

¿Quin era el tret diferencial més important d’aquests parents directes? El cervell. Tenien, segur, una ment simbòlica. Eren uns éssers humans capaços de pensar, amb una capacitat increïble per elaborar un llenguatge que permetia establir una comunicació complexa, en permanent curiositat, amb un desig d’arribar el més lluny possible en el coneixement de l’entorn, d’elaborar informació. Realitzaven, ja fa més de 40.000 anys, obres d’art tan espectaculars com les pintures rupestres descobertes a diversos continents. La seva alimentació era més completa i diversificada: incloïa bulbs, arrels, fruites, llet i mel.

Cal dir-ho: no eren de pell blanca. Els neandertals eren, sens dubte, més clars, perquè vivien en zones amb menys radiació solar. En l’interior de la seva cavitat cranial s’allotjava una substància gris i blanca, potser no tan gran com la dels neandertals, però més complexa, composta per centenars de milers de milions de neuronas intercomunicades mitjançant sinapsis. Més de mil bilions de connexions. Una autèntica fantasia de la naturalesa després de 4.000 milions d’anys d’evolució.

Continua l’evolució?

En aquest moment, amb la consolidació dels humans moderns, es va detenir l’evolució cap a la intel·ligència? Molts experts creuen que no, sobretot si ho observem amb una mirada llarga. Molts científics han defensat que, a partir de l’ésser humà actual, l’evolució ha estat fonamentalment cultural. Però això afecta una etapa molt curta de la història humana.

S’han produït petits canvis. La resposta a la possible evolució recent es troba, naturalment, en els gens. El color de la pell adaptat a l’exposició a la radiació solar, n’és un. La capacitat de digerir certs aliments (per exemple, la llet), n’és un altre. La resposta davant algunes malalties (al marge dels avançaments de la medicina). I així successivament.

Però també la història de la humanitat és un cant a la diferència i a la hibridació. Els intercanvis genètics milloren l’espècie.

Els experts anuncien, a més llarg termini, canvis significatius en aquells humans que facin prolongats viatges interestelars, o que colonitzin altres planetes: algunes parts del cos s’atrofiaran i apareixeran noves habilitats, la majoria induïdes.

De fet, els éssers humans són capaços de modificar el seu propi codi genètic. I també el de les altres formes de vida de la Terra. I ho faran. Nous humans treuen el cap per la finestra del futur, fruit de la intervenció genètica.

Altres canvis poden venir de la concurrència de la intel·ligència artificial amb la natural. La pregunta típica, fins i tot ara, consisteix a saber si els robots competiran amb els humans. ¿Serem substituïts per hominoides molt més potents i savis? Probablement no. Seguint els camins de l’evolució dels homínids, els futurs humans també procediran probablement de la hibridació, en aquest cas entre la intel·ligència artificial i la natural, amb millors eines mentals i anatòmiques.

¿Un xip de material biotecnològic, inserit en el cervell, capaç d’emmagatzemar informacions en quantitats inimaginables (tota la wikipèdia, per exemple), augmentar la intel·ligència, potenciar la facultat reflexiva i multiplicar per molt l’aptitud d’interrelacionar les idees, connectades en una xarxa global de coneixements compartits? Biotecnologia i intel·ligència artificial es trobaran i es fondran abans de finals de segle.

Ni els goril·les, ni tampoc els ximpanzés, no gestionen els parcs zoològics. Ho fan els humans. Potser hauríem de tancar aquests parcs o almenys, redefinir-los. Aquells primats, fa milions d’anys, es van aturar. La cursa de l’evolució va anar per altres viaranys. Però quan els mirem directament els ulls, i veiem les seves expressions, les seves emocions i les seves capacitats intel·lectives comprenem que ells també formen part de la nostra història.

Santiago Ramentol