Un sol punt, tan petit, que mesura menys que un àtom. Aquest és l’inici de totes les coses, segons les teories cosmològiques més acceptades. I a partir d’aquí, comença la llarga història de la matèria i de la vida. Del Cosmos. És l’esbós primigeni de la complexitat i de la intel·ligència. És el factor que porta finalment a una  destrucció inevitable. A no ser que existeixin unes lleis, per ara desconegudes, que vagin més enllà de la física avui acceptada i comprovada. Per ara, no sembla que hi hagi res que no converteixi aquest món en una aventura fatalment estèril i sense sentit.

El fet de ser més petit que un àtom supera totes les possibilitats d’imaginació. Resulta increïble i meravellós. Màgic. Sabem que un àtom és mesura en àngstroms i que equival a 0,1 nanòmetres, és a dir 10^-10 (0,0000000001) metres. Però això no ens diu gairebé res. En un gram de matèria hi caben, més o menys, 10¹⁰ àtoms, és a dir un 1 seguit de deu zeros, 10.000 milions d’àtoms. Però això tampoc ens ajuda massa. En aquestes dimensions, perdem el sentit de les mesures. Un sol punt ortogràfic (el d’aquesta “i”, per exemple) podria contenir un milió d’àtoms. En definitiva els àtoms són molt petits. I estan compostos per partícules encara més minúscules i escarransides: els protons i els neutrons, constituïts per quarks, i que conformen el seu nucli; els electrons que el rodegen, i moltes d’altres… Els misteriosos preons, si és que existeixen.

Així que, repeteixo, tot ve d’un punt més minúscul que un àtom. I d’això els físics i els cosmòlegs en diuen una “singularitat”. En aquest estat, les quantitats que mesuren el camp gravitatori, la curvatura de l’espai/temps i la densitat de la matèria són infinites. La temperatura i la pressió també són pròximes a l’infinit. Alguns científics també n’hi diuen punt quàntic, perquè prové del buit quàntic. Però d’això en parlarem més endavant.

En un primer moment, tot l’univers estava dins d’aquest punt. Contenia tota l’energia i la matèria potencials que ara conformen el cosmos que coneixem i aquell del qual encara no en sabem res. Inclosos, naturalment, nosaltres. I això va passar fa, pel cap baix, 13.800 milions d’anys.

Però d’on va sorgir aquest punt? Del no-res. Què hi havia abans? Sorpresa: no res. Potser les lleis de la física. ¿Quan va aparèixer? De fet, no podem parlar d’un instant concret, ni d’un abans, perquè no hi havia ni espai ni temps. El model d’Stephen Hawking, per exemple, no inclou un origen de l’univers com si fos un naixement. L’univers té límits en el passat, però no té un inici precís. No té origen en el temps, però tampoc ha existit sempre. Sembla contradictori. És contradictori, caram! Però només és aparentment contradictori. En paraules de Hawking, no té contorns ni marges. És un univers que s’autoconté. No hi ha un origen en el temps. Simplement, existeix.

Però el model de Hawking d’un univers autocontingut no és possible sense una teoria de la gravetat quàntica, que no existeix. Almenys, per ara. A més, manté les preguntes bàsiques sense resposta: ¿com apareixen les lleis físiques que els científics poden calcular?, ¿com es va configurar el marc quàntic que els científics poden comprovar? Einstein deia que allò que fa més incomprensible l’univers és que sigui comprensible.

Per explicar aquestes sospites, misteris i contradiccions aparents, els físics i els cosmòlegs s’han tret de la màniga una carta prodigiosa: el buit quàntic, un no-lloc on regeix el no-res. O potser alguna “cosa”: energia latent, ones electromagnètiques fluctuants i incertesa. Se sap que, en el món quàntic, hi regna la incertesa. I la incertesa també afecta l’energia. En el món que nosaltres coneixement, l’energia es conserva sempre: no pot ser destruïda ni creada. En el món quàntic, en canvi, l’energia pot canviar espontàniament, i de forma imprevisible. I això condueix envers un escenari estrany, sorprenent i desconcertant: una partícula pot sorgir del no-res i desaparèixer a continuació. O no.

Aquests fantasmes subatòmics són partícules puntuals, idèntiques a les permanents i reals, però s’esvaeixen als 10^-21 segons, i els físics les anomenen virtuals. Una mena de tensió entre el ser i el no ser. El cas és que algunes partícules virtuals podrien adquirir “vida” en rebre energia permanent, i es convertirien en normals. Se suposa que el buit quàntic disposa d’una immensa energia associada, amb un potent efecte gravitatori. Els físics calculen que un centímetre cúbic de fals buit pesaria 10⁶⁷ tones, molt més que tota la massa de l’univers. Del no-res a un punt singular: la singularitat. I la singularitat origina una gran explosió (big bang) i una inflació que permet la formació d’un univers com el nostre.

Si el començament de l’univers va ser un esdeveniment quàntic, i el nostre cosmos va parèixer espontàniament a partir d’un punt virtual, podrien existir infinitat d’universos, paral·lels o no, fruit de les fluctuacions quàntiques dins del buit. No se sap, per exemple, perquè el nostre univers conté unes condicions determinades, immensament improbables, necessàries per conduir envers la vida i la intel·ligència. Alguns científics, per tal d’explicar la presència d’aquesta singularitat tan improbable, sostenen que existeixen, han existit i existiran infinits universos, la majoria infèrtils i, en conseqüència, veritablement inútils. I d’altres iguals o millors que el nostre.

Un o infinits universos? ¿Potser un petit univers submergit en un de més gran, i així fins a l’infinit? Una gran explosió, en una permanent eclosió de grans explosions? Univers bombolla dins d’una copa de cava de dimensions infinites, potser connectats mitjançant forats de cuc? Universos membranes? Segons la teoria de les supercordes, una de les dimensions no percebudes no estaria enrotllada, sinó estesa, i podria connectar, per atracció gravitatòria, aquest univers amb un de paral·lel, molt proper però inaccessible. No se sap, ni potser es podrà saber mai. Deixem que els científics treballin i investiguin. Resta encara molt per descobrir.

I mentrestant, molts filòsofs i teòlegs han perdut el tren. Donen voltes i voltes sobre el tema del buit absolut i del no-res, com si estiguessin dins d’uns cavallets de fira. Però no se’n surten. ¿És el buit quàntic un buit absolut? ¿És un buit creador d’univers? Si fos així, Déu podria ser el buit quàntic. Un Déu quàntic? Aquest no és el Déu de les religions.

Stephen Hawking creia que aquestes preguntes no tenien sentit. Per a ell, en aquest i molts altres temes, la filosofia havia mort. “No s’ha mantingut al corrent dels desenvolupaments moderns de la ciència, i en particular de la física”, va certificar en el seu llibre titulat “El gran disseny”. Però el cert és que, ara per ara, els científics encara no tenen tampoc un sòl massa sòlid, i confessen honestament que són incapaços de donar una resposta definitiva. Des del punt de vista teològic, el mateix Hawking reconeix que tota la teoria sobre el buit quàntic no resol definitivament el problema de l’existència o no de Déu, sinó que el trasllada  cada vega més enllà. Més lluny.

Es tracta d’un espai intel·lectual i metafísic, en el qual hi resta, sola, insondable i definitiva, la pregunta essencial que va formular Leibnitz: ¿Per què existeix alguna cosa en comptes de no-res?

Santiago Ramentol