Santiago Ramentol

Samuel Langhome Clemens, conegut com a Mark Twain, a més d’un gran escriptor i un orador fabulós, era una persona molt ocurrent. Hi ha qui el considera un dels humoristes més aguts. El millor. Molts el recordaran per Les Aventures de Tom Sawyer, i la seva continuació Les aventures de Huckleberry Finn, o per Un ianqui a la cort del rei Artús, o El príncep i el captaire, adaptades més tard al cinema i algunes com a musicals. Els seus llibres formaven part de la meva primera biblioteca i la de molts infants.

Deia que fou un personatge ocurrent. Les seves sentències i aforismes són molt enginyoses. N’hi ha una que em sembla especialment simpàtica: “L’ésser humà va ser creat al final de la setmana, quan Déu ja estava cansat”. Però n’hi ha una altra força corrosiva i satírica: “Déu va crear la guerra perquè els estatunidencs aprenguessin geografia”.

I aquí comença la meva reflexió. Amb una paraula clau: geografia. O millor: geopolítica. Alguns experts sostenen (crec que amb força raó) que només amb el fet d’examinar atentament els mapes s’entenen molts fenòmens d’avui i de sempre. Si observem, per exemple, els vells planisferis tradicionals, aquells que presidien les aules fins no fa gaire, el món es mostrava així: Europa, al centre; Àfrica, al Sud; les tres Amèriques, a l’esquerra (occident); i Àsia, a la dreta (orient). Eren les restes d’una antiquíssima centralitat mediterrània, més tard desplaçada cap al cor i el nord d’Europa. Aquesta representació, en forma de làmina o gravat, encara forma part del nostre imaginari. I condiciona una percepció que ja no té massa a veure amb la realitat del segle XXI.

Des de principis del segle XX, el nus de l’activitat internacional (i de poder) es va anar desplaçant des d’Europa envers l’Amèrica del Nord. Els Estats Units es van convertir en la primera potència global. Els grans intercanvis i les grans influències van canviar de direcció: creuaven l’Oceà Atlàntic rumb a Europa. I després de la Segona Guerra Mundial, amb la consolidació de la Unió Soviètica, el Vell Continent, constret, va esdevenir el teatre d’operacions de la guerra freda. No era el centre del món, però encara que figurava en el centre del mapa.

I ara, en ple segle XXI, aquests dibuixos estan tornant a canviar. Bona part de l’activitat política i econòmica s’ha anat traslladant, des de fa temps, des de l’oceà Atlàntic a l’Oceà Pacífic. I l’eix vertebrador gira ara entorn de les relacions xino-estatunidenques. I si mirem el planisferi a partir d’aquesta perspectiva (el Pacífic en el centre de l’escenari), el mapa es transforma radicalment, i tot es reconfigura: la Unió Europea passa a ser un apèndix d’Àsia, allà a dalt, a l’esquerra. Europa, en definitiva, es converteix en un actor secundari en aquest món global. I el continent asiàtic se situa en l’epicentre dels moviments sísmics internacionals.

Washington ja fa temps que practica aquesta mirada, inspirada en l’anàlisi política ja anunciada i cultivada pel vell Henry Kissinger els anys 70 del segle passat. Continuada, amb més o menys intensitat, pels presidents posteriors. Encastellada per l’inestable Donald Trump. I ara reblada per Joe Biden amb el pacte d’aliança estratègica entre EEUU, el Regne Unit i Austràlia, davant la ira de la Xina, la rabieta de França i, en general, la permanent perplexitat d’Europa. Aplicació del principi de realitat.

Des de la mateixa visió tradicional i periclitada d’Europa com a centre, Rússia i les repúbliques associades eren (i són) un enorme territori aïllat, rodejat d’adversaris: la mateixa Europa, els Estats Units, Canadà, Turquia (en definitiva, l’OTAN) els països de l’Orient Mitjà, la Xina i el Japó. Més que aïllat: Rússia era (i encara és) un espai escanyat. Respirava una mica pel Nord, perquè hi havia un oceà, cobert per un immens mantell de gel, aparentment etern: l’Àrtic.

Convido al lector a observar el globus terraqüi situant el punt de vista sobre l’eix balancejant del pol Nord. El vell enfrontament entre els EEUU i l’URSS (ara Rússia) adquireix així una perspectiva sorprenent: ambdues potències (més Canadà) estan situades directament l’una davant l’altra, amb el gel entremig. A sota d’aquesta capa blanca, hi feinegen desenes de submarins nuclears, d’un i l’altre color, disposats a arrasar el planeta. De fet, en cas de guerra nuclear, els míssils intercontinentals també sobrevolarien aquesta àrea.

A banda d’aquest paper de coixí de seguretat i d’amagatall de vaixells de guerra, el pol Nord no servia gairebé per res. Era impracticable. Fins ara. Perquè amb el canvi climàtic (i el desgel associat), amb la possible existència de minerals, gas i petroli, i la previsible obertura de vies d’enllaç amb el Pacífic, l’Àrtic s’està convertint en una àrea estratègica de primera magnitud, on Rússia jugarà un paper hegemònic. Un nou espai de tensió. Deixem-ho aquí.

Més enllà de la voluntat d’explotar el nord, Rússia sempre ha cercat obrir almenys dues sortides al sud. Una primera que li permetés dominar el Mar Negre, i forçar un accés més lliure a la Mediterrània. Això s’ha aconseguit parcialment amb l’annexió de Crimea. Turquia i Síria hi juguen aquí un paper cardinal. I una segona que li possibilités arribar directament a la mar d’Aràbia. La primera finestra d’oportunitat: dominar l’Afganistan. Era una aventura d’alt risc, perquè Afganistan no té sortida al mar. Calia una continuació amb Iran o Pakistan. Però l’operació afganesa (1979/1989) va resultar fallida, com abans havia succeït amb l’imperi britànic (1839/1842) i ara mateix amb els Estats Units (2001/2021), amb la retirada vergonyosa i caòtica de les seves tropes.

¿Què té l’Afganistan que el fa tan desitjable i, al mateix temps, problemàtic?

Cal estudiar, una vegada més, el mapa: una orografia molt escabrosa i salvatge, que afavoreix l’asil de petits grups armats. El millor refugi per a les forces terroristes del segle XXI. La serralada de l’Hindu Kush, que domina bona part del territori, té més de cent cims que superen els 6.000 metres. Més de 2.600 kilòmetres de frontera conflictiva (però ideològicament permeable) amb Pakistan (majoria Paixtus a cada banda). I la determinació immemorial de les tribus autòctones i dels seus senyors de la guerra, afavorida per la conformació d’aquest paisatge inhòspit i hostil. Geografia física i humana.

I geopolítica. Perquè si ampliem el  focus, observarem que l’Afganistan és una de les baules més dèbils d’allò que Zbignew Brzezinski, conseller de Seguretat Nacional amb el president Carter, va anomenar “l’arc de la crisi”. Aquesta línia corbada s’inicia a Turquia (que s’està convertint en potència regional clau), recorre Síria, Israel, Jordània, Iraq, Iran, les repúbliques associades a Rússia, Afganistan, i acaba al Pakistan o a la mateixa Índia (una altra potència emergent). I la fletxa d’aquest “arc” turbulent apunta cap als països productors de petroli. La península Aràbiga. Ni més ni menys.

No cal afegir-hi gairebé res més per a entendre que és una zona especialment convulsa i d’interessos creuats. Allà s’hi succeiran crisis greus i batalles sanguinàries, resoltes per les grans potencies amb el desenvolupament intensiu d’una guerra  tecnològica que ha demostrat la seva eficàcia, però també les seves limitacions.

I si algú es pregunta sobre la capacitat de supervivència del règim teocràtic talibà, tot i el seu menyspreu pels drets humans i especialment els de les dones, caldrà dir que la geografia està sovint per sobre de la humanitat. Els talibans perduraran, si saben jugar bé les seves cartes. Com ha succeït a la Síria d’Hafez al-Àssad, amb centenars de milers de morts a les seves espatlles. I com ha succeït (i succeeix) en el cas de molts altres règims dictatorials amb la geografia a favor, com el cas de les monarquies del Golf Pèrsic productores de petroli. Just allà (a la sumptuosa Abu Dhabi) hi ha trobat refugi el rei emèrit d’Espanya, la qual cosa per ella mateixa constitueix un escàndol.

Es tracta d’un aparador global força complicat: l’Oceà Pacífic com a epicentre (amb la Xina i EEUU de protagonistes), Rússia reclamant un nou paper imperial, l’arc de la crisi (l’Orient Mitjà) sempre present. I Europa gairebé fora de joc. El controvertit intel·lectual nord-americà Robert D. Kaplan ha anomenat aquest fenomen com “La venjança de la geografia”.