Contes de negra nit (1) N factorial

1

El franctirador observa aquell home al natural, des de lluny: diminut, anònim, d’una fisonomia indistingible, d’una personalitat indeterminable. I això que ell té una vista de linx. Gairebé no capta com va vestit. Distingeix potser un barret, una gavardina… Una persona entre moltes, que està a poc menys d’un quilòmetre de distància. I després, el veu molt més a prop, mitjançant la mira telescòpica: estatura més aviat baixa, cara rodona, barbamec, potser celles poc dibuixades, tal vegada llavis fins, actitud d’intranquil·litat i gest de preocupació. Sens dubte és ell. Passa d’una mirada a l’altra. No sap exactament per què. És la seva forma d’apuntar. I de matar.

El franctirador està situat a dalt de la torre més alta de la Casa del Governador, a tocar del Cementiri d’Old Calton, a Edimburg (Escòcia), on està enterrat, entre altres, el filòsof David Hume. Des d’allà, domina pràcticament tot el recinte. S’haguera pogut situar, fora del perímetre necropolità, a prop del Dugald Stewart Monument o, millor, a dalt de tot de la torre dedicada a l’almirall Horatio Nelson, l’heroi de la batalla de Trafalgar. Va guanyar i va morir. El Nelson Monument és com un far sense llum. Però el franctirador prefereix aquell vell castell, perquè és més significatiu i està més ben situat. Sigui dit de pas, ell no sap qui és Nelson ni, encara menys, Hume. Ni li importa.

El cementiri d’Old Calton està presidit per un enorme obelisc, erigit en record dels màrtirs (abans traïdors) que defensaven el sufragi universal. Aquesta construcció faraònica (mai més ben dit) comparteix protagonisme amb el monument dedicat aIs escocesos que van participar en la guerra civil nord-americana. Tots hi van perdre la vida. El mausoleu inclou una composició escultural amb la figura d’Abraham Lincoln, acompanyada d’un esclau alliberat.

Però els turistes solen preferir la part més tenebrosa: les calaveres, les inscripcions enigmàtiques, els dibuixos lítics esotèrics. I els fantasmes. Els actuals gestors organitzen, amb força èxit, visites nocturnes per a recordar els enterrats en vida i desvelar altres fenòmens ocults. Els guies, amb veu rogallosa (ells) o murmuriosa (elles), expliquen que se solia sepultar gent que queia inconscient i romania immobilitzada, rígida, quan entrava potser en estat de catalèpsia. O ves a saber. Algunes tombes inclouen una campaneta connectada al taüt, no fos que el fals cadàver sobrevisqués. S’han trobat marques desesperades a l’interior d’alguns fèretres. En plena foscor, les guies recomanen encendre les llums dels mòbils. I el paisatge adquireix un to llòbrec i misteriós.  

Però avui és de dia. I llueix un sol inhabitual. Les fulles encara mantenen les gotes d’un plugim nocturn totalment esvaït. O potser són llàgrimes persistents? El franctirador contempla l’objectiu que es mou entre els visitants com si cerqués algú que està a prop, però que encara no ha pogut identificar. Observa que, més que caminar, ronda, dona voltes sense un destí prou definit. Aquell home intenta no allunyar-se massa de la gent, perquè els visitants són el seu parapet, i perquè entre ells hi ha un missatger. Però ara es troba sol. Com perplex.

És just el moment. El franctirador expulsa de la barana, amb un drap absorbent, les restes d’aigua i d’humitat. És un perfeccionista. Fixa definitivament el seu fusell rus SVLK-14S Súmrak (que vol dir crepuscle), amb silenciador, que pot fer blanc a quatre quilòmetres de distància. La mira telescòpica es, a la vegada, diürna i nocturna, i disposa d’un làser infraroig com a suport. Té un telèmetre làser per a calcular les distàncies, i també sensors meteorològics i ambientals. Usa com a munició la bala 408 Chey Tac d’un calibre de 10,3 mil·límetres, fabricada als Estats Units, que surt a una velocitat de 1.000 metres per segon. Tot plegat li ha costat 50.000 euros, 30.000 el fusell i 20.000 els complements d’última generació, tot pagat al comptat amb diner negre. Preu rebaixat, només per a experts reconeguts. Ell n’és un dels millors. L’ha comprat a una botiga especialitzada en la venda de matrioixques (nines russes) a Tiraspol. Veient l’aparador, ple de figuretes desmuntables, ningú diria que, a la rebotiga, s’hi exposen i venen les armes lleugeres més modernes del món.

El franctirador dispara. L’objectiu humà cau de cop a terra i queda estès cap amunt. Només un segon entre prémer el gallet i el traspàs al no-res. Només un segon: tic, tac. El barret ha rodolat i l’objectiu presenta un forat net al front entre sella i sella. La mort ha estat instantània. En un primer moment, la gent ha restat clavada allà on estava, sense moure’s, petrificada, i després s’ha llançat a terra, en veure el cadàver i la ferida. Ningú no ha sentit cap soroll. Més tard, alguns creuen recordar (però no n’estan segurs) potser un bang molt apagat i llunyà, de procedència indefinida.

El franctirador guarda el fusell dins d’una caixa metàl·lica enorme de color gris fosc. L’arma està feta a mà, com si fos d’artesania. El canó és molt llarg, i està construït precisament com una nina russa, a capes: alumini, carboni, fibra de vidre i kevlar (un polímer dur, vint cops més que l’acer, i resistent a les altes temperatures). El procés de fabricació d’una matrioixca autèntica triga aproximadament dos anys, treballant amb delicadesa la fulla de fusta de til·ler, sempre a partir del mateix bloc. Requereix molta paciència i habilitat, com en el cas de l’SVLK-14S Súmrak. Al marge del propòsit de dissimular-ne el lloc de venda i l’empresa de la fabricació, podria esser obra del mateix menestral.

El franctirador intenta localitzar qualcun sospitós entre la gent. Aquell missatger que l’assassinat buscava amb impaciència. Però ningú actua de forma dubtosa o equívoca. O és un professional de primera classe o no hi és. Resol sortir. Baixa per el pendent a correcuita. I puja a un Mercedes SUV tot terreny, de color platejat, aparcat rere del cementiri, amagat entre els matolls. Desapareix a tota velocitat.

Arriba a l’hotel cansat per l’espera i la tensió. Matar no li produeix cap efecte i, a distància, menys. Potser, fins i tot, satisfacció professional. L’ajuda a mantenir la perícia i la tècnica. Però els moments d’espera el fastiguegen. Ja fa estona que té ganes d’orinar. Es dirigeix cap al bany. També es donarà una bona dutxa.

Obre la porta. Assegut sobre l’inodor, hi ha un home desconegut. ¿Potser s’ha equivocat d’habitació? No. El franctirador té una consciència situacional privilegiada: sempre sap on és i quins perills l’amenacen. Però aquesta vegada, desconcertat, triga massa a reaccionar. Fins i tot perd el temps plantejant-se dubtes absurds, impropis: potser aquell individu necessitava evacuar els seus intestins amb urgència i ha trobat la porta oberta. Vol preguntar-li que hi fa allà. Però no cal. Aquell paio va vestit a mida, amb roba d’alta qualitat, i porta els pantalons ben posats. No fa gestos de restrenyiment ni d’alleujament. Té una pistola amb silenciador que apunta just cap a la seva cara. Dispara. Un tret al front i dos més al pit, a l’alçada del cor, per si fos el cas. El franctirador cau i s’orina a sobre.

2

El cementiri de Karacaahmet és un indret de més de set segles d’antiguitat situat a la part asiàtica d’Estambul. El més gran de Turquia: una zona verda d’unes 750 hectàrees. Allà hi ha enterrades, no sabem si per passar a millor vida, més d’un milió de persones de molt diverses religions i cultures. Cadascuna dins del tros que li correspon i amb la seva peculiar esperança, però amb denominador comú: la promesa d’un paradís ple de plaers i de felicitat. En definitiva, una nova i millor vida. És un espai força diversificat. Hi ha zones arbrades, gairebé selvàtiques, amb sepulcres de pedra molt pròxims els uns dels altres, deixats, mai millor dit, de la mà de Déu. Creuen l’espai diverses calçades de llambordes envoltades de xiprers molt alts i flors de tots els colors possibles, amb làpides i esteles verticals o torçades pel pes del temps i potser dels pecats. Aquí i allà, ocults per la vegetació, brollen espais oberts, pradells de gespa mal tallada, dels quals emergeixen restes de l’imperi otomà. I molts necroturistes. Perquè el necroturisme s’ha posat de moda. O potser mai ha passat de moda.

Ara es parla de tanatoturisme (és a dir, turisme de la mort), o de turisme criminal o de turisme obscur. L’agència nord-americana HangMan Tours ofereix, per 37 dòlars, un recorregut per les escenes relacionades amb els 17 homes que Jeffrey Dahmer va violar, esquarterar i menjar. El carnisser de Milwaukee va ser identificat i detingut el juliol de 1991, després d’anys d’assassinar sense descans. No s’atura aquí la vocació necròfaga de l’agència. El seu catàleg a tot color exhibeix fantasmes, cases embruixades, els putos anys 20 (textual), caníbals…

De fet, una de les atraccions més preuades pels turistes a Nova York és la visita al luxós portal dels apartaments Dakota, on va morir assassinat John Lenon. Just al davant de Central Park, on Yoko Ono, la seva companya, hi va fer construir el memorial Strawerry Fieldn. Ono va escampar les cendres pel verger i els camins. Hi ha guillats que agafen una mica de gespa o de sorra, per si hi quedés un bri de cendra. S’ho emporten a casa i ho dipositen, tot barrejat, dins d’una urna de vidre com si fos una relíquia de la Vera Creu.

Ell, el torracollons, havia estat client de HangMan Tours i de moltes altres agències d’un perfil semblant. S’ho passava pipa, seguint les passes dels criminals. Visitava sovint els museus dels horrors, de les tortures, de la Inquisició, o la part més tenebrosa dels museus de cera. Era un concurrent assidu i fidel a les sessions de terror del Festival de cinema fantàstic de Sitges. Li entusiasmava tot allò que regalimava sang i fetge. I quan anava a Nova York, força sovint, sempre parava davant del Dakota, per fer-se una selfie. En tenia una dotzena. Però no per devoció envers Lennon, ni menys encara per Yoko Ono, a qui odiava, ni als Beatles (música de nenes), sinó com homenatge a Mark David Chapman, l’assassí. Un dels seus referents.

De petit ja li deien el torracollons. Quan era literalment un mocós, gairebé bebè, plorava amb un sentiment que commovia el veïnatge o els passatgers del metro. Llàgrima viva. Crits de patiment, que trencaven el cor. Feia un gest de defensa, com si l’anessin a plantofejar. Els pares, desassossegats, se sentien culpables. Tothom se’ls mirava amb expressió recriminatòria, com si fossin uns maltractadors. I quan finalment cedien a les seves pretensions, després de fer dos o tres sanglots, es posava a riure. L’àvia deia que seria un bon actor. Sempre volia les joguines dels altres. I quan finalment les hi cedien, les feia malbé i deixava les escorrialles a terra.

Més tard, es va especialitzar a fer bromes barroeres: posava sal a la sucrera i sucre al saler, tinta bruna al setrill del vinagre i tres-en-un al setrill de l’oli. Estenia un fil de pescar (invisible) entre dos arbres perquè els seus companys i companyes ensopeguessin, i es recaragolava de riure quan es feien mal. Li agradava veure patir la gent. Es burlava públicament dels discapacitats. Era un fan dels programes televisius d’accidents domèstics.

D’adolescent, trucava a les seves amigues amb veu rogallosa i aspre, a les tres de la matinada, en vigílies d’un examen, i les amenaçava de violar-les. La majoria suspenia. De més gran, feia trampa en tots els jocs, però especialment al pòquer. Quan anava torrat i farcit de droga, entrava a les autopistes a contra direcció, i va estar a punt de matar algun conductor confiat, i a tota la seva família. Es van salvar pels pèls.

Havia obtingut la llicenciatura en dret sense anar a una “puta” classe, copiant tots els exàmens o pagant als seus companys perquè s’hi presentessin en el seu nom. Havia obert un despatx, des del qual defensava els interessos de les diverses màfies de la ciutat, farcit de diplomes, tots falsificats. Formava part d’un grup d’extrema dreta (els llops nocturns, s’anomenava) que, després d’ingerir litres d’alcohol, es dedicava a apallissar persones sense llar, que dormien en un racó del carrer.

I ara, ¿què hi fa el torracollons al cementiri de Karacaahmet? Un home com ell, d’aspecte de fatxenda de discoteca, curt de gambals, sense gens d’interès per les velles cultures i la seva arqueologia. Un perfecte estúpid. Gorra de beisbol posada al revés, caçadora d’estiu blava, polo Lacoste de color groc, pantalons beix fins els genolls amb tres butxaques a cada costat i sabatilles esportives negres Munich Massana. És un turista fora de lloc.

El torracollons ha enviat onze missatges a l’única adreça que tenia aquell telèfon rebutjable de marca desconeguda que havia rebut de mans d’un estrany, prèvia trucada d’un col·lega de malifetes. I ningú ha respost. “El telèfon al qual vostè truca està apagat o fora de cobertura”. Ara fa la dotzena trucada. Rep la mateixa lletania. Res de nou. És a dir, via lliure. L’home de la gorra i el polo grocs prem el botó d’augmentar el volum, i l’aparell fa un crec sord. Com si s’hagués ensorrat per dins. I efectivament, tot l’interior s’ha diluït. No hi resta ni un xip, ni una connexió. Només es manté lluent, color daurat rosa, la carcassa exterior i la pantalla amb la foto d’un paisatge tropical. Llença l’aparell a un estany mig sec, ofegat pels nenúfars grocs. I desapareix ràpidament.

Ara es troba enfront d’una dona que somica, el coll lligat a una corda corredissa, penjada d’una branca gruixuda d’un arbre, en un espai de difícil accés del cementiri de Karacaahmet. Són les tres de la matinada i no hi corre ningú per aquells viaranys plens de males herbes i pitjors presagis. Les puntes dels peus de la seva víctima, a penes i treballs, freguen un tronc disposat a rodolar d’una puntada. Però ell gaudeix veient-la així, a punt de morir. La seva víctima havia estat probablement una dona valenta, ferma en les seves conviccions, un rostre preciós però marcat per una vida de riscos, somnis, peripècies, aventures i potser violència. Aquell era un final indesitjable i, això no obstant, previsible. Injust. Però el torracollons no pensa en aquestes minúcies. Es tracta d’un encàrrec pel qual rebrà 200.000 euros, en negre però nets, més totes les despeses de viatges i allotjament a part. No els ha vist mai junts.

Té una idea millor, més divertida: cobrir-li el cap i la cara amb la bossa de plàstic transparent que ha servit per portar l’entrepà de tonyina en conserva i un plàtan. Ho fa. Ara la dona no pot respirar. Propina una puntada de peu i el tronc rodola. El cos cau penjat i escanyat.

Ho deixa tot com havia quedat, sense endreçar, com ho ha fet sempre: el cadàver, la corda, el tronc, la llauna de tonyina, la pell del plàtan i el plàstic entelat. Sorteja els esbarzers punxeguts com pot, sense poder evitar alguna esgarrinxada. Sang infecta. Blasfema amb veu alta. Surt finalment al camí. Respirar a fons. Es relaxa. Gaudeix d’un d’aquells pocs moments de felicitat i benestar que permet la feina ben feta.

És un plaer transitori, amb data de caducitat. Perquè, de sobte, nota que alguna cosa freda, de metall, li oprimeix el clatell. Ell no en sabrà mai els detalls, però és una pistola Sig Sauer P229 Dak, amb mecanismes nocturns de punteria i supressor de so (silenciador) mononucli, la millor segons els experts, amb capacitat de disparar 15 bales de 9 mil·límetres. Només en dispara una (un sospir molt sord), suficient perquè el torracollons vagi de pet a l’infern, sense cobrar els 200.000 de l’ala.

3

Vist des de l’alçada, a 10.000 metres de la superfície, Wadi-us-Salaam sembla un enorme desert àrid i rocós. La dona, rossa, els ulls blaus gairebé transparents, pell molt clara, refinada, definitivament guapa, es pregunta què té d’interès aquell pedregar. L’avió privat, en el qual viatge, fa diverses voltes, com si cerqués on aterrar. Sap perfectament on fer-ho: simplement observa i enregistra l’escenari, com si fos un dron. Però no és un dron. Ni se li assembla. És un Gulfstream G650, amb dos potents motors de reacció situats a la cua. És capaç de volar 12.000 kilòmetres sense proveir-se de combustible. Es desplaça a més de mil kilòmetres per hora, una mica per sota de la velocitat del so (1.235 kilòmetres per hora). La cabina està totalment insonoritzada, fins al punt de poder distingir el timbre d’un clarinet baix en una orquestra de cent instruments, interpretant la simfonia número 41 (Júpiter) K 551 de Mozart. En el seu interior hi caben una quinzena de passatgers (18 diuen els fullets), còmodament asseguts en unes butaques blanques encoixinades fins a l’exageració. Això no obstant, qui el va comprar el volia per a un ús personal. Així que va convertir bona part de la cabina en una sala d’estar, amb un televisor led de moltes polsades, tres super butaques intel·ligents que s’adapten a l’esquena de l’usuari i fan massatges relaxants, una taula de treball, i una mini barra de bar plena de copes, gots i begudes d’alta graduació. Més enllà, una alcova de fantasia amb un llit per a, com a mínim, quatre persones. Però ella viatja sola, estudiant les darreres instruccions.

Ja ha dinat lleugerament, sense que hi faltés el caviar. Li han ofert caviar Kaluga Queen, procedent dels esturions que habiten el Llac de les Cent Illes, alimentat per les aigües de les muntanyes de Huangshang, a la Xina. Però s’ha inclinat pel caviar blanc, Almas Premium Reserve, com perles, extret d’un esturió beluga albí, amb un trastorn genètic que el deixa sense melanina. Aquest esturió habita unes aigües molts transparents d’un racó gairebé inaccessible del Mar Caspi iranià, i està en els límits de l’extinció. Els esturions són molt longeus, i convé obtenir-n’hi el caviar quan tenen cent anys o més. És llavors quan els ous tenen el millor aroma i amorositat. Valen un ull de la cara. Però els diners no són cap problema.

Ella prefereix l’Almas, per tres motius: perquè considera que és el millor; perquè vol viure més de cent anys, com els esturions; i perquè és una supremacista blanca (ària) fins a la medul·la. El seu avi era un alt dignatari de les SS nazis. Y ella admira el seu avi.

No ha begut alcohol, perquè els seus efectes podrien malmetre la feina que té encomanada. Mentre observa el terreny, pensa que encara tindrà temps de fer una becaina a la luxosa habitació del fons, quan l’avió s’aturi a terra.

Wadi-us-Salaam ocupa sis kilòmetres quadrats i allotja cinc milions d’ànimes, les quals, segons les promeses rebudes pels profetes de l’islam, ressuscitaran el dia del judici final, i gaudiran per sempre de la visió divina i altres plaers menys espirituals. El cementiri està situat al costat de la ciutat sagrada de Najaf, a l’Iraq, al sud de Bagdad, al costat de l’Eufrates, amb un gran mercat que fa les delícies dels turistes nord-americans. Rep milions de peregrins i milers de peticions d’enterraments cada any. És una de les necròpolis més grans del món. Té 1.400 anys d’antiguitat. Però la llegenda viatge molt més enllà d’aquest passat, ja prou remot. La tradició afirma que aquell tros de sol desèrtic, un arbre aquí i un altre allà, molt lluny l’un de l’altre, el va comprar Abraham. I ja forma part del cel.

Molt a prop, emergeix el santuari impressionant d’Ali Ibn Abi Talib, el primer i únic legítim imam dels xiïtes i el quart califa sunnita. Era cosí de Mahoma, el profeta musulmà i fundador de l’Islam. El va adoptar com a fill i el va casar amb la seva filla Fàtima. Va participar en les lluites contra la seva parentela, i va ser assassinat amb una espasa enverinada. Des del seu traspàs, està en contacte permanent amb Déu i fa d’intermediari amb els creients.

L’avió aterra l’aeroport de Najaf, en una zona exclusiva, on no cal passar cap mena de control. Ella ha pensat molt amb l’anècdota de l’espasa enverinada que va matar l’imam. De quin verí es tractava? Ha donat moltes voltes entorn d’una toxina que no deixés rastre. Porta un anell d’or finíssim, amb una perla falsa al mig, la qual, de fet, és un petit dipòsit que conté 4 mil·ligrams d’una variant nova de la ricina purificada, i que acaba amb una punta injectable. Aquesta desconeguda ricina sintètica, sens dubte el verí més potent, té la virtut, per dir-ho d’una manera elegant, de diluir-se a la sang i desaparèixer. Una intoxicació amb una dosi de ricina tradicional WA (el seu símbol militar) pot matar una persona en tres dies. Els Estats Units van provar de difondre-la mitjançant les bombes de dispersió (cluster bomb, en anglès). Però no van quedar massa satisfets. El KGB soviètic la va utilitzar per assassinar dissidents, utilitzant els serveis secrets búlgars (recordem els cèlebres paraigües). Però aquesta nova ricina, provoca la mort, no en tres dies, sinó en trenta minuts, com a molt. Acaba de sortir d’algun laboratori militar, públic o privat, desconegut. No hi ha notícia de cap patent. De fet, no existeix. L’antitoxina tradicional, en aquest cas, no serveix.

No fa la becaina, perquè prefereix memoritzar el pla d’acció. La conduiran fins a una de les entrades del cementiri. Es barrejarà amb els turistes i els pelegrins. Haurà de buscar una jova xinesa (una de les nostres, li diuen), amb un paraigua desplegat amb bandes blaves i vermelles. Com si fos del Barça, li comenten des de Londres amb un cert to d’humor negre. Però ella no en té ni punyetera idea de futbol. La xinesa és una guia que fa explicacions en anglès per a un grup de turistes que han viatjat des de Washington, la majoria acadèmics experts en l’estudi de la religió islàmica, procedents de diverses universitats nord-americanes. L’acompanyarà un home de mitjana edat, d’un aspecte vagament àrab, amb barba i bigoti molt ben retallats, i vestit de blanc immaculat de dalt a baix: barret tipus Panamà, americana, camisa, corbata, armilla, pantalons, mitjons i sabates. Tot blanc.

De tant en tant, la guia li consultarà un tema complex, o que precisi les dades i  les dates que ella aparentment no recorda, o que destaqui algun detall important que passaria totalment inadvertit. S’expressarà amb un anglès perfecte, refinat, més a prop del britànic de la BBC que de l’americà de la Fox. És ell. Cal que se situï al seu costat. Cal que presti molta atenció a tot allò que diu, amb cara de bocabadada i mirada enlluernada, mentre la guia i ell es mouen lentament entre les tombes. Després d’una de les explicacions, la guia convidarà als seus clients a fer-li preguntes. En una de les respostes, la guia dirà el següent: “Això que planteja és molt interessant. Parem un moment, asseguin-se allà on puguin i posin a treballar la seva imaginació”.

Mentre la jove reorganitza el grup, aprofitarà per agafar-se de la mà de l’acompanyant, com si busqués el suport per asseure’s, i li clavarà l’agulló. Immediatament després, simularà un lleuger cop de calor, demanarà excuses, i anirà a comprar una ampolla d’aigua freda. En tornar, trobarà l’ajudant a terra amb convulsions. Veurà que tothom està inquiet i espantat. Dirà en veu alta que sembla un infart i que cal avisar immediatament l’hospital. I li oferirà la mica d’aigua que restarà, encara freda, a la seva ampolla. Aquest gest commourà tothom. Esperarà l’ambulància. Quan arribi, és probable que ja estigui mort o en plena agonia. S’oferirà a acompanyar-lo, però la guia ja haurà avisat la seva família. No en té de família. Però això no ho sap ningú. Ha respost una veu aparentment compungida, dolguda. Així que el grup es dissoldrà. I vostè desapareixerà.

El pla es compleix al peu de la lletra, de pe a pa. Tot succeeix com havia estat previst. El metge de guàrdia diagnostica cardiopatia isquèmica amb infart de miocardi. La policia descobreix que els papers d’identificació són falsos. I això no obstant, ningú no en fa cas. Minúcies. Cada component d’aquella comissaria ha rebut un sobre amb una quantitat variable de dòlars, segons la categoria, però suficient.

Aquella mateixa nit, el Gulfstream G650 alça el vol, amb la dona endormiscada en una butaca, en direcció desconeguda. Explota, hora i mitja després, a 9.000 metres d’altitud, quan creua la Mar Negre. No en queda cap rastre. O almenys això declara un oficial de la marina russa que ha inspeccionat “detingudament” la zona. Un nombre abundant d’ous blancs d’esturió i de trossos de carn humana, dispersos per l’aigua, alimenten una petita colònia de tallahams, un peix realment assassí, que es cruspeix tot el que troba al seu davant.

4

Era un hivern dur, gris i cru, com no havia estat des de feia molt de temps. Els desembres a Barcelona eren tebis, amb una temperatura mitjana entre 10 i 13 graus, com a molt avall. Aquell 30 de desembre, el termòmetre marcava 3 graus al migdia. I baixava sota zero quan avançava la nit. Feia realment fred. Un aire polar en alçada havia envaït el nord-est de la península Ibèrica. Els meteoròlegs televisius deien que aquest era un clima més habitual fins a mitjans del segle passat. Però d’això en feia un munt de dècades. La d’ara era una situació excepcional.

La Sara, en consultar el temps que feia a Barcelona, va pensar que els informes sobre les conseqüències del canvi climàtic s’estaven complint. La temperatura mitjana al desembre s’havia enfilat i molt, sobretot si es comparava amb feia cent anys. Entre 3 i 4 graus. Amb alts i baixos. I aquesta vegada, gelava. Pintava malament.

El nou mil·lenni havia arribat acompanyat de la previsió d’un escenari de grans canvis revolucionaris i d’una vida millor per a tothom. Entre els anys 60 i 70 del segle XX, s’havien publicat força llibres que preveien una era daurada. L’any 2000 n’era la fita. Però arribats a la frontera del segle, només s’havia verificat un dels vaticinis: la ciència i sobretot la tecnologia estaven transformant tots àmbits de la realitat. Però no s’havien alterat les mentalitats ni les estructures. Ni, menys encara, els perills.

Herman Kahn, un teòric de signe conservador, favorable a la guerra nuclear, i un dels pares de la prospectiva científica, havia dibuixat un paisatge, en el qual les màquines farien la majoria dels treballs. La ciència i la tecnologia ho solucionarien tot. En paraules textuals: un progrés sense límits. Començaria l’any 2000 i accediria a la seva consolidació definitiva l’any 2176. I el problema dels humans consistiria en com omplir les hores de lleure i com gastar els diners. Es va equivocar de mig a mig. El Club de Roma, en canvi, ja havia advertit que, tot i els auguris optimistes, hi hauria un moment en el qual el món arribaria als límits de la seva suportabilitat. El panorama no era de benestar global, sinó de crisi.

La Sara havia llegit aquests dos paràgrafs abans que els motors es posessin en marxa, a tota potència, amb un so, més que ensordidor, preocupant. Tot tremolava. Va tancar el llibre i els ulls. Els altaveus van expulsar una paraula inintel·ligible. Curta. Ofegada. Taxativa. Una ordre dirigida a no se sap qui. Potser un so protocol·lari. Immediatament, va notar una sensació de velocitat creixent. Va sentir que el cos tirava cap enrere. I després, una remor general apagada. Insistent. Va mirar per la finestra i es va veure envoltada de núvols negres, espessos, amenaçadors. De tant en tant, una centella, una flamarada. Llavors la cabina vibrava. Va mirar al costat. Una dona major d’edat, de seixanta cap amunt, ja havia encès la pantalla, s’havia col·locat els auriculars i contemplava una pel·lícula suposadament divertida. Riallejava. Ho feia com forçada. La Sara no li va donar gens d’importància. De sobte, una pau relaxant. Els núvols havien quedat a baix i el cel lluïa un blau intens. Tot semblava haver-se aturat.

La Sara va obrir, de nou, aquell llibre comprat sense voler, una mica a l’atzar, atreta (al principi) per la insistència d’una noia a emportar-se’l (“és molt bo”, deia a plena veu), torbada pel títol (Harmagedon: una nova Edat Mitjana?), i captivada (finalment) per la portada: una fotografia, de caràcter fantasmagòric, de l’espectacular Monestir de Sacra di San Michele, on es va rodar una part d’El nom de la rosa. I va reiniciar-ne la lectura.

L’autor afirmava amb contundència que fins i tot la CIA s’havia apuntat a la hipòtesi pessimista sobre el futur de la humanitat. La Central d’Intel·ligència Americana havia elaborat una llista d’amenaces letals, i n’havia fet pública una síntesi, obviant-ne el contingut més confidencial. Per exemple: el risc permanent d’una greu pandèmia. Arriba amb una certa cadència, advertia l’autor. Ningú no pot preveure quin serà l’agent patogen, com s’esdevindrà, ni quan contagiarà els humans. Però això succeirà. El més previsible és que sigui un virus desconegut o modificat, fàcilment transmissible. Podria matar milions de persones de tots els racons del món.

Més advertiments: la probable acceleració del canvi climàtic. Curiós que ho admeti la CIA, en contra dels vents que bufen a la Casa Blanca, va pensar la Sara. Una situació d’aquest tipus podria provocar fenòmens inesperats, més catàstrofes naturals de les previstes, i afectar milions de persones. Uns efectes, des de feia temps, anunciats.

Potser una gran tempesta solar geomagnètica. Un fenomen d’aquesta naturalesa, que succeeix amb una periodicitat aproximada d’un cada segle, faria malbé les transmissions via espai radioelèctric, destruiria la majoria de les xarxes elèctriques, espatllaria nombrosos aparells electrònics i malmetria bona part dels satèl·lits en òrbita.

Tal vegada el xoc  amb un asteroide com el que va posar fi a l’era dels dinosaures, i va provocar l’extinció de moltes altres espècies. Cada any cauen molts meteorits, gairebé 600.000. Però són relativament petits. La immensa majoria es desintegren en entrar a l’atmosfera. La resta es precipita sobre el mar o sobre zones despoblades. Fan poc mal. Però la Terra ha estat bombardejada suficients vegades per no descartar un succés devastador.

Més advertiments: una crisi econòmica demolidora. Per exemple, un deep impact a la zona euro, el col·lapse definitiu de qualsevol dels països més dèbils de la Unió Europea, o un altre brexit, podrien provocar una daltabaix sense precedents a la UE. En aquest mateix sentit, un tsunami econòmic a la Xina, que controla una part significativa del deute nord-americà, sotmesa a l’amenaça permanent d’inestabilitat per la manca de llibertats polítiques i de drets laborals. O una tempesta sobre Washington: un esfondrament polític i/o econòmic dels EEUU. Tots aquests fenòmens, encara que fossin aïllats, provocarien una reacció en cadena i portarien el caos en l’àmbit global.

O, només faltaria, una guerra de destrucció massiva, no solament mitjançant armes nuclears, sinó mitjançant armes químiques i bacteriològiques, molt més fàcils de fabricar. Les armes hi són. O també una catàstrofe global per mitjà de les armes cibernètiques, capaces de paralitzar la vida quotidiana de tot el planeta. Algunes d’aquestes armes podrien caure en mans de grups terroristes o d’exèrcits privats, formats per mercenaris sense escrúpols.

I així fins mai acabar.

I efectivament, tot s’havia anat obscurint a poc a poc. Primer, l’amenaça del canvi climàtic, que venia de lluny. Després, l’economia: una greu crisi, als anys 2007 i 2008, va accelerar el deteriorament de la vida quotidiana. Com a conseqüència, l’augment de les esquerdes socials entre els més rics i els més pobres (inclosa una part important de les velles classes mitjanes), entre els que tenien treball i els que no, entre la seguretat i la precarietat, entre els qui tenien futur i aquells que l’havien perdut.

Paral·lelament, en el marc del vell model d’Estat convencional, l’obertura d’una gran fissura entre els ciutadans i les estructures polítiques tradicionals, cada vegada més febles i impotents davant el poder global, cada vegada més allunyades de la realitat social, fins al punt de convertir la democràcia en una caricatura.

I finalment, la mateixa ciència i la cultura: el desconcert semblava envair els centres del coneixement. La ciència i la tecnologia avançaven a una velocitat tan gran, plantejaven uns desafiaments tan importants, unes transformacions tan enormes, que la societat no les podia digerir. Alguns descobriments (en l’àmbit de la manipulació genètica, per exemple) afectaven el mateix desenvolupament humà, sense respectar cap codi ètic ni tenir-ne en compte les conseqüències. Tot en mans del mercat. Com a reacció, una onada integrista, fanàtica i fonamentalista començava a inundar el pensament occidental.

5

Ara la Sara havia perdut el sentit del temps. La dona del costat s’havia endormiscat. Potser la pel·lícula ja no li feia tanta gràcia. Hi havia quelcom d’estrany en aquella dona. Cada vegada que ella girava involuntàriament el rostre, la sorprenia mirant de reüll el seu llibre, o estudiant la seva expressió. Va voler comprovar si la vigilava. Es va aixecar, va deixar el volum sobre el seient i la bossa amb l’ordinador a terra, allà on s’afermen els peus. Va trigar un quart d’hora. En arribar, tot estava en el seu lloc. La Sara va respirar alleugerida i va reprendre la lectura.

A principis del segle XXI, la dimensió mundial dels nous processos econòmics, culturals i socials, i l’acceleració científica i tecnològica havien rebentat les fronteres i amenaçaven a derruir l’ordre tradicional. La llar planetària que prometien els intel·lectuals dominants no havia arribat de la forma que tots esperaven. Els experts havien predit un món obert, accessible a tothom, i estava esdevenint una societat claustrofòbica, tancada dins d’ella mateixa, incapaç de comprendre més realitats que les pròpies, negant el pas a aquells que, cada dia, es jugaven la vida per a accedir a les engrunes de la deteriorada societat del benestar. Milers d’ofegats a la Mediterrània, milers de morts d’esgotament davant del mur erigit a les fronteres entre els Estats Units i Mèxic.

Les ideologies ultraliberals havien portat el mite de l’individualisme fins a les últimes conseqüències. La societat era irrellevant enfront l’individu. La desocupació i la marginació s’havien convertit en situacions naturals, acceptades per tothom, dins d’una estructura social cada vegada més esquinçada. Tot això havia provocat por, fugida i també violència. Van reaparèixer els comportaments tribals, i la societat va degenerar en un xoc permanent d’interessos contraposats que es dirimien sovint mitjançant l’assassinat i, fins i tot, l’anihilament. Era un terreny adobat per plantar-hi l’ordre dogmàtic.

Van emergir dirigents mediocres, fins i tot, ineptes, populistes, que comunicaven les seves estupideses per les xarxes socials. El liberalisme salvatge prometia que el mercat lliure derivaria finalment en una societat més rica i més justa. Res de res. Només va complir la promesa d’enriquiment. I la riquesa va arribar a molt pocs. Els economistes anaven desorientats davant de les amenaces permanents de crisis. No sabien que fer.

Els intel·lectuals i els periodistes, quan no jugaven a favor del sistema, callaven. El seu silenci amagava una immensa confusió. Escrivien, això sí, articles llargs a les pàgines web i parlaven des de les tribunes electròniques. Però les seves paraules no deien res. Uns feien de profetes del liberalisme des de la confortable protecció de les grans empreses de comunicació mediàtica. Altres s’havien convertit en exhibicionistes d’un suposat coneixement general i absolut: sobretot pontificaven. I la majoria, els qui vivien de les subvencions i de les engrunes del mercat, s’adheria incondicional als interessos del poder polític i social.

A poc a poc, els governs van anar renunciant als sistemes de protecció social que s’havien construït durant la segona meitat del segle XX. Ningú no va adonar-se que no era possible el creixement econòmic sense una economia de producció en la qual participés tothom. Els portaveus del sistema anunciaven la fi de la civilització del treball fix i durable. La paraula màgica era flexibilitat. La societat havia de resignar-se a la precarietat laboral i a una desocupació permanent. A partir d’aquests arguments, ningú no va fer cas als problemes psicològics individuals provocats per l’atur, a les desfetes familiars, a la crisi urbana, a les lluites interculturals, a la violència, al canvi climàtic… El capitalisme salvatge, basat en la presumpció que el comportament egoista ajudaria el bé comú, es va convertir en una força deshumanitzadora amb l’únic objectiu de l’interès individual. No va trigar a mostrar la seva tendència totalitària.

La Sara llegia aquell llibre amb preocupació. Potser era massa alarmista. Es preguntava si aquell dibuix d’allò que havia succeït els últims anys era real. Aquelles circumstàncies tan complexes com inquietants, en cas de ser certes, ¿en què podrien derivar? L’autor es comprometia a intentar respondre tots els dubtes, a la segona part d’aquell assaig.

La Sara tenia temps. El vol durava 13 hores. I feia sis hores que l’avió s’havia enlairat de Buenos Aires. Va apagar el llum personal del sostre. Va aclucar els ulls una estona. No va dormir. Primer va posar la ment en blanc. Tot seguit, va reflexionar. I de sobte, a les fosques, va descobrir una dèbil resplendor que sortia de la bossa de viatge. Era l’ordinador. Estava encès. Ella l’havia apagat quan anava a passar el control de l’aeroport. N’estava segura. Va fer com si no el veiés. Va canviar de posició com si sentís incòmode, i va descobrir que la dona de costat no dormia, sinó que ho dissimulava amb una respiració sonora que tenia tot l’aspecte de ser falsa. No era una bona actora. Va entendre que aquella dona la vigilava.

6

La Sara no tenia cap més opció: tornar a la lectura i agusar tots els sentits. Tenia l’habilitat de fer les dues coses alhora, com si el seu cervell fos una antena molt sensible als estímuls i canvis exteriors i, al mateix temps, fos capaç de concentrar-se en el pensament interior.

La segona part del llibre era, efectivament, una elucubració imaginativa. Bijuteria intel·lectual a dojo. Però, atenció, ¿i si es convertís en realitat? Alguns pensadors, entre ells Umberto Eco, havien fantasiejat amb la idea que, tard o d’hora, s’acabaria imposant un retorn a una nova forma d’Edat Mitjana. Que l’estat permanent de perplexitat guanyaria la batalla. Que el fonamentalisme polític i religiós acabaria imposant el seu model dogmàtic. Que naixerien zones de poder feudal, especialment a la xarxa, plena de bombolles poc o gens interconnectades. Que apareixerien comunitats tancades de pensament uniforme, no necessàriament pròximes des del punt de vista físic, sinó també a l’espai virtual. Bombolles socials que s’autoalimentarien de passions radicalitzades, d’adoctrinament, d’insults a tort i a dret, de deliris i de dependència emocional. I també de soledat, molta soledat.

L’obscurantisme arribaria, també a les velles estructures estatals, governades per senyors i cacics que exercirien un poder, sovint hereditari, dins d’uns espais molt indefinits i canviants. Cada bombolla, un dèspota, un tirà, un senyor feudal. Els experts havien especulat al voltant de la fi dels estats nacions de l’era industrial. Però no en el sentit que s’acabaria produint. Perquè, segons l’autor, els antics estats/nacions es diluirien en la foscor, sota la dictadura d’un grup de cabdills procedents de l’extrema dreta que haurien sorgit dels sectors més cavernaris de la societat. I des d’un poder aparentment centralitzat, s’estriparien en mil fragments, regits per les màfies.

Les masses atemorides dirigirien la mirada envers les religions, on els dirigents integristes guanyarien la batalla: l’obediència cega com a regla de conducta, la por i el pensament màgic com a eix de la vida quotidiana… Els nous dirigents, cada vegada més radicalitzats, menysprearien els avançaments científics del segle XX i de principis del XXI, i això produiria una satisfacció no dissimulada en els sectors més retrògrads de les jerarquies religioses.

Alguns, molt pocs, antics militants progressistes provinents dels vells partits polítics, de les organitzacions socials i de les religions potser constituirien petits nuclis d’oposició, generalment mal organitzats. El seu ressò seria cada vegada més reduït i, si es vol, més estèril. La seva lluita secreta consistiria a mantenir, encara que congelades, les bases de l’humanisme i del saber humà. Paradoxes de la història: la cultura i la ciència es refugiarien, un cop més, en els monestirs, ara gairebé buits. Alguns científics demanarien i, si fos el cas, obtindrien, la protecció dels pocs monjos que hi vivien. O reconstruirien, a partir de les runes, les velles cartoixes. Tornarien a habitar les petites cel·les, plenes de llibres. O referien les grans biblioteques, després d’haver rescatat tots els papers, volums, ordinadors, discs durs i llapis de memòria que haguessin pogut arreplegar.

Alguns acadèmics, intel·lectuals, experts en arxivística i biblioteconomia, en veure el perill que s’esdevenia, s’apoderarien de supercomputadors, servidors informàtics, dels ordinadors i dels discs durs més potents de les universitats. Els dipositarien en llocs amagats, normalment esglésies, castells i convents d’aparença innòcua. Emmagatzemarien els continguts digitalitzats de les principals biblioteques del món, en especial la Britànica de Londres, la del Congrés de Washington, la Biblioteca Nacional de França de París, la biblioteca Nacional de la Xina de Beijing i la biblioteca de manuscrits i llibres rars de Beinecke (als Estats Units), que conté, entre altres molts fons documentals, una de les poques Bíblies originals de Gutenberg i el misteriós Manuscrit Voynich (MS 408), d’autor desconegut i d’alfabet i idioma incomprensibles. Enllaçarien els continguts en una mena d’internet obscura, d’accés amb màxima seguretat. I els posarien a disposició dels centres secrets de refugi.

Malgrat tot això, molts d’aquells homes i dones es consumirien en la desesperació, alguns embogirien o, fins i tot, se suïcidarien. Tots serien ancians. Com el meu pare, va pensar la Sara. Els joves que gestionarien el futur, formats en els nous centres docents de caràcter fonamentalista, es regirien segons els models imposats.

La major part de les grans metròpolis pràcticament desapareixerien. La gent es traslladaria als camps, vorejats de boscos o deserts, que marcarien fronteres, en una economia de subsistència. El creixement demogràfic s’hauria enfonsat. Tot i això, no hi hauria aliments, ni tampoc aigua potable, per a un món que s’hauria aproximat als 10.000 milions d’habitants. Alguns nuclis urbans històrics agonitzarien entre la despoblació, la misèria i el caos. Però encara subsistirien perquè eren la residència dels poderosos.

Algunes ciutats, com Barcelona, Nova York, Londres, Shanghai, Singapur o el mateix Buenos Aires, per la seva posició geogràfica, pel fet de tenir ports, continuarien sent un nexe de comunicacions. I això les convertiria en punt estratègic. Els mercaders hi cercarien refugi. El comerç atrauria tota classe de persones: aristòcrates, ciutadans privilegiats, canvistes, captaires, lladres, curiosos i pobres, molts pobres. Però la majoria de les localitats, abans poblades i poderoses, s’haurien convertit en autèntics cementiris de ciment.

El desordre també afectaria la meteorologia. S’hauria produït el canvi climàtic predit pels experts, però amb conseqüències més greus de les previstes. Predominarien les catàstrofes: pluges diluvianes a l’hivern, inundacions, huracans i monsons molt potents, destrucció de collites, desertització, plagues, estius tòrrids, sovint molt secs, malalties letals a la ramaderia i d’altres inclemències. El nivell del mar hauria pujat entre 10 centímetres i gairebé un metre, segons les zones. La conseqüència de tot plegat seria, a mitjà termini, la fam i el patiment. Una fam gairebé permanent, que molts solucionarien amb l’autoabastiment i la caça. La mitjana de vida podria baixar fins als 60 anys, o encara menys, als països avançats que abans havien fregat els 100 anys.

I la gent miraria el cel. Els bruixots ferien l’agost. Interpretarien la situació dels estels, el pas dels cometes, els eclipsis, com a signes de càstig diví. Tirarien les cartes, consultarien les boles de vidre. Ressuscitarien els fantasmes. Una societat submergida en la por i les supersticions consultaria sovint els poders misteriosos per a conèixer quina desgràcia arribaria l’endemà. S’imposaria el pessimisme.

En contra de les expectatives creades pels venedors d’il·lusions del primer quart del segle XXI, l’espai s’hauria reduït, inclòs l’espai virtual de les xarxes, vigilades i manipulades des del poder. Tant parlar de globalització, d’horitzons planetaris, i ara tothom es tancaria en el seu petit àmbit de supervivència. Viatjar físicament seria molt difícil. Els cotxes particulars serien un luxe solament a l’abast d’uns quants privilegiats. Serien elèctrics, perquè els combustibles fòssils s’haurien exhaurit, o no es podrien extraure. Però es mourien amb moltes dificultats. Les carreteres, les grans autopistes i les línies ferroviàries s’haurien fet malbé per manca de manteniment, algunes destruïdes o envaïdes per la vegetació. Gairebé tothom utilitzaria la bicicleta o simplement aniria a peu. Les sortides serien sempre arriscades, perquè els camins estarien infestats de saltejadors.

L’única forma de traslladar-se d’un lloc a un altre llunyà era en avió o en vaixell. Restarien pocs avions, i el seu estat seria lamentable. Normalment estarien reservats per als amos del poder. No existirien companyies aèries. Les línies romandrien en mans de particulars que llogarien els seients a preus astronòmics. La seguretat seria mínima, i molts aparells s’estavellarien en qualsevol moment del trajecte. Els vaixells circularien molt lentament. Vorejarien les costes per evitar els pirates. La seva càrrega seria mixta: persones, animals i coses.

Era, efectivament, el retorn a una nova espècie d’Edat Mitjana.

La Sara Vilanova havia devorat literalment la segona part del llibre i no sabia què pensar. La lectura havia contorbat el seu ànim i la seva ànima. Volava de Buenos Aires a Barcelona, a bord d’un Airbus A-340 600, després de passar dos anys a la capital argentina, on va arribar fugint de la situació creada arran de l’assassinat del seu pare. El més lluny possible, va pensar. I va descartar Austràlia. L’autor d’aquell text apocalíptic es deia Norberto Mucca, professor de sociologia i politòleg de la Universidad Austral, amb seu a Pilar, una població situada a una cinquantena de quilòmetres de Buenos Aires. Havia de ser un personatge excèntric dins d’aquella universitat privada inspirada per l’Opus Dei. Reprenia el fil traçat per Umberto Eco, Roberto Vacca i molts altres autors. Els medievalistes.

Li va cridar l’atenció un capítol que l’autor dedicava al poder. Al poder real. Al poder en majúscules. Al poder absolut. Al poder que, en un demà no massa llunyà, examinaria, espiaria i dominaria tot el que succeiria i tot el que podria succeir. Al poder que posseiria (de fet, ja posseeix) els super ordinadors més grans del món i els sistemes de vigilància i escolta més sofisticats. Al poder que, mitjançant el big data, tindria un coneixement precís i absolut de cadascun dels habitants del planeta. Ho sabria tot sobre totes les persones i les seves organitzacions. Ja ho havia denunciat, feia temps, Edward Snowden, el contractista que treballava per a l’NSA.

Conclusió: en aquesta futura etapa de la història de la humanitat, el màxim poder estaria en mans de la conjunció de les principals centrals d’intel·ligència (la CIA, l’NSA, el Mi6 i el GCHK, el GRU i el SVR…) en una sola organització secreta que mouria els fils de l’activitat global. Sense cap control. Aquesta tendència a la unitat d’acció ja s’havia iniciat a mitjans del segle XX, quan s’havien aliat els serveis d’intel·ligència dels Estats Units, Regne Unit, Canadà, Austràlia i Nova Zelanda. Va rebre el nom del Club dels cinc ulls. Mai més ben dit.

La Sara havia escoltat aquesta idea abans. En principi, no sabia d’on venia aquell record nebulós i confús. Va tornar a tancar els ulls i, de sobte, li va aparèixer la figura de l’inspector Sem Loh. Ell era la seva font. Va navegar pels racons més profunds de la seva memòria i, de cop i volta, va emergir un nom: El Priorat de Sió.

7

Venia de la calor. Havia sortit de l’aeroport d’Ezeiza Ministro Pistarini amb una temperatura de gairebé 30 graus, carregada d’humitat. I ara, a 10.500 quilòmetres, una veu frígida i metal·litzada li anunciava que a Barcelona feia fred. Allà començava l’estiu i aquí, on l’avió anava a aterrar, s’iniciava l’hivern. Va deixar el llibre sobre el seient del costat, buit perquè la misteriosa dona que l’ocupava s’havia aixecat a correcuita i ja estava fent cua amb una petita maleta a la mà. Tretze hores de vol que s’havien fet curtes.

Es va posar mig dreta, va agafar la bossa amb l’ordinador i va enfilar els passadissos que fessin falta per a aconseguir el seu objectiu: aclarir l’assassinat del seu pare. I en aquell mateix instant, el cor de la Sara va irradiar una fiblada, que no va saber interpretar. No estava del tot preparada, ni era encara capaç copsar el nou rumb de la seva existència. Però estava a punt d’abandonar el passat i travessar el llindar d’un futur gairebé ineludible.

La Sara va demanar un taxi. Va indicar al conductor l’adreça de Cometa 6, casa seva, el lloc on van assassinar el seu pare. El taxista va consultar  google maps i es va posar en marxa. El nom del carrer no li era familiar. Més aviat li feia gràcia.

La Sara va treure, ara sí, el seu ordinador de la bossa. I va observar, amb neguit, que la pàgina que contenia tots els documents, distribuïts i ordenats en carpetes, estava oberta. Aprofitant la seva absència deliberada, algú havia encès l’aparell, havia posat la contrasenya (com és que la coneixia?), havia entrat en l‘apartat de “Els meus documents” i l’havia copiat tot sencer. La majoria de carpetes contenia textos acadèmics sense un significat especial. Cap problema. Però n’hi havia una, titulada intencionadament “divertiments”, que allotjava un document especial, de nom “orquestra meravella”: una descripció completa i detallada d’allò que havia succeït des del descobriment del cadàver del seu pare fins a la seva desaparició. Era informació reservada. I havia desaparegut. La dona del seient del costat (o un còmplice) no havia tingut temps de tornar a la pàgina principal i apagar l’ordinador.

La Sara es va posar en estat d’alerta permanent. La sospita era certa: la vigilaven. Ara només podia confiar en la seva memòria per a reconstruir tot el que havia passat. Potser alguns papers del seu pare, dissimulats entre el desordre del despatx, podien explicar el misteri que rodejava la seva vida i per quin motiu l’havia perduda. Havia amagat la carpeta, el quadern i els apunts dins d’un armari, ocult i camuflat, darrere el dipòsit del vàter. Sabia que era un clàssic, però no coneixia cap altre racó més.

Abans de fugir, feia dos anys, havia tancat la porta del pis amb pany i forrellat. Ningú no en tenia les claus. Ho havia deixat tot tal com estava, sense tocar res, llevat de les dues maletes amb roba i altres objectes d’ús personal que se’n va emportar. Però ara sentia por. I li va envair una sensació de perill. Volia arribar a casa com més aviat millor. El trajecte entre l’aeroport i el carrer Cometa es va fer llarg i desagradable, per les contínues aturades i els embussos de la circulació.

El taxi la va deixar davant del portal, tot i que era un autèntic laberint accedir-hi, entre carrers estrets i d’una sola direcció. “Cometa número sis”, va cantar el conductor, satisfet. Ella va apagar l’ordinador. El va dipositar dins de la bossa. Va recollir les dues maletes. Va treure les claus d’una butxaca i va obrir el portal del carrer. Res de nou. Va pujar al tercer pis, amb l’ascensor, amb l’ai al cor. Es va detenir davant la porta de casa per respirar a fons. Ben tancada. Tot, aparentment, igual. Va girar la primera clau de seguretat. Quatre voltes. Perfecte. Va girar la segona clau. Dues voltes suaus. Potser massa suaus per haver passat dos anys sense ús.

Va empènyer la fulla blindada, composta per una làmina de fusta, aparentment massissa, ornamentada de forma tradicional, tal com es feia a començaments del segle XX. Però no era de fusta massissa. Darrere, hi havia dues xapes d’acer. Entremig, una de policlorur de vinil, PVC. Tot rematat per un altre revestiment de fusta a l’interior, aquest més senzill. No es veien, però tenia quatre ancoratges laterals amb pestells independents, dos ancoratges més, a dalt i a baix, i frontisses antipalanca. El marc era tot d’acer recobert de fusta. Ho havia reforçat tot abans d’anar-se’n.

Va entrar. El rebedor estava perfectament endreçat. Però sobre els mobles s’hi havia dipositat una lleu capa de pols. Poca cosa. Massa poca cosa. Feia olor de tancat. Artificial? Va recórrer el passadís fins al despatx del seu pare. Va obrir la porta.

La Sara va llançar un crit ofegat. Tot d’una, van passar pel seu cervell, a gran velocitat, les imatges de les estanteries carregades de llibres, la taula plena a vessar, els papers escampats aquí i allà, el llapis despuntat, la làmpada de llum somorta, el telèfon negre, el desordre integral… I el cadàver del seu pare, arraulit en un recó. Va cobrir la seva cara amb les mans i va tornar a mirar: estava tot buit. Cap moble, cap llibre, cap paper. Les parets acabades de pintar i el terra polit i abrillantat, com si s’hagués d’ocupar de forma immediata. Algú hi havia entrat, i no hi havia deixat ni un bri d’història, ni un esquitx d’humanitat, ni una petjada. Res. Va dirigir-se cap a lavabo: tot devastat. Havien arrencat el dipòsit a força de cops, i ara romania esbocinat a terra, barrejat amb la tovallola, el paper higiènic, el mirall esquarterat i els fragments de vidre de les restes d’ampolles de colònia. Havien desballestat la porta oculta de l’armari. I tot el que contenia havia estat espoliat. Havien tapat les canonades amb paper de diari perquè no hi brollés l’aigua, inundés el lavabo, i cridés l’atenció dels veïns.

No s’hi va quedar. Va deixar les maletes a la seva habitació. Estava intacte. Va tancar el pis amb les dues claus. Va baixar en quatre salts les escales. I va sortir a fora, asfixiada, sense alè, carregada amb la bossa i l’ordinador. Va vagar atordida pels carrers del voltant sense saber on anar ni amb qui parlar. Va desembocar a la Plaça Sant Just i Pastor, amb la basílica closa. Uns adolescents estaven xerrant asseguts a les escales. Enfront, el restaurant havia parat les ombrel·les de tela. Totes les taules estaven ocupades per gent que berenava. Va recordar la llarga conversa que havia mantingut amb l’inspector Sem Loh allà mateix, dos anys enrere. I llavors es va adonar que no sabia la seva adreça, ni tenia el seu telèfon.

A més a més, ¿per què desitjava contactar amb l’inspector si, després de la seva intervenció sobre la mort del seu pare, li havia perdut la confiança? Tota l’operació havia estat sospitosa: la rapidesa en l’arribada de Sem Loh i el seu equip, certament estrafolari; el fet que obrissin la porta principal de la casa sense tenir-ne, almenys aparentment, les claus; la llarga conversa fora de l’escenari del crim, allà mateix, a la plaça de Sant Just i Pastor; la referència cabalística a un carrer llardós que finia amb la seu d’una acadèmia ignota i oculta; els detalls misteriosos, i finalment el segrest, sí, sí, el segrest, del cadàver.

La Sara va donar una volta sobre ella mateixa, i la seva mirada es va aturar davant del carrer del Bisbe Caçador. Sempre havia passat de llarg d’aquell passatge sense sortida. I allà estava, penombrós i sòrdid, com sempre. Recordava que Sem Loh havia insistit que gravés a la memòria la façana final. I efectivament, a l’altre extrem s’albirava una portalada i, a sobre, el nom d’Acadèmia de les Bones Lletres. S’hi va dirigir amb cautela. Va recórrer aquell tram sense pressa, observant amb atenció les pintades a les parets escrostonades, per si expressaven algun missatge, els canalons fets malbé, les portes que, almenys aparentment, no conduïen enlloc, les finestres petites enreixades, les restes de vicis ocults, sortejant els papers de diari bruts i mullats, fins a arribar al final.  

L’accés a l’Acadèmia de les Bones Lletres era com un forat obert envers una nova existència, inexplorada, arcana, ignota. Va sentir una altra fiblada, seguida d’una lleu taquicàrdia. No es va espantar. De vegades, va pensar la Sara, com a mínim un cop a la vida, cal fer un pas, aparentment sense sentit. El dilema es presenta de sobte, quan menys s’espera: o es tira endavant o es torna enrere. No hi ha temps ni treva per a obrir una reflexió llarga i profunda. Tot depèn de la ment i, dins de la ment, de la intuïció. Hi ha qui defineix la intuïció com una resposta precipitada, apartada de la raó. Res més lluny de la realitat, almenys en alguns casos. La intuïció pot ser un cúmul d’informacions preparades per a una resposta ràpida. Les informacions estan allà, acumulades, amagades en un racó del cervell, o disperses en diverses àrees, tant se val, a l’espera d’un estímul. Aquell passadís inhòspit, encapsulat en un carrer estret i fosc, embolcallat per les paraules de l’inspector Sem Loh, eren l’estímul. I la Sara va domar un pas envers el desconegut. Res tornaria a ser igual.

8

El portal i el passadís que obrien el pas envers l’Acadèmica de les Bones Lletres estaven a sota d’un edifici estret, escanyat, de tres plantes, cadascuna amb un balcó de grans dimensions i vidrieres de plom. La porta, enreixada, estava tancada. Les seves reixes, escarbotades pels cops i el rovell, donaven accés a una mena galeria, o potser corredor, força ample i curt, al final del qual hi havia l’arc de mitja punta. Penjava del sostre un fanal de ferro forjat, amb pantalles de vidre groguenc i plenes de teranyines, engrapat i subjectat per un fil elèctric, perillosament sospès de les bigues de fusta. Una bombeta de molt baixa intensitat romania encesa, probablement tot el dia. L’escenari havia perdut la vella dignitat i denotava deixadesa. Abandonament.

Al fons de tot, es percebia, il·luminat pels últims raigs d’un sol recentment desencapotat, emergint de les cendres en una tarda que ja agonitzava, un pati interior rodejat de murs de pedra d’aspecte antic, remullats per una pluja matinera encara fresca. La combinació entre el sol i la humitat ambiental feien brollar des del terra cap enlaire una lleugera boira que es dissipava molt aviat. L’arc semblava donar pas a un altre espai i un altre temps.

Eren tantes les emocions viscudes en poques hores, que aquesta última visió inesperada no li va produir un torbament especial. ¿Hi havia vida darrere d’aquell indret, aquell racó, tan luctuós i desastrat? La Sara, ara sí, ja pressentia que estava immersa en un camí sense retorn. Però la seva atenció encara es fixava més en allò que estava succeint que en allò que podia esdevenir. La ment de la Sara vivia pendent del present. I el present es reduïa a un carrer de mala mort, ple de pixades i de mocadors usats, i a una porta de ferro aparentment atrotinada.

Al costat de les reixes, hi havia un timbre de plàstic blanc, ratat i estropellat, que suposadament connectava amb algú. El campanar de l’església va tocar mandrosament les set de la tarda. Ara sí, ja fosquejava. La Sara va prémer el botó amb precaució, tot evitant tocar un fil que quedava a la vista. Ho va fer una vegada, amb una cadència molt curta. Res. Un cop més, amb més força i un temps més allargat que l’anterior. I uns segons després, es va sentir un crec suau i es va obrir la fulla dreta de la porta.

Va entrar. La porta es va tancar automàticament darrere seu sense fer pràcticament soroll, revelant una imprevista capacitat tecnològica d’alt nivell, amagada sota el seu aspecte decadent. No va tenir temps de fixar-se en res més, però tot seguit va copsar que algú o algun aparell vigilava les seves passes. Va creuar resoltament el corredor i va desembocar a una placeta medieval magnífica, com si hagués sorgit, de sobte, d’un somni o del decorat d’una obra de Shakespeare.

Era com aterrar en un ambient sorprenent i inesperat, després d’un viatge a través d’un túnel del temps, representat per la galeria del fanal penjat. Una vegada dins del pati, al fons, emergia amb tota la seva esplendor la façana impressionant d’un palau gòtic. A la dreta, s’alçaven les bescares de les velles muralles de Barcelona, foradades, gairebé al mig, per un enorme finestral, obert al vent, amb tres arcs trilobulats d’estil mudèjar sostinguts per dues columnes esquelètiques. Al cim, un pas de ronda o adarb, sostingut per vuit columnes sense estil definit. Darrere de la Sara, hi havia un edifici, ara sense porta, amb dos arcs de mitja punta marcats a la paret però tancats amb pedra, una finestreta enreixada a la part baixa, i quatre finestrals, dos sobre dos, amb dos arcs trilobulats també d’estil mudèjar. I a l’esquerra, abocaven les seves baranes quatre balcons altius i arrogants, dos sobre dos, d’un edifici d’aparença noble.

El palau era espectacular, especialment per la seva impensable presència. S’accedia a la porta, tot pujant una escalinata amplia i senyorial. A peu de pati, encastat a la caixa de l’escala, i com sostenint les baranes de pedra, hi havia un arc de mitja punta, enreixat, que havia ocultat potser unes velles masmorres o qualsevol altra estança més útil. Una portalada de semblants característiques, però de menors dimensions, diverses finestres i un fanal catedralici, hexagonal i coronat, sostingut per un drac de ferro, cimejaven el primer replà, després de superar set esglaons.

A partir d’aquí, l’escala girava a l’esquerra, i conduïa en direcció a una ampla cornisa, que dominava l’esplanada des de l’alçada. La paret lateral es diluïa, esportellada per tres finestrals ogivals immensos, envidrats a plom, a través dels quals es dibuixava una biblioteca espaiosa i monumental. A dalt de tot, tres arcs oberts del mateix estil, tots ells sostinguts per cinc finíssimes columnes nummulítiques, donaven pas a una elegant i majestuosa porxada gòtica. En el seu interior, una porta de fusta massissa i molt treballada romania tancada, com si el fet de poder recórrer l’exterior del palau no donés cap dret d’entrada.

No va caler, però, cap trucada. Una vegada situada la Sara al seu davant, es va obrir tota sola i es va tancar també automàticament, tot just després de travessar el seu llindar. Dret i cerimoniós, l’esperava l’inspector Sem Loh.

9

—Bona tarda, Sara.

—Bona tarda, inspector

I aquí va cloure la primera conversa, per dir-ho d’alguna manera. Com si fos una trobada habitual, quotidiana. Com si no haguessin viscut una experiència extraordinària. Com si no haguessin passat dos anys sense saber res l’una de l’altre. Si més no, aparentment.

Junts van travessar un vestíbul colossal, immens, d’una alçada inimaginable. A dreta i esquerra, quatre portes descomunals de dues fulles molt pesants de roure massís, dues a cada costat, donaven accés a sengles cambres o estances. Sem Loh va assenyalar la primera a mà esquerra, i va dir que era la que permetia l’ingrés a una biblioteca que contenia cent mil volums. O més. I que allotjava un super ordinador que connectava diversos discs de memòria amb tot el contingut de la Biblioteca britànica i la del Congrés dels Estats Units, entre d’altres. No hi van entrar.

Passades les portes, al fons d’aquell hall espectacular, iniciava el seu recorregut una àmplia escala de marbre blanc immaculat que conduïa al pis superior. Quan l’escala girava a l’esquerra, després dels primers esgraons, en un racó, com aquell qui no vol, sobre un pedestal en forma de prisma quadrangular, també de marbre, ara rosat, d’origen portuguès, emergia una estàtua grecoromana d’Afrodita Genetrix, del segle primer abans de Crist. Era una figura dreta, escapçada i sense braços, d’un cos harmoniós, transparentat  per un vestit d’aparença translúcida, esculpit amb traça de gran mestre. Vist des d’avall, el recinte quedava rodejat per una gran balconada, amb baranes de marbre blanc, que  donava pas, segons va explicar l’inspector, a les habitacions.

Entre les quatre portes del vestíbul, hi penjaven quadres imponents d’homes barbuts i dones de posat seriós, fent alguna tasca intel·lectual: pensant o pregant a un déu desconegut; recolzant el braç sobre una bola del món; amb una ploma d’au a la mà, a punt d’escriure sobre la primera pàgina d’un llibre voluminós; manipulant tubs d’assaig en un laboratori fosc… Tots ells i elles, personatges anònims, pintats per deixebles de Velázquez. El sostre, sis metres sobre terra, estava decorat amb un enteixinat de caselles poligonals meravellosament treballades.

No van pujar al primer pis, la Sara es va conformar amb les explicacions que li anava oferint l’inspector. Es van quedar a baix davant dels quatre portals. Sem Loh va empènyer-ne un, el primer entrant a mà dreta, no sense esforç, i van ingressar en una àmplia sala amb les parets farcides de retrats a l’oli gegantins, llòbrecs i probablement remots. Tota aquella estança estava pràcticament ocupada per una taula enorme de fusta gruixuda i fosca, rodejada de sis poltrones, grans i previsiblement incòmodes, de la mateixa fusta, decorades amb motius daurats i seients de pell. En un dels extrems, al cap de taula, hi havia una poltrona més gran, més elegant i majestuosa.

La Sara va quedar extasiada. Queia des del sostre una espectacular aranya de cristall de roca, amb braços de bronze daurat que sostenien una cinquantena d’espelmes elèctriques i penjolls. Totes enceses i totes lluents. El sostre estava decorat amb un enteixinat de figures octogonals amb motius florals daurats a l’interior. Al fons, darrere el setial presidencial, escalfava l’estança amb un foc molt viu, recentment encès, una enorme llar de marbre grisós, amb columnes d’estil barroc a cada costat i un ram de flors de roba a la lleixa, A sobre, hi penjava un mirall desmesurat, emmarcat per un delicat treball d’orfebreria, de cristall de Murano. “Adquirit directament, fa uns setanta anys, a Venècia, de Barovier & Toso”, va mussitar l’inspector. El paviment del terra estava fet de petites peces de mosaic, probablement d’origen romà, provinents d’algun monument degudament saquejat. L’aspecte de la sala potser era una mica vetust, encara que noble.

Es va obrir la porta i, de sobte, va entrar una dona, en un estat de gran ansietat. La Sara la va reconèixer de a l’instant, tot i que havia canviat de vestit i de pentinat. Tenia el do de la memòria fotogràfica. Es va posar la mà esquerra davant de la boca i va reprimir un crit. Era la dona del seient del costat a l’avió. Semblava aterrida. Es va dirigir directament a l’inspector, fent com si no l’hagués vist.

—Tinc molt males notícies, Sem— li va borbollar a cau d’orella.

Sem Loh temia aquests moments. Ell, que havia lluitat en les batalles clandestines més tenebroses, i generalment les havia guanyat, experimentava un atordiment profund quan no podia fer-hi res. Ensumava el perill, perquè havia decidit viure perillosament. Però la impotència l’atabalava. No va pronunciar ni una paraula. Va fer un gest, com preguntant què ha passat.

—Els han mort. Els tres, assassinats. Un a un. Totes les operacions han fracassat.

Havien liquidat, d’una tacada, el cap dels seus agents a Europa, al Cementiri d’Old Caltons, a Edimburg, quan havia de contactar amb un dissident del servei d’intel·ligència estatunidenc, el qual li havia de passar el nom dels principals dirigents americans dins del Priorat de Sió. Havien penjat la dona responsable dels agents a Rússia, al cementiri de Karacaahmet a Estambul, quan s’havia de trobar amb un analista crític pertanyent als cercles de decisió del GRU, el servei d’intel·ligència militar de les Forces Armades de la Federació Russa. I havien enverinat el cap dels agents a l’Orient Mitjà, al cementiri de Wadi-us-Salaam, a prop de Bagdad, quan estava a punt de rebre un llistat complet dels pagaments per part de les companyies petrolieres al Priorat de Sió. Havien assassinat tres caps, tres responsables. Els millors. ¿Com podia haver succeït un desastre d’aquelles dimensions? ¿Quins errors s’havien comès? Era un cop molt dur.

I a aquesta llista negra, calia sumar-hi l’assassinat del pare de la Sara, feia dos anys, sense que n’haguessin descobert l’autor material, probablement mort, encara que sospitaven qui havia donat l’ordre.

—Cal trobar els assassins— va concloure la dona amb desesperança— Hem d’iniciar la cerca des d’ara mateix.

—Tots morts, Irene, estan tots morts. No cal que perdem el temps. Ja coneixem qui n’és l’autor intel·lectual. Els autors materials ja deuen haver desaparegut, tots també morts, per no deixar-hi cap rastre. Enviarem, això sí, gent nostra a investigar què ha passat. Cal fer un seguiment minuciós de la cadena de decisions que ha conduit a aquest terrible fracàs. Però no hi haurà condol, perquè els nostres companys i companya no tenien família coneguda. Tal com diu el protocol.

La Irene tenia els ulls plorosos. Sem Loh va fer un gest de consol. I ella es va dirigir, ara sí, cap a la Sara, que no entenia res.

—Disculpi, Sara—sabia el seu nom —Em dic Irene Adler. He estat la seva companya de vol.

—Ho sé— va respondre la Sara— Veig que no cal que em presenti. Ho deu conèixer tot sobre mi.

—No s’ho prengui malament, Sara— va intervenir l’inspector— La Irene ha vigilat que ningú li fes mal. És probable que l’intentessin matar en ple el vol, com ho van fer amb el seu pare i ha succeït a aquests altres tres companys. El seu ordinador era una bomba de rellotgeria. Tenia dades que no pot saber ningú. Per cert, casa seva, també. Contenia documents que no podien arribar a altres mans. Sentim l’ensurt.

Com a companya de vol, la Sara no li havia trobat gens de gràcia a la Irene. Li havia caigut antipàtica des del primer moment. Atenent que llavors anava mig disfressada i convenientment maquillada, ara començava a descobrir que no en tenia cap imatge definida. Havia observat més el què feia que no com era.

La Irene era una dona més aviat prima, petita i d’una edat indefinida, amb uns ulls verds molt vius, un cabell esverat entre roig i blanc, una cara encisadora i, quan no plorava o estava preocupada, un somriure permanent als llavis.

—Encantada— I li va donar la mà— I gràcies. — Jo soc la Sara Vilanova i el meu pare…

—Ho sé. I encara estic desolada.

— La Irene—  va interrompre Sem Loh— és una catedràtica d‘història clàssica, recentment prejubilada en complir els seixanta anys, especialitzada en els primers temps del cristianisme i experta en crítica textual i en reconstrucció de textos de l’antic i del nou Testament. Doctora en història, arqueologia i filologia clàssica. Evidentment, domina el grec, el llatí, l’hebreu i l’arameu.

—És clar—, va respondre la Sara, com si el coneixement d’aquestes quatre llengües fos cosa de bufar i fer ampolles —Però, i disculpi la meva gosaria, el cognom Adler, així, tal qual, no m’ha resultat desconegut. És curiós, jo vaig conèixer una Irene Adler, que va presidir el tribunal de la meva tesi.

En un primer moment, la Irene no va respondre. Va mirar Sem Loh, qui va fer un gest de consentiment. I llavors, sí.

—Era la meva mare. Va morir ara far dos anys. Era monja, però se’n va sortir. Com que els homes no l’interessaven gens, sobretot després de conèixer el món intern del Vaticà, es va fer inseminar i va tenir una filla a qui va posar també el nom d’Irene. Aquesta soc jo. Pretenia continuar la vella i misteriosa nissaga, procedent probablement d’aquella altra Irene Adler que tant admirà Sherlock Holmes, després d’enfrontar-s’hi. Aquella dama, bella, intel·ligent i resolta, es va casar amb el nord-americà Godfrey Norton, i van tenir un fill, que curiosament va portar el cognom de la mare i no del pare. ¿Què se’n va fer? Ningú no ho sap. Se suposa que hauria tingut una filla, i que li hauria posat el nom d’Irene. Així que la Irene mare i jo mateixa en som probablement les descendents directes. I si aquesta hipòtesi fos veritat, aquí s’acaba la història. Jo apago la llum de la línia successòria. No tinc progènie.

La Sara no va saber què dir.

—Tot això no té la més mínima importància—, va afegir la doctora Adler, que era la viva imatge de la seva mare— Dels altres ascendents no en sabem res. Algú, una dona, va deixar la meva mare abandonada, de molt petita, en el convent de les benedictines a Montserrat. I aquesta persona desconeguda no va tornar mai més. D’aquí que la meva mare es fes monja. Sem defensa la hipòtesi de la Irene Adler de Sherlock Holmes, perquè així jo i ell, descendent de Maycroft Holmes, tindríem un cert lligam, encara que llunyà. Però també podria ser que aquest nom i cognom, Irene Adler, fos el fruit de la imaginació de la germana Nerea, la monja que la va acollir, i que era una lectora apassionada, però també dissimulada, de les aventures del cèlebre detectiu britànic. Folrava els llibres i els hi posava una etiqueta amb un títol místic o teològic. I així podia llegir-los en les hores d’oració i recolliment a l’església, mentre el capellà recorria ronserament i cadenciosament els salms. Amagava les obres sota la cítara, instrument que tocava amb molta delicadesa, i amb la que interpretava peces que conduïen tot d’una al setè cel. Aquella monja lectora i concertista va morir sense desvelar mai el seu secret. C’est fini.

—On són els altres? — va preguntar sem Loh, tot trencant el silenci que, de sobte, s’havia produït.

—A la biblioteca. I potser algú treballant a la seva habitació.

—Doncs anem.

La Irene i la Sara el van seguir. Van travessar el hall i van ingressar a la biblioteca.

Era una sala vastíssima, desmesurada. A banda i banda, prestatgeries de fusta amb columnes estriades cada dos metres suportaven la balconada superior i les corresponents estanteries que morien en el sostre, també de fusta aprimoradament treballada. Les de l’esquerra, cada cert tram, deixaven pas a la llum procedent d’unes enormes vidrieres que donaven al pati exterior del palau. A l’espai central, una desena de taules d’estudi, amb capacitat per a quatre persones amb dues làmpades d’escriptori cadascuna i dues pantalles d’ordinador. Penjaven del sostre, distribuïdes simètricament, quatre làmpades de sis braços de coure daurat amb una espelma elèctrica cadascun. El terra era de marbre blanc, combinat amb rombes de marbre negre. I llibres. Centenars i milers de llibres, la majoria d’edició recent.

L’inspector va assenyalar al fons, a dalt, a mà esquerra. Els ulls de la Sara van seguir la direcció del dit.

—Allà descansen els llibres i els papers del seu pare. No en manca ni un. Estigui tranquil·la.

I la Sara va fer un sospir que indicava alleugeriment.

Hi havia, repartides entre les taules, tres dones treballant-hi. Sem Loh va fer-ne les presentacions.

—Bona tarda, Judith—. Ella va fer com si demanés un moment. Estava absorta llegint un document a la pantalla. Finalment es va girar.

—Disculpeu— va borbollar.

—Li presento la Judith Robertson, doctora en biologia molecular, paleontologia i història evolutiva. Catedràtica en excedència i ara jubilada de la Universitat d’Oxford. Recordi que la Judith bíblica va salvar el poble jueu. Ignoro si en aquest nom i cognom hi havia un missatge ocult.

—Molt de gust— va respondre la Sara.

Era una dona d’un cabell blanc lluminós, abans potser ros, i d’uns ulls marrons molt clars, a primera vista, més estirada que alta, més esvelta que prima. Exterioritzava una bellesa ben conservada i simuladament altiva, que es diluïa quan esbossava el primer somriure i es convertia en franca cordialitat quan es trobava en un espai i en un temps que ella considerava interessant. La seva veu denotava que estava acostumada a donar ordres i a ser obeïda, però adoptava un to més tendre quan compartia les idees entre iguals. Donava la sensació que mai perdia el seu capteniment.

Sem Loh va trencar aquells instants d’observació mútua.

—La Judith és neboda de Tommy Tar Robertson, director de l’operació d’agents dobles de l’MI5 durant la Segona Guerra Mundial. En Tommy solia dir que el seu treball era tan secret que no podia ser explicat.

L’inspector va comentar que Tommy Robertson fou condecorat pel president nordamericà Harry Truman amb la Legió del Mèrit dels Estats Units, i rebé l’Ordre de l’Imperi Britànic. Però molt decebut per la deriva dels serveis d’espionatge, es va retirar i va dedicar la resta de la seva vida a la cria d’ovelles al comtat de Worcester, feina en la qual se sentia molt feliç. Algú va dir que va ser una de les més grans pèrdues de l’MI5 en tota la seva història. Va morir l’any 1954. I el seu epitafi, en forma de poema, diu: beneïts els qui somriuen somrients,/ i es detenen a enraonar una estona. Beneïts els qui mai diuen:/ això ja m’ho has explicat dues vegades.

—La Judith— va cloure l’inspector— era la seva neboda preferida, la tractava com a la filla que mai va poder tenir i, de petita, va passar amb ell moltes temporades. Ella va arribar a Barcelona com a estudiant estrangera. Va tornar al seu país, on va acabar la carrera universitària. I s’ha jubilat aquí, entre nosaltres.

—I d’aquí fins a l’infinit—, va sentenciar la Judith, com si hagués trobat definitivament el seu nirvana, és a dir, el seu estat suprem.

Sem Loh no en va fer massa cas, almenys en aparença, i va adreçar-se cap a una altra taula, on treballava una dona que irradiava senzillesa i bondat. Ni alta ni baixa, un cabell encara fosc solcat per llargs filaments blancs, una figura esvelta i ben proporcionada i una gestualitat molt femenina. Va acollir la Sara amb una extrema cordialitat, com si la conegués de tota la vida.

—Benvinguda a la família, Sara, teníem moltes ganes de conèixer-la en persona. El seu pare ens parlava molt de vostè. I hem seguit amb atenció la seva trajectòria. Ens agradaria que compartís la nostra amistat i també, si ho desitja, els nostres somnis.

—Encantada—, va poder respondre, tot intentant ocultar el seu desconcert. Allò era una oferta de col·laboració?

A Sem Loh no li va fer gaire gràcia aquella presentació, com si s’hagués dit alguna cosa fora de temps. Però només va ser un instant, perquè va recuperar immediatament el seu to amical.

—Raquel Masterman es metge i neuròloga. Doctora també en psicologia i psiquiatria. Experta sense títol en història dels impactes socials de les mentides. No pot veure Freud. L’Antic Testament ens presenta la Raquel com una de les dues dones de Jacob. L’altre era Lia, la seva germana gran. Ambdues eren, al mateix temps, les seves cosines, filles del seu oncle Laban, a la casa de qui es va refugiar fugint de les ires del seu germà, que el volia assassinar. Recordem que Jacob va comprar la seva primogenitura a Esaú, el seu germà bessó, per un plat de llenties. De les seves dues dones i de diverses esclaves, Jacob va engendrà dotze fills que representen les dotze tribus d’Israel.

L’inspector va esperar l’assentiment de la Raquel. Ella va fer que sí. I va continuar.

—La nostra Raquel és neboda de sir John Cecil Masterman, un altre dels caps de l’operació d’agents dobles de l’MI5, a qui també van lliurar l’Ordre de l’Imperi Britànic i es va jubilar bastant amargat. De fet, en va ser el gran cap. Masterman va presidir l’anomenat Comitè dels Vint, encarregat de proporcionar informació, millor dit, desinformació als serveis alemanys d’intel·ligència. Va ser un dels pares del sistema Double Cross, que controlava tots els agents secrets dobles al servei de Gran Bretanya.

Sem Loh va afegir que sir John Cecil Masterman era un intel·lectual tot terreny: acadèmic d’enorme prestigi, professor d’Història moderna, escriptor notable de novel·la negra i esportista d’elit en tres disciplines tan competitives com el tenis, l’hoquei sobre gespa, el golf i el criquet.  Una vegada acabada la guerra, retornà a la vida acadèmica, i va ser rector del Worcester College i vicecanceller de la Universitat d’Oxford. Només va escriure dos llibres de ficció, entre vuit llibres publicats: Una tragèdia a Oxford i El cas dels quatre amics. Les dues estan protagonitzades per un detectiu afeccionat anomenat Ernst Brendel, d’origen vienès, potser un alter ego de Sherlock Holmes, amb l’ajuda d’un professor, Francies Wheatley Winn, que relata els fets a l’estil del doctor Watson. De les dues obres, se’n van vendre força exemplars. L’any 1961, es va rebel·lar i va intentar publicar un llibre sobre la seva experiència en el camp del contraespionatge. Roger Hollis, llavors director de l’MI5 i el primer ministre britànic Alec Douglas-Home van vetar l’obra. En va publicar una versió als Estats Units, amb el títol de The Double Cross System in the War of 1939-1945. Alguns dels seus companys d’espionatge no li van tornar a dirigir la paraula mai més. L’any 1972, aconseguí publicar-ne una versió a Gran Bretanya, però amb alguns paràgrafs censurats. Se’n va fer una pel·lícula.

—Deixi’m que destaqui alguns dels espies de l’operació Double Cross— va il·lustrar l’inspector— A veure, si la memòria no em falla: el català Joan Pujol, alies Garbo, un dels agents més valuosos; Eddie Chapman, alies Zig Zag, ja en parlarem d’ell; un tal Josef Terradellas, alies Lipstick (Llavis), del qual en sabem poc; i Dusan Popov, alies Tricicle, potser el model que va adaptar Ian Fleming per a James Bond.

Ian Fleming, va aclarir Sem Loh, era un bibliòfil de llibres sobre temes de ciència i tecnologia, també estava lligat a Double Cross i va participar en nombroses operacions d’intel·ligència. Se sap que Fleming està relacionat amb algunes peripècies que es van desenvolupar a diverses ciutats espanyoles. Es tractava d’obtenir mapes de guerra actualitzats amb l’objectiu de preveure què farien els nazis si Espanya hagués participat en la Segona Guerra Mundial. Ho confirma un passaport seu, datat l’any 1941 i subhastat l’any 2000. Va arribar fins a Gibraltar on va intentar boicotejar qualsevol intent d’aliança del règim dictatorial franquista amb Hitler. Aquesta operació va ser batejada amb el nom de Goldeneye, títol d’una pel·lícula de James Bond, i nom del casal que Fleming tenia a Jamaica, on va escriure bona part de les seves novel·les.

—La Raquel— va concloure —va quedar orfe de pare i mare i, tot i les súpliques del seu oncle que la volia acollir, va venir a exercir la medicina a Barcelona, a l’Hospital de Sant Pau, edifici emblemàtic del modernisme i molt a prop de la Sagrada Família del seu admirat Gaudí. Va ser ella qui va convèncer la Judith Robertson per tal que tornés aquí. En jubilar-se, va ingressar en el nostre cercle.

—Quin cercle?— es va atrevir a preguntar la Sara, ara sí, convençuda que aquella conversa anava molt més lluny d’una simple presentació protocol·lària.

—El cercle dels silenciosos desconeguts— va respondre la Raquel, sense perdre el somriure.

I Sem Loh, llavors sí, va fer cara de pomes agres.

—Sí. El cercle dels silenciosos desconeguts, va reiterar la dona que faltava presentar. Estava en una taula llunyana, al final de la sala. I s’havia anat aproximant a poc a poc. Era alta i prima.

—Ho sento, Sem— fa afegir— No té sentit retardar allò que volem dir. El cercle dels silenciosos desconeguts, des de fa més de dos anys, estava configurat per set persones: les que estem aquí, més el seu pare. Volem que vostè el substitueixi. Em dic Safira, un nom definitivament estrany, si prefereix insòlit, i també bíblic, com el de les meves companyes. La Safira del Nou Testament va ser la muller “d’un tal Ananies” (segons diu literalment el text evangèlic). Formaven part del grup de primers cristians. Els Fets relaten com el matrimoni va mentir a Pere i, de retruc, a Déu quedant-se una part de la venda d’una propietat que havien compromès per als pobres. Eren els primers passos de l’Església primitiva. Déu els va castigar amb la mort. Però jo no estic d’acord amb aquesta versió d’una dona morta per mentir a Déu. Ni tampoc pot existir un Déu amb aquest esperit venjatiu i, si se’m permet, assassí. I Pere? Val més no parlar-ne. Tan poc exemplar i tan fanàtic com molts dels seus successors. Si descartem la hipòtesi de Déu, va ser Pere qui els va matar? Deixem-ho aquí. Safira, en hebreu, vol dir, muller de gran valor. La Safira dels Fets dels Apòstols va tenir un moment de debilitat. És ben cert. Però estic segura que era una muller tan audaç com coratjosa.

No va somriure ni un instant. Els ulls eren verdosos, amb un cercle que semblava groc; i la seva mirada, penetrant. La cara, els cos i les mans eren eixutes. I els seus dits, llargs i ressecs, sempre assenyalaven el lloc adequat, encara que fos un indret virtual situat en un punt aleatori de l’espai. Dibuixava una figura en el buit. I quan ho feia, totes les mirades es dirigien cap allà com, si de sobte, alguna cosa brotés del no-res. Com ho fan els prestidigitadors. 

—Safira Maskelyne— va interrompre Sem Loh— és una doctora en filosofia molt crítica amb els seus companys de professió. Només admira, per aquest ordre, Bertrand Russell, Einstein, Marx i el Jesús històric, no el diví. Una mescla un punt surrealista. Odia Nietzsche. Té dos doctorats més: geografia i història, especialitzada en societats secretes. És neboda de Jasper Maskelyne, un prestidigitador al servei del contraespionatge britànic, que va organitzar falsos escenaris per tal de confondre els alemanys. Per exemple: va escenificar la destrucció simulada d’una fàbrica d’avions de combat mitjançant un atemptat també fingit. Alguns dels seus trucs mai han estat descoberts pels il·lusionistes professionals. Sospitem que la Safira no solament els coneix, sinó que els sap representar.

L’inspector va explicar que, una vegada a l’any, la Safira desapareix durant una setmana. Ningú no sap on va. Però tots ensumen que assisteix a una trobada secreta que aplega la crema i la nata, l’elit, de tots els mags del món. I tots també  sospiten que la reconeixen com la millor.

—No soc, ni de lluny, la millor de res—, va rondinar la Safira.

Però ningú li va fer cas.

—Pel que fa a Jasper Maskelyne— va cloure Sem Loh—, en acabar la guerra, va ser acomiadat sense contemplacions, i no va rebre cap condecoració. Els seus espectacles de màgia tenien cada vegada menys públic. Amargat, va emigrar a Kènia, on va muntar una autoescola, que curiosament va funcionar. I va participar en la guerra contra els Mau Mau. Va morir l’any 1973.

—Algú sap on coi és en Bertrand? — va preguntar alçant la veu l’inspector.

—Crec que ha anat a treballar a la seva habitació— va respondre la Raquel.

Així que la Sara i Sem Loh es van acomiadar, van abandonar la biblioteca, sortiren al vestíbul, van pujar pausadament les escales de marbre blanc, es van aturar davant de l’escultura d’Afrodita amb actitud gairebé reverent, van accedir al primer pis, tot seguit van dirigir els seus passos envers segona porta a mà dreta, van trucar, ningú va respondre, van obrir-la i van entrar.

Era una habitació molt àmplia, amb estanteries plenes de llibres que ocultaven gairebé totes les parets. Decantada a l’esquerra per no barrar el pas, hi havia una taula de treball ovalada, plena de papers i llibres, una làmpada de treball que dirigia la seva llum sobre els documents i un ordinador portable d’última generació. Al fons, un llit doble, pendent de ser refet, una tauleta de nit amb una làmpada d’estil clàssic i dos llibres en tràmit de ser llegits. Assegut a una cadira, un home d’uns seixanta anys, cabells del tot blancs, probablement de mitjana estatura, ulleres de vidres rodons, escrivint un text com hipnotitzat davant de la pantalla.

—No s’entretingui massa, repassant l’habitació— va xiuxiuejar Sem Loh— N’hi ha set com aquesta. I una corresponia al seu pare.

En Bertran va moure lleugerament el rostre, i va dir “hola”, com si esperés la visita.

—Hola— va respondre la Sara.

Sem Loh es va posar les piles.

—I finalment, Bertran Rossell, català, anglòfil però no anglès. Cal posar l’accent de pronunciació en l’última síl·laba i no en la penúltima. I la o és neutra, entre un o i una u. Així que la combinació entre el nom i el cognom s’assembla al de Bertrand Russell. I això no és casualitat.

Sem Loh va explicar que el pare d’en Bertran va ser deixeble de Bertrand Rusell, filòsof i matemàtic anglès, premi Nobel de Literatura l’any 1950, una de les ments més privilegiades del segle XX. Savi entre savis. I faldiller reconsagrat.

Va promoure una declaració en contra de les guerres de destrucció massiva amb Albert Einstein.

Tot va començar el 1955, quan Russell i Einstein van pensar que la comunitat científica internacional no podia restar al marge del desenvolupament de la guerra nuclear. Russell va enviar una carta a Einstein, en la qual l’invitava a convocar una conferència de científics de renom. Einstein va respondre que sí. “Hem de preguntar-nos què podem fer per a impedir un conflicte armat el resultat del qual no pot ser més que catastròfic per a totes les parts”, va escriure. Però Einstein va morir l’abril de 1955, just abans de firmar una declaració conjunta. Bertrand Russell va llegir públicament el manifest, ja signat per nombrosos científics, tres mesos després, el juliol de 1955. Sem Loh va dir que tenia la foto d’aquest moment penjada al seu despatx. El document denunciava el perill molt real d’extermini de la raça humana per l’explosió nuclear, la pols i la pluja dels núvols radioactius. Defensava la prohibició de les armes atòmiques. L’única esperança per a la humanitat, deia, és l’evitació de la guerra.

En Bertran allà present haguera signat amb entusiasme la declaració, però no havia seguit el fil acadèmic del gran filòsof. Era un historiador especialitzat en el període medieval que va des de l’any 500 fins al 1200 dC (baixa i plena Edat Mitjana), i singularment en l’etapa considerada com a més obscura. Ara, el seu punt d’observació se situava en allò que havia succeït al nord i al sud dels Pirineus, des del riu Ebre fins a la zona limitada pels rius Garona i el Roine, en allò que, en algun moment, s’havia conegut com el principat de Septimània, i ara podria coincidir aproximadament amb la regió francesa del Llenguadoc-Rosselló, incloent-hi allò que constitueix la Catalunya del Nord.

L’Estat francès va intentar recentment recuperar aquesta denominació però la proposta va ser rebutjada pels representants polítics i molts ciutadans, especialment els catalans. Algunes pancartes usaven Septicèmia en comptes de Septimània. L’ajuntament de Perpinyà va arribar a aprovar una moció radicalment en contra. El representant de París va claudicar. Això no obstant, l’any 2016, a partir d’una reforma administrativa iniciada l’any 2014, es va fer efectiva la fusió amb la regió Migdia-Pirineus. Tot aquell conglomerat de territoris va rebre el nom d’Occitània. Sempre hi ha algú que té interès a superar els contorns culturals i històrics, i en imposar límits artificials, va comentar l’inspector.

Rosell estava fonamentalment d’acord amb aquell refús del nom modern de Septimània. Però ell estudiava la Septimània visigòtica, merovíngia i carolíngia, i es submergia sovint en el món de les seves llegendes més misterioses. I quan les relatava, tothom l’escoltava bocabadat.

—I aquí acaben les presentacions. Falta una persona, així que, ara sí, anirem per feina— Va concloure Sem Loh.

La Sara romania atordida i profundament desconcertada.

—Disculpi’m, però no entenc res. I desitjaria posar ordre a les meves idees— Va interrompre— Veig que no falta ningú.

—Vostè. Falta vostè.

10

Van baixar al saló de reunions, al vestíbul, primera porta a mà dreta. Sem Loh va seure a la cadira presidencial. La Sara es va mantenir dreta i va començar amb un toc d’ironia.

—Així que vostè és el fill del sagristà de la basílica de Sant Just i Pastor, que dona el nom a la plaça on em va portar a prendre l’aperitiu, ara fa aproximadament dos anys. I el seu pare és l’home que va muntar el primer restaurant xinès de Barcelona, allà on jo anava a celebrar d’amagat, amb la mare, les meves bones notes a l’escola, mentre el meu pare, no gens lluny, guixava nombres en papers masegats pel temps i la corrosió. I ara resulta que presideix aquesta taula. ¿No són massa casualitats o potser estranyes coincidències?

—Sí, sens dubte. Veig que comença a entendre el missatge—, va admetre Sem Loh.

—Doncs voldria saber, i perdoni la meva impertinència, com vostè, el fill d’un sagristà xinès, que va arribar nedant a Barcelona des de Singapur, es va casar amb una italiana, va treballar d’ajudant de rectors i vicaris, i després va fundar un restaurant… Un fill, vostè, descendent d’un besavi britànic, Mycroft Holmes, que va deixar sola i embarassada una bonica i dolça noia xinesa… Voldria saber, repeteixo, i perdoni la manca de delicadesa, com aquest fill, vostè, es va fer inspector de policia. I ha arribat fins aquí, assegut a aquesta poltrona.

La Sara no sabia si s’havia explicat massa bé. Però l’inspector va notar immediatament, un cert grau de desconfiança, alimentada pels esdeveniments succeïts després de l’assassinat del seu pare, pel silenci durant la seva estada a Buenos Aires, per l’episodi viscut durant el vol de tornada, i pel robatori a casa seva. Va respondre de forma directa i immediata.

—Per pur atzar. O potser no. Jo que sé. Comencem pel principi. Una vegada enllestits els cursos de batxillerat, em van atorgar una beca per a estudiar Història i Filosofia a la Universitat de Barcelona. No era pas la meva vocació. Jo, de fet, volia ser entrenador de karate i de tai txi txuan o taijiquan, però la beca era per a fer filosofia i història. El meu pare volia que fos cuiner, i va tenir un dels disgustos més grans de la seva vida. La meva mare em somniava vestit de sotana, amb un rivet, un bonet i una faixa de color vermell púrpura, com el protagonista de la pel·lícula El cardenal, d’Otto Preminger. Per a ella, la història i la filosofia eren un mal menor.

—I que va fer?

—Vaig estudiar història. I també filosofia. Soc doctor en Història. I també en Filosofia.

—I es va oblidar del karate.

—No del tot. Però el director de la meva tesi era un psicòleg i degà de la facultat de psicologia. Ell em va aconseguir una beca per estudiar psicologia. I em vaig fer el doctorat en psicologia.

—Va escriure tres tesis?

L’experiència de la Sara pel que fa a la construcció d’una tesi era força traumàtica. L’elaboració de la seva tesi d’història de la ciència sobre Arnau de Vilanova li havia ocupat cinc anys de treball i de vida, divuit hores cada dia.

—No. En realitat, va ser una sola, dividida en tres. El protagonista: Isaac Newton. Com vostè sap, l’autèntica vocació d’Isaac Newton, el pare de la física moderna, era conèixer els misteris ocults de l’Antic i del Nou Testament. Ara s’estan trobant i estudiant els seus escrits més secrets. Jo vaig descobrir que Newton havia publicat un llarg comentari sobre l’Apocalipsi, i que havia predit que els esdeveniments més dramàtics que allà es descriuen succeirien al voltant de l’any 2060. La vida misteriosa de Newton, en el context de la seva època, va constituir la meva tesi d’història. L’anàlisi dels comentaris apocalíptics va ser la meva tesi de filosofia. I la descripció de la ment oculta de Newton va formar part de la meva tesi de psicologia. Tres en una. Entén per què m’interessa el mite del Priorat de Sió? Pot ser una casualitat o tal vegada el destí. Diuen que Newton n’era un membre, junt amb Leonardo da Vinci.

—Va cursar alguna carrera més?— La Sara va recuperar el to irònic, com si pretengués que li oferís de cop, la llista completa de doctorats, llicenciatures, tesis i altres títols acadèmics.

—No, Sara. No s’enfadi més amb mi. Només li vull explicar qui soc. D’amagat dels meus pares, em vaig treure el cinturó negre de karate amb deu dans. I em vaig convertir en mestre de Taijiquan que vol dir combat de l’últim suprem, i que, com vostè sap, es practica cada matí en milers de parcs de tota Xina. Ensenya a conèixer el grau d’equilibri d’un mateix, a moderar els comportaments extrems, a relacionar-se amb els altres en un sentit d’igualtat i a millorar la salut i els nivells mentals.

La Sara començava a admirar aquell personatge, i ja estava una mica més tranquil·litzada.

—Amb aquests antecedents, com s’ho va fer per entrar en el món de la policia? Si és que hi va entrar.

—Hi vaig entrar. Una secció de la Interpol poc coneguda, diria que secreta, l’Organisation Internationale de Police Criminelle (Gran Criminalité), coneguda entre els experts com la GC, i que té la seva seu a Barcelona, va convocar un concurs públic per a completar la seva oficina. Necessitaven un criminòleg i documentalista. Em vaig presentar. Els va sorprendre la meva memòria i el meu domini de diversos idiomes, especialment el xinès i l’anglès.

—Així que vostè era criminòleg, documentalista i també dominava l’anglès…

—Llavors no en tenia ni idea. M’expressava en un català del carrer, un castellà escolar de tall cervantí, un francès acceptable, que era l’únic idioma estranger que s’ensenyava en aquella època, i un xinès imprecís, però suficient per esbalair els meus interlocutors. Vaig aprendre l’anglès en un més, què és el temps que faltava per a les proves del concurs. Vaig memoritzar la versió mitjana del diccionari Collins i vaig escoltar deu discos ratllats del mètode Assimil. Recordi: my tailor is rich, my tailor is not rich. Se’n van presentar vint-i-tres i vaig treure el número dos. El número u era un gal·lès, que va agafar una depressió tan greu per l’esforç esmerçat en la preparació de les oposicions que va perdre un bull, va ingressar en un manicomi regit per deixebles escocesos de Sigmond Freud, d’on va sortir pitjor que abans, i encara es creu que és sir Winston Churchill.  Ara viu a Port of Ness, una població que està situada a la punta nord de l’illa més gran de les Outer Hebrides, la Lewis, dins del Regne Unit, és a dir a la quinta forca, i es passa el dia de cara al mar oferint sang, esforç, suor i llàgrimes.

—Està clar: la vida és una successió d’atzars. Almenys la seva.

—I també la seva, Sara. Repassi la seva existència i veurà que està plena d’accidents no previstos, entre els quals un aprèn a navegar. Ara mateix, el seu pare ha estat assassinat i vostè m’ha conegut a mi. La seva vida podria estar a punt de donar un tomb.

A la Sara, no li va fer massa gràcia.

—Vingui —, va dir l’inspector de forma figurada, perquè no semblava que, de moment, anessin a cap lloc.

La Sara es va apropar.

—¿Recorda on figura el nom de Reial Acadèmia de les Bones Lletres?

—Sí. A dalt de la porta d’accés al pati.

—Mantenim la denominació per no cridar l’atenció. Encara que jo prefereixo Acadèmia Desconfiada. Em segueix?

La veu de Sem Loh havia adquirit un deix reservat, com si volgués revelar un secret de gran transcendència. I, de fet, ho era.

La Sara va afinar l’agudesa de la seva oïda i va respondre en un to tan baix, seguint aquell registre silent, que gairebé no li permeté escoltar la seva pròpia resposta.

—No gaire.

—Li he presentat els components d’un grup estrafolari de set persones, anomenat Cercle dels Silenciosos Desconeguts, que ens reunim força sovint aquí. Faig servir l’expressió força sovint amb contenció, perquè més aviat hi vivim. I utilitzo el nombre de set, perquè no comptabilitzo la terrible desaparició del seu pare. Des de llavors, som sis.

L’inspector esguardà la Sara de reüll, amb tanta inflexió que feia impossible que hagués pronunciat unes frases innòcues, sense segones intencions. Però la Sara va trigar força estona abans d’advertir que els presents dels tres últims verbs havien estat expressats en primera persona del plural: reunim, vivim i som.

-Reunim? Vivim? Som?-, va dir finalment.

Ell va sospirar, com si per fi hagués aconseguit la pregunta anhelada des de feia estona: qui dimonis és vostè?

—Sí, jo en formo part d’aquest grup. De fet, en soc el president.

11

—Ara ho entenc. Així que, com sospito des de fa temps, vostè no és inspector de policia?

—S’equivoca. Soc inspector, de policia o d’allò que s’esdevingui, ja en parlarem amb més precisió més endavant, però en situació d’excedència intermitent. L’enigma que ara mateix vull descobrir no preocupa a l’Organisation Internationale de Police Criminelle (Gran Criminalité). O almenys, no preocupa oficialment.

—Què vol dir inspector en situació d’excedència intermitent?

—De forma literal: ara en soc, ara no en soc. He esdevingut una mena d’inspector a la carta.

—Disculpi, però ara sí que no l’entenc.

—Miri, és una llarga història de derrotes i frustracions. Només li diré que el meu desencís es va convertir en definitiu quan, ja fa vuit anys, em vaig enfrontar al cap de la base a Barcelona de la Central d’Intel·ligència Americana, la CIA, i en vaig sortir rebotat. Jo havia entrat a la secció GC amb la intenció, si vol ingènua, de combatre el gran crim, els delinqüents de despatx i Ferrari. Amb el temps, l’experiència em va ensenyar que això era pràcticament impossible. Així que vaig adoptar una estratègia de supervivència.

Sem Loh va explicar que, el 23 de febrer de l’any 2000, un agent, de nom, Oliver South, borratxo fins al punt que la seva sang i la seva suor pudien a aiguardent de garrafa, psicòpata des de la primera fins a l’última neurona, amb un cervell rosegat per les termites del fonamentalisme ideològic i la corrupció, feixista fins a la medul·la, amic de totes les màfies, es va reunir, en un bar a prop de la font de Canaletes, amb un metge sud-africà, a qui ell coneixia des dels anys 90, de nom Wouter Basson. “Retingui aquest personatge, perquè serà un dels objectius de les nostres batalles del futur”, va demanar.

Fill de policia i d’una cantant d’òpera, Basson era massa esquifit per a jugar a rugbi, tal com volia el seu pare, massa sapastre per dedicar-se a la música, massa intel·ligent per no treure cap títol universitari, massa llest per no triar una especialitat insòlita i massa blanc per no ser un racista militant i entusiasta de l’apartheid. Solia obrir les converses dient que els negres estaven allà només per servir els blancs. Així que va estudiar medicina i, tot fent el servei militar, es va especialitzar en armes químiques i bacteriològiques. La seva obsessió consistia en obtenir gèrmens que poguessin anihilar les persones de raça negra, sense afectar les de raça blanca.

L’inspector va fer un recés.

—Em segueix? — va repetir.

—Ara, sí— va respondre la Sara, cada vegada més interessada.

I va continuar. En sortir del servei militar, Basson era l’únic especialista en aquest tema en tota la República Sud-africana. L’exèrcit li va encomanar un projecte anomenat Costa, el qual consistia fonamentalment a preparar les bases per a la fabricació d’armes biològiques de destrucció massiva. Li van donar carta blanca: pressupost sense límits, possibilitat de viatjar allà on volgués i com volgués, lliure elecció dels seus col·laboradors, una granja a la seva disposició amb laboratoris equipats amb les últimes tecnologies, protecció militar permanent.

Basson va reunir totes les publicacions sobre la matèria, públiques i secretes, va visitar totes les biblioteques, centres de documentació i laboratoris, coneguts o camuflats, inclosos Fort Dietrick i la cadena russa de laboratoris Biopreparat, i va col·leccionar mostres d’antrax, de toxines botulíniques diverses, ricina, verola negra (amb un índex de mortalitat del cent per cent), la plaga bubònica (coneguda com a Mort Negra a l’Edat Mitjana), la grip espanyola…

—Sí? — va preguntar l’inspector. Volia saber si s’havia perdut.

—Sí— va respondre la Sara.

Basson es va interessar també per la bomba genètica, és a dir, la possibilitat de descobrir una arma biològica que només afectés a una ètnia determinada i que provoqués variacions genètiques perjudicials. Va intentar assassinar dirigents del Congrés Nacional Africà, el partit de Nelson Mandela, exiliats a Londres, mitjançant la coneguda punxada del paraigua, abans utilitzada per l’espionatge búlgar sota la direcció del KGB soviètic. Va aconseguir eliminar-ne un, regalant-li un tornavís contaminat. Va cometre l’error d’establir relacions amb Líbia, Iraq (on Sadam Hussein havia rebut un arsenal donat per Donald Rumsfeld) i l’Iran. El Mossad el va col·locar al capdamunt de la seva llista d’enemics, i el Kidon, la unitat d’elit experta en assassinats misteriosos, el va situar en el seu punt de mira. La Comissió de la Veritat i la Reconciliació de Mandela va passar de puntetes sobre el tema. I el Tribunal Superior de Pretòria no va trobar motius suficients per a condemnar-lo.

— South va oferir Besson molts diners per la seva col·lecció d’ampolles mortals. Vaig gravar la seva conversa i el vaig detenir en un urinari públic, mentre xiulava La cavalcada de les valquíries que, com vostè sap, va ser composta per Richard Wagner. Portava damunt mig milió de dòlars, una pistola amb silenciador, carregada i a punt de disparar, i un llistat de possibles víctimes. Tot.

—El va aconseguir engarjolar?

—No. Algú es va mobilitzar des de l’ombra. I no va ser cap dels diplomàtics de carrera del consolat nord-americà, els quals estaven tant o més perplexos que jo. El vicecònsol, bon amic meu, era un intel·lectual de molt ampla formació. Per començar era fill de Miles Copeland, el cap de la CIA a Damasc, per allà els finals dels anys 40 del segle passat. El seu nom probablement no li dirà res. I això no obstant, ell és qui va tenir entre mans un fragment aparentment insignificant, però enigmàtic, dels rotlles del mar mort, manuscrit dos segles abans de Crist.

Sem Loh va recordar que els rotlles del mar mort, són uns textos, la majoria bíblics, que la comunitat Oseh ha-Torah dels essenis va amagar a unes coves del desert de Judea, en una zona coneguda com a Wadi Qumran. Foren descoberts per un pastor entre els anys 1946 i 1947. Allà hi havia salms atribuïts al rei David, profecies d’Ezequiel, de Jeremies i Daniel, anuncis angèlics i d’altres revelacions considerades divines per jueus i cristians.

Miles Copeland era expert en Orient Pròxim o Mitjà, segons com es vulgui mirar, però no sabia arameu ni hebreu antics. Així que va fotografiar la peça manuscrita i va enviar-ne els negatius al cap de la CIA per Orient Pròxim, Kermit Roosevelt, qui tenia la seva oficina a Beirut i era expert en llengües antigues. I d’allà van desaparèixer. Ell va tornar els documents originals a l’antiquari egipci que els hi havia ofert, que també va desaparèixer. En definitiva, un inquietant misteri. Copeland Jr no va voler saber res de l’agència d’espionatge, va acabar la carrera diplomàtica, i va arribar a Barcelona com a primer destí significatiu. I no va començar massa bé. No s’entenia gens ni mica amb el delegat de la CIA aquí.

—I jo, tampoc— va afegir l’inspector.

—Així que el cas d’en South va passar a mans de la CIA?

—Probablement, sí. El cap de la base de la CIA es deia Phil Giraldi. Era un veterà dels serveis clandestins. Havia començat la seva trajectòria com agent de camp a Roma l‘any 1976, havia arribat a subcap de base a Estambul i, després de setze anys de serveis, l’havien prejubilat a Barcelona en plena festa olímpica. Un dels seus ajudants tenia un nom ad hoc, probablement fals: Devil Evil. Sospito que ell va salvar en South. Llavors Giraldi ja passava de tot: feia anys que s’havia esquerdat el mur de Berlin, els països de l‘Est havien caigut d’un en un, i la vella Unió Soviètica s’havia ensorrat, uns fets que la central, per cert, no havia previst. Ja no restava res a fer: la missió s’havia acabat. De fet, qui manava era en Devil Evil. En South es va esvair sense deixar cap senyal del seu pas. Giraldi va xiular la Traviata que, com vostè sap, va ser composta per Gioseppe Verdi. El meu cap també va mirar cap a un altre costat. I jo, repeteixo, en vaig sortir força cremat.

—I no n’ha sentit a parlar mai més?

—Fa uns anys, vaig identificar en South i en Devil entre aquells malparits que torturaven a la presó iraquiana d’Abu Ghraib. L’objectiu era que els presoners visquessin un infern. I li asseguro que ho van aconseguir, molt més enllà del que mostraven les fotografies i deien els informes. Més tard, el seu malnom apareixia entre els responsables d’organitzar el sistema de tortures a les presons secretes que la CIA va establir en diversos països, seguint les directrius, també secretes, de Geoge Bush. El President va ordenar a l’agència, el 17 de setembre de 2001, sis dies després de l’atac a les Torres Bessones, que perseguís, capturés, engarjolés, interrogués i, si calia, torturés, sense cap límit moral ni jurídic.

—Un president sense massa escrúpols aquest Bush.

—Li mancaven més llums que escrúpols. Era força religiós, i tot ho decidia després de resar, simulant que Déu, no sé quin Déu, l’estimulava i li assenyalava el camí recte. Però els dolents de la pel·lícula eren el vicepresident, Dick Cheney i el ministre de Defensa Donald Rumsfeld, aquell qui va participar en el lliurament d’armes biològiques a Saddam Husein.

Efectivament, un dia abans que Bush signés les seves ordres secretes, Cheney havia anunciat públicament i impunement la nova política antiterrorista: “També hem de treballar en una mena de costat obscur, si se’m permet dir-ho així”. I havia afegit: “Hem de dedicar temps a les ombres en el món de la intel·ligència”. Qui calia que ho entengués ho va entendre. Més tard ho va corroborar el llavors director de la CIA, el general Michael Hayden: “Anem a viure en els límits i, fins i tot, els tocarem”.

—En Devil i en South— va afegir l’inspector— s’havien sortit amb la seva i jo havia perdut.

—Es va tornar a trobar, cara a cara, amb ells?

—No. Sé que en Devil va tornar a Barcelona i va ser rebut com un heroi, fins i tot per part dels meus companys. Aquesta actitud em va irritar molt. Em vaig sentir traït. D’aquí la meva excedència intermitent. Em necessiten, perquè jo soc el seu arxiu vivent, amb un cervell capaç d’interrelacionar milions de dades per treure’n una conclusió, però prefereixen mantenir-me a una certa distància, perquè podria saber massa. En definitiva, a voltes soc inspector de policia i, a voltes, no en soc.

—-I en el cas del meu pare? — va preguntar la Sara aprofitant aquell moment de confessió.

—Era policia per compte propi o, millor dit del Cercle dels Silenciosos Desconeguts. M’explico. Possiblement van assassinar el seu pare per dos motius. El primer: per ser membre de la vella Acadèmia Desconfiada i, en especial, per formar part del Cercle dels Silenciosos Desconeguts. I el segon: per haver descobert una conxorxa universal, encapçalada per una aliança entre els grans serveis d’intel·ligència i les màfies més poderoses. El primer motiu té per a mi un interès particular, lluny de la professió de policia. Tal com l’he anunciat abans, jo també formo part del mateix cercle. El segon supera totes les expectatives d’un inspector ja veterà com jo i de l’organització per a la qual treballa. Només pot ser resolt des d’una conjunció d’intel·lectes molt potents. Però la característica fonamental d’ambdós motius és que estan íntimament connectats. Em permet relatar-li, ara amb més detall, aquesta història, la seva història?

—La meva història?

—També és la seva història i, a partir d’ara, encara serà més seva. Volem que formi part del Cercle dels Silenciosos Desconeguts, que dedica totes les seves forces a combatre aquesta aliança entre els vells serveis d’intel·ligència, l’alta delinqüència i les màfies més poderoses. No serà gens fàcil. Des de la mort del seu pare corre perill. I ara encara en correrà més. Agafi’s un temps de reflexió si vol.

La Sara va mirar a un costat i a un altre. Allà, al fons de la sala, estaven tots els membres del Cercle. S’havien anat incorporant i atansant a poc a poc, sense fer cap soroll. Es va preguntar si seria feliç al costat d’aquell grup, o cercle, o allò que se li vulgui dir, de somniadors estrafolaris que volien salvar el món del poder implacable, mafiós i criminal de l’aliança de serveis d’intel·ligència de tot el món. Definitivament, ingenus. Gairebé seràfics.

Una part substancial del sentiment de felicitat prové de la genètica de cadascú; el 40 per cent, de les eleccions personals; i només el 10 per cent, de l’entorn. Així ho havia formulat Tal Ben-Shahar, doctor en Psicologia i Filosofia per la Universitat d’Harvard. Ella era positiva per caràcter, aquella semblava una bona elecció i aquell entorn era encoratjador. Sens dubte seria feliç.

—Sí— va anunciar sense un mínim to de dubte— Vull formar part d’aquest grup, en substitució del meu pare. Vull saber. Vull lluitar. Vull que la meva vida tingui sentit.

De sobte, tothom es va aproximar sortint des de les ombres. I tots i totes, una a una, la van abraçar.