1

Va ser només un instant, com un sospir, però ho va viure com si aquell interval hagués transcorregut molt a poc a poc, a càmera lenta, com si el temps, de sobte, s’hagués alentit i la ment hagués percebut els detalls més insubstancials, destriat les olors més subtils i distingit els silencis més lleugers.

Va entreobrir aquella porta de dues fulles estretes, gairebé escanyades, sense pany, clau ni tirador, amb la cautela pròpia de qui ensuma el perill. Va esmunyir-se, pam a pam, sense fer soroll, per l’estret espai que havia deixat un dels dos batents alts i de fusta descrostada. Va fer una pausa, per tal d’acostumar-se a la foscor. I accedí a l’habitació. L’envaí una flaire a ranci, a llibres vells, atrotinats i gastats, a aires presoners d’una finestra mai oberta. Va encendre el llum del sostre. Era un estrany llantoner elèctric, penjat al bell mig de la cambra, amb quatre pantalles de llauna, colpejades i rovellades pel temps i la humitat, amb totes les bombetes elèctriques foses menys una, la que donava a prop de la taula de treball. I allà, sota l’escassa resplendor d’una claror somorta, desmaiada, va albirar, com cada dissabte, aquell cúmul de papers mal amuntegats que condensaven el treball de tota una vida dedicada, almenys aparentment, al no-res.

Lluny de la taula, tot era penombra: perfils i formes descontornejades, gairebé sense principi ni final, formant un tot aglutinat per l’ombrada. Només un feble raig de llum crepuscular reposava sobre l’envellida i caòtica biblioteca de volums rancis i senils, que s’emparraven desesperadament per les parets a la recerca d’una claror impossible. Romanien allà, immòbils des de feia molts anys, seques i grogues com les fulles de la tardor, milers de pàgines farcides de lletres consonàntiques d’origen (per a ella) desconegut, nombres i fórmules (per a ella) inextricables, problemes d’inútil solució, llargs i sinuosos viatges pel màgic món dels signes, les xifres i la lògica matemàtica.

Era una obsessiva col·lecció jeroglífica, esquitxada excepcionalment per algun llibre de filosofia sobre la vacuïtat més estèril, el buit, l’infinit, el principi i la fi, com si existissin, com si els prestatges volguessin esgarrapar el coneixement més enllà de l’horitzó on es perd l’àlgebra i la geometria.

La Sara va murmurar el nom del seu pare, sense gairebé trencar el silenci. I no obtingué cap resposta. El va cercar, tot temptejant els racons de l’estança. I no el trobà. Era estrany. El pare sempre hi és, deia la mare. Era el seu únic consol. I el pare sempre hi era. Almenys aparentment. Acostumava a treballar d’ençà que els primers raigs de llum anunciaven la matinada fins que l’obscuritat havia envaït totes les atmosferes. Dormia no més de quatre hores, i ho feia moltes vegades en un angle de l’habitació, on hi buscava el refugi i l’abric dels papers ratats i dels coixins de pana estripats.

Des de feia uns mesos, el veia més envellit. Els cabells, més llargs i llefardosos, abans d’una tonalitat indefinida, potser terrosa, castanys deia la mare, ara definitivament descolorits. Havia après a distingir el pas dels anys enmig de les ombres i el so mut dels seus llavis. No el recordava d’una altra manera. Ni un somriure, ni una carícia, ni un crit ni un càstig. Res. Quan era una criatura (per cert, espavilada), l’anava a veure al capvespre, en tornar de l’escola, amb la cartera plena de llibres, llibretes, llapis de mina tova, gomes d’esborrar, bolígrafs blaus de punta fina, i els deures per fer. Es quedava una estona a la porta. De vegades, feia uns passos silents, sense espantar l’aire ni torbar l’ambient. Ell la mirava amb els ulls cansats i plorosos. Com si demanés perdó. Com si digués: ets la meva nina preferida. És un home molt tossut i coratjós, deia la mare. Ella sempre el protegia i el perdonava. I la Sara tornava a sortir.

Però a aquella primera hora del matí d’un dissabte de tardor, trist i desolat, una rara sensació la detenia una mica més endins que mai. Potser una atmosfera indescriptible, pastosa i sepulcral. Potser una pausa o un parèntesi. Potser l’alè del repòs etern. No ho va saber mai. La Sara havia après a interpretar les diverses melodies del silenci. Reconeixia les cadències secretes de les equacions, dels radicals, de la lògica simbòlica o de les matrius. Podia endevinar els nombres i les lletres segons el cruixir del llapis sobre el paper. Havia seguit el treball del seu pare mitjançant aquell constant murmuri. Havia recorregut tots els camins de les operacions més complexes. I mai havia comprès per què s’havia aturat en el càlcul factorial, segrestat per una passió irrefrenable.

No havia trobat cap raó per a aquest sentiment que, al mateix temps, era un suplici. Potser el fascinava el repte d’un joc sense línies definides, sense arestes, sense final. Potser pretenia arribar més lluny en l’arquitectura dels símbols, atrapar l’infinit, assolir l’impossible, acostar-se a Déu, a l’ésser suprem, o simplement a allò que encara no es coneix: la veritat absoluta. Ara sospitava que no existeix la veritat… absoluta. Ni Déu. O tal vegada sí. O vés a saber.

La Sara sempre havia experimentat un encís especial i misteriós envers el concepte d’infinit. D’antuvi, havia comprovat en la seva pròpia pell la dificultat de definir-lo filosòficament, llevat de concebre’l com quelcom sense fi ni límits, perquè definir significava fixar els límits, i l’infinit, com ella sabia molt bé, no tenia límits. Potser era indefinit i indefinible. L’infinit era, dit de forma breu, una quantitat més gran que qualsevol altre. D’acord. Però tot s’embolicava quan es descobria (com ella ho havia experimentat) que hi havia diversos nivells d’infinit i es podien fer operacions amb ells. És a dir, una quantitat infinita podia ser més gran que una altra també infinita. I les dues eren infinites. Algú podia entendre-ho?

Totes aquestes i altres ziga-zagues permetien que els cosmòlegs especulessin amb l’existència d’infinits universos, infinits dels quals eren exactament iguals que l’únic que es coneixia, i on hi vivien persones exactament iguals que els éssers humans existents aquí i ara, que estaven fent les mateixes coses en el mateix moment. Aquesta hipòtesi física, inaudita i aparentment estrafolària, havia derivat envers la teoria dels “multi universos mosaics infinits”, amb universos diferents i també paral·lels. Valia més, pensava la Sara, deixar-ho aquí.

I sobre Déu, la Sara es plantejava els mateixos dubtes que Sant Anselm, el gran arquebisbe de Canterbury quan, allà a finals del segle XI, es preguntava molt sàviament per quins set sous no podia veure Déu, per què no es feia present, per què s’allunyava de la llum, i condemnava els humans a les tenebres. “¿Quin és el misteri que m’impedeix veure’t després de crear-me, i em fas patir, deixant-me orfe de coneixements i de sentit?” Sant Anselm, en el seu llibre titulat Proslogion, va inventar el cèlebre argument ontològic sobre l’existència de Déu, que tant satisfà encara molts capellans: el mer fet que podem pensar en la presència de l’ésser més gran imaginable, Déu, l’etern (no l’infinit), ens porta a la impossibilitat de negar la seva existència real. Dit molt simplement i esquemàticament.

2

El pare de la Sara volia trobar Déu, l’infinit i la veritat absoluta mitjançant l’aritmètica. Deia la seva mare que, quan el pare era un nen de no més de dotze anys, ja tenia una rara habilitat amb els nombres. Pretenia arribar més enllà de la frontera que havia establert Alexander Craig Aitken, llavors un desconegut professor de la Universitat d’Edimburg, d’origen neozelandès. Seguia les seves gestes mitjançant la correspondència amb un cosí germà més gran, en Raymond, que havia anat a la capital escocesa a estudiar no se sap què, per a fugir de la seva família que el volia convertir en frare dominic. Les seves cartes estaven plenes de fórmules que només ells dos entenien. I la mare del pare, l’àvia de la Sara, posava el crit al cel: “això no pot acabar bé”. Per a ella, els nombres eren font de pecat. I la tieta del pare, la mare d’en Raymond, li donava la raó.

De fet, tot era pecat de pensament, paraula, obra o omissió. Ho proclamava solemnement el senyor bisbe en les seves prèdiques de Setmana Santa. I tothom anava a confessar. La Sara mai no havia entès això de l’omissió, però, segons l’àvia (i també el bisbe), tothom estava fatalment condemnat. “Escolteu amb atenció el que us dic: Déu us castigarà”. I la seva germana, la tieta del pare, li donava la raó.

En Raymond, va deixar Escòcia, va llogar una casa immensa a la vora del riu Cam, al sud-est d’Anglaterra, enmig de prats i vaques que gemegaven, la va omplir de llibres i també de paisatges de l’escola modernista catalana (Nonell, Casas, Rusiñol…) i va arribar a catedràtic d’aritmètica de la Universitat de Cambridge, amb un despatx folrat de fusta noble al costat del de Bertrand Russell. Si no fos perquè els seus dos cognoms eren els que eren, un Llull força impronunciable en anglès, i un Vilanova que imaginaven d’origen italià, i no Smith, com era reglamentari, o Musgrave o Partington, per posar-ne altres exemples, en Raymond hagués guanyat la medalla Fields, el premi Nobel de les matemàtiques.

Un dia, aquest cosí germà, en Raymond, va interrompre premeditadament la dissertació d’Aitken a l’aula, i li va demanar el resultat amb decimals de dividir 4 per 47. Al cap de dos segons, el professor va apuntar a la pissarra una primera xifra: 0,085. Murmuri general d’admiració. Però ell va continuar com si res no hagués passat, i va escriure un nou guarisme cada segon: 10638297872340425531914. En total, 27 segons. Va parar un minut. I va seguir: 89. Cinc segons més: 361702127659574468. En total, menys de dos minuts. I llavors va advertir que, a partir de l’últim 8, la sèrie es repetia i tornava a començar en el 085. Enlluernament col·lectiu, fascinació total.

El pare de la Sara, de jove, va fer una operació semblant en poc més d’un minut i mig. Però ningú no ho va saber. Li ho va intentar explicar, tot cofoi, a la noia amb qui llavors festejava. Ella va fugir, i no la va veure mai més. Encara sort que va conèixer la sacrificada mare de la Sara…

La memòria d’Aitken era tan prodigiosa que era capaç de recitar de cop els mil dígits de pi o l’Eneida sencera. Excel·lent músic, bon escriptor i notable atleta, va ser la mateixa memòria la qui el va trair. La seva incapacitat d’oblidar els horrors que va presenciar a la Primera Guerra Mundial el va conduir a depressions recurrents fins que va morir de pena i melangia el 3 de novembre de 1967.

La Sara no havia heretat aquella capacitat de càlcul, ni tampoc l’obsessió pels nombres, ni les depressions. O potser sí, i llavors no ho sabia. Les matemàtiques li havien agradat de gran. Recordava vagament aquelles odiades lliçons de matemàtica combinatòria a l’escola, impartides per un personatge mig analfabet, pelut i llefiscós, que embrollava encara més la caòtica i confusa literatura dels llibres de text.

Malgrat tot, li agradaven aquells nombres acompanyats d’un signe d’admiració. Era com una petita fantasia en un món de regles preestablertes i exactes. Restava bocabadada davant, per exemple, el quatre factorial (4!), quan es desenvolupava en una successió de 4x3x2x1, és a dir, vint-i-quatre. Però aquest imprecís plaer moria de sobte sota la repulsiva i insuportable mirada del monstre amb corbatí de llaç flac i desmaiat. “Vilanova, estigui atenta al que jo dic”. L’ombra i la veu d’aquell mestre sinistre li podien provocar vòmits. “És que estic pensant”. “No pensi, gravi-ho a la memòria”. I no tenia la del seu pare.

Amb aquell diguem-li professor, va aprendre a maleir la ciència, i no va sortir d’aquell pou fins molts anys més tard. La seva primera vocació per la medicina potser va néixer d’una fal·lera irrefrenable d’esbudellar aquell miserable. Assassinar-lo. La seva segona vocació pels temes de seguretat i d’intel·ligència en l’àmbit internacional potser provenien del desig que mai fos detectada com a culpable d’aquella carnisseria.

La Sara, en el fons, entenia l’atractiu que el càlcul factorial exercia sobre el seu pare. Era aquella mateixa sensació que ella mateixa havia sentit d’adolescent. Però no s’explicava per quina raó pretenia arribar, pas a pas, fins a les xifres més grans i desenvolupar, en un immens catàleg, les factorials de tots els números. Sens dubte, el pare havia embogit.

Quan el seu pare va entrar en aquest laberint sense sortida, probablement no coneixia els confins d’allò que era impossible. Creia que clouria aviat el seu projecte. Cinc factorial era igual a 120. Molt bé. El set factorial representava una xifra (5.040) que Plató considerava com la de la població ideal, perquè admetia cinquanta-nou divisions. Aviat observà que els números es disparaven. Catorze, per exemple, no era més que el doble de set i, en canvi, la seva factorial posseïa onze xifres: 87.178.291.200. I la factorial de vint era 2.432.902.008.176.640.000. La factorial de 105 tenia 169 xifres; el de 508, 1.156 xifres. Començava cada compte des del principi. Volia comprovar si s’havia equivocat en alguna operació. La factorial de 2.206 comprenia 6.421 xifres. No consultava cap pauta ni tampoc examinava cap càlcul fet per altres llunàtics com ell.

Sabia que, ja feia quasi dos segles, un matemàtic escocès de cognom Stirling havia dissenyat una fórmula que permetia obtenir la factorial dels números més grans sense recórrer la immensa lletania de guarismes escabrosos. Fins i tot, l’havia aplicada alguna vegada: n!=Nn x E-n x V2 (…). Però solament donava un valor aproximat. I ell volia el valor absolut. La veritat absoluta. A més, fruïa d’una felicitat indescriptible quan jugava amb aquelles colossals cadenes de nombres. Construïa figures geomètriques: un avet de Nadal amb les 1.156 xifres de la factorial de 508, un hexàgon amb les 1.073 xifres del 477 factorial, o un octàgon amb les 6.421 xifres del 2.206 factorial.

Es va aturar. Havien passat cinc anys.

A partir de llavors, va iniciar l’exploració d’un nou tipus de problema. Havia llegit, no sé quan ni a quin diari, que alguna gent, tan forassenyada i extravagant com ell, es dedicava a calcular els nombres primers més llargs. Els nombres primers són aquells que només es poden dividir per ells mateixos i per la unitat. Per tal d’embolicar una mica més la troca, no es produeixen amb una freqüència regular, i no existeix cap fórmula per a generar-los. La nota deia que un altre escocès de cognom força immanejable havia descobert un nombre primer de gairebé 90.000 dígits. Era l’obra de tota una vida. Havia deixat aquesta troballa com a herència per al seu nét, perquè la seva muller havia mort, molt abans, d’avorriment i també de fàstic. El nét va llençar els papers a les escombraries, va fer botifarra de pagès mirant al cel en memòria del seu avi i va cremar totes les seves fotografies.

Va ser tan gran el buit informatiu al voltant d’aquell descobriment que, anys més tard, els diaris van donar per bona la notícia que un fabricant d’ordinadors californià havia trobat un nombre primer de 65.087 dígits, el més gran, deien, fins aleshores, obviant el treball èpic de l’escocès dels nassos. Els periodistes sempre estan a la Lluna de València. Les rutines matemàtiques que havien portat a aquell nombre, deia el text, tenien un ús pràctic: servien per a mesurar les turbulències de l’aire dels motors dels avions, les vibracions dels motors dels automòbils i la potència de llum de les estrelles més allunyades. El nét de l’escocès va resultar més estúpid del que, en un primer moment, va semblar. ¿I si darrere els càlculs del pare de la Sara s’hi amagava el descobriment del segle?

No sabia què pensar ni què dir. El pare del seu pare, l’avi de la Sara, els va llegar un racó, una mica de dinerons, a la caixa d’estalvis de la cantonada, que permetia una supervivència escanyada. Però el pare i la mare eren pobres de solemnitat. No tenien un euro.

3

Hi havia quelcom d’inquietant al voltant d’aquella penombra i d’aquell silenci. Sempre, no sabia exactament per què, la Sara havia imaginat que el pare, de tant en tant, sortia d’aquella mena de cova entapissada de vellures estèrils per a anar envers un destí misteriós. Sospitava que ho feia a l’entrada de la nit, entre les deu i les onze, sense fer soroll, mirant de passar inadvertit com si fos un fantasma. I no tornava fins a les dues, a voltes les tres, ben tocades. Va comentar els seus dubtes a la mare, però ella va fer que no. El pare sempre hi era.

La mare pensava que el pare estava massa dèbil per moure’s més enllà del lavabo, al final del passadís a mà esquerra. Més tard, va descobrir que la mare no podia saber-ho, perquè, de vuit a nou, assistia a la missa que mossèn Bertomeu oficiava a pas de tortuga, remugant lentament les paraules, a la basílica dels sants Just i Pastor. Geeer-maaansss, aaa-neuuu-vooos-ennn eeen paaau. I la mare sortia esperitada, sense parar atenció al xiuxiuejat “booona niiit”. Sopava una truita d’un ou, sense pa. Bevia un got de llet. I a les deu, ja estava ben adormida davant de la tele.

Una vigília de cap d’any, la Sara va veure l’ombra del pare caminant, com una ànima en pena, pel carrer Lladó. Era una nit negra i boirosa, i els fanals, commoguts per aquell funeral meteorològic, romanien mig apagats. Va restar parada força temps, com si s’hagués convertit en una estàtua de pedra, tot preguntant-me si era ell. Però quan va intentar reaccionar, ja havia desaparegut.

Un any més tard, en un dels moments més intensos de la son de mitjanit, va sentir, o potser intuir, com s’obria el portal de la casa, va percebre la remor d’uns passos vacil·lants que es detenien davant la seva habitació i que algú entreobria la porta amb molta cura. Va copsar l’alè de qui escrutava la foscor, va pressentir com ajustava el pom, com continuava el seu trajecte fins al despatx, i com, després d’un crec insonor, retornava la calma més absoluta. El seu cor va bategar amb tanta força que gairebé va perdre la respiració. Potser es va tractar d’un somni o d’una fantasia.

Una nit de cap d’any, el pare va decidir continuar el treball fins al final. Va treure el cap per la porta. Aparegué com un cadàver vivent: els cabells, com sempre, llardosos i engroguits, gairebé de color de sofre, els ulls de vidre, enfonsats i negres com una claveguera, la boca seca, la llengua deshidratada i els llavis esquarterats. Va pronunciar dues paraules que ningú no va entendre, i es va diluir en la penombra.

Tancat a la seva habitació, terriblement sol, tot just acceptava un tros de pernil dolç, potser una truita d’un ou, com la de la mare, una mica de pa i un got d’aigua. I tot seguit, es perdia entre la selva de papers i xifres sense sentit.

La seva muller, la mare de la Sara, va romandre al seu costat vint anys més. Li portava el menjar, li rentava la roba quan la pudor ja era irresistible o li posava una tovallola mullada en el front. Es trobava sola, i cada vegada suportava pitjor les llargues absències de la filla, la Sara, pels estudis o pel treball. Va morir víctima de l’angoixa i la desesperança el primer dia d’un desembre força congelat. Després d’enterrar-la i de plorar molt, la Sara va gosar entrar a l’habitació del pare i acostar-se a la taula. Ell estava allà, gairebé immòbil, dibuixant lentament i amb molta dificultat el número tres d’una xifra que ocupava dotze o tretze pàgines.

“La mare ha mort”, li murmurà a cau d’orella, mentre encara li relliscava una llàgrima.

Però el pare no es va moure ni aparentment commoure. El llapis restà quiet sobre l’última corba del tres. Va fer tanta pressió, que la mina, després d’una llarga estona d’inactivitat, es va trencar. Fou l’únic soroll perceptible en mitja hora de silenci esgarrifós. Després, amb la ma tremolosa, va agafar una maquineta de fer punta. Aconseguí encertar el forat a la cinquena vegada. Va desplaçar el llapis sense convicció. Va deixar que els encenalls de fusta caiguessin a terra. I va recomençar la feina.

La Sara va deixar l’estada atemorida per aquella figura d’aparença inhumana. Ni un record, ni una oració, ni una pregunta sobre el passat, el present o el futur.

La seva pròpia existència era un misteri per al seu pare. Ignorava si realment coneixia el seu nom. Mai no l’havia pronunciat. La relació entre pare i filla havia estat presidida pel silenci més inquietant. Res a dir. Res a fer en comú. Només el cruixit del llapis, com un permanent soroll de fons, assenyalava el pas del temps: la infantesa, l’adolescència, els estudis universitaris, la graduació (llavors llicenciatura) i el doctorat. Déu ni do, deia la mare, ella que volia que fos pianista.

No li havia pogut explicar les angoixes com a professora d’història del saber vertader a l’Institut d’Estudis Teològics, el seu primer treball, fruit d’un complot maquinat per la mare i el rector de la parròquia, del qual la van cessar per no saber dir res sobre el saber vertader. Ni tot el recorregut posterior fins a arribar a catedràtica de Filosofia de la Ciència, allà on volia estar i allà on probablement acabaria els seus dies.

La mort de la mare els va separar encara més. Durant molts mesos no el va visitar. L’imaginava assegut a la cadira, empastifant els papers d’inútils signes cabalístics. El suposava brut i infectat, submergit en una llarga agonia per manca d’aliments. S’equivocava.

La mort sobtada de la mare va pertorbar el pare i li va capgirar tota la seva existència. Va sortir de l’habitació, potser va vagar per la ciutat, sense un destí definit, durant molts dies i moltes setmanes. O potser no. La Sara creia que no menjava ni dormia. O potser sí. Ho suposava pel seu aspecte corroït, anorèctic i desmanegat. Després va saber que, de fet, eren imaginacions seves. Però llavors no coneixia la seva vida oculta. I una tarda grisa i plujosa del mes de febrer va tornar a casa.

Allà el va retrobar, sumit, una altra vegada, en la foscor. Va distingir la seva imatge, encara encorbada sobre la taula, apuntant, l’una rere l’altra, les xifres de l’infinit. Per primera vegada, es va girar i va esbossar un somriure. La mirada llagrimosa implorava ajut i potser, de nou, perdó. “Avui faig cinquanta anys i jo també he tornat”, va dir la Sara. Des d’aquell moment, el visitava cada setmana, els dissabtes a les vuit del matí.

Solia franquejar el llindar de la porta i passar una o dues hores observant, uns centímetres endins, l’apàtic transcórrer del temps segons el ritme que marcava el llapis. Ell sempre somreia, però no deia res. Un dia, va sospitar per un retall de diari que va recollir de terra que havia deixat els nombres primers. La nota de l’agència Reuters, datada a Chicago el 5 de setembre del 1996, afirmava que una empresa de supercomputació havia calculat el nombre primer més extens fins llavors, amb 378.632 dígits distribuïts entre més de vint pàgines. Al costat, hi figurava una nota manuscrita que deia: “Em rendeixo”. No puc anar més enllà de 100.000. He vençut l’escocès. La Sara va enarborar aquell fragment de paper mal retallat, i el seu pare féu que sí amb un lleuger moviment del cap. Res més.

4

Però aquell dissabte de tardor, la Sara havia copsat un clima diferent, com si, de sobte, el vell escenari hagués desallotjat la cadència del temps. Va alçar la veu i va pronunciar angoixada el cognom del pare (mai havia sabut el seu nom): Vilanova! Pare! Silenci. Feia fred.

Va avançar dos passos sense destí i va ensopegar amb el cos esquelètic, gairebé l’ombra, d’un ésser humà. Estava allà, encongit en un racó, ocupant un petit espai entre la cadira i una pila de llibres. Immòbil. Es va acostar i es va agenollar. El parquet de fusta gastada estava moll d’una substància viscosa i enganxosa. Va palpar el cos fins a trobar-li les mans. També estaven mullades. Els dits, rígids, aferraven un tros de paper. L’hi va arrencar.

Es va incorporar i es va atansar a la llum de la vella llàntia de llauna. Era una quartilla que, en una cara, contenia tres gargots gairebé indesxifrables, escrits en ploma, i que no corresponien a la lletra que ella coneixia del pare. Va trigar força temps a determinar, més o menys, les vocals i les consonants. Més tard comprovaria que eren dos noms: Rennes-le-Château i Tiraspol. Darrere, hi havia tres frases enigmàtiques escrites a llapis amb pols tremolós. La primera deia “El Codi da Vinci és una mentida organitzada”. La segona: “Els culpables estan en la setena desencriptació”. I la tercera: “Si tinc aquest paper a les mans, és que m’han assassinat. Que algú amagui el meu diari i el quadern vermell”. La signatura era una guixada inintel·ligible, però seva.

La Sara va mirar cap a la taula i, efectivament, sota la resplendor dèbil d’aquella llum desmaiada d’una bombeta de com a molt 20 watts, va distingir tres carpetes bastant gruixudes, plenes de fulls de paper, centenars, potser milers de folis mal ordenats, i també un quadern que podia haver estat vermell. Va obrir l’única carpeta de pell, de color fosc i indefinit, bruta, polsosa i plena de grumolls de cera. Era, sens dubte, el diari del pare. Cada pàgina estava escrita a llapis, amb una lletra molt petita, però clara. Estava redactada en primera persona i amb un estil que demostrava estabilitat mental i força clarividència. Hi havia també nombroses fotocòpies descabdellades de documents antics i moderns. El quadern era més aviat petit, de la mida d’una quartilla, i contenia anotacions en llatí, grec i en un altre alfabet que llavors no va identificar. El va prendre sense prestar-n’hi massa atenció.

La Sara no entenia el significat últim del contingut del diari, ple de fórmules, dibuixos i frases inintel·ligibles, ni el valor del quadern. Però va comprendre que calia guardar-lo abans que altres el descobrissin.

Així que, mig agenollada en aquell racó de l’habitació, va seguir explorant el petit volum de pell, ossos i roba que era el cos del seu pare. Es va apropar a la seva cara. No respirava. Els seus ulls no miraven enlloc. El cutis era com de cera blanca. Els seus llavis, fins i desdibuixats, d’un color imprecís, palesaven una circumstància violenta i sobtada, però, al mateix temps, li va semblar que perfilaven un molt lleu somriure, pràcticament indetectable, dedicat a qui ho pogués interpretar, de ben segur a ella, la seva filla.

La Sara, atordida, va fer com si anés a parlar-li, a dir-li que hi feia allà, arraulit a terra, entre la taula i la prestatgeria. I de sobte, va sentir l’alè de la mort.

5

La Sara va esbatanar la finestra d’una estrebada ben forta. Va saltar un tros de pintura seca i polsosa. I potser un bocí de fusta. Donava a un pati interior fosc i malsà, impregnat d’un aire atapeït de pudors d’orígens i procedències diverses, gairebé totes indescriptibles. A les entranyes d’aquell celobert inhòspit, entreteixit de canonades d’uralita i esquitxat de finestres petites dels excusats, hi havia mobles vells i atrotinats, pots de pintura seca, draps bruts, dues bombones de càmping gas, abans blaves i ara rovellades, i d’altres estris inconeguts.

L’entreclaror tènue que entrava procedent d’aquells racons immunds i abandonats li va permetre localitzar el telèfon del despatx del seu pare. Estava just sota la vidriera. Era un aparell panxut i negrós com un xarol corroït, amb un disc eruginós i mig despenjat, uns números gairebé desapareguts, un fil enredat, entrelligat en un nus impossible, i un auricular pesat i llefardós. Enganxat en el frontal hi havia un paper groc engomat amb la paraula “qüestor” i, entre parèntesis, “assumptes urgents”, acompanyada d’unes xifres expressades en numeració romana. A l’imperi romà, el qüestor era un magistrat especialitzat en certs temes criminals. Però també es podia traduir com a cap de la policia o, fins i tot, inspector de policia. Es tractava, sense dubte, d’una argúcia del pare per tal d’ocultar l’ofici dels destinataris. Va fer la trucada.

Va respondre una veu femenina, jove però rígida, hirsuta, congelada: “Policia, digui”. S’expressava de forma correcta i endreçada, no exempta de l’escepticisme i la inèrcia pròpies, va suposar, de qui ha convertit els assassinats i els assassins en una habitud professional. Va prendre nota de les dades que li anava lliurant, o almenys això imaginava, sense una pregunta, sense cap interrupció, amb una certa displicència apàtica. Va oferir l’adreça de forma automàtica i d’una tirada: carrer del Cometa, número 6. Li va semblar que no hi parava massa atenció. O potser sí. Vés a saber. Va arribar a pensar que, donada aquella aparent manca de diligència, mai vindria ningú.

En acabar la seva lletania testimonial, la noia va recomanar no tocar ni moure el cos del difunt. Va dir “difunt” i no “cadàver”. Li va estranyar. Un difunt és una persona que ha mort, disposada a rebre el darrer homenatge i un enterrament digne. Un cadàver és un cos, sense més. La policia sol parlar de cadàver i, fora de control, de “fiambre”, un castellanisme que vol dir carn freda. Ella va dir difunt, i ho va fer en una tonada que trencava el glaç i denotava una ombra de sentiment. Va durar menys d’un segon. O potser li ho va semblar. Va continuar amb desgana i va recitar les darreres ordres: havia de deixar les coses com estaven, mantenir-se quieta i tranquil·la, acceptar pacientment l’espera i no dir ni piu. Ni piu, va insistir. I va penjar.

La Sara va temptejar el cadàver. El seu pare tenia un forat net i no massa gran a la part posterior alta del crani. La sang fresca procedia d’un cop contundent amb algun objecte massís entre el nas i el front. Després d’un breu examen superficial, va deduir que algú havia entrat a l’habitació, se li havia acostat sense que ell se n’adonés, l’havia estabornit amb un garrot molt dur, possiblement de ferro, i li havia clavat un punxó que, en el primer cop d’ull, no va trobar. Potser ell va sentir soroll i va pensar que era ella, la seva Sara. Potser estava dormint. Potser la seva ment absenta viatjava per l’univers de les factorials més elevades. Tant es val. Les especulacions només serveixen perquè la policia ompli els informes d’anotacions generalment inútils. Però, sense cap dubte, el seu pare va travessar un moment de consciència del risc, d’advertiment del perill, perquè va disposar de temps suficient per a agafar un paper, que devia tenir sempre a l’abast, i d’aferrar-lo abans d’expirar. Potser intuïa o esperava l’atac. Potser mai se sabrà.

6

Van arribar, de trascantó, al cap de mitja hora ben curta. L’escamot policial estava format per quatre individus. El que manava era més aviat jove, prim però no magre, d’estatura mitjana i tenia trets orientals. La seva fesomia delatava intel·ligència, domini d’ell mateix, serenor d’ànim, calma, sang freda (però no fredor) i una edat que no podia anar més enllà dels quaranta o, a molt estirar, cinquanta anys. Vestia de forma elegant, americana i pantalons fets a mida, gris marengo, armilla a joc, camisa blanca i corbata de ratlles inclinades blaves i negres. Emprava ulleres de llunetes rodones, amb muntura i gafes molt fines. Cobria el seu cap amb un barret model Borsalino clàssic.

Els altres tres vestien gavardines de color gris confús, empal·lidides per la pols i la pluja, barrets de la mateixa tonalitat i textura, esgrogueïts per les transpiracions de provinença neocortical, d’ala ampla i copa envoltada d’una cinta que havia estat negra intensa i lluent i ara era pàl·lida i esmorteïda, vestits negres i arrugats, camisa blanca, més que desplanxada, rebregada i desbotonada, i corbata també negra, de nus petit i caient molt prim. Tots ells eren alts, eixuts fins a l’exageració (millor dit, esquelètics), no secs, ressecs, aspres com ermitans acabats de sortir de mig any de penitència, i superaven la cinquantena amb escreix.

—Soc l’inspector Sem Loh. El meu pare era d’origen xinès i la meva mare italiana, i tinc seixanta-cinc anys recentment complerts—, va dir a tall de presentació, i per tal d’aclarir els dubtes de la Sara i evitar perdre el temps en conjectures i detalls superflus.

No havia encertat l’edat, si bé és cert que els orientals solen conservar una pell molt fina, com llustrada, sense arrugues, que no altera ni la gana ni el patiment.

—D’acord — . Frase pronunciada en to fred, gairebé indiferent.

Va ignorar olímpicament la seva resposta i també la seva presència, i va iniciar una exploració atenta de l’entorn.

Passat el primer moment, aquella banda, quadrilla, brigada o esbart d’agents estrafolaris li va caure bé. La Sara sentia una prevenció especial per qualsevol policia, uniformat o no. La bòfia, entesa com a força repressiva, sempre li havia semblat la mà armada del poder. Una confraria d’especialistes en difondre la por i promoure la violència que legitimava la injustícia, una brigada d’inútils servidors de no se sap quin ordre, incapaços d’estar en el moment convingut en el lloc adient i de localitzar els autèntics culpables del desordre: els poderosos. Gens de simpatia. Però no era el cas. Aquell oriental híbrid, de gestos elegants i fingidament lents, li semblava diferent. I els seus tres ajudants aparentaven més reserva i austeritat mental que mala llet.

Una vegada deixats l’abric, les gavardines i els barrets en un racó buit, l’inspector Sem Loh i els seus tres ajudants van escorcollar (millor dit, anatomitzar) l’estança, durant més de dues hores, amb una cura que es podria qualificar d’immaculada i de metòdicament escrupolosa. Armats d’unes pinces enormes d’acer inoxidable, que prèviament havien netejat amb un cotó fluix xopat d’alcohol de 96 graus, anaven aixecant delicadament tots els papers i altres objectes i, després d’una anàlisi polida i primmirada, els dipositaven tal com estaven, sense que es moguessin ni un mil·límetre, sense que manqués un bri de polsim. Treien cada llibre de la prestatgeria ajudant-se d’un mocador de seda blanca, que després espolsaven delicadament com ho fan els prestidigitadors quan volen demostrar que no hi ha res.

No feien cap soroll. Volaven. Es movien amb una cadència i una lleugeresa que es podia confondre amb un espectacle de ballet clàssic. De tant en tant, un deia una frase enigmàtica, de l’estil “senyals iconogràfics de rang tres amb ombres translúcides d’il·luminació vuit”, i un d’ells en prenia nota en el seu bloc.

Van treure, els tres al mateix temps, una lupa immensa de la butxaca, es van abocar sobre el cos inerme del pare i van examinar el cadàver amb més minuciositat, si això fos possible, que un dermatòleg davant d’una pell pigada a la recerca d’un melanoma maligne.

—La seva mà dreta no agafava amb força un paper?—, va preguntar l’inspector Sem Loh, al cap d’una estona.

La Sara es va quedar d’una peça. Es referia, naturalment a la mà del seu pare. Va mentir:

—No.

—Llàstima.

No era una lamentació: era un advertiment i, al mateix temps, una amenaça. La Sara va reaccionar a temps:

—Sí. Efectivament, aferrava un tros de paper.

—Gràcies. Al palmell de la mà, es perceben traces de fibres de cel·lulosa tractada químicament amb sulfit neutre, sosa en fred i sulfat de sodi en una solució suau. I també naturalment, d’hipoclorit càlcic i peròxids. En definitiva, un paper de qualitat mitjana i no massa ecològic.

Va prendre delicadament la mà del seu pare, que ara era d’un color blanc polit, i li va mostrar el palmell. La Sara no va observar res. Ni un rastre. Va fer veure que fixava la vista amb més deteniment. I va moure el cap com si assentís lleugerament, però sense comprometre’s en excés. L’inspector, evidentment, no s’ho va creure.

—Puc saber que hi diu?

—La mà?

—No, el paper.

—Res de significatiu.

—Llàstima.

Era la segona advertència. L’inspector la va mirar de forma clarament intimidatòria.

—Són qüestions personals, sense cap transcendència. Reflexions sobre la vida i la mort.

—Llàstima. No col·labora vostè massa.

De nou, la mateixa paraula i la mateixa mirada.

—D’acord —, va admetre la Sara de mala gana—. Hi ha dos noms i tres preguntes.

Li va mostrar la quartilla.

—Gràcies.

Va llegir d’una volada els gargots gairebé inintel·ligibles com si fossin escrits en lletra d’impremta de la mida més gran.

—Tiraspol de Transdnièster, Rennes-le-Château─, va xiuxiuejar tancant els ulls com si posés en funcionament la maquinària de l’hipocamp i de les seves zones adjacents, que és allà on, segons sembla, es processa la memòria a llarg termini.

7

─Transdnièster— va repetir — és un petitíssim país, regió o com li vulgui dir, una vall remota allà on Europa comença a perdre el seu nom, convertida en un niu de malfactors, especialment provinents de la màfia russa, sèrbia i també italiana.

Transdnièster, va explicar, vol dir més enllà del Dnièster, un riu navegable que desemboca en el Mar Negre. Teòricament, forma part de Moldàvia, una república soviètica que, després de la caiguda del comunisme, va assolir la independència. L’objectiu d’aleshores era aconseguir la unificació amb Romania. Però els russòfils de Transdnièster es van revoltar i també es declararen independents. Aquest fet va originar un dels moments més delicats de la molt castigada regió que gira al voltant del Càrpats. Aquella guerra civil va causar més d’un miler i mig de morts. Els russos van imposar una pau relativa, que incloïa el dret a l’autodeterminació del Transdnièster. I aquest equilibri inestable encara es manté, tot i el conflicte de Geòrgia i els intents russos de refer una part del seu vell imperi. La capital de Moldàvia és Kixinov i la de Transdnièster, Tiraspol. I això ens permet aclarir l’aparició del segon nom.

—I Rennes-le-Château?—, va preguntar la Sara entre atordida i torbada per tanta erudició acumulada i improvisada.

—No us sona de res?

—No.

—No heu llegit El Codi de Vinci, de Dan Brown?

—N’he sentit a parlar, però no l’he llegit, ni el penso llegir.

—Llavors dono per suposat que tampoc heu llegit L’enigma sagrat, de Michael Baigent, Richard Leigh i Henry Lincoln, tots ells experts en temes esotèrics, és a dir, en res que valgui la pena ni sigui veritat. Pura vacuïtat.

—Tampoc.

—Ni molt menys La revelació de Sió, de Lynn Picknett i Clive Prince; ni Rennes-le Château: wisigoths, cathares, templiers, le secret des hérétiques, de Jean Blum; ni Les mérovingiens a Rennes-le-Château, mythes ou réalités, de Richard Bordes; ni L’héritage de l’Abbé Saunière, de Claire Corbu i Antoine Captier; ni Mythologie di trésor de Rennes: histoire véritable de l’abbé Saunière; ni els tres llibres de Pierre Jarnac sobre els tresors de Rennes-le-Château; ni Rennes-le-Châteaux: études critiques, de Frank Marie; ni les obres sobre el mateix tema de Jacques Rivière, Jean Robin; ni L’Histoire secrète du Languedoc, de René Nelli; ni la sorprenent The Stargate Conspiracy: Revealing the truth behing Extraterrestrial contact, Military intelligence and the Mysteries of Ancient Egypt; ni els centenars de llibres sobre els templers, els càtars i els rosa creus, que empaperen de literatura més o menys trivial les llibreries de saldo. Ni…

Havia recitat els títols i els autors d’un cop i gairebé per ordre alfabètic. La Sara estava realment al·lucinada. I com a acadèmica que era, i com a lectora maníaca, porfidiosa i reiterativa de qualsevol volum, opuscle o manual, sobre qualsevol qüestió, incloses les més banals, no hi havia res que la molestés més que algú evidenciés que no havia fullejat cap notícia ni cap document sobre un fet que, segons semblava, havia format part del debat públic. Tot i que aquesta insolvència tenia un punt de voluntària (havia pensat que allò del Codi da Vinci era un cas d’estafa molt ben amanida), la Sara va quedar ferida fins al fons del seu cor.

—No. Déu me’n guardi— va mantenir amb contundència— Què ha de veure tot això amb el meu pare?

—Aquesta és una llarga història, que requereix temps i tranquil·litat. M’acompanya a fer una cervesa?—, va dir l’inspector.

—Així, en ple treball d’escorcoll d’un assassinat? Amb el meu pare de cos present?

La Sara no va obtenir resposta. I no va exterioritzar, com pretenia, els dubtes i les perplexitats que amaraven el seu cervell i ofegaven el seu enteniment: un inspector de pare xinès i mare italiana que, de sobte, es presenta al lloc del crim, i que actua amb més professionalitat que qualsevol altre policia que la Sara conegués, acompanyat de tres ajudants amb cara de no haver disparat un tret d’ençà que, de petits, jugaven a cowboys amb pistoles de plàstic.

L’inspector li va llegir, una vegada més, el pensament. Va copsar els seus dubtes propers a la sospita. I va decidir aclarir-li el seu passat, els seus orígens.

8

El pare de l’inspector (o allò que fos) Sem Loh va recalar a Barcelona l’any 1942 des de Singapur, i va obrir el primer restaurant xinès de Catalunya, i probablement d’Espanya, en el carrer Rere de Sant Just, ben a prop del carrer del Cometa, just tocant l’absis de la basílica de Sant Justi i Pastor.

La Sara havia menjat en aquell restaurant, llavors exòtic. La mare la portava d’amagat, quan obtenia bones notes en els estudis, i les monges l’omplien el pit de medalles d’or alemany i d’alpaca, mentre el seu pare estava somorgollat i narcotitzat dins d’un safareig de xifres sòrdides. I el carrer Rere de Sant Just, on s’ubicava aquella fonda, era un passatge estret, tenebrós i sense sortida, un autèntic cul-de-sac. Li recordava vagament qualsevol racó descrit per aquelles velles novel·les d’aventures, d’autor generalment britànic, de tapes blaves, editades per Seix i Barral, que situaven l’acció en barris llòbrecs i misteriosos, plens de fumadors d’opi, de les remotes ciutats orientals. Havia llegit força fetes i gestes d’aquella col·lecció.

L’inspector va comentar que Singapur era una ciutat Estat ubicada en una illa petita que s’havia anat engrandint, a poc a poc, mitjançant les terres i roques arrabassades als seus veïns, les illes circumdants d’Indonèsia i Malàisia. Hi vivia, i encara hi viu, una nombrosa i influent colònia xinesa. L’avi i el pare de Sem Loh eren sincretistes, és a dir, uns creients que fonien diverses observances religioses, en el seu cas a partir d’una idea central cristiana.

—D’aquí, el nom de Sem, —va explicar l’inspector— que no té res d’oriental, encara que ho sembli. És d’origen jueu i cristià.

Tot seguit, la Sara va repassar, d’un cop, el santoral, però no va reconèixer ningú que portés aquest nom excèntric. Definitivament, li semblava oriental.

L’inspector s’hi va entretenir. La mitologia bíblica presenta Sem com un dels tres fills de Noè, junt amb Cam i Jàfet. Es creu que tots tres i les seves respectives dones es van salvar del diluvi universal. Quan Sem tenia 100 anys, va engendrar el seu fill Arfaxad, i després Elam, Aixur, Lud i Aram. Va viure cinc-cents anys (és un dir). La tradició explica que Sem va fundar totes les cultures semítiques, nascudes de l’alfabet que inventaren els fenicis a partir d’uns desconeguts signes jeroglífics, i dels quals procedeixen llengües com l’arameu, l’hebreu i l’àrab.

Segons l’Antic Testament (Gènesi 9,18-27 i Siràcida o Eclesiàstic 49,16), Sem va rebre la benedicció especial de Déu. Com a fill de Noè, Sem descendia directament d’Adam (Gènesi 5,1-32), i era l’avantpassat, en línia també directa, d’Ever, de qui procedeix la paraula “hebreu”, de Taré i, naturalment, d’Abraham (Gènesi 10,1-31 i 11,10-31, Primer Llibre de les Cròniques: genealogies 1-9). Si seguíssim l’arbre genealògic, segons l’evangelista Lluc (3,23-38), Sem seria antecessor de Jesús si, al seu torn, hagués estat realment fill de Josep i no de l’Esperit Sant.

De fet, Abraham es deia ab Aram, que significa pare d’Aramea, el país d’on procedia. O potser ab ram, pare elevat. Els mags de Pèrsia creien que Abram era el mateix personatge que Zoroastre. Però el pare de l’inspector s’inclinava pel nom d’ab Ram, que s’utilitzava com una apel·lació poètica de Déu i que, si fos així, lligaria Abram amb Rama. Deixem-ho, per ara, aquí, va explicar, perquè, quan Déu s’hi va revelar, Abram va passar a dir-se Abraham, en col·locar-ne la lletra hebrea hé en mig del seu nom. Això també va succeir al final del nom de la seva dona, Sarai, que va passar a dir-se Sarah.

—És el seu nom. I no és per casualitat. La lletra “h” expressa el coneixement, la saviesa. És el símbol del missatge secret de Déu i de la creació.

—M’està insinuant que va ser una decisió del meu pare?—, va preguntar la Sara. “I com aquest paio sap això?” Aquest últim comentari no el va fer en veu alta.

L’inspector no va respondre. Abraham procedia de la ciutat caldea d’Ur i havia estudiat astrologia. Però Déu li va donar a entendre que la saviesa divina era millor que la que provenia de les estrelles. D’aquesta manera, Abraham es va convertir en el pare de les tres grans religions monoteistes: el judaisme, el cristianisme i l’islamisme. Abraham va tenir un primer fill, d’Agar, una de les seves nombroses mullers. Li va posar el nom d’Ismael. Segons l’horòscop, Sarah no podia tenir fills, però Déu va permetre que n’engendrés un quan ella ja tenia noranta anys: Isaac. Abraham va està a punt de sacrificar-lo, en una de les escenes més terribles de la Bíblia. Ismael ha estat considerat el progenitor del poble àrab. Isaac, declarat l’hereu, es va casar amb Rebeca, amb qui va tenir dos bessons, Esaú i Jacob.

Recordem, va dir l’inspector, que Jacob va comprar la primogenitura per un plat de llenties, va fugir, es va casar amb les seves dues filles. “Permeti’m”, va aclarir, “no fer-ne una valoració moral”. I amb la col·laboració carnal d’algunes esclaves, va engendrar dotze fills, epònims o pares, tant se val, de les dotze tribus d’Israel. En definitiva: segons la tradició bíblica, Sem seria un dels orígens de tot. I, va afegir, “disculpi les molèsties”.

Així que la família Loh, va ser perseguida i amenaçada durant l’ocupació japonesa de Singapur a la Segona Guerra Mundial. El pare de l’inspector tenia llavors dinou anys i tota una vida al davant. Va fugir a finals de l’any 1942 en un vaixell de càrrega, vell i rovellat, que, després d’un viatge etern, es va esfondrar a l’entrada del port de Barcelona. És possible que encara en restin alguns residus i deixalles en el fons de la bocana. Va arribar nedant fins al moll on amarraven les golondrines, les barcasses que passejaven els barcelonins per les dàrseses els diumenges al matí. I allò que primer va veure va ser l’estàtua de Colom que li assenyalava el camí d’Amèrica.

Però estava massa exhaust per a seguir viatjant, i es va refugiar a la rectoria de Sant Just i Pastor com a sagristà, al servei del vicari. Es va enamorar d’una devota noia italiana, Lucrecia Pellegrini, que tenia vocació de monja, però que va acabar sent la mare de la Sara. I va obrir el restaurant. Es deia La casa de Loh.

—Loh sí que és un cognom clarament xinès—, va aclarir l’inspector. —Es veu que, a Shangai n’està ple. Però també es podria trobar el seu origen al Pakistan. Loh és el fill del déu Rama o, millor dit, Ram, l’heroi del Ramayana, el cèlebre relat èpic hindú i la divinitat més popular de l’Índia. Tingui present ara allò que li he dit abans: Abraham o ab Ram, descendent directe de Sem, i pare elevat, és a dir, de Ram o Rama.

La Sara s’havia fet un embolic.

—¿Hi veu el lligam? —, va preguntar l’inspector — . Sem, l’antecessor de Rama, i Loh el seu fill. Sem Loh.

La Sara no va saber què respondre.

9

            La Sara i l’inspector van deixar els tres ajudants voletejant per l’habitació, van baixar silenciosament i melangiosament les escales i van sortir a l’exterior. L’inspector va apressar el pas i es va dirigir cap al carrer Lladó. Van passar de llarg dels palaus i palauets, habitatges de remotes nobleses, que voregen l’empedrat. Amb un no res, va desembocar a la plaça de Sant Just i Sant Pastor. Es van asseure al voltant d’una taula aixoplugada sota una ombrel·la de fusta i lona beix, d’esquena a la basílica, gòtica per fora i entre barroca i neoclàssica per dins. La Sara el va seguir sense protestar. Es va plantar al seu costat, però a una certa distància. Van demanar dues gerres grans de cervesa de barril i unes croquetes de brandada de bacallà. Amenaçava tempesta.

            —Deixi primer que acabi d’explicar-li la situació al Transdnièster —, va dir l’inspector d’entrada— perquè aquesta pot ser la mare de tots els ous.

            I durant més d’una hora, només va parlar ell, mentre la Sara l’escoltava embadalida, però també trista i amoïnada. De tant en tant, feia una pausa, els dos xarrupaven ronserament la cervesa i mastegaven mandrosament les croquetes, i ell reprenia el fil just allà on l’havia deixat.

            Li va explicar que Transdnièster era, en realitat, un nom més aviat mal parit, una mala traducció. Els russos l’anomenaven Prid’estrov’ye. I si s’obviaven els caràcters ciríl·lics i ho convertíem en versió catalana seria quelcom semblant a Pridnestròvia. Els romanesos preferien Stânga Nistruliu o Transnístria (marge esquerre del riu Dniéster). El nom oficial bascula entre el de República Moldava Pridnestroviana (en versió Moldava) i el de República Socialista Soviètica de Transdniestria (en versió independentista).

            Transdnièster és com un filament anorèxic de terra, entre Moldàvia i Ucraïna, amb no gaire més de mig milió d’habitants: una de les zones més miserables d’Europa. Forma part dels llocs que no existeixen.

            Pobre entre els pobres, la majoria de la indústria i la capacitat de producció elèctrica de la totalitat de Moldàvia radica a Transdnièster. Però allò que dóna importància internacional a aquella merda de tros de país (paraules textuals de l’inspector) és la quantitat d’urani enriquit i d’armes d’última generació que conté. Els soviètics van muntar fàbriques d’armes, especialment a la ciutat de Bender i nombrosos arsenals curulls de tota mena d’artefactes, inclosos els de destrucció massiva, per fer front a una hipotètica tercera guerra mundial. La plaça principal de Bender està presidida per un monument a Stalin, i un dels atractius turístics de la ciutat és un tanc situat al carrer principal.

          Les forces russes hi són presents de forma permanent. L’any 2006, el govern va convocar un referèndum per a la independència, que va guanyar amb el 97 per cent dels vots. No cal dir que, sota l’aparença d’una democràcia, el règim és clarament autoritari, corrupte i amb una vocació especial a l’exercici del nepotisme. La poca riquesa nacional s’obté (“com ja l’he dit”), gràcies al contraban d’armes i el blanqueig de diners, procedents de les activitats delictives de les màfies dels països de l’est d’Europa, preferentment d’origen rus, i de les italianes. Un autèntic forat negre.

            L’inspector viatjava en somnis per la zona com si fos un guia turístic decebut. Li va detallar que Tiraspol, la capital, era una ciutat trista i gris, de gairebé 200.000 habitants, amb nombrosos monuments que recordaven el passat soviètic.

            —Jo he estat allà i es palpa la misèria i la por—, va dir en un to que no donava lloc a l’esperança.

            I va continuar el seu relat. El nom de Tiraspol correspon a la denominació llatina del riu Dnièster, és a dir, Tyras, que prové d’una primitiva població grega fundada al voltant de 600 anys abans de Crist. Constitueix un lloc de pas important i, des de fa temps, es va convertir en el nus de connexions ferroviàries entre Moscou i el port d’Odessa a la mar Negre. Ep!!! La mar Negre. Amb la península de Crimea al fons. Allò és un niu d’escurçons.

            El riu Dnièster, que neix als Càrpats, a Crimea, prop de la frontera polonesa, és navegable. Forma part d’aquells rius històrics, com el Dnièper i el Volga que, a l’Edat Mitjana, van canalitzar els anhels aventurers dels habitants de l’actual Península Escandinava fins a Constantinoble i després al Mar Caspi. En aquella època turbulenta i plena de violència, els exploradors escandinaus i els seus exèrcits, successors dels vells vikings, havien de creuar, des del Mar Bàltic, els llacs i rius gelats del golf de Finlàndia, els boscos espessos i verges d’Estònia o Letònia, Bielorússia i Ucraïna o de la Rússia més occidental i central, plens, deien, de monstres i dracs de grans dimensions. Ho feien carregant les seves immenses barques i remaven com bojos seguint els corrents d’aigua, passant a sang i foc els poblats que trobaven. Els anomenaven rus o russos, és a dir, remers.

            Van fundar diverses ciutats. En l’any 980, tres segles després de les primeres incursions, els rus o russos ja no eren uns invasors només amb fam d’obtenir riqueses, sinó que havien aconseguit establir-se i crear un embrió de regne (i més tard, d’un imperi), amb prínceps cruels i tirànics disputant-se el poder amb una violència exacerbada, massacrant i anihilant els seus enemics sempre en nom de Crist. És a dir, un regne (i més tard, un imperi) com cal. Constantinoble (la gran ciutat) era el seu destí final. Aquells rius serien el gran canal d’intercanvi cultural i de mercaderies de l’Europa Oriental.

            L’inspector Sem-Loh no parava de parlar. I el pare de la Sara estava mort.

            — I això continua, més o menys, ara. Una resolució del Parlament Europeu va escriure textualment que “El règim de Transdnièster tolera la delinqüència organitzada, que s’estén al tràfic d’armes, el tràfic d’éssers humans, el contraban i el blanqueig de diners”. Punt final.

            —Com és que sap tot això de memòria i, així, d’improvís, fins que jo l’he descrit allò que figurava al paper que amagava el meu pare? —, va preguntar la Sara.

            —Deixi que li digui que la memòria és una arma molt potent, però també perillosa. Jo en sóc un privilegiat. No tinc la memòria prodigiosa de Kim Peek, l’home autista que va inspirar la pel·lícula Rain Man, que havia arribat a memoritzar 12.000 llibres. Jo no arribo a aquesta xifra, però, dit així, sense falsa modèstia, m’hi acosto una mica. Tampoc la de John von Neumann, el gran matemàtic americà d’origen hongarès, qui era capaç de llegir unes quantes pàgines d’un llibre i recitar-les després, o dies més tard, sense deixar-se ni un punt ni una coma. Però tampoc em quedo massa enrere. I així en invocar, per exemple, les paraules Transdnièster, Tiraspol o Rennes-le-Château, emergeix immediatament una allau d’informacions que jo abans havia acumulat i retingut sense ser-ne massa conscient. És una habilitat excepcional i molt útil.

            —És una herència genètica?— va demanar la Sara.

            —Parlant sincerament, aquesta és la hipòtesi més probable.

            —De part de qui.

            —El meu besavi.

            —Un home fora de sèrie. Xinès?

            —No, anglès. Força rar i extravagant.

            —Una mescla explosiva la seva.

            Silenci.

            —Disculpi—, va borbollar la Sara. — Potser m’he passat de la ratlla.

            —No té importància. El meu besavi es deia Maycroft Holmes. Era un membre distingit del servei secret britànic. L’any 1883, va fer un llarg viatge pel Nepal i l’Índia. Va arribar fins a Singapur, on va tenir una aventura amb una xinesa de disset anys, dolça i intel·ligent, a qui va deixar sola i embarassada. Només sabem que es deia Loh. Va morir després del part. El meu avi, el meu pare i jo portem el cognom de la meva besàvia: Loh.

10

            —La segona menció corresponia a Rennes-le-Château—, va suggerir la Sara, canviant la direcció de la conversa, perquè notava que aquella història privada l’incomodava.

            —La primera vegada que vaig sentir aquest nom, ja fa molt i molts anys, va ser a Prada de Conflent, una ciutat petita, d’uns 3.000 habitants, que destil·la una certa dosi de misteri. Pertany al Cantó dels Pirineus Catalans (Catalunya del Nord), un país i un paisatge que mai no amaguen el seu sentiment de catalanitat, encara que ho facin molt més en francès que en català. Forma part del territori administratiu anomenat Llenguadoc-Rosselló, és a dir, la França del Sud, on neixen i moren alguns enigmes inescrutables. Aquella zona ens submergeix dins d’un decorat molt propi de l’anomenada Gàl·lia gòtica i d’una imaginària Septimània visigòtica i carolíngia, rodejada de l’Occitània, bressol de mites, llegendes i heterodòxies diverses. Són terres de càtars, templers, rosa creus i francmaçons.

            I va reiniciar el seu soliloqui.

            No gaire més enllà de Prada, després de travessar el nucli de Codalet, emergeix el monestir de Sant Miquel de Cuixà, fundat l’any 879. Allà va morir i va exercir la seva direcció el cèlebre abat Oliba. Un antiquari nord-americà va comprar, a principis del segle XX, una part del claustre de marbre, i ara constitueix una de les joies del museu The Cloisters a Nova York. Un monjo de Cuixà, un tal Esclua, va erigí el monestir de Sant Martí del Canigó, fundat el 1007, no massa lluny, però molt més amunt, al cim d’un agudell que forma part del massís del Canigó, seguint una pista asfaltada que surt del poble emmurallat de Vilafranca de Conflent.

            —Convindria que visités aquests convents —li va aconsellar—, cregui o no en Déu, en el cel o en l’infern. Allà hi viu gent molt il·lustrada i clarivident. Hi solc fer un recés cada any.

            I va continuar.

            No resulta, doncs, estrany que Prada de Conflent tingui unes llibreries suficientment grans i ben sortides de volums d’història, en algun cas esotèrica, com per permetre una visita pausada. I tampoc sorprèn que, cada dimecres, allotgi una fira d’antiguitats, farcida de llibres vells, litografies de segles passats, imatgeria religiosa, vaixelles i altres estris més o menys pintorescs. Una mica de tot i de res.

            — A mi m’interessen els llibres i els documents antics, va afegir l’inspector.

            — A mi també. — va respondre la Sara.

            —Excel·lent. Ja veig que compartim afeccions. Doncs, ara farà uns tres mesos, vaig passar uns dies a Sant Miquel de Cuixà. Així que vaig aprofitar per vagar, una vegada més, pels carrers de Prada. I tot escodrinyant les prestatgeries d’una llibreria, vaig trobar un petit volum que em va cridar l’atenció. Es titulava Breve histoire des sociétés secrètes, i el seu autor era Alexandre Adler, un conegut periodista i historiador francès, intel·lectual abans d’esquerres i ara de dretes, amic de Henry Kissinger i d’alguns neocons nordamericans com Richard Perle, i també més que ben vist per part del grup Bildelberg. Potser no l’hauria comprat si no fos que el títol no responia exactament al contingut: una refutació en tota línia de bona part de les hipòtesis desenvolupades en l’obra, amb pretensions històriques, titulada L’enigma sagrat (de Baigent, Leigh i Lincoln) i en la qual (segons tots els indicis) es va basar la novel·la de Dan Brown, El codi Da Vinci. Vull cridar-li l’atenció sobre el cognom Adler, perquè una tal Irene Adler va ser probablement l’única amant de Sherlock Holmes, el germà del meu besavi.

            L’inspector va explicar que aquell Alexandre Adler no feia massa més que ordenar tot allò que, de forma més o menys dispersa, ja havien fet altres experts en història i arqueologia: demostrar que bona part de les afirmacions de L’enigma Sagrat i del Codi da Vinci eren falses.

            —Recordem el nucli de l’enigma— va puntualitzar, donada l’acceptada insolvència de la Sara sobre el tema.

            A final del segle XIX, l’abbé Bérenguer Saunière, un sacerdot de vida obscura, afirmà haver trobat un tresor en la seva parròquia de Rennes-le-Château, població situada dins de l’anomenat pentàgon càtar, format per Albi, Narbona, Foix, Carcassona i Tolosa. El cert és que aquest descobriment convertí Saunière en un personatge molt ric.

            ¿Què havia descobert Saunière? ¿Potser el tresor dels càtars procedents dels templers? Sembla que no. Una sèrie de personatges força sospitosos feren córrer la idea que es tractava d’un document que demostrava que Maria Magdalena havia arribat a França embarassada d’una filla de Jesús. En el manteniment d’aquest secret, hi estaven involucrats els merovingis, els descendents dels Càtars i dels Templers, els francmaçons, el rosa creus i finalment els components d’un misteriós Priorat de Sió, del qual en formaven part Isaac Newton i Leonardo da Vinci.

En aquest moment, comença la cèlebre novel·la de Dan Brown. I a partir d’aquí, s’arriba a la conclusió que la llegenda del Sant Greal, la del calze, és falsa. O parcialment falsa. La copa de l’últim sopar de Jesús tenia la forma de l’aparell reproductor femení. No significava vida eterna. Sinó que calia llegir-la com a santg real, és a dir, sang royal o, en català, sang reial, la sang de Jesús esdevinguda una nena en el ventre de Maria Magdalena.

            L’inspector era, sens dubte, un erudit. Va detallar que els autors d’aquest enorme frau intel·lectual troben el seu fil argumental en la llegenda de l’arribada de Maria Magdalena a França, en un poblet de la costa, entre Montpeller i Marsella, just a la desembocadura del Roine, de nom Saintes-Maries-de-la-Mer. Cal observar amb interès la devoció que li tenen aquí i allà, i que arriba fins a París. I tot aquesta creença troba els seus primers indicis, en alguns evangelis apòcrifs, especialment el de Felip i el que porta el nom de la mateixa Maria Magdalena.

            Allà, a Saintes-Maries-de-la-Mer, hi va trobar acollida el pintor Vicent van Gogh, allà hi va viure un dels seus períodes més creatius. I segons la llegenda, allà hi van arribar, als voltants dels anys 40 de la nostra era, les tres maries: Maria Magdalena, Maria la jacobita, mare de l’apòstol Santiago, i Maria Salomé. Les acompanyaven Llàtzer, l’amic ressuscitat per Jesús, la seva germana Marta, el futur bisbe d’Aix-en-Provence, Màxim, i una nena misteriosa de nou anys anomenada Sara.

            —Sara, una altra vegada, com vostè. ¿Entén ara un segon argument per part del seu pare de posar-li aquest nom?

            —No ho sé— La Sara estava aclaparada i confosa. De sobte, el seu món estava canviant.

            Les tres maries i els seus acompanyants fugien de la persecució contra els cristians. La llegenda adquireix aquí un to fantàstic i imaginari: Sara seria el fruit del matrimoni sagrat entre Jesús i Maria Magdalena. Sara és ara la Kali, la santa negra, patrona dels gitanos de la zona. La llegenda encara va més enllà, perquè Sara i un cavaller desconegut van crear l’estirp dels reis merovingis. Les despulles de Maria Magdalena van anar a parar finalment a la cripta de l’església de Sant Maximin de la vila de Sainte Baume o, segons una altra versió de la mateixa història, a la vila de Vézelay, a la Borgonya, en una basílica que porta el nom de la santa.

            Però l’anàlisi dels experts no troba cap suport documental a aquesta teoria, llevat d’un estrany text de Sant Gregori de Tours, del segle VI, en el qual afirma que Maria Magdalena va fugir a Egipte on va donar a llum a una nena anomenada Sara. El nom coincideix. Però segons el mateix autor, va viure i va morir a la ciutat d’Efes. Allò que sembla ben cert és que Maria Magdalena va jugar un paper molt més important entre els deixebles de Jesús del que sol admetre el Vaticà.

            —¿Sap vostè que l’església de Rennes-le-Château mostra símbols força estranys i jo diria que sacrílegs?—, va preguntar a continuació l’inspector.

            Sara va admetre que no.

            —Per començar, el via crucis rodeja l’interior del temple en sentit contrari a les agulles del rellotge. I les estacions contenen, com aquell que no vol, figures insòlites sense cap significat aparent.

            I va reprendre la història. En una de les pedres de l’exterior hi ha dibuixada una creu invertida. I ho presideix tot una pintura de Maria Magdalena. Res de tot això hi figura en la novel·la de Brown encara que el cognom Saunière coincideix amb del director del museu de Louvre assassinat.

            La novel·la de Dan Brown es basa en una mala lectura de L’enigma secret, de la qual va ser acusat de plagi. Escrita amb un ritme trepidant, amb el propòsit reeixit de convertir-se en guió de cine, el Codi comença amb l’assassinat d’un membre del Priorat de Sió en el Museu del Louvre de París i, a partir d’aquí, embolica que fa fort. Per cert, l’Opus Dei no en surt gaire ben parat, la qual cosa va originar un autèntic terrabastall dins d’aquesta obra enigmàtica i poderosa dins de l’Església catòlica actual.

            —I vostè es preguntarà: per què ha tingut tant d’èxit una especulació sense proves? Doncs, en primer lloc, perquè el misteri morbós reclama l’expectació de la gent, sobretot si està mal informada. I aquí entrem en el nucli de la qüestió.

            L’inpector va recordar que, a l’Església institució, no li ha interessat mai explicar els avenços sobre la investigació del Jesús històric, del Jesús humà, del Jesús que se sentia jueu i que no va voler construir cap estructura religiosa tal com s’entén ara, d’allò que realment va dir i allò que no va dir, la seva relació amb les dones i especialment amb Maria Magdalena. A l’Església institució no li ha interessat mai fer una lectura crítica del nou i l’antic Testament amb els afegits interessats, sobre els primers cristians i les seves diferents visions, sobre la història del catolicisme, ni tampoc relatar públicament els grans debats de la teologia actual sobre Déu a la vista dels nous coneixements científics. Prefereix mantenir el misteri, no canviar res i fer afirmacions que es contradiuen amb allò que està suficientment demostrat. I misteri per misteri, mentida per mentida, guanya El Codi da Vinci.

            — I aquesta història de les societats secretes, té quelcom a veure amb les activitats del meu pare? —, va voler saber la Sara.

            —El llibre d’Alexandre Adler refuta amb arguments simples, de vegades simplistes, però eficaços, les investigacions dels autors de L’enigma secret i deixa, de passada, en molt mal lloc l’inefable Dan Brown. No és un expert en les més recents investigacions científiques sobre el Jesús històric i la seva època, però desmunta, un per un, els testimonis de l’embolic. La seva hipòtesi sobre una relació de tots aquests misteris i la presència de jueus conversos al sud de França penso que és errònia. Els jueus van existir i es van veure obligats, com a passat sovint, a amagar-se.

            —Una cosa sí que li puc assegurar—, va insistir l’inspector — el Priorat de Sió existeix. Vull que li quedi ven reblat al seu cervell. Per sempre. Sospitem que és el lloc on es troben els més alts directius dels serveis d’intel·ligència de les principals potències del món, al marge de qualsevol control, inclosos els seus governs. Constitueixen un poder global, planetari, incontrolat i diria que malèvol. Res passa sense que ells ho sàpiguen i, el que és molt pitjor, ho decideixin. Coneixen totes les nostres dades i modulen les nostres vides. Ens creiem lliures, però no ho som en absolut. Res d’allò que és realment important passa per casualitat. L’enigma secret, el Codi da Vinci i altres obres de contingut semblant conformen el núvol espès que tapa aquesta estructura oculta i impenetrable.

            —Disculpi la meva cruesa—, va afegir finalment l’inspector —però sospito que darrere d’aquests grans enigmes, Transdnièster i Rennes-le-Château, hi ha quelcom que encara no hem detectat, i que el seu pare podria haver descobert. I probablement per això el van matar.

El cor de la Sara donar un tomb.

11

Plovia. Havia començat com un ruixim minso i lacònic de milers de fines llàgrimes de tardor. L’atmosfera havia adquirit un color plom, i l’ambient era feixuc, carregat de mals presagis. El portal gòtic de la basílica s’havia anat esvaint, amagat darrere d’un boirim tenaç que anava del sòl al cel. Una mica més tard, havia descarregat amb ganes unes gotes d’aigua espesses i persistents, com si mai hagués d’acabar. I ara, plovia a bots i barrals.

La plaça de Sant Just i Pastor havia quedat, de sobte, totalment buida. La gent romania aixoplugada dins del restaurant, una mica més enllà de les portes de vidre, exhaurint les begudes i les patates braves remullades. De tant en tant, algú entreobria la porta, treia una mà, com si no acceptés allò que veia, i la tornava ben xopa. Els cambrers havien plegat, a correcuita, les ombrel·les i les cadires, menys naturalment les de la Sara i l’inpector, perquè ell i ella mantenien, impertèrrits, les seves posicions.

La Sara no va parar atenció sobre el temps transcorregut ni sobre l’actitud cadenciosa i pausada de l’inspector Sem Loh, aliè a la realitat meteorològica, fins que va escoltar el so melangiós de les campanes de l’església. Eren les dues del migdia. Portaven allà més de tres hores.

Van transcórrer uns un o dos minuts i, vista la manca de reacció de la Sara, Sem Loh tragué un rellotge amb cadena de la butxaca lateral de l’armilla, el va deslligar i el va deixar sobre la taula. No se’l va ni mirar. Potser era una forma de dissimular, de desviar l’atenció, o potser era com un senyal que el temps no contava.

De sobte, i la Sara no va saber mai realment per què, aquell rellotge de butxaca li va cridar l’atenció per la seva singularitat i raresa. La caixa metàl·lica era d’un or tan brillant que, tot i la tèrbola penombra ambiental, gairebé enlluernava. La tapa posterior estava decorada amb dibuixos de tons místics d’aparença modernista, un gravat en relleu d’una finesa i minuciositat només a l’abast d’un artista de gran talent i destresa, probablement oriental. La corona cilíndrica i suaument acanalada estava rodejada per una nansa que recollia la cadena formada per diminutes i delicades anelles d’un or de vint-i-quatre quirats. L’esfera horària, protegida per un vidre d’una transparència tan pura com si no hi fos, era d’un esmalt negre molt lluent, i les xifres estaven dibuixades amb caràcters hebraics, també d’or. Coneixia aquests nombres, perquè ella havia estudiat hebreu i arameu, feia bastant temps, quan llegia els primers escrits cristians en les llengües originals. A sobre de cada grafisme, hi figurava una estrella de David o el segell de Salomó amb un brillant al bell mig. Les agulles horàries assenyalaven les deu.

Tot allò era bastant insòlit i misteriós. La Sara va mirar el seu Festina d’acer prou llefardós per manca de cura, regal de la seva mare i va comprovar que eren les dues. Just llavors, es va adonar que l’agulla daurada dels segons, tan fina i fràgil com els fils de seda verge de les capes episcopals, es movia en el sentit contrari d’allò que correspon a les de les esferes horàries normals. Es tractava d’un rellotge levogir, és a dir, un aparell en el qual les agulles giren en sentit invers. Levogir ve del llatí laevus, que significa esquerra, i de gyrus que, naturalment significa gir. És a dir, gir a l’esquerra. Les deu eren, en realitat, les dues. No se li va escapar una possible relació oculta amb els segells cabalístics. I va recordar l’explicació que l’inspector li havia fet sobre el viacrucis de Rennes-le-Château.

De sobte, la Sara va tornar a la realitat. Eren, efectivament les dues. El cadàver del seu pare restava en el vell estudi, i ella continuava allà, enmig de la plaça, embolicada en una conversa sense massa sentit, o en aquell moment no li trobava, seguint un guió que no havia traçat.

Potser Sem Loh intentava guanyar temps. Potser aplicava les estratègies filibusteres dels senadors nord-americans, quan es posen a parlar hores i hores per tal d’exhaurir els terminis del debat i aprovació d’una llei i, d’aquesta manera, la boicotegen. El filibuster sol omplir la seva arenga de frases absurdes que lliga barrim-barram o, fins i tot, sense solta ni volta, però, això sí, sense interrompre mai el seu discurs.

El filibuster més famós va ser un tal Strom Thurmond, qui, l’any 1957, va passar vint-i-quatre hores i divuit minuts xerrotejant (que no enraonant) sense parar, per tal d’evitar que s’aprovés la Llei de Drets Civils. Diuen que, abans de començar la seva intervenció, va anar a la sauna, es va deshidratar a consciència, i així va poder aclarir amb aigua la seva gola sense necessitat de visitar l’urinari. Sem Loh, en canvi, dissertava de forma raonable i s’expressava amb propietat i expertesa.

En tot cas, el segon moment de silenci de la Sara, un llarg parèntesi callat i gairebé immòbil, com el d’una monja benedictina en estat d’oració, no va preocupar l’inspector, qui va seguir la conversa com si no hagués notat res, ni la pluja ni la seva perplexitat.

—Veu aquest carrer que tenim enfront nostre? — Va demanar.

La pregunta la va desconcertar. Sí, efectivament, davant emergia entre la boira un carrer sense sortida. No s’hi havia fixat.

—I què té a veure aquest carrer amb tot el que m’ha explicat.

— Res i molt. Observi amb atenció el portal del fons.

Efectivament, al final de tot, hi havia una reixa en forma de porta de doble fulla, darrere la qual s’albirava un arc de mig punt d’estil romànic i un pati. A sobre, hi figurava el títol de la institució que allà s’allotjava: Reial Acadèmia de les Bones Lletres. Estava compost en lletres majúscules força grans, d’un metall antic i brut, sotmès a una degradació blau-verdosa. El carrer estava ple de pixats que descendien de les parets, papers de diari i deixalles diverses, algunes de les quals podien ser restes abandonades a correcuita pels drogoaddictes. Tot tenia un aspecte més aviat lúgubre.

— I…? —, va atrevir-se a formular.

Sem Loh l’observava atentament.

—Aquest és el carrer del bisbe Caçador—, va respondre.

—Molt bé. Ho sé: visc en aquest barri. I…?

Sem Loh seguia el moviment dels ulls de la Sara i escodrinyava l’expressió de la seva cara.

— La Reial Acadèmia de les Bones Lletres és una institució antiga, creada l’any 1729 com a successora de l’Acadèmia Desconfiada i l’objectiu primer de la qual era l’estudi de la història. Ara no és necessari que li expliqui la seva entravessada i convulsa vida. ¿Li diu alguna cosa el Club dels Desconfiats?

— Sincerament, no.

— I el Club Diògenes?

—Tampoc

Sem Loh va respirar profundament, com si l’hagués alleugerit d’un temor inconscient. I dit això, va cridar el cambrer, li va dir que afegís tot el que havien consumit al seu compte (al seu compte?, va pensar la Sara), es va aixecar i es va posar a caminar.

Tornaven a casa.

12

En un no res, van arribar a Cometa 6. El carrer, xop d’una aigua que amarava tots els racons, semblava més net i més trist. Es desprenien gotes intermitents, gruixudes i enllotades, dels balcons, també de les canaleres i les gàrgoles que coronaven els terrats. L’aire humit i una boira poc precisa desdibuixaven la fesomia dels edificis i reforçaven la sensació de fred. L’atmosfera tenia regust de soledat. La calçada i les voreres estaven desertes.

Abans d’obrir el portal, Sem Loh es va aturar, feu com si inhalés a fons la buidor ambiental, va mirar cap amunt, a una banda i l’altra, i va esperar que la Sara arribés, certament fatigada per l’esforç que suposava seguir els seus passos apressats. La Sara també va prendre aire.

L’inspector va esperar que obrís la porta amb la clau que la Sara sempre portava a l’abast. Ho va fer, mentre ell observava el seu comportament i la seva actitud, com ho fa un psicòleg freudià quan demana que el pacient recordi la seva infantesa. Va notar que controlava tots els seus gestos. Li va cedir el pas. Varen pujar, a poc a poc, l’escala. Pausadament. La Sara al davant i ell darrere, sense fer soroll: l’entresòl, el principal, el primer pis, el segon.

De tant en tant, l’inspector mirava cap avall des de l’alçada, tot abocant-se a la barana, com si volgués comprovar, un cop i un altre, que no hi havia ningú allà al fons, a l’espai de la planta baixa. En arribar al tercer pis, es va parar davant la porta de casa del pare i de la Sara, que misteriosament estava oberta però ajustada. La Sara juraria que l’havia tancat. Però no n’estava segura.

Sem Loh va agusar l’oïda. La Sara va observar que les orelles de l’inspector van canviar de posició per rebre millor les ones produïdes per qualsevol moviment que provingués de l’interior, per lleu que fos. Silenci. A la Sara, no li va agradar aquella quietud. I una intensa esgarrifança va recórrer tot el seu cos.

Sem Loh va empènyer la porta lleugerament amb el peu. El batent va girar pausadament fins a quedar entreobert. Va esperar una estona més, i va ingressar al rebedor. Va donar una ullada a tot el voltant.

Tot entrant, a la dreta hi havia una arca de fusta, ennegrida pel temps i la brutícia, amb complicats relleus d’estil indistint, entre romànic i gairebé barroc, a sobre de la qual hi lluïa un rellotge de sobretaula, de bronze abans daurat i ara de color confús, sostingut per dues venus amb vestits lleugers. Al voltant d’aquell artefacte que havia perdut l’agulla que indicava les hores, hi havia dues safates de metall atrotinat, dos canelobres i un plat de porcellana probablement blanca amb dibuixos blaus, que no casaven amb res.

A la paret del davant, just a l’altre costat, s’hi ubicava una consola integrada de noguera amb una mica de marqueteria per demostrar el seu origen probablement noble, d’estil possiblement francès, amb un mirall i un paraigüer al mig, i dos penja-robes a un costat i a l’altre. Completaven l’escenari dues cadires de braços amb seients entapissats de pell fosca esquarterada. A sobre hi romanien penjats dos retrats dels avis o potser dels besavis de la Sara, pintats a l’oli per un artista desconegut dins d’un marc ovalat de fruites daurades de guix. Tot, això sí, en perfecte ordre.

Sem Loh va enfilar el passadís que quedava enfront de l’entrada, i la Sara el va seguir trepitjant-li els talons. El corredor era llarg, amb portes a banda i banda que donaven als dormitoris. Les parets, empaperades de flors d’un color granat fosc i deslluït, estaven esquitxades de quadres de paisatges il·localitzables.

La Sara havia recorregut milers de vegades aquell camí que s’extingia a l’entrada de l’estudi del pare, i ara percebia la vacuïtat de la seva absència.

13

—Em permet que li expliqui alguna cosa més?—, va demanar, gairebé suplicar, l’inspector.— Seran aparentment quatre bagatel·les, però que l’ajudaran a entendre l’activitat secreta del seu pare i potser ens ajudarà a resoldre el misteri de la seva mort.

Era la primera vegada que la Sara sentia parlar d’activitat secreta i de misteri. El va portar a la petita sala d’estar, que estava situada al mateix passadís, tot just a la dreta de l’estudi del seu pare. Era una habitació entapissada amb paper que simulava vellut, d’un verd fosc destenyit.

Tocant la paret a la dreta de l’entrada, hi havia un sofà, folrat amb tela d’un color que volia ser verd poma, acompanyat, a un i a l’altre costat, de sengles butaques del mateix to i estil, tot tutelant al bell mig una taula baixa i rodona de fusta negrenca d’un origen i estil desconeguts, amb una tetera de porcellana vienesa a sobre i tres tasses a joc.

Enfront, romania un piano, el piano de la Sara, de fusta molt fosca, en el seu dia lluent, i ara d’aspecte desastrat, però encara digne, les tecles del qual ningú havia premut des que ella, feia molt de temps, l’havia condemnat a aquell silenci empolsinat. A sota, la cadira del concertista tenia una pota solta, i coixejava.

Convenientment arraconat al cantó dret, un televisor petit i enfarinat de guix, provinent d’algun tros de motllura desencastat del sostre, amb una antena interior i el comandament a distància al capdamunt, oferia el contrapès entre la cultura i la banalitat.

Just a l’altra banda, a l’esquerra, i potser per tal d’equilibrar l’estètica del conjunt, la mare hi havia instal·lat, i allà es mantenia, un vell ventilador d’un peu, tot ell negre, amb aspes de metall abans lluents i ara oxidades i força ronyoses, circumdades, com a resguard, per un assortiment de varetes metàl·liques en cercles concèntrics, també negres. “No hi fiquis els dits”, li deia sempre la mare. Feia calor a l’estiu, i la Sara agraïa l’aireig d’aquell vetust enginy mecànic, mentre la mare l’ensenyava a tocar peces de Beethoven, Schumann, Chopin, però especialment les obres místiques d’Erik Satie, amic de Santiago Rusiñol.

El genial i, per a segons qui, malvat Satie, bohemi de barba i cabells llargs, que va viure i va morir en la misèria, deia que el piano era l’instrument dels torturats i dels fugitius. Era un dels músics favorits del seu pare i un exemple de vida: solitari de soledat insuportable, antiwagnerià militant i també antiromàntic, autor per encàrrec de treballs musicals per a l’ordre dels Rosa Creus, creador d’uns magnífics però incomprensibles Gnossiennes, que apel·laven la gnosi, i de composicions esotèriques com Le fils des étoiles, primer antiartista de la història, un dels pares del dadaisme, i potser profeta sense saber-ho.

La mare feia servir la música de Satie, tocada al piano per les mans de la Sara, sovint tremoloses, per a enviar missatges al pare sobre la seva presència a prop seu, i també molt lluny. La Sara interpretava aquelles composicions sense mirar la partitura, contemplant a voltes aquelles parets que sostenien amb dificultat, com si haguessin de caure algun dia, quadres de gran format, en els quals es representaven paisatges tenebrosos sortits d’una òpera de Wagner. Res més paradoxal: escenaris de Wagner amb música de Satie.

Però la interpretació adquiria una força especial quan la ment de la Sara romania fascinada per la llum d’aquell sostre blanc, del qual hi penjava un lampadari amb set braços de metall daurat, disposats en forma d’aranya, guarnits amb infinitat de llàgrimes de vidre, amb set espelmes artificials, que llavors la conduïen a l’èxtasi, sabent que el seu pare detenia el treball, el llapis deixava de guixar, i plorava com un nen petit.

Ara hi faltaven llàgrimes, les de vidre i les humanes, més de la meitat de les espelmes havien perdut les seves bombetes i només en funcionaven tres d’una potència molt minsa. Així que, quan es va reunir amb l’inspector, en aquell ambient hi prevalia la penombra.

Sem Loh es va asseure al sofà, enfront del piano, i la Sara es va arrepapar a la butaca del fons, la seva preferida, a prop del balcó. Va ajuntar les mans i aclucar els ulls, com aquella qui inicia una travessia cap al passat o espera un missatge del cel. Durant molta estona, només va parlar ell.

Es va allunyar en el temps fins al 2 d’octubre de 1883, quan un cavaller anglès, alt i molsut, de nom Mycroft Holmes, germà gran del conegut detectiu Sherlock Holmes, va iniciar un llarg viatge al voltant del món, amb la voluntat de seguir la mateixa ruta que el flegmàtic, ric i enigmàtic gentleman londinenc Phileas Fogg, el cèlebre personatge qui, just onze anys abans i acompanyat del seu majordom, Jean Passepartout, havia guanyat l’aposta de fer la volta al món en 80 dies, tal com havia descrit Jules Verne.

—Ja qui diu— va insinuar Sem Loh, amb un to que indicava que ell també hi estava d’acord— que Mycroft Holmes i Phileas Fogg eren la mateixa persona, i que aquell segon viatge no era més que un intent de superar la marca anterior.

De fet, Phileas Fogg era membre d’una societat, el Reform Club, que va acollir les restes d’un cercle molt més restringit, misteriós i secret anomenat Club Diògenes. Fogg era perseguit per un policia, de nom Fix (retingui això en la seva memòria, va recomanar), perquè creia que era l’autor d’un gran robatori en un banc.

L’inspector es va recrear en la descripció acurada de les singularitats, les anècdotes i els paisatges d’aquell recorregut. Holmes va sortir de Londres, va creuar França, potser va passar per Rennes-le-Chateau (fixi’s bé: Rennes-le-Chateau), vila on (diuen) hi va romandre tres dies, va recórrer la Mediterrània fins a Suez, va navegar pel Mar Roig i l’Índic, va desembarcar a Bombay, va creuar el nord de l’Índia fins a Calcuta, on va arribar amb dos dies d’avantatge.

—Llavors va cometre (segons ell) un error que canviaria la seva vida i seria l’origen de la meva—. El to de l’inspector era sorprenentment neutre.

Va tancar els ulls, va romandre uns segons en silenci com si volgués atendre un missatge del més enllà, i va prosseguir la seva història. Efectivament, Mycroft va embarcar en un vapor mixt, per a viatgers i mercaderies. Havia de travessar l’estret de Malacca i enfilar el mar de la Xina meridional fins a Hong Kong. Però en el moment de deixar el Mar d’Andaman i amb l’illa de Sumatra a la vista, uns pirates van abordar el vaixell i es van endur les mercaderies i les dones joves. La resta del passatge va arribar a Singapur amb samarreta i calçotets, gràcies a la perícia del capità que va saber maniobrar amb un vaixell buit i gairebé a la deriva. I allà va acabar el viatge.

—Mycroft—afegí immediatament l’inspector—, i tal com ja l’he explicat, va tenir un afer amb jove xinesa, tendra i bonica, de cognom Loh, que somniava amb una vida millor en aquell Londres llavors tan llunyà. Però el meu besavi la va abandonar allà, sola i embarassada, mentre ell retornava a la vida silenciosa del Club Diògenes. El fruit d’aquella relació va ser el meu avi.

14

Sem Loh se sabia aquella història de memòria, com si l’hagués somniat centenars de vegades, amb alguns detalls que serien un autèntic repte per a les ments més privilegiades. Però, segons va confessar, era la primera oportunitat en què l’explicava completa. La Sara només va retenir els moments claus.

Mycroft Holmes va trigar quatre mesos fins a tocar terra britànica. Alguns el donaven per mort. Va optar per la ruta més complicada: travessar tota la península Malaia i seguir per una de les branques de la ruta de la seda. Ningú no sap per què. Així que va sortir de Singapur fins a Koala Lumpur, la capital de Malàisia, i d’allà, sempre per terra, a Bangkok. Va franquejar camins tortuosos, arrossars farcits de mosquits anopheles, aquells que transmeten la malària, boscos de palmeres i selves tropicals, deserts, barrancs, planures immenses, pagodes i mesquites, rius cabalosos, entre tots ells el riu Kwai, sobre el qual, durant la segona guerra mundial, es va construir un pont que va fer història. Encara ve a la memòria la imatge sorruda de sir Alec Guinness, i els xiulets dels seus soldats interpretant una de les peces musicals més cèlebres del cinema, la marxa del coronel Bogey, una vella melodia militar britànica.

—Ara—va advertir Sem Loh-, un tren de luxe, l’Eastern & Oriental Express, fa el mateix trajecte en quatre dies, a una velocitat calmada, pel “mòdic” preu de 1.700 euros la cabina més barata. Això sí, amb fustes nobles, vaixella de porcellana, cristalleria fina, coberts d’or, sopars d’etiqueta, xef francès i pianista al vagó restaurant.

Ell se’n va enorgullir d’haver-lo fet.

— I fou un autèntic plaer—, va recordar.

Mycroft no va gaudir de tots aquests capricis, però va arribar a Bangkok sa i estalvi. I, des d’allà, va dirigir-se a Rangun, Tamlaripti, Kausambi, Agra, Delhi, travessant el nord de l’Índia, Islamabad, Kabul, Samarcanda, Teheran, Bakú i Estambul. Va creuar l’Europa continental fins a París, passant per Viena. I una vegada a Londres, es va submergir en la taciturnitat reservada del Club Diògenes.

Sem Loh va explicar que aquesta organització s’allotjava en un edifici d’estil clàssic a Whitehall, no massa lluny del Reform Club, d’aquí les coincidències amb Phileas Fogg, i molt a prop també del Travellers Club, del qual, va advertir, en parlaria tot seguit.

De portes cap enfora, el Club Diògenes només acceptava la presència d’homes, tal com era norma en els clubs anglesos. Calien socis d’una intel·ligència demostrada, aparentment insociables i misantrops, els quals es recollien en un silenci obligatori i estricte, per llegir la premsa o els llibres d’una de les biblioteques més ben sortides de Londres. Menjaven plats preparats per una cuina d’alta categoria, en un ambient relaxat, entre copes de cristall de bohèmia, vaixella d’origen reial, coberts d’or i platí, cobretaules de vellut embolcallades d’estovalles de ganxet de colors pàl·lids brodades a ma, tot rodejat de quadres immensos dels millors pintors clàssics i cortinatges de tela noble.

Les males llengües afirmaven, però, que també s’admetien dones, igualment d’intel·ligència provada i misantropes, que accedien a les instal·lacions disfressades d’home per tal de passar inadvertides. I sembla que era veritat, encara que ningú mai ho havia pogut provar.

El silenci total era la norma i qui la trencava era expulsat, fins i tot en algun cas per estossegar sense motiu. Només s’acceptaven converses, forçosament interessants, en dos espais: la sala de visitants i la sala estelada. Algú havia dit que aquell era el club de la gent inadequada per a qualsevol altre club.

Hi havia, però, un element que, segons Sem Loh, feia del Club Diògenes un lloc misteriós i, a la vegada, interessant. La majoria dels seus membres, incloses eventualment les dones, eren alts funcionaris públics.

Aquest fet no va cridar l’atenció, fins a l’aparició d’una carta, potser apòcrifa, d’un lladre de guant blanc anomenat Arsène Lupin, en la qual es manifestava membre del club i, en conseqüència, agent francès acceptat dins de la xarxa d’intel·ligència de l’imperi britànic. Deia també que la idea de crear aquest club havia partit de l’almirall Mandeville Messervy i del mateix Mycroft Holmes, i que havien triat gent d’una ment excepcional, provinents la majoria de les universitats, la diplomàcia i de l’alta administració, alguns d’ells maçons, i uns quants aristòcrates de la delinqüència de guant blanc. I així es va formar el Club Diògenes.

Maycroft n’era el referent, perquè posseïa, segons el seu germà, el cervell més ordenat i amb major capacitat per emmagatzemar dades, que existia en el món. Els departaments ministerials de l’època li lliuraven una sèrie d’interrogants i problemes, ell els resolia en un vist i no vist. Redactava uns informes de més d’un centenar de pàgines, que encara es consideren com no superats per ningú. Els seus manuscrits es guarden entre els fons més secrets de Thames House, la seu actual de l’MI5. Algunes fonts asseguren que existeixen unes còpies en el MI6 Building, també a les ribes del Tàmesi, i seu del Servei Exterior d’Intel·ligència. Molt poques persones n’hi tenen accés i mai seran desclassificats.

—La carta, potser apòcrifa, d’Arsène Lupin és l’únic document que explica l’estructura interior del Club Diògenes—, va afegir Sem Loh.

Existeix un altre document, tant o més versemblant, signat pel detectiu nord-americà Nero Wolfe, de qui algú va fer córrer que era l’alter ego de Lupin quan actuava als Estats Units. Lupin va servir una trentena de pseudònims. I resulta fàcil observar que Lupin ve del llatí lupus, llop, wolf en anglès. L’inspector no ho va descartar definitivament. Però existeix una altra teoria molt més suggestiva i que s’allunyaria de la hipòtesi Lupin: Nero Wolfe va ser fill d’una relació apassionada entre Sherlock Holmes i Irene Adler després d’un viatge a Montenegro. Si fos veritat, hauria estat Irene Adler qui hauria deixat aquesta informació al seu fill. Mai se  sabrà.

Sem Loh va explicar que Arsène Lupin era un personatge extraordinari i misteriós, fill d’un professor d’esgrima, gimnàstica i boxa, de nom Théophraste, que l’abandonà quan tenia set anys, i d’una mare, Henriette, que va morir quan en tenia només dotze. Va estudiar medicina i dret, es va submergir en el coneixement profund del llatí i del grec, i es va formar en el món de la prestidigitació de la ma dels cèlebres mags Dickson i Pickamn. El seu pare el va iniciar en els esports de combat. El seu primer treball va ser el de professor de boxa. I finalment es va dedicar a robar els rics amb una sang freda que sorprenia tothom.

Elegant i seductor, Lupin mai utilitzava la violència i sentia un atractiu molt fort envers les dones, amb les que va mantenir nombrosíssims idil·lis i compartir diversos fills. Va arribar a retornar joies robades a canvi del somriure d’una dama, especialment si era jove.

Lupin va tenir diverses topades amb Sherlock Holmes, vint anys més gran que ell. La primera, el mes d’octubre de 1904, quan el detectiu britànic i el seu fidel acompanyant el doctor Watson es creuaren amb ell i Maurice Leblanc, l’autor de les seves aventures, en un restaurant de París. La més dramàtica, quan, el juny del 1908, els dos homes es trobaren sols a bord d’una barca a punt de naufragar. Finalment la policia salvà Holmes, mentre Lupin s’escapava fent veure que s’havia ofegat. L’última: el desembre de 1922, quan Lupin va visitar Sherlock Holmes en el seu retir a Sussex, en presència del seu germà Mycroft, recordaren les seves aventures, els va confessar que era membre dels serveis secrets francesos, que com a tal havia participat en la Primera Guerra Mundial, i probablement pactaren la seva entrada en el Club Diògenes.

Allò que va fer Lupin en el Club Diògenes és un secret que ningú ha volgut revelar. Perquè segons Sem Loh, Maurice Leblanc va reproduir les aventures de Lupin després d’un pacte amb els membres del Club. Alguns analistes han demostrat que les novel·les oculten un significat simbòlic que ens porten directament a explicar els misteris de l’abad Bérenguer Saunière i a Rennes-le-Château (“observi: una altra vegada Rennes-le-Château”). És més: Maurice Leblanc era afeccionat a freqüentar els cercles esotèrics de París. Ell mateix i la seva germana eren amics de la llavors cèlebre cantant d’òpera Emma Calvet, deixeble de Saunière. Probablement els components del Club Diògenes es van emportar els secrets a la tomba.

15

—Vull recordar—va aclarir l’inspector — que el nom de Diògenes no era fruit d’un atzar. Diògenes de Sinope, també conegut Diògenes el cínic, va ser, com vostè sap, Sara, un filòsof grec, auster i ascètic, que no va deixar cap escrit. Tot el que sabem d’ell prové d’un altre Diògenes, Laerci, qui va escriure sobre la vida i miracles dels pensadors de l’època.

Diògenes de Sinope, que era fill d’un banquer, vivia en una bóta de vi com si fos un gos (kynikos és l’adjectiu de kyon, és a dir, gos) i, entre altres anècdotes, n’hi ha una, molt coneguda, que va contribuir a la seva celebritat. En una ocasió, Alexandre el Magne li va oferir tot allò que volgués, i Diògenes li va demanar que es retirés d’allà on estava perquè li tapava la llum del Sol. No donava cap valor a la propietat, fins al punt que admetia el robatori. “Totes les coses, deia, són propietat dels savis”. Això satisfeia especialment la mentalitat d’Arsen Lupin, cleptòman extremadament hàbil i especialment il·lustrat, expert en prestidigitació, un autèntic pou de ciència. La tradició popular presenta Diògenes a plena llum del dia amb una llàntia encesa cercant un home honest sobre la Terra. La virtut, defensava, consisteix en la supressió de les necessitats.

—No acabo de veure del tot clar la relació entre Diògenes i el club que porta el seu nom—, va interrompre la Sara, més per a deixar-lo descansar que no per dir la seva.

— Potser perquè tant l’un, el pensador grec, com els altres desitjaven trencar les convencions socials, defensar l’ideal de la Paideia, ara en diríem la formació continuada, i promoure l’Areté, que significava perfecció, ara en diríem excel·lència. Aquestes eren les dues idees clau que conformaven la filosofia del club. La Paideia consistia en un humanisme cívic integral que es basava en el màxim coneixement, les formes d’expressar-lo i el control sobre un mateix. Només es podia desenvolupar en un entorn reduït de ciutadans savis, que es refugiessin en el silenci. L’Areté prové de la mateixa arrel que aristós (el millor) i té una relació directa amb la virtut, i inclou la magnanimitat, la temprança i la justícia. La possessió de l’Areté era la base de la Paideia.

—Hi ha quelcom de curiós, ara que hi penso— va exclamar la Sara

—Curiós? El què?

—La relació entre el nom del Club, Diògenes, i la malaltia del meu pare.

—En efecte. El seu pare patia l’anomenada síndrome de Diògenes, un desordre en el comportament de les persones, generalment d’avançada edat. Volen viure soles, s’aïllen voluntàriament a la seva llar o a la seva habitació preferida, en un total abandó personal i social… Però tornem a Whitehall.

L’inspector va recordar (la Sara ja ho sabia) que Whitehall era un carrer, que va de Trafalgar Square a Parliament Square i al Parlament britànic, farcit d’edificis governamentals, entre ells el Ministeri de Defensa i també el Foreing Office. Allà desemboca Downing Street. El número 10 és la residència oficial del primer ministre i de la seva família. Està situat en el bell centre de Londres, dins del barri anomenat City of Westminster, no massa lluny dels impressionants edificis que ara alberguen, tal com l’he dit abans, l’MI5 i l’MI6, a la vorera del Thames.

El Club Diògenes estava situat en el rovell de l’ou. Em va explicar que el club estava governat per una junta de set membres, un dels quals, i de forma rotativa, n’era el president. En la mateixa carta, probablement apòcrifa, de Lupin, s’indicava que els representants del govern i la junta directiva del Club es reunien en la Sala Estelada una vegada al mes, i que allà es determinaven les missions d’intel·ligència i d’espionatge. El Club disposava de fons il·limitats encara que secrets. La lluita dels membres del club se centrava primordialment contra la Lliga Mundial del Crim, una organització fundada a mitjans del segle XIX pel doctor en matemàtiques James Moriarty.

—Fixi’s bé— va afegir Sem Loh—. Una de les divisions bàsiques del servei britànic d’intel·ligència va néixer per a combatre el gran crim. Els crims del poderosos. Pretenia detenir els delinqüents més importants, és a dir, aquells que amassaven fortunes a costa dels pobres, aquells que ocupaven llocs molt a prop del poder o, fins i tot, hi accedien, i no els mísers lladregots que, llavors com ara, omplien les presons.

Però aquells primitius ideals, segons l’inspector, es van anar desnaturalitzant, tal com ha succeït amb les organitzacions homònimes de tot el món, fins al punt de convertir-se elles mateixes en organitzacions criminals, deixebles del pensament i la doctrina demoníaques de Moriarty.

—Entén per què alguns volen recuperar aquell primitiu esperit?— inquirí l’inspector.

—No del tot—, va respondre la Sara, estupefacte. Se sentia en fora de joc. Què significava aquella mena de declaració d’intencions?

Sem Loh no va tenir en compte aquell atordiment de dimensions colossals. I va continuar. Va explicar que el club Diògenes va desaparèixer. I també es va esvair l’esperit justicier i utòpic dels seus socis. Alguns dels seus membres van ingressar en el Reform Club (“recordi: ja ho havia insinuat”).

Però els dirigents més distingits de la nova intel·ligència britànica van aterrar en el Travellers Club de Londres. Encara s’hi solen reunir els alts directius de l’MI6, des de la fi de la segona guerra mundial fins ara, per parlar de la situació mundial i recordar velles anècdotes.

El club Travellers era, en el moment de la seva creació, un lloc de trobada de diplomàtics, militars, exploradors i viatgers, com el seu nom indica. Havia estat fundat l’any 1819 per Lord Castlereagh, el comte d’Aberdeen i el vescomte Palmerston, entre d’altres, i era més antic que el Diògenes, però molt menys exclusiu. El seu escut conté el cap d’Ulisses de perfil. La seva primera seu va ser al número 12 de Waterloo Place. L’adreça actual el situa al bell mig de Londres, en el número 106 de Pall Mall Street, entre paradoxalment el Reform Club, la seu dels radicals i d’alguns hereus de l’esperit del Diògenes, i l’Athenaeum Club, destinat als científics, literats i artistes.

El club Travellers només pot tenir 725 socis. L’ingrés costava 30 guinees (ara 31 lliures) i la quota anual era de 10 guinees (ara 10 lliures). Però no tothom en pot ser membre: s’ha de passar una sèrie de filtres, com per exemple haver viatjat a una distància d’almenys 500 milles (ara 500 quilòmetres) en línia recta des de Londres. I el candidat ha de superar una votació amb boles blanques i negres. Sem Loh, n’era un soci, a més de pertànyer també als altres dos, per raons que no va explicar.

El club Travellers tenia un restaurant i una residència o potser hotel, amb sales de festes i divuit habitacions, disponibles per als seus membres i els seus convidats, i amb descomptes els caps de setmana. Es defineix encara com un club de cavallers on les dames són benvingudes com a convidades. Tots els homes han de portar corbata i les dones un vestit elegant i decent. La seva magnífica biblioteca, una de les més cèlebres de Londres, s’ha especialitzat en llibres de viatges i l’avantsostre està decorat amb restes dels frisos del temple grec d’Apol·lo.

L’edifici actual, d’estil renaixentista, amb un frondós jardí, fou dissenyat per sir Charles Barry, el mateix arquitecte que va fer el Parlament, i està inspirat, segons diuen, en el palazzo Pandolfini de Florència. El club Travellers, malgrat la seva aparença externa, representa el nou model de la intel·ligència britànica, i també americana, russa i francesa, des del final de la Segona Guerra Mundial: maldestre, negligent i estúpida.

—El Club Diògenes va desaparèixer, Sara, però no els seus objectius—, va dir finalment Sem Loh.

—Vol dir que el meu pare volia ressuscitar l’esperit i l’activitat del Club Diògenes a Barcelona?

—Deixem-ho aquí.

Mancava un quart d’hora per a les set de la tarda.

16

Van entrar a l’habitació. L’estança romania en l’acostumat estat de caos, al mateix temps capriciós i extravagant: els llibres i els papers, com si s’haguessin llençat a l’atzar, en el seu lloc de desordre, a sobre de la taula i dins de les prestatgeries, la finestra tancada, la llàntia de llauna encesa i la pols cobrint tot l’ambient. Els tres ajudants havien desaparegut. I el cadàver, també.

—Disculpi. Però permeti-me-li confessar que estic força desconcertada, bastant neguitejada i molt enutjada —, va aconseguir dir la Sara, després de comprovar que no hi havia ni una traça d’allò que havia succeït.

—Simplement, ens hem endut el cos del seu pare per a analitzar-lo amb més detall. Després l’hem deixat polit i arranjat. Ara ja el deuen haver incinerat. Demà li lliuraran una gerra segellada amb les seves cendres.

—I el jutge? Això no ha d’autoritzar-ho un jutge?

—Sí, ja ho ha fet.

—Disculpi’m una altra vegada: algú m’havia de demanar permís.

—Vostè vol saber com ha mort el seu pare, sí o no?

—Sí. Clar que sí.

—Doncs aquí tinc el dictamen del jutge.

Va agafar uns papers, d’aspecte nou, que hi havia sobre la taula i en va llegir literalment, i en veu alta, les conclusions: l’última pàgina de set.

—“En resum, el senyor Vilanova ha mort de mort natural, segons es desprèn d’un primer examen extern exhaustiu i d’una molt acurada autòpsia, en la qual no s’han trobat traces de cap ferida ni intervenció violenta externa. Una vegada comprovades aquestes dades aportades pel metge forense, el doctor Joan Hamish Watson, he ordenat la seva incineració immediata. Les seves restes seran degudament lliurades a la seva família més directa. Signat: Di Rengié, jutge”.

Quan la Sara va despertar del seu atordiment, l’inspector ja havia desaparegut.