No farem la història del telèfon mòbil ni del cel·lular (veure vikipèdia), però sí cal recordar que els primers, diguem-ne, mòbils s’utilitzaven en els cotxes a causa al volum del l’aparell emissor/receptor. Aquest artefacte es connectava via espai radioelèctric amb una o diverses (poques) antenes i costava un ull de la cara. Després es va convertir en una petita maleta que es podia penjar a l’espatlla, com si fos una bossa de maquinària fotogràfica. I una mica més tard, ja era un auricular enorme que, evidentment, no es podia posar a la butxaca de l’americana.

Encara ens resta a la memòria la imatge de Martin Cooper, amb el seu primer Motorola DynaTAC, empresa de la qual n’era el màxim directiu, fent una trucada des de Nova York. Era el 3 d’abril de 1973. El telèfon (de primera generació) no es va comercialitzar fins a l’any 1984. Passava més d’un quilo i la seva bateria durava una hora.

Hi ha idees que valen el futur. Algú va pensar que no calia un aparell tan gran i incòmode, si en comptes de disposar d’un potent emissor i receptor, es repartien les antenes receptores per tot el territori, en el marc de petites zones integrades anomenades cel·les. D’aquí el vell nom de telefonia cel·lular. I a tot això, cal afegir-hi la digitalització del sistema (segona generació), i la diversificació del servei fins el punt de convertir l’aparell en un petit ordinador (tercera i quarta generacions). I aquí va començar la revolució, fins a l’actual cinquena generació.

Pot passar el mateix amb el cotxe elèctric?

En un llibre publicat l’any 1971 (fa gairebé mig segle), i titulat “Reportaje desde el siglo XXI”, dos periodistes russos (llavors soviètics), M. Vasiliev i S. Gúschev, van reproduir les entrevistes sobre el futur fetes als més avançats científics i experts de l’època. L’obra, encara avui és de lectura apassionant. De vegades encerten i de vegades no. Com no podia ser d’una altra manera. Però recomano especialment el capítol titulat “L’automòbil del futur”.

Dibuixen un cotxe d’un material plàstic reforçat, amb conducció automàtica, sense intervenció humana, tal com ara es comencen a dissenyar. Qualsevol canvi s’indica mitjançant ordres per veu, que els sistemes intel·ligents reinterpreten. Les seves prestacions són molt semblants a les previstes ara, sobretot pel que fa al sistema de seguretat també intel·ligent.

Però el que crida més l’atenció és que no hi ha gairebé motor (ocupa un espai ínfim), ni dipòsit de gasolina (el cotxe és elèctric) ni bateries. No porta rodes: levita. Roman suspès sobre un coixí d’aire, o per la creació de corrents de Foucault per interacció dels camps electromagnètics creats entre la carretera i el mateix vehicle.

D’on ve l’electricitat? De la carretera, de l’autopista o del carrer. Sota l’asfalt, s’hi han col·locat cables per els quals passa un corrent d’altra freqüència. El petit motor/receptor recull l’energia del camp electromagnètic que creen els cables, i fa funcionar el cotxe sense restriccions ni necessitat de lentes recàrregues. Es poden assolir velocitats de més de 200 quilòmetres per hora per temps indefinit.

Ignoro si una tecnologia d’aquesta naturalesa és avui viable. Si seria perjudicial o fins i tot letal per als vianants. No sé si hi ha alguna alternativa equivalent. O si n’hi haurà demà. Imagino que requeriria una forta inversió en infraestructures. Però, ¿i si passa un fenomen semblant al dels telèfons mòbils cel·lulars?¿Una carretera “elèctrica” que faci innecessàries les bateries (o les redueixi al mínim) i elimini els punts de recàrrega (les actuals gasolineres)?

Deixem-ho aquí.