Santiago Ramentol

Vaig exercir d’analista de relacions internacionals, entre 1970 i 1980, a l’Hoja del Lunes de Barcelona, el periòdic (en format diari) que editava l’Associació de la Premsa (ara Col·legi de Periodistes). Com el seu nom indica, aquesta publicació només sortia els dilluns, el dia en què la resta de mitjans impresos deixaven buits els seus espais als quioscos. Quan encara hi havia quioscos.

Era una època força convulsa, en plena crisi del petroli, amb la guerra freda balancejant-se entre la tensió i la distensió. S’aplicava el pla K (K de Kissinger) i s’imposava la doctrina Breznev, en el sentit de deixar fer les dues grans potències dins de les respectives àrees d’influència. I això era letal per als moviments d’alliberament o de canvi. Les forces democràtiques a Amèrica Llatina i a l’Europa de l’Est en van ser víctimes. Les dictadures es van mantenir fins a l’arribada, primer, de Jimmy Carter i, més tard, de Gorbatxov.

La confrontació es dirimia a la perifèria, i especialment al Tercer Món. S’encenien i s’apagaven conflictes diversos d’intensitat també diversa. El planeta assistia a l’auge del terrorisme. L’escàndol Watergate esquitxava la democràcia americana. Es consolidaven els moviments pacifistes i antinuclears, seguint l’ideari d’Albert Einstein i Bertrand Russell. Jo simpatitzava amb aquesta filosofia i, en canvi, era especialment crític amb la figura de Henry Kissinger (admirador de Metternich i partidari de l’ús de les armes nuclears tàctiques), de qui havia llegit pràcticament tota l’obra publicada i seguit amb atenció els seus articles acadèmics. Em sentia amb la consciència ben tranquil·la.

Però ara s’acaba de publicar un llibre que dona pistes per demostrar que, en alguns moments, els periodistes de l’època vam ser víctimes de les enrevessades, laberíntiques i astutes maniobres de desinformació dels serveis d’intel·ligència de les dues potències, especialment dels soviètics. Quan el vaig veure a la llibreria, fa un o dos mesos, em va cridar l’atenció a l’instant. Vaig fullejar l’índex i vaig intuir que era un llibre explosiu. I ho era. El seu autor, Thomas Rid, d’origen alemany, no era una persona qualsevulla: professor d’estudis estratègics a la Johns Hopkins University, exprofessor d’Estudis de Seguretat del King’s College de Londres, i expert i assessor en tecnologia i intel·ligència. El llibre es titula “Desinformación y guerra política: historia de un siglo de falsificaciones y engaños” (Editorial Crítica).

Segons Rid, i a tall de síntesi, una part significativa de les accions i activitats crítiques rellevants que es van fer a les polítiques de Washington (llibres, accions, manifestacions, marxes…) van ser aprofitades, reprogramades i fins i tot promogudes des de Moscou. Més concretament, des del Servei A, a la tercera planta de l’edifici del Primer Alt Directori del llavors KGB, dins del bloc d’oficines anomenat “El Bosc”, als afores de la capital russa. I si tot el que explica el llibre és cert, no només molts periodistes, sinó també molts mitjans (inclosos els grans diaris de referència) van caure en el parany de la desinformació plantejada com a guerra política. Estic parlant del New York Times, Washington Post, Time, Le Monde, Der Spiegel, Stern, Espresso…

El llibre de Rid posa sobre la taula una evidència fonamental: des de la seva creació, les centrals d’intel·ligència (d’un i d’altre costat) es van dedicar a crear i/o alimentar organismes fingits, personatges fal·laços, impostors de tota mena i documents falsificats, per tal d’explotar les debilitats de l’adversari. I molts analistes sempre ens preguntàvem si aquells documents que arribaven a la redacció, aquells treballs d’investigació avalats per universitats de prestigi, mitjans de referència o institucions il·lustres, eren autèntics o estaven al servei d’interessos obscurs. I es feia molt difícil saber-ho, perquè sovint la manipulació era tan elaborada i la maniobra tan sofisticada que era pràcticament impossible descobrir-la. Cal tenir en compte que la desinformació funciona quan barreja dades fidedignes amb falses. Si pot ser, moltes més dades fidedignes que falses, això sí, distribuïdes estratègicament.

El llibre abasta des dels anys vint del segle passat fins a pràcticament ara mateix. Durant aquest segle d’activitat desinformativa, s’han fabricat milers de mentides professionals organitzades, a partir de fets reals (fent-les passar com a informacions i interpretacions versemblants). S’han trucat llibres i documents, i se n’han comprat els autors, s’han creat grups de falsa bandera (d’extrema dreta i d’extrema esquerra), s’han fet córrer informacions enganyoses i interpretacions espúries a partir de fets reals. En total, més de 10.000 operacions d’aquestes característiques durant els anys de la guerra freda.

Els últims capítols del llibre estan dedicats a l’emergència del factor internet. Queda clar, en primer lloc, que les anomenades fake news (notícies falses) no arriben amb internet, ni són fruit de quatre influencers esbojarrats. La xarxa, en tot cas, ha posat la capacitat de manipulació a l’abast de tothom. Però cal separar el gra de la palla: qui fa i desfà en matèria de desinformació (i de guerra política), qui aprofita les vulnerabilitats de la xarxa, són els Estats i les seves institucions expertes en aquestes males arts. Des de sempre.

I els objectius s’han multiplicat i sofisticat: debilitar l’adversari penetrant en el nucli dels poders, robar dades, minar la confiança en les institucions mitjançant mesures actives de desprestigi, crear divisions entre aliats, impulsar diferències entre grups ètnics i instigar les opinions racistes, promoure la desconfiança entre grups polítics… Però la joia de la corona consisteix a interferir en les eleccions. I aquest és un problema molt greu que requereix intervencions dràstiques i immediates. perquè posa en perill l’essència de la democràcia.

Ara ens trobem en un període de tempteig. Se sap que els Estats utilitzen grups de hackers malignes (estretament lligats als serveis oficials d’intel·ligència), programes maliciosos (malware) i tota mena d’artefactes virtuals per a establir vigilàncies, obtenir informació, distribuir notícies falses i perpetrar ciberatacts. En aquest tipus de batalla, les societats obertes a la informació, les més respectuoses amb les llibertats d’expressió, són les que en pateixen més les conseqüències. D’aquí, la perplexitat dels dirigents de països democràtics davant l’audàcia, desvergonyiment i la manca d’escrúpols dels règims de baixa qualitat democràtica o directament dictatorials. El focus d’atenció de centra ara, entre altres, en el directori 12è bis (unitats 26165 i 74455) del GRU, el servei d’intel·ligència militar rus.

I allò que encara és més desconcertant: l’extrema dreta, que aplaudeix aquests poders obscurs, posa en qüestió al mateix temps la qualitat dels processos electorals, a no ser que els guanyi ella. El cas més emblemàtic és el de Donald Trump i els seus seguidors, que es consuma amb l’acció paranoica d’invasió del Capitoli. Però la taca d’escepticisme sobre els resultats d’unes eleccions s’està escampant arreu.

És cert que els sistemes electorals poden i han de millorar. I que aquestes millores vindran de la mà d’una correcta aplicació de les tecnologies de la comunicació a la xarxa. I probablement amb l’ús de la intel·ligència artificial. Tot dirigit a aconseguir una democràcia més directa, participativa i reflexiva. Però també és cert que ningú escapa de la temptació de la ciberguerra, en general, i de la guerra política, en particular. Joe Biden aparenta pilotar aquesta batalla, dirigida especialment contra Moscou i Beijing. El llibre de Rid sembla donar-li bona part de la raó. Però abans haurà de passar el drap de la pols a casa seva (National Security Agency) i a la dels països del seu entorn (Israel, Alemanya, Gran Bretanya…). Espanya. Aquesta història ens afecta a tots.