Santiago Ramentol

1.

Tot va començar quan vaig assistir a una reunió, convocada des de feia temps. Eren les sis, dos minuts i quinze segons de la tarda d’un més de març, a la Via Augusta de Barcelona. Sé amb precisió l’hora perquè, en prémer el timbre de la porta, vaig donar un cop d’ull al meu rellotge supermultifuncional, últim model, amb connexió per satèl·lit a un rellotge atòmic, càrrega solar, i un gran nombre d’informacions addicionals. Vaig observar que l’agulla petita, la de les hores, assenyalava un pèl més enllà del número sis; la gran, la dels minuts, ultrapassava el número dotze en dos punts; i la dels segons, una fina i groga, anava a creuar veloç el punt de les tres.

El meu rellotge actual, hipermegaconnectat, reproducció a la pantalla d’un model suís d’alta gamma (entre altres alternatives), ofereix molta més informació: l’hora (només faltaria), el dia de la setmana (el número i el nom), el mes, l’any, diversos horaris mundials, la temperatura ambient, el grau d’humitat, la pressió atmosfèrica, l’altitud, la previsió meteorològica… Tot en català. O qui ho desitgi, en castellà, en anglès o en molts altres idiomes. Cronometra. Calcula les passes que dono, les escales que pujo, les calories que gasto, les hores que passo assegut (i em renya), i m’aconsella exercicis físics. Es connecta al telèfon, i em permet rebre i respondre trucades. Té una calculadora, una lot, un reproductor musical i moltes altres aplicacions. Em controla la freqüència cardíaca. Em deixa llegir els correus que m’arriben, els WhatsApp, els missatges. Em gestiona l’agenda…

Però ni aquest ni el rellotge anterior em permeten arribar més aviat.

La puntualitat és una funció humana. Els rellotges marquen el temps, amb més o menys fortuna. El meus dos rellotges eren, i són, extraordinàriament precisos, però no puntuals. Ser puntual vol dir fer una cosa exactament en el moment que s’ha assenyalat. La trobada estava fixada a les sis. I jo sempre procuro ser puntual. Però la majoria dels components de la reunió, homes i dones d’una edat i d’una intel·ligència per sobre de la mitjana, cap dels quals posseïa un rellotge com el meu, eren d’una puntualitat fora de mida. Diria que obsessiva. Potser una mica dogmàtica. Deixeu-me afegir: poc flexible. Així que la sessió havia començat a les sis en punt.

I jo, tot i el meu rellotge supermultifuncional, no hi era.

Vull cridar l’atenció sobre el fet que tenir a disposició molta informació, així en abstracte, com en el cas dels meus rellotges, no és sempre una circumstància especialment rellevant. Pot ser imprescindible, bastant útil o indiferent. Depèn. Si haig de ser sincer, m’emprenya la fixació que té el meu rellotge actual quan detecta que estic massa estona assegut. ¿I si estic pensant? Potser no li agrada el fet que reflexioni. Potser prefereix que faci exercici físic. Ho deixo aquí.

En arribar a la reunió, i davant la cara de circumstàncies de tothom per haver interromput l’explicació de l’odre del dia, vaig demanar perdó, vaig seure a l’única cadira que quedava buida, i no vaig fer cap referència a la dimensió exacta dels meus dos minuts i escaig de retard. Ni tampoc vaig mostrar, orgullós, el meu rellotge. Aquesta minúcia no tenia ni cap ni peus. No interessava ningú. Al contrari d’allò que hagués succeït si jo hagués corregut una marató. En aquest últim cas, el meu rellotge actual m’haguera felicitat (“molt bé, segueix així”). No era el cas. Vaig mantenir un silenci prudent.

Parlem sovint de l’era de la informació com si fos el paradís on es lliguen els gossos amb llonganisses. En plena eufòria tecnològica, al·ludim, fins i tot, a la societat del coneixement, sense saber massa què vol dir això del coneixement, sense prendre consciència dels conflictes, crisis i exigències del nou moment històric, ni tampoc assumir les competències que cal adquirir per dominar els nous reptes. Excitats per la navegació mar endins de la galàxia Internet, tendim a pensar que un major accés a la informació ens fa, de cop, savis. Doncs, no.

Durant el viatge en tren des del meu lloc de treball fins a l’indret de la reunió, des de Bellaterra a la part alta de Barcelona, m’havia entretingut a llegir un text del filòsof Daniel Innerarity, més tard convertit en llibre amb el títol de “La democracia del conocimento”. Aquest filòsof havia creat una expressió oportuna, encertada, afortunada, per a descriure la nova situació: ignorància informada. Una ignorància, escrivia, tamisada per les mediacions tecnològiques, suportada en una allau de dades sovint desgavellades, desjerarquitzades, inintel·ligibles, en definitiva, bastant caòtiques. Però ignorància al cap i a la fi. A l’instant, vaig fer meu aquest concepte.

Entenem per ignorància aquell estat de qui no sap res o sap molt poc. La ignorància és, doncs, carència, escassetat o imperfecció del coneixement. Per cert, hi ha qui sol promoure la ignorància, presentant-la com una virtut. Per exemple, les religions: el reconeixement de la petitesa pecadora de l’ésser humà enfront de la bondat i saviesa inabastable de la divinitat. Segons l’Antic Testament, Déu va prohibir a Adam i Eva que mengessin els fruits de l’arbre de la Ciència o del coneixement entre el bé i el mal, plantat enmig del paradís terrenal. Deixem-ho també aquí.

“M’encanta la gent poc culta”, va escriure l’inevitable Donald Trump en un dels seus múltiples tuïts, arran de la festa de celebració de la seva victòria presidencial, a Las Vegas. I no gaire persones es van amoïnar i, menys encara, desassossegar o inquietar. És més: uns quants líders globals i locals haurien subscrit, a ulls clucs, aquesta frase, si no fos que prefereixen dissimular les seves opinions més íntimes.

Però la ignorància és letal.

I el problema és que cada vegada som menys savis, en relació amb el saber disponible. Ja sé que això no fa perdre la son a molts bisbes, imants, rabins, alguns polítics i a la majoria dels propietaris de mitjans de comunicació, però sí que ens inquieta a uns quants. Sobretot quan som conscients de la incapacitat d’abastar tots els llibres interessants que s’editen, de consultar tots els documents imprescindibles que es publiquen a la xarxa, de veure tots els audiovisuals apassionants que es produeixen. No hi ha temps.

El concepte d’ignorància informada s’ha de diferenciar del d’ignorància racional, establert per l’economista Anthony Downs, l’any 1957. Es parlava d’ignorància racional sobre un tema determinat, quan el cost d’obtenir la informació superava els possibles beneficis que se’n podia aconseguir. Però allò que era impossible adquirir l’any 57 ara s’assoleix en pocs segons. Aquella època queda a milions d’anys llum de distància de la galàxia internet. Avui dia no tenim problemes per trobar informació. Però encara tenim força dificultats per a garantir-ne la credibilitat i posar-hi ordre. Potser patim un empatx d’informació.

Innerarity advertia que el contrast entre allò que sabem i allò que es pot i s’ha de saber és tan fort, que valdria més parlar de societat de la desinformació i del desconeixement. És veritat que la xarxa ens permet obtenir una enorme allau de dades, i això constitueix, sens dubte, una autèntica revolució en el sentit més positiu de la paraula. Però heus ací un primer problema: força escassetat de coneixement enmig de l’abundància d’informació, gairebé tota de segona mà.

En altres temps i cultures, els éssers humans sabien poc, però allò que sabien era pràcticament tot el que podien i necessitaven saber. I generalment era fruit de la mateixa experiència. Ara podríem caure en la gran paradoxa que, en el marc de la societat del coneixement, som cada vegada més “tontos”. Estem rodejats de líders babaus, estúpids, fanfarrons i fatxendes, el paradigma dels quals n’és el president de la potència més important del món, Donald Trump.

Accedim a un conjunt de coneixements sense comprendre’ls. Vet aquí un altra de les paradoxes amb la qual hem topat: un saber sobreabundant (en el sentit que supera les nostres capacitats), complex, parcel·lat (no pot ser d’una altra manera), esmicolat i acumulat, instantani, simplificat, generalment sense processar (és a dir, sense distingir entre allò que té sentit i allò que no en té), sovint intermediat i de vegades manipulat (infointoxicació, fake news…).

En definitiva, sabem que existeixen moltes coses, però no sabem de què van les coses. Acceptem més que comprenem. Fem un permanent acte de fe. Per exemple: no preguntin a ningú què hi ha dins d’un televisor amb una pantalla supergran, potser penjada a la paret, finíssima, extraplana, gairebé com una targeta de crèdit, amb tota mena d’accessos i aplicacions, d’una qualitat d’imatge increïble i d’un so atordidor. La majoria de la gent no ho sabrà. Els espectadors premen un botó, i gaudeixen de l’espectacle, sense saber que hi ha dins i darrere d’aquella finestra oberta al món de l’espectacle. Haig de confessar que he tingut la temptació d’obrir-ne un amb un tornavís, com vaig fer amb un panxut aparell de raigs catòdics. O potser millor amb un cúter.

El meu oncle Salvador, mort ja fa temps, havia estat un dels primers fabricants de televisors, en una època que considero paleolítica. Hauria pogut ser una mena de Steve Jobs del món audiovisual Però no va tenir sort. Muntava els aparells en el taller de casa seva. Jo l’observava embadalit: cable a cable, làmpada a làmpada, condensador, fusibles, bobines. I l’ajudava. Però ara només sé que tot són microprocessadors i microcontroladors d’altes prestacions, pantalles LCD, led o plasma, i està prohibit desmuntar-los: el fabricant m’amenaça de provocar una avaria massiva. O el que és pitjor, patir un xoc elèctric que mata o fereix greument. Déu me’n guardi. Atesa aquesta manca de coneixement ciutadà sobre com funciona aquests televisors espectaculars, quan es facin malbé, probablement a causa d’allò que se’n diu l’obsolescència programada, s’hauran de canviar per un altre.

2.

Així que, aquella tarda de març, quan vaig prémer el timbre amb dos minuts i quart de retard per a incorporar-me a la reunió, feia més de mitja hora que li donava voltes entorn dels impactes culturals i socials de les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC’s). En l’ordre del dia de la reunió, hi figurava un punt sobre una jornada bianual de reflexió, que calia organitzar. Els membres d’aquell grup eren gent de confessió cristiana progressista. És més: estaven allà perquè eren cristians. I s’interessaven, sobretot, pels valors. Però, quan es tractava de qüestions terrenals, confiaven més en la seva providència (en minúscules) que en la divina Providència (en majúscules). Odiaven la improvisació, tan apreciada en aquest món nostre. De manera que el contingut i el programa es debatia força mesos abans que se celebrés la trobada, amb temps més que suficient per a preparar-la. En resum, eren, a més de puntuals, molt providents, és a dir, previsors.

Es van posar diversos temes sobre la taula, dos, potser tres, tots ells d’actualitat, atractius i interessants, entre els quals  figurava aquell que m’havia absorbit l’atenció durant el viatge pel Vallès, els túnels de Collserola i els soterranis de la ciutat. I després d’un debat curt, intens i enraonat, la meva proposta va rebre el vistiplau de tothom. Tot seguit, es va formar un grup dedicat a preparar el congrés des del punt de vista dels temes i dels conferenciants.

I, de sobte, em vaig veure embolicat a fer una reunió, si no recordo malament, cada quinze dies. He de confessar que la intel·ligència, els coneixements, l’agudesa mental, l’amabilitat i el sentit de l’humor d’aquells companys van convertir cadascuna d’aquelles sessions en una de les experiències intel·lectuals més profitoses i satisfactòries de la meva vida. Vàrem definir l’eix temàtic de les jornades: “Els valors davant de l’impacte de les noves tecnologies”. Vàrem fixar la data i el lloc: el 19 i 20 de novembre, al col·legi del jesuïtes de Sarrià. Vàrem determinar la temàtica general de cada ponència i el moment de la seva exposició. Vàrem elegir els ponents: David Jou (físic), Joan Manuel Tresserras (comunicòleg), Jaume Funes (psicòleg), Begoña Roman (filòsofa), Francisco Javier Vitoria (teòleg) i jo mateix. Vàrem designar un moderador: en Jordi Porta (filòsof). I vàrem debatre sobre el perquè de tot plegat. Un plaer.

Vàrem deliberar sobre el desconcert a què ens sotmeten els canvis permanents del coneixement humà, gràcies, sobretot, al progrés de la ciència i a l’enorme desenvolupament de les tecnologies, especialment les que es relacionen amb la comunicació i la informació. Vàrem advertir que, efectivament, es produeixen molts canvis, però que no acabem d’endevinar exactament en quina direcció. Ni tampoc sabem si tots seran en la bona direcció. Vàrem palesar la vulnerabilitat d’allò que crèiem immutable: els marcs ideològics i normatius, els valors comunitaris, les relacions socials, la institucionalització de la política i també de la religió.

En una de les trobades, vaig llegir una entrevista amb Nicholas Negroponte, el guru de món digital, l’investigador del MIT (Massachusetts Institute of Technology) que més m’ha ajudat a somniar. I mai m’ha deixat d’impressionar el seu optimisme. Heus ací, sintèticament, algunes de les seves previsions: els nostres nets viuran 150 anys, hi haurà humans genèticament modificats (immunes a moltes malalties), es fabricarà carn artificial replicant les cèl·lules de les vaques (sense necessitat de matar-les), arribarà l’energia nuclear de fusió (neta i pràcticament infinita), la ciència i la tecnologia revertiran el canvi climàtic… Tots van quedar embadalits, però cap va abandonar els seus dubtes. ¿Servirà tot això per a millorar l’ésser humà? No tinc resposta. Però penso que Negroponte respondria que sí.

Vàrem constatar, en definitiva, que ens trobàvem davant d’una societat fràgil: conscient de l’aclaparadora complexitat del món, condicionada per la ubiqüitat de la comunicació i per la velocitat dels esdeveniments, i sovint determinada per la immediatesa, la cultura de l’efímer i dels productes d’un sol ús. Zygmund Bauman l’havia qualificada de societat líquida, basada en la mobilitat, la incertesa i la relativitat, dins d’uns temps que també són líquids. Ulrich Beck la va anomenar societat del risc. Ho vaig anunciar, i ningú va dir res, ni a favor ni en contra. Bé.

Al llarg dels debats, van anar sortint conceptes sobre els quals calia reflexionar: ciència i tecnologia (és clar), informació, coneixement, valors, complexitat, caos, desconcert, por i esperança… També força esperança. I ens vàrem plantejar moltes preguntes. ¿S’ha iniciat un nou capítol de la història humana? ¿En aquests nous temps, en restaran algunes invariants, és a dir, quelcom que no variï: des de l’estructura del cervell-ment fins als valors? ¿Es pot parlar avui, en el marc d’aquesta societat líquida, de valors universals i perdurables? Bones preguntes. Tenia sentit parlar de valors, atès que ara anuncien i denuncien l’existència de màquines intel·ligents capaces de prendre decisions pròpies. Això portat en l’àmbit de la guerra (armes autònomes, en diuen) produeix inquietud i calfred. És allò que van sentir els experts en intel·ligència artificial, i que van denunciar a les trobades de Buenos Aires (2015) i Estocolm (2018).

Jo només puc dir, a tall de conclusió, que de tots aquells cenacles, vetllades i tertúlies en vaig sortir molt més informat, millor format i sobretot menys ignorant.

La jornada o simposi es va celebrar amb un èxit inesperat d’assistència: més d’un centenar d’inscrits. La majoria, sorprenentment, d’una edat diguem-ne avançada, provecta, però gens decrèpita. I ara l’observo com estranyament llunyana, tot i que no fa tants anys. En aquest lapse de temps, s’han produït nous fenomens, i s’han accentuat tant les esperances com els riscos. Han mort alguns dels components d’aquell grup de gent més o menys estrafolària i obsessivament puntual. No van arribar a temps per a assolir els 150 anys. Ni nosaltres tampoc. Així que, en homenatge a totes elles i ells, he volgut recuperar aquella meva ponència i, sense reformular-la (perquè, curiosament, en el fons, encara es manté vigent), he afegit nous motius de reflexió. Això sí, també he aprofitat per posar-la al dia. Passo a exposar-la de seguida, abans que quedi antiga, periclitada, arcaica, fins i tot fòssil, atesa la velocitat en què es produeixen els esdeveniments.

3.

Ara ha arribat el moment de presentar-me. Només quatre pinzellades. Em dic Santiago Ramentol. Dins d’aquesta mateixa web trobaran la meva trajectòria. Tinc 71 anys, i sovint, des de fa temps, em pregunto sobre el futur dels meus fills (de 37 i 32 anys) i, encara més, dels meus cinc nets (els fills dels meus fills), que van dels dos als vuit anys i que, segons Negroponte, en viuran 150. I ho faig, perquè sé que costa capejar el temporal en aquest convuls oceà de crisi i d’incertesa, i reconec que (en força casos) la seva forma de fer les coses és substancialment diferent d’allò que fèiem nosaltres a la seva edat.

Jo m’he afanyat a posar-me al dia en allò que fa referència a les novetats científiques i tecnològiques (algunes de les quals, per cert, ja no són tan noves). Les conec i sovint he reflexionat sobre el seu impacte en les societats contemporànies. De fet, passo per ser un expert (encara que confús) en aquestes qüestions. I la meva activitat docent a la Universitat Autònoma de Barcelona, així com les meves activitats públiques en el Govern de Catalunya i en el Consell de l’Audiovisual, han estat relacionades amb la seva implantació i amb aquests efectes.

Treballo, fins i tot, en el camp del coneixement prospectiu. Això vol dir que intento entreveure, desentranyar, els escenaris del futur mitjançant les variables que avui tinc a la meva disposició. Com que no gaudeixo d’habilitats profètiques, i no he establert cap tracte privilegiat amb les diverses divinitats, ni posseeixo cap bola de cristall, ni (siguem pràctics) tampoc tinc accés al superordinador de l’Agencia de Seguretat Nacional dels Estats Units, confesso que m’equivoco sovint en les meves prediccions. I demano disculpes. Però això no és massa sorprenent, perquè (com ja he dit) la incertesa és una de les característiques d’aquest temps de transició envers no sabem exactament què.

No sé si hauran advertit que he escrit dues vegades la paraula incertesa. Així que deixo damunt la taula el primer concepte important: el d’incertesa. Concebo la incertesa com un estat de dubte permanent davant d’un present no previst i d’un demà no previsible. M’agradaria ser com els Papes (i la majoria de cardenals i bisbes), els imants o els rabins, o molts líders polítics o molts intel·lectuals, o els telepredicadors, o aquells tertulians, que saben de tot i no tenen dubtes. Tots exhibeixen les seves certeses en forma d’admonicions i combaten contra un enemic, per a ells, poderós: el relativisme. Jo només puc manifestar les meves perplexitats.

Permetin, això no obstant, que m’arrisqui a fer una predicció inicial: en aquesta primera etapa de transició envers el futur, i sense tenir en compte la variable del canvi climàtic (que ho empitjora tot), els nostres fills romandran en un estat constant de crisi i, en conseqüència, viuran probablement pitjor que nosaltres. Hi haurà menys oportunitats, menys seguretat sobre el demà, menys benestar… Això s’anomena mobilitat social descendent. És a dir, l’ascensor social que, en alguns casos, portava al cim de forma permanent al Segle XX, ara (al Segle XXI) baixa. I després, ja ho veurem. I ells, en el fons, són uns privilegiats, perquè gaudeixen, encara que disminuïts, d’uns drets que els ha portat la societat del benestar, al món occidental. Molts milions d’humans, grans i petits, no saben què és tenir un plat a la taula. Vull dir, que la humanitat corre el risc de despenyar-se.

No em mirin amb mal ull. No soc, com he dit, un professional del pessimisme ni formo part d’aquells espècimens que pensen que l’existència humana és un absurd, que res té sentit. No concebo la quotidianitat com un drama o, pitjor, com una tragèdia. A Sartre, l’existència li provocava sensació de nàusea. No hi estic gens d’acord. Penso, fins i tot, que l’esdevenidor està en les nostres mans. Podem millorar-lo o empitjorar-lo. Però permetin, això no obstant, que apunti algunes previsions més.

En aquest futur immediat, degut principalment als avenços de la intel·ligència artificial, desapareixeran força llocs de treball tradicionals (el 15 per cent), no tots de baixa qualitat. Els metges, per exemple, hauran de replantejar la seva professió; els periodistes, també, els advocats, els comptables, els professors, els escriptors, els músics… Les seves feines essencials les faran els robots, mitjançant un programari específic (compost per algoritmes molt complexos), capaç de gestionar moltes més dades que un professional, i prendre decisions més eficients. Els traductors i els dobladors de veu desapareixeran. Les fàbriques, els sectors bancari, comercial, de l’entreteniment…, completaran els seus processos d’automatització. També es crearan nous llocs de treball (33 per cent), però requeriran coneixements avançats, molts dels quals encara no s’ensenyen a les universitats. O estan a l’abast d’una minoria. Serà difícil reciclar els treballadors de les velles professions perquè ocupin les noves demandes altament especialitzades.

4.

L’escenari ja fa temps que està canviant. Umberto Eco explicava que, als anys 70 i 80 del segle passat, es va posar de moda preguntar als nens i a les nenes sobre els animals de granja. La majoria de components d’aquella generació vivia a ciutats més o menys grans (des de Tokio o Nova York, Barcelona o Madrid, Sabadell o Santa Coloma de Gramenet), i els sociòlegs van descobrir que aquells infants urbanites no sabien què era una gallina o una vaca. Pensaven que la llet era una beguda artificial (com la Coca Cola) i que els ous de la truita eren un producte de disseny literalment copiat dels ous Kinder, però sense xocolata ni regal al seu interior.

Quan molts d’aquells nens i nenes anaven de vacances, aterraven a urbanitzacions semblants a les ciutats d’on provenien (del tipus Lloret, Benidorm, Miami Beach, per exemple) i l’únic que canviava eren les rutines: de l’escola passaven a la no escola o, millor dit, a l’antiescola (la televisió), convertida en guarderia permanent. El mateix Umberto Eco va escriure un article que parlava de la tele com a succedani de la religió. Era, en conseqüència, un temps per a no aprendre res o, almenys, res de bo. I tots ens vàrem escandalitzar. Les escoles van posar mans a l’obra i van organitzar visites guiades a les masies per tal que els nens i les nenes veiessin com la llet sortia de les mamelles de la vaca i els ous de les gallines. Encara avui cal explicar a molta gent (grans i petits) que les gallines fan els ous sense que cap gall les emprenyi, perdó, les fecundi.

No sé si els infants d’ara saben d’on venen els ous o la llet, em temo que sí (ho poden consultar de forma immediata a Google, a Wikipèdia o veure-ho a You Tube) o, en tot cas, això ha deixat de ser una preocupació general. I el succedani de la religió és ara Internet.

Els nens i les nenes d’ara, els joves i també molts adults ja no viuen al camp o a la ciutat: han passat a habitar en un no-lloc i en un no-temps, entesos com un espai i un temps sense límits ni fronteres. En aquest no-lloc, no hi ha ni nit ni dia. És global. Si s’escau, poden passar la nit recorrent l’hiperespai i dormir de dia. Google i You Tube formen part de la seva memòria (per ara, externa) i Twitter, WhatsApp, Signal, Telegram i Facebook constitueixen el seu veïnatge.

Els joves i els adults d’avui s’organitzen en xarxes, en les quals hi intervenen companys de procedència, color i cultura molt diverses. Són espais virtuals on les velles identitats es dilueixen i en neixen de noves. Es formen minories autoafirmatives i sovint amb un cert potencial discriminatori. Reben el nom de bombolles personals i/o grupals. Per cert, tothom mostra una desinhibició preocupant dins de la xarxa, que posa en perill el dret a la intimitat i el dret posterior a l’oblit. Jo, que soc un obsés de l’autocontrol digital, també hi participo (a part de la bombolla familiar). I soc conscient que, entre tots, habitem en una mena de casino mundial permanent. Massa sovint la ciutadania no sap (o no vol saber) que s’ha endinsat sense protecció dins d’un bosc espès i perillós, ple de bona gent però també de depredadors, i on regna la llei de la selva.

Lliurem alegrament les nostres dades i, des de petits, som engolits dins del big data, que coneix el nostre perfil, els nostres desitjos, les nostres necessitats i les nostres tendències. O simplement, com em passa a mi, estem a punt de tirar la tovallola. Cada any em fan una revisió del meu estat de salut. L’empresa que el realitza envia els resultats en un sobre tancat, per a protegir (diuen) el meu dret a la intimitat. Allà hi figura tot el meu historial mèdic. Sé, això no obstant, que tot queda enregistrat en dipòsits de dades que poden circular sense control per la xarxa. Però jo em quedo molt satisfet. En cap cas, pregunto que se’n farà de les meves dades quan compro en un gran supermercat, o millor, a Amazon, el més descomunal dels dipòsits de mercaderies, béns i serveis de tota la història de la humanitat. O quan adquireixo un cotxe, un llibre, un electrodomèstic, un bitllet d’avió o de tren, em faig soci d’un club, em posen una multa d’aparcament, faig una trucada telefònica, o pago amb targeta. Sé que, si volen, ho tenen tot emmagatzemat. Sé que hi ha empreses que compren o roben aquestes dades. I en fan un negoci sucós. Però si apliqués de forma permanent el principi de precaució, em tornaria boig. O em convertiria en un paranoic.

Els ciutadans normals gairebé mai apliquen el principi de precaució, quan naveguen per la xarxa. Escriuen correus i missatges des de qualsevol pantalla (telèfon, tauleta o ordinador), surten i entren dels grups de facebook, o simplement fan trucades. Ningú no els ha ensenyat a sobreviure entre la brossa. Edward Snowden, l’excontratista de l’Agència Nacional de Seguretat nord-americana, ens va advertir que tot queda anotat, que res és segur. Fins i tot, l’Angela Merkel, que deu tenir més tallafocs que el parc nacional de Yellowston, havia estat (o continua estant) espiada. I saben que li ha passat a Snowden? Que és l’home més buscat, després de Willy el Nen. En definitiva, i tal com escrivia Innerarity en un altre article, la xarxa ens deixa observar a canvi de ser observats. La nostra relació amb la xarxa no surt gratis: ens convertim en espies de nosaltres mateixos. Snowden ho va ratificar: internet és més un basar que una àgora. Un espai enorme, en el qual algú en treu grans beneficis. I no som precisament nosaltres. Això aguditza el conflicte entre llibertat i control. I les escoles ara no saben què fer amb els i les alumnes, ni tampoc a on portar-los.

Ja és hora que definim que és això del big data. Els éssers humans estem generant una quantitat increïble de dades emmagatzemades i/o que circulen per la xarxa. Els experts calculen que aquesta allau informativa suma aproximadament 2,5 quintilions (10³⁰) de bytes diaris: textos i missatges de tot tipus (fiables i no fiables), imatges (píxels), produccions audiovisuals, dades recollides per institucions, empreses, hospitals, comerços, bancs, documents (públics i privats), transaccions diverses… És tanta la capacitat de dades emmagatzemables, que n’hi ha una part que no pot ser processada i analitzada utilitzant el programari i les eines convencionals. Només ho poden fer els superordinadors i els algoritmes més poderosos del món. En mans dels serveis d’intel·ligència i de les grans corporacions. El processament d’aquestes dades permet detectar patrons diversos (de comportament, per exemple) i fer prediccions per a la presa de decisions. El big data ens pot conèixer més que nosaltres mateixos.

5.

La nostra forma d’adquirir coneixements i experiències també són ara diferents. Tot va començar quan la televisió va imposar els missatges de vint segons, i el cinema va introduir els plans/seqüències de, com a molt, cinc segons. Les escenes cinematogràfiques es desenvolupaven a un ritme frenètic, a cop de timbal, amb decorats impressionantment falsos, dibuixats des d’un ordinador. Les últimes pel·lícules sobre les aventures de Sherlock Holmes reproduïen, de forma espectacular, el Londres de finals del segle XIX. Els vells jocs de taula es van traslladar a la pantalla, i van adquirir un aspecte d’immersió en escenaris i personatges quasi reals, que absorbien fins a nivells preocupants el cervell dels adolescents, atapeïts i embotits d’imatges de tot tipus, introduïdes sense ordre ni concert: escenes de guerra, crims, banalitats, conflictes, sexe, futbol, música, publicitat…i també informació. ¿En podem dir cultura de l’efímer?

I no s’ha arribat encara a la realitat virtual o, millor dit, a l’entorn virtual. Trigarem una mica. No massa. Vivim encara en el món de la realitat augmentada: suma de realitat i virtualitat. Per exemple: la realitat augmentada geolocalitzada. No s’espantin. Consisteix a prendre les coordenades GPS de l’usuari i, sobre la pantalla del telèfon en moviment, introduir-hi informació sobre les imatges, o també ninots i escenaris propis d’un joc (Pokémon Go, per exemple). Això vol dir enfocar amb el mòbil una botiga recomanada per un algoritme i que, de forma immediata, el telèfon la reconegui, i el propietari (real o fictici) surti i expliqui les seves ofertes (i les mostri). O observar un paisatge i que el mòbil identifiqui la vegetació, les flors, els animals, els cotxes que passen pel camí… Els estels. Les persones… Fixar en el mòbil diversos elements de decoració o mobiliari, i veure com quedarien sobre les imatges de les diverses habitacions de la casa. És a dir, veure com a reals coses que no existeixen.

Amb l’ajut d’algoritmes d’intel·ligència artificial, també es poden crear persones virtuals que no es distingeixin de les reals. O manipular persones reals de forma que s’expressin i diguin idees que no han defensat mai.

Les ofertes de realitat virtual encara són molt precàries: els ordinadors no són prou potents. Google confia en l’ordinador quàntic. Ha anunciat últimament avenços significatius. Està invertint-hi molts diners. Però encara es troba a les beceroles. Els experts consideren que les simulacions actuals són falses o febles realitats virtuals. Les simulacions més espectaculars s’apliquen avui a l’arquitectura i decoració, l’art i l’entreteniment. En les aplicacions per a la guerra, es creen camps de batalla i situacions artificials. O en l’entrenament de pilots d’aviació, mitjançant una cabina de vol i pantalles com a finestres que reprodueixen les condicions de vol, d’enlairament i d’aterratge.

Efectivament, les novetats que vindran, anuncien els experts, tindran molt a veure amb el desenvolupament de la intel·ligència artificial (IA). Els sistemes intel·ligents connectats a la xarxa s’estendran a altres estris de la casa o de la nostra vida quotidiana. Són els objectes que pensen. S’estan dissenyant a l’Institut Tecnològic de Massachussets, als Estats Units, allà on treballava Negroponte. Neveres que pensen, televisors que pensen, tauletes i telèfons que pensen, robots que fan tasques domèstiques i pensen, sistemes d’alarma que pensen, cadires que pensen… i així successivament. ¿Existe Dios?, li vaig preguntar (en castellà) a la Siri de la meva tauleta. I em va contestar: “els humans tenen religió, jo només un cert metal·loide”. Suposo que es referia al silici. Però resulta evident que sap fugir d’estudi.

Encara necessito saber idiomes, perquè l’anglès em permet obtenir molta més informació. Tot i això, Google m’ofereix consultar la viquipèdia anglesa (i altres documents), prèvia traducció al català i al castellà, encara força matussera. En un futur immediat, l’idioma no serà cap problema. Els textos i les veus es traduiran de qualsevol llengua a qualsevol llengua, de forma automàtica i en temps real. Podrem parlar per telèfon amb el nostre idioma i ens rebran en l’idioma dels destinataris. Qualsevol pel·lícula, qualsevol sèrie, qualsevol contingut podrà ser percebut en l’idioma que hom desitgi. Per això dèiem que els traductors i els dobladors ho tenen magre.

La traducció automàtica en temps real correspon a l’etapa de la intel·ligència artificial (específica), que avui s’està desenvolupant entorn dels sistemes experts: màquines especialitzades, per exemple, en diagnosi medica, en compondre música i orquestrar-la, en documentar i redactar informacions (robot journalism), en guanyar als escacs o al go, un joc més complicat. Resta un llarg camí per arribar a la intel·ligència artificial general (semblant a la humana). Però probablement s’aconseguirà. I en resta un altre de més tortuós (però no impossible) que ens portarà envers la super intel·ligència artificial (superior a la humana).

Gràcies als potents algoritmes d’intel·ligència artificial, i probablement als ordinadors quàntics, la realitat virtual cercarà crear mons ficticis que es puguin confondre amb el món físic real. L’autèntica realitat virtual es basarà en la simulació perceptiva. Serà una base de dades gràfica interactiva, generada per ordinador, explorable i visualitzable en temps real, amb la forma d’imatges de síntesi tridimensionals, que donaran la sensació d’immersió en un nou escenari. Serà immersió: l’usuari estarà realment convençut que es troba en un entorn diferent al real d’aquell moment, però igualment real. Això requerirà l’estimulació de tots els sentits. Serà interactiva: l’usuari serà capaç d’interactuar en un entorn sintètic, tal com ho fa en un entorn real. I serà orientativa: l’usuari tindrà la sensació de seguir la posició/orientació segons els seus propis moviments dins de l’entorn simulat. En definitiva, podrem entrar en una pel·lícula, interactuar amb els actors com si fóssim un més, i reconduir el desenvolupament de l’acció segons el comportament de cadascú. Un joc d’ordinador actual convertit en una realitat viscuda amb infinites opcions.

Ara encara no hem arribat aquí, però no cal que ens esforcem a obtenir allò que desitgem. La xarxa i les mateixes bombolles personals (“personal bubbles”), amb els seus filtres (“filter bubbles”) ens retroalimenten i ens tracen l’itinerari digital, amb un potencial narcòtic i sedant encara poc avaluat. Per exemple: Google segueix les nostres pautes de comportament, Google sap allò què necessitem, i els algoritmes de Google ens ofereixen allò que necessitem. ¿Presoners de la xarxa? ¿Presoners del big data? ¿Presoners de les futures xarxes neuronals? Hi ha qui es pregunta per què no. No tenim temps per escollir l’enorme quantitat d’ofertes atractives des de qualsevol angle i interès. Encara sort que Google i els altres cercadors ens ajuden. Decideixen per nosaltres. I no sé què dir.

6.

Potser el problema comença quan deixem d’utilitzar Internet com una eina i ens instal·lem a viure dins de la xarxa. Els experts assenyalen que més de dues hores de navegació suposen un risc. I afegeixen que això s’agreuja quan l’internauta és una persona introvertida, amb poca autoestima i amb una vida familiar pobre, és a dir, quan construeix un món virtual que el compensa de les insatisfaccions i inhibicions del món real (un terç dels usuaris, segons algunes enquestes).

I això té un impacte notable en la vida quotidiana. Alguns psicòlegs apunten que aquelles persones que passen molt temps dins de la xarxa tenen més possibilitat de desenvolupar símptomes depressius. Altres addueixen, en canvi, que la xarxa ajuda a integrar els solitaris. Els mestres denuncien sovint que els alumnes, la majoria tastaolletes, no presten atenció a classe, sobretot quan la lliçó dura més de deu minuts, i quan el professor no reforça la seva tasca docent amb una mica d’espectacle. Cal divertir. Alguns pedagogs, en canvi, sostenen que, sent això veritat, els alumnes actuals són capaços de fer més coses al mateix temps. I a més a més, ara el coneixement, la creativitat i la capacitat d’interrelació estan més a l’abast que abans. Ves a saber.

Permetin que els dibuixi allò que sol succeir en aquest moment. Avui molts ciutadans, acostumats a fer moltes coses curtes a l’hora (en anglès, multitasking), viuen enganxats a un mòbil (evidentment molt més que un telèfon), a una tauleta, a un ordinador, i potser encara a un televisor (amb accés a Netflix, HBO…). Estan aferrats a qualsevol finestra que obri la porta a un món (virtual i real), on s’allotgen les xarxes d’amics (facebook), els correus electrònics, els missatges curts llençats a l’atzar (twiter), qualsevol informació (banal o no, útil o fútil) mitjançant blocs, webs i altres ofertes de tota mena. Romanen connectats amb el planeta en temps real. Potser molts estan perdent el costum de llegir llibres. Però no de llegir. Demà tot podria convertir-se en una pantalla connectada a la xarxa: les parets, els vidres de les finestres, les portes del microones o de la nevera…

¿Som o son feliços? Diuen que sí.

¿Fem un ús saludable o pervers de la xarxa? Depèn. Fins i tot, podem fer les dues coses.

Nicholas Carr explica aquest procés en un llibre demolidor titulat “Superficials: ¿què està fent Internet amb les nostres ments?”. Carr va estudiar literatura a la Universitat de Harvard i, quan era jove, li agradava llegir. Passava moltes hores, que ell considerava plaents, estudiant llibres voluminosos. Però un dia va descobrir les noves tecnologies. Es va submergir en el món on line. Es va convertir en un autèntic expert. Va escriure nombrosos articles sobre temes tecnològics. I va deixar de llegir. Perdia la concentració i el fil, si fullejava més de dues pàgines. Sovint pensava amb moltes coses a la vegada. El seu cervell rebutjava tot allò que significava lectura reflexiva. Preferia la lectura ràpida. Una ullada.

L’any 2007, es va rebel·lar. Es va retirar amb la seva dona a una cabana de les muntanyes de Colorado, sense telèfon mòbil ni connexió a Internet. I allà va redactar el llibre que abans he esmentat.

No els vull avorrir amb una explicació detallada d’allò que diu l’obra de Carr. Però sí que els vull explicar que Carr confirma el meu estat d’ànim ambivalent. Per un costat, les tecnologies de la informació i de la comunicació permeten que milions d’éssers humans puguem compartir els nostres coneixements i les nostres experiències, teixint una intel·ligència, electrònica i digital, d’abast planetari, sense precedents en la història de la humanitat. Insisteixo: podem obtenir, en segons, aquella informació que abans requeria setmanes, mesos i, fins i tot, anys, mitjançant llargs viatges i difícils recerques en biblioteques llunyanes. Però per l’altra, les TIC plantegen (com ja hem dit) problemes fonamentals, perquè aquest canvi cultural tindrà (ja en té) repercussions en la forma d’operar del nostre cervell (com ho va preveure, d’altra banda, Marshall McLuhan, als llunyans anys 60 del segle passat).

No ens posem tràgics. Segurament quelcom semblant es va produir quan es va inventar (al llarg de molt temps) l’escriptura, la qual cosa va permetre congelar la informació; o quan es va inventar la impremta, i la informació es va poder estendre a tothom, o a gairebé tothom. I segur que més d’un va pensar que, amb el llibre a l’abast de tothom, la cultura estava condemnada a desaparèixer. ¡Imaginin: amb el llibre, ara el nostre gran punt de referència!

Potser el problema és que l’ordinador, els nostres mòbils o la nostra tauleta (com el llibre, però molt més potents) són una extensió del nostre cervell fins al punt que el substitueix i anul·la algunes funcions i n’il·lumina d’altres. No ho sé. No ho sabem. La nostra capacitat mental és limitada. De fet, observo que estan naixent un munt de noves habilitats. Recordem que l’aparició de les calculadores electròniques va canviar la forma d’enfrontar-se al càlcul. Tothom es va posar les mans al cap. I no va passar res.

També el llibre i els mitjans de comunicació impresos van substituir moltes capacitats intel·lectuals, algunes relacionades amb la memòria. Van desaparèixer, per exemple, els trobadors, els narradors d’històries i de contes, els copistes i els il·lustradors medievals. Els escriptors es queixaven escandalitzats del fet que l’expansió del llibre provocava la generació d’obres banals i sense contingut. (¿Els sona això en relació amb la comunicació audiovisual?) La substitució de la lectura en veu alta per la lectura individual i en silenci, deien, anunciava la fi de la civilització. Les profecies apocalíptiques no es van complir. O millor: el llibre imprès va significar un important progrés. Van obrir moltes llibreries (primer, ambulants; i després, urbanes) i també moltes biblioteques. Es va escriure d’una altra manera. I va néixer un nou tipus de literatura i també de música. I la cultura i el coneixement es van estendre arreu.

Es probable que les noves tecnologies donin pas a un nou progrés, tant o més gran que el que va significar la impremta. Però també adverteixo amb preocupació que cada vegada depenem més d’aquestes eines: el televisor, l’ordinador, el telèfon mòbil, la tauleta.

¿És cert que les TIC subornen les nostres ments i els nostres sentiments? ¿Ens condueixen cap a un caos raonable o insuperable? ¿Depenem definitivament d’elles, fins al punt de sotmetre’ns a xantatge? Hi ha persones que senten vibrar el telèfon mòbil encara que no el portin a la butxaca. Aquesta percepció ja té nom: síndrome de la vibració fantasma. I alguns metges la comparen amb les falses sensacions d’aquells a qui els han amputat una cama.

¿Què passaria si, de cop, desapareguessin tots aquests apèndixs mecànics? ¿O si es produís una enorme apagada elèctrica i digital planetària? ¿Quedaríem definitivament orfes? ¿Perdríem la memòria, com estem a punt de perdre moltes de les imatges que vàrem gravar en una cinta de cel·luloide de 8 o super8 mil·límetres (se’n recorden?), o en una cinta magnètica analògica com les velles VHS?

Els experts es pregunten si les tecnologies augmenten o disminueixen la capacitat del nostre cervell. Jo no ho sé. ¿Es complirà la sentència que com més intel·ligents siguin els nostres ordinadors més “tontos” serem nosaltres? No en tinc ni idea.

Les escoles, una vegada més, han intentat donar resposta a tot aquest fenomen posant un ordinador portàtil a cada pupitre connectat a Internet. A mala o bona hora, ho ignoro, perquè els nois i les noies en comptes de prestar atenció a allò que diu la mestra, i utilitzar la pantalla com a complement de l’aprenentatge, fan servir l’ordinador i/o el mòbil com si fos una continuació d’allò que practiquen a casa: interconnectar-se. Fins i tot s’envien missatges entre ells dins de la mateixa aula, substituint els vells paperets voladors. I s’ho passen molt bé.

¿Són només missatges banals? En alguns casos, sí. I en altres, no. ¿O és que no podem parlar també de globalització de la ràbia i del dissentiment? Sabem que l’ús de les TIC, més l’efecte globalitzador, ha impulsat i alimentat moltes manifestacions, algunes de les quals han estat capaces d’enderrocar governs i fins i tot règims, com és el cas conegut de les revoltes als països del Nord d’Àfrica. O com és el cas del moviment dels indignats. O com fou el cas del vídeo de la monja Teresa Forcades (de ¾ d’hora de duració!) contra les farmacèutiques, penjat a You Tube i vist per centenars de milers de persones. O dels rotllos patataires dels influencers ¿No havíem quedat que no podíem resistir més de 20 segons de missatge?

Les TIC donen un poder insòlit a l’individu, abans anònim, que ara és capaç de sumar voluntats en un tancar i obrir d’ulls. Qualsevol persona pot construir una minoria poderosa, estable o volàtil, convertir-se en prescriptor d’idees o de marques. Una suma d’individus pot subvertir les jerarquies tradicionals i posar cap per avall la piràmide de qualsevol classe de poder. No em diguin que no resulta, com a mínim, interessant.

Però els experts també han detectat un 25% de grups “problemàtics” dins de les xarxes socials a internet, que cultiven l’odi social, cultural i/o polític. I són els que obtenen més audiència. És un model d’agitació radical, de violència verbal, deslegitimació democràtica, intoxicació i aldarull. ¿La suma de voluntats en el ciberespai crearà comunitats tancades de pensament uniforme (bombolles), que s’autoalimentaran de passions radicalitzades, d’adoctrinament i de dependència emocional? ¿Entrarem en quelcom semblant als anys més obscurs de l’Edat Mitjana, com va insinuar Umberto Eco?

7.

¿Som realment més lliures? En el context d’aquesta pregunta fonamental, els algoritmes hi juguen un paper determinant, tant pel que fa als continguts informatius i d’entreteniment com als missatges publicitaris, les ofertes comercials, la cultura… I el món de les idees. L’aplicació dels algoritmes per processar grans quantitats de dades, subministrades inconscientment pels usuaris en les seves pràctiques de consum, generen (repeteixo) el fenomen de les “filter bubbles” (filtres bombolla) que alimenten les bombolles personals i grupals, i que poden conduir a un aïllament intel·lectual.

Els algoritmes dels cercadors en xarxa suggereixen als usuaris uns continguts que aparentment coincideixen amb els interessos de cadascú, però que sovint limiten i empobreixen l’experiència de varietat en el consum cultural o comercial. El Wall Street Journal va demostrar que les bombolles personals i grupals condueixen a l’aïllament intel·lectual. Durant les últimes eleccions presidencials als Estats Units, un simpatitzant demòcrata rebia, al mateix temps i en les mateixes condicions, notícies que criticaven Trump, mentre que un republicà rebia informacions deixaven malament Hilary Clinton. Insisteixo: hi ha grans organitzacions que negocien amb aquests grans volums de dades, segmentant-les i venent-les a empreses que vulguin influir sobre les decisions dels ciutadans. Així que ¿som més lliures? No ho sé.

¿A quins canvis ens portarà tot això? Ves a saber. Quan preparàvem aquella jornada de la qual he parlat al principi d’aquesta extensa reflexió, tots el components del grup varem constatar que el paisatge històric s’estava transformant de forma accelerada. I el ritme s’ha accelerat. I nosaltres, instal·lats en el limitat i imprecís mirador de la nostra vida quotidiana, contemplàvem i contemplem, sovint perplexes, i sovint inquiets, com les novetats permanents envaïen i envaeixen la nostra efímera existència. Tot va massa de pressa. Sentim el vertigen del temps.

El desconcert constitueix un altre dels arguments fonamentals de moltes anàlisis socials al Segle XXI. Concebem aquí la paraula desconcert com aquell sentiment que altera la seguretat, l’equilibri, la serenitat i la luciditat, pertorbant els plans i els projectes de futur. D’acord.

A aquelles reunions, també ens vàrem preguntar si estàvem assistint a l’inici d’un nou capítol de la història humana, si estàvem travessant el llindar d’una gran revolució planetària. Resposta racional: potser. Resposta intuïtiva: sí. Ens preguntàvem també si havíem entrat en una nova era de la història humana. Permetin que em mulli: sí. Apuntàvem el següent: la nova era pot portar una transformació radical, una transhumanització (canvi de la ment humana). Em jugo el coll: sí. ¿Amb implicacions en els sistemes de valors? Sí. ¿Tindran, per exemple, drets i deures els robots superintel·ligents? Potser no s’ho han plantejat mai. Doncs és hora de pensar-ho.

Alguns experts plantegen la possibilitat d’un nou homo simbiòtic: en part biològic i en part cibernètic. ¿Acabarà la intel·ligència artificial fonent-se amb la humana (un xip incorporat en el cervell) creant un nou individu amb una força i una capacitat intel·lectual infinitament més poderosa?

I ara què?, em demanaran vostès. Pregunta clarivident que mereixeria una resposta extensa i reflexionada. Doncs deixin que els decebi: tampoc no ho sé. Ningú sap què passarà demà. Ningú està segur de quina estructura social acollirà la revolució de les comunicacions i dels altres avenços de la ciència i de la tecnologia. Pengen també moltes amenaces sobre els caps dels éssers humans: la crisi econòmica global, el canvi climàtic, la superpoblació, les desigualtats planetàries, les guerres de destrucció massiva…

L’únic que puc dir (tenint en compte l’experiència històrica) és que tots aquests canvis originaran turbulències i caos. De fet, ja estem assistint a una etapa de fragmentació social, basada en la inadaptació de les estructures i dels sistemes. Hem entrat al laberint de la complexitat (política, social, econòmica, científica, cultural, religiosa…), i no s’albira una autèntica sortida. Tal vegada mai no es retorni al món simple de la realitat sense matisos.

Ha començat el futur.