Santiago Ramentol

Quan exercia de periodista, i un tema em cridava especialment l’atenció, acostumava a construir una xarxa gràfica d’interconnexions. Primer, reunia les informacions més rellevants, els documents i les dades. Algunes eren d’accés obert (i feia un exercici de recopilació de notícies publicades aquí i allà), i d’altres eren més o menys confidencials. Consultava els experts i, si podia, els testimonis directes. I després, amb tot aquell material, construïa una mena de tauler d’investigació (investigation board), amb els corresponents vectors de relació. Res de nou ni d’original. És exactament allò que feien els detectius o els analistes d’intel·ligència a les pel·lícules de cine negre o d’espionatge, quan penjaven retalls de diari i fotos a les parets, i cercaven nexes i enllaços amb un cordill o un retolador.

Ara segueixo fent el mateix, però molt menys sovint. I més aviat com a exercici d’entreteniment.

Ja fa uns mesos, vaig publicar una col·lecció d’enllaços, en forma de llistat textual, a la meva pàgina web Presagis (santiagoramentol.com), a propòsit de les relacions entre els moviments d’extrema dreta, que llavors cercaven una connexió global, i els sectors més fonamentalistes de l’Església catòlica. M’havia arribat un murmuri persistent sobre un complot contra el Papa Francesc. Vaig posar fil a l’agulla. I a mesura que avançava la investigació, al centre del planell, emergia la figura, sovint desastrada i grenyuda, de Stephen (Steve) K. Bannon, exassessor àulic de Donald Trump, i uns dels teòrics de l’extrema dreta populista nord-americana.

La meva cerca va començar quan Bannon va cessar en el seu càrrec a la Casa Blanca, va trencar (almenys aparentment) les relacions amb Trump i es va establir a París. Vaig anotar, fins i tot, què li costava l’allotjament diari a una suite de l’hotel Bristol: 32.000 dòlars cada nit. La dada no era banal, perquè indicava que probablement algú li pagava l’estada. I efectivament, després s’ha comprovat que tenia un suport financer molt poderós darrere. Entre els socis capitalistes que promovien aquestes idees, hi figurava el multimilionari Robert Mercer, propietari d’una fundació ultradretana que patrocinava diverses causes de signe populista. El seu objectiu en aquell moment: internacionalitzar el populisme radical de dretes, aprofitant la crisi provocada per la pandèmia.

Robert Mercer, un dels grans donants a la campanya de Donald Trump, va ser el fundador (amb Bannon i l’analista de l’MI6 Alastair  MacWillson) de la companyia d’anàlisi de dades Cambridge Analytica (SCL Group), ara semiclausurada, origen (recordem-ho) de nombrosos escàndols polítics. Amb seu a Londres, els seus directius la definien com una companyia que actuava a l’ombra.

Cambridge Analytica va recollir, emmagatzemar i creuar entre 50 i 100 milions de dades (generalment d’usuaris) procedents de Facebook, amb el coneixement d’aquesta xarxa social. Es van dibuixar els perfils psicogràfics i es va buscar la ubicació de cada investigat. I aquestes dades es van fer servir per alimentar campanyes polítiques de la dreta populista a diversos països del món. Es van trobar traces d’una possible relació de Cambridge Analytica amb la Rússia de Putin.

París, Londres, Brussel·les… En el seu periple europeu, Bannon havia visitat gairebé tots els partits radicals de dreta, i s’havia entrevistat amb els seus líders, amb un èxit desigual. Pretenia (i pretén) reunir-los tots dins d’un projecte multinacional titulat “The Movement”, fins ara amb seu a la capital belga.

Però en plena era Salvini, Bannon es va traslladar a Roma, on va obrir una delegació. Considerava (i considera) que Roma pot ser l’epicentre, al voltant del qual es moguin les diverses organitzacions ultraconservadores de tot el món (laiques i religioses). Bannon no es mocava amb mitja màniga. Amb Benjamin Harnwell va llogar, per dinou anys, la imponent cartoixa Trisulti, a prop de Roma, amb l’objectiu de formar “gladiadors populistes i nacionalistes”. El cost: 100.000 euros l’any. L’operació va ser revocada, el març d’enguany, per l’Estat italià. Benjamin Harnwell era el pare i el financer de l’institut Dignitatis Humanae, que agrupa els sectors més ultramuntans del Vaticà. Era una pista interessant.

I d’aquesta manera, al meu tauler d’investigació, es van anar incorporant noms, empreses i institucions: Erik Prince, amic personal de Trump, fundador de la companyia de mercenaris i exèrcits privats Blackwater, ara anomenada Academi; la mega rica família Koch, donant per les causes ultraconservadores; Valdimir Putin, acompanyat de l’inefable servei militar d’intel·ligència (GRU); Marion Maréchal (Le Pen), neboda de Marine Le Pen, impulsora de l’ISSEP una mena d’universitat alternativa, amb seu a Lyon (i delegació a Madrid), amb l’objectiu de formar els futurs líders de la “dreta vertadera”; Tea Party Patriots… I la llista seguia: Mateo Salvini, Viktor Orbán, Georgia Meloni, Jair Bolsonaro (i el seu fill), Santiago Abascal, Kiko Méndez-Monasterio i Gabriel Ariza (tots tres de Vox), la Faes d’Aznar…

Gabriel Ariza, fundador de la web ultracatòlica InfoVaticana, és fill de Julio Ariza, president del grup mediàtic d’extrema dreta Intereconomia. Gabriel Ariza és qui va posar en contacte Santiago Abascal (Vox) amb Mateo Salvini (Lliga). Vox, amb fons no coneguts, va salvar Intereconomia de la fallida: ara es diu El Toro TV (títol tronat de ressonàncies espanyolistes).

Durant dos o tres mesos del 2020, no vaig saber res de les activitats de Steve Bannon. Era como si hagués desaparegut. El suposava atrafegat, intentant reunir tots els colors de la ultradreta global. Quan, per sorpresa, a finals d’agost d’aquell any, els mitjans dels Estats Units van anunciar la seva detenció i la de tres persones més acusades d’estafa. Havien orquestrat una campanya a la xarxa per a finançar la construcció d’un mur a la frontera amb Mèxic, una de les obsessions més recurrents de Donald Trump. I havien recaptat, segons els fiscals del cas, 25 milions de dòlars.

Si analitzem els companys de viatge de Bannon, observarem que els diners obtinguts no eren per a construir un mur ni tampoc per a alimentar les butxaques dels acusats (encara que tots ells mantenien un alt ritme de vida). És més probable que tinguessin una finalitat política: la revolució neoconservadora. No va haver-hi judici, perquè, el 20 de gener d’enguany, Bannon i els seus companys foren indultats per Donald Trump, just abans d’abandonar, de mala manera, la Casa Blanca.  

La voluntat integradora de Bannon i l’idea de un moviment global, amb o sense la seva direcció, comença ara a prendre forma: a principis d’aquest juliol, una quinzena de partits ultraconservadors va signar un manifest comú, que es va presentar com la “primera pedra” d’una gran aliança al Parlament europeu. Hi eren gairebé tots: Orban, Salvini, Meloni, Abascal, Marine Le Pen, Kaczynski… Es tracta de frenar la “deriva” federal de la Unió i de preservar les identitats nacionals per sobre de tot.

Però, a més a més, Bannon creu que la revolució en la qual somnia no es pot fer sense el concurs de l’Església catòlica. Per a aconseguir-ho, però, cal prèviament un cop de timó: desallotjar el Vaticà del Papa Francesc, sense descartar-ne cap instrument. Era el rum-rum que jo havia captat. I de sobte, al meu tauler hi apareixien uns noms i institucions encara més inquietants, alguns aixoplugats sota el paraigua del ja citat Benjamin Harnwell, pare financer de l’institut Dignitatis Humanae. Fins fa poc, el cardenal fonamentalista Raymond Burke presidia aquesta organització. En el seu consell assessor (i potser directiu) hi destacava la figura el cardenal Renato Rafaele Martino, crític amb el darwinisme, al qual va qualificar de “fill del marxisme”.

Raymond Burke, cardenal estatunidenc, és un dels líders de l’ala més conservadora i dura de l’Església catòlica (diu que avui és una “nau sense timó”). Dedica molt temps a què el revesteixin: des del solideu o la birreta fins l’anell, passant per la sotana, la faixa, el roquet, la musseta i si s’escau, la capa, entre altres elements menors. Ell no mou un dit. I acostuma a presentar-se a les parròquies arrossegant una immensa capa vermella desplegada i sostinguda per un o diversos escolans (vegeu You Tube). De tot aquest entramat, surten bona part de les campanyes contra Jorge Bergoglio.

I aquí em detinc. No perquè no m’interessi el tema (que m’apassiona), sinó perquè acaba de sortir del forn un llibre fonamental per a conèixer què ha succeït i què està succeint en les clavegueres de la “Santa Seu”. S’han publicat diversos volums sobre aquests tema, alguns molt documentats. Però aquest en fa una excel·lent síntesi recopilatòria, amb aportacions personals molt interessants. Es titula Intrigues i poder al Vaticà, i ha estat elaborat per l’excel·lent periodista Vicenç Lozano, corresponsal de TV3 a Roma. Vull destacar que moltes de les insòlites i escandaloses dades publicades en aquesta obra són fruit de l’experiència directa de l’autor i provenen de fonts de primer nivell i d’alta credibilitat. Un llibre imprescindible per a saber què pot succeir demà.

¿El moviment neoconservador global i els sectors més fonamentalistes de la Cúria vaticana i, en general, de l’Església catòlica, han actuat i actuen de forma coordinada? Col·loco el llibre de Lozano en el lloc central i més rellevant del meu tauler. Cal llegir-lo. I després, continuarem…