Santiago Ramentol

Pere Aragonès, el nou president de la Generalitat, va dibuixar, en el discurs d’investidura, el seu somni sobre el futur de Catalunya. Allò que voldria que fos: un Estat sobirà dins d’Europa. Just el mateix dia, Pedro Sánchez, el president del Govern espanyol, va presentar, un document sobre el futur ideal d’Espanya, elaborat per un centenar d’experts, amb la vista posada en l’any 2050. La base per a construir l’escenari anhelat: un Estat federal espanyol dins d’Europa. Així que ambdós presidents van coincidir en el desig de pertànyer a la Unió Europea, i també en la voluntat de construir una societat del benestar i del coneixement, ecològicament sostenible. No està gens malament per a iniciar una mesa de diàleg i negociació. Potser caldrà aplicar aquella frase d’Heràclit d’Efes, molt utilitzada per la ciència: “si no busques l’inesperat, no ho trobaràs mai”.

Però avui no vull parlar de política, sinó d’allò que està previst que succeeixi (o hagi succeït) l’any 2050. Perquè l’any 2050 s’ha convertit en el nou paradigma del canvi, com abans ho foren els anys 2000 i 2020. La primera constatació és que hi ha moltes propostes, però també moltes incògnites. En realitat, no sabem què succeirà: el futur sempre és líquid i se’ns escapa de les mans. I el futur, a més de líquid, roman permanentment obert: no només configura un escenari, sinó diversos. I el futur, a més d’obert, és complex: no només hi intervenen unes quantes variables, sinó moltes, gairebé infinites. Algunes les coneixem, o les intuïm, i d’altres apareixeran de forma inesperada, de cop i volta, potser bruscament.

L’únic que es pot assegurar és que fins a l’any 2050 s’aniran produint molts esdeveniments transcendentals, alguns de conseqüències  incalculables, que interactuaran amb aquests anhels expressats pels dos presidents, uns de forma positiva i d’altres de forma negativa.

En cito tres, a tall d’exemple, entre molts. Els informes científics prediuen per a l’any 2050 canvis substancials en el clima de la Terra, amb efectes catastròfics, socials i econòmics, si no s’han adoptat mesures de reducció dràstiques en l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. La Mediterrània emergeix com una de les zones més afectades. Entre ara i el 2050, els investigadors auguren també grans avenços en el coneixement genètic, que derivaran en la creació d’òrgans i, fins i tot, de vida artificial (fins i tot híbrida) en el laboratori. I alguns experts fixen justament l’any 2050 com la data clau de la nostra convivència amb els robots.

Poso el focus en els robots, perquè els tindrem al nostre abast en totes les tasques que desenvolupem. De fet, la nostra existència ja està avui força automatitzada i, en conseqüència, robotitzada: ordinadors, tauletes, telèfons mòbils (per posar-hi un nom), cotxes, llar, salut… Cadascun d’ells amb els seus identificadors i contrasenyes. Si perdem o se’ns fa malbé un d’aquests artefactes, correm el risc de desaparèixer literalment del mapa. Depenem d’un núvol de dades, moltes de les quals es recullen, de forma automàtica, en allò que anomenem big data. Les dades circulen més enllà de les velles fronteres estatals. I per ara, no en tenim el control.

Entre el 2030 i el 2050, compartirem les nostres vides amb uns sistemes experts, cada vegada més sofisticats, alguns dels quals ja superen, de llarg, les nostres capacitats. Alguns actuaran i competiran en tots els àmbits professionals i laborals: advocats, periodistes, arquitectes, militars (armes que decideixen per elles mateixes)…, compositors de música, saxofonistes, cantants d’òpera, rapers. D’altres, adoptaran el paper d’autòmats de serveis: ens ajudaran. O ens faran companyia.

Però això no és exactament intel·ligència artificial. L’autèntica intel·ligència artificial arribarà quan es creï una màquina capaç d’exercir o superar les capacitats del cervell humà. Segons la prova que va dissenyar Alan Turing, això succeirà quan no es pugui distingir entre una persona i un robot, aïllats i sotmesos a les preguntes d’un interrogador.

¿S’aconseguirà aquesta fita? No es pot predir amb exactitud. En aquest punt, encara hi ha molta controvèrsia entre els experts. Caldrà conèixer més a fons el cervell humà. Caldrà trobar un consens per a definir el concepte d’intel·ligència. I el de consciència. De moment, només es pot afirmar que, després de molts anys d’escepticisme, ara reneix l’esperança. La gran revolució s’iniciarà, segons els més optimistes, l’any 2050 i culminarà el 2100. Molts dels que neixin ara encara ho viuran.

Això vol dir que potser ara és el moment de començar a plantejar preguntes sorprenents i, al mateix temps, desconcertants. Suposem que sí, que finalment els científics i els tecnòlegs són capaços de construir màquines intel·ligents, amb consciència de la pròpia identitat, i amb sentiments i habilitats similars als humans. ¿Com interactuaran amb nosaltres quan n’hàgim perdut el control? ¿Evolucionaran i es reproduiran per compte propi? ¿Tindran drets i deures? ¿Dret, per exemple, a la participació política?

No és broma ni tampoc un somni. El dilema ja es planteja avui, segons els experts, amb les armes capaces de prendre decisions autònomes (especialment els drons o els míssils). Els militars estan cedint el curs i el transcurs de la batalla a les màquines. En un futur no massa llunyà, transferiran el de tota la guerra. Es poden creuar tots els límits de l’ètica.

Ateses aquestes perspectives, algú podria tenir la temptació de limitar la capacitat d’intel·ligència dels robots, de retallar-los algunes capacitats, habilitats o sentiments. O de convertir-los, per exemple, en simples esclaus, dòcils, obedients i submisos. En règim de propietat. Sense drets ni llibertats. Sotmesos a l’oferta i demanda d’un mercat de servents i vassalls. Conformant multituds de treballadors sense retribució ni descans. O milícies armades al servei dels poderosos. Desballestats quan no serveixin. Reduïts a ferralla quan hagin perdut la seva vigència. O venuts com a subproducte de segona mà. Probablement, en va. Perquè res podria evitar, a la llarga, la rebel·lió de les màquines, apuntada per Isaac Asimov i per Arthur C. Clarke.

Així que, em sembla molt bé que Pere Aragonès i Pedro Sánchez expressin el seu desig de preparar el demà, analitzin el màxim nombre de variables, creïn escenaris probables i estableixin estratègies per a aconseguir els seus objectius. I es posin a treballar amb la mirada llarga. I que dialoguin i negociïn sense temes vetats. Ja era hora.

Però el demà és sempre una incògnita, una sorpresa, un espai que requereix una exploració permanent, un viatge envers el desconegut… Res és definitiu ni inamovible. El futur és una crida que llencem envers l’horitzó i que ens arriba en forma de preguntes. Mai en forma de certeses.

(Publicat a Catalunya Plural)