Quan es va anunciar, no va fer gens de gràcia. Darwin va dir que tots els éssers vius, inclosos els humans, provenien d’un mateix origen: probablement una cèl·lula autònoma simple, sense nucli ni altres orgànuls. Va apuntar que els canvis i les complexitats s’havien produït de forma gradual, evolucionant mitjançant un mecanisme que va rebre el nom de selecció natural. En resum: sobrevivien aquells que s’adaptaven millor als reptes de l’existència i del medi ambient. El títol complet del seu llibre paradigmàtic ja ho resumia tot: “L’origen de les espècies mitjançant la selecció natural, o la preservació de les races afavorides en la lluita per la vida”. Va produir un daltabaix.

Després es va descobrir que també hi intervenien les mutacions i les derives genètiques. Darwin va insinuar que els grans simis i els humans eren uns parents molts pròxims. Això va originar, com se sap, una gran polèmica i una sèrie d’acudits més o menys afortunats. De tot aquell aldarull, encara en resta l’etiqueta d’Anís del Mono, un simi amb la cara de Darwin.

Així que, des del primer moment en què sorgeixen els primers signes de vida, fa pel cap baix 4.000 milions d’anys, van anar apareixent components més complexos: d’aquelles primeres cèl·lules (procariotes) se’n van derivar unes altres (eucariotes), amb nucli i diversos orgànuls, que s’uniren en sistemes de cèl·lules cooperatives (éssers multicel·lulars) i que van anar creixent en complexitat al llarg de milers de milions d’anys.

Entremig, es van originar un munt de diversificacions i es van produir enormes extincions. Però la vida va seguir el seu camí. Davant la immensa varietat d’organismes, creatures i individus, que apareixien i desapareixien, els experts es van veure obligats a fer classificacions que aclarissin el panorama. Si seguim el fil dels humans, van establir els regnes (animal, vegetal…), els fílums (vertebrats), les classes (mamífers), els ordres (primats), les famílies (homínids), els gèneres (Homo) i les espècies (sapiens).

Més tard, van arribar els biogenetistes, van analitzar els codis genètics i van identificar les seqüències de les cadenes d’ADN: les concordances i les divergències. I sorpresa (relativa): les cèl·lules que componen tots els signes de vida que habiten en el planeta Terra són essencialment iguals: les dels humans i les de les pastanagues. És la informació que contenen la que les fa diferents. La vida és fonamentalment un sistema d’informació. Tecnologia de la informació. Per això les cèl·lules destinades a formar el cor humà no fabriquen un pebrot.

Tots els mamífers, inclosos els porcs i els éssers humans, comparteixen el 90 per cent dels gens. La diferència genètica entre un gran simi (un goril·la, i especialment un ximpanzé) i un ésser humà, és mínima, tal com s’explica en un text publicat en aquesta secció d’Horitzons. No hi insistiré. Només cal mirar els seus ulls i les seves expressions. Però això, com he dit, no els hi va fer massa gràcia als coetanis de Darwin, ni a molta gent d’avui en dia, entre elles el vicepresident de Donald Trump, Mike Pence.

Algunes persones, en canvi, es neguen a menjar carn animal perquè creuen que és un atemptat contra uns éssers vius: no només un ximpanzé (l’animal més pròxim als humans), sinó una vaca, un xai, un conill, una gallina, un porc (del qual s’aprofita tot), i no diguem un cavall o un gos (com és tradició en algun país). La carn, en general. No em sembla bé ni malament. Cadascú que faci el que vulgui. Per a moltes persones, menjar massa carn (o beure llet o prendre derivats del blat) pot ser perjudicial per a la seva salut. N’hi ha que són al·lèrgics al peix, als ous o al bròquil.

No és tan majoritari aquest sentiment envers els animals marins, éssers tan vius i dignes de respecte com els mamífers: uns calamars a la romana, un tronc de lluç a la basca, un suquet de peix, els escamarlans, les gambes de Palamós, de Dènia o de Garrucha, el centollo, el llamàntol. Alguns els fregim o bullim vius ¿Tenen tots aquests animals alguna forma de consciència? ¿Pateixen quan són maltractats de forma sistemàtica o simplement se’ls mata? Debat obert.

Alguns animals produeixen una certa indiferència, segons la proximitat que s’hi tingui: els camells o els hipopòtams. Alguns provoquen reaccions contrastades: els cargols, els percebes i altres bestioles de formes estranyes. Ens empassem vives les ostres i les cloïsses, i no diuen “ai!”. Altres, en canvi, generen una certa aversió i, fins i tot, fàstic: els escarabats, les mosques, els mosquits i la majoria dels insectes. De vegades, els esclafem amb les mans, o els perseguim amb fúria amb un esprai que allibera un gas per a ells mortal. D’aquí que, quan definim una persona com a molt bona, diem que no és capaç de matar una mosca.

I els vegetals? Davant dels vegetals actuem com si no fossin éssers vius. Inclosos els vegetarians i els vegans. Cert és que hi ha persones que parlen o canten a les flors, i creuen que així creixen i es fan més boniques. Però els mateixos vegetarians, i també els vegans, no tenen cap problema de fer-se una bona amanida d’allò que en diuen crudités, i mastegar-les lentament per assaborir-ne les diverses sensacions i contrasts. Tenen moltes vitamines, diuen. I és cert. Provenen de l’activitat d’unes cèl·lules que, vistes en la seva essència, són molt semblants a les humanes. I són vida.

Tots formen part de la cadena tròfica. Els humans en són una de les seves múltiples baules. I hem sobreviscut gràcies a què ens hem cruspit animals i vegetals de tota mena. Allò que trobàvem, recollíem i caçaven. Com les balenes, els lleons i els neandertals. Els humans hem estat sempre uns animals d’alimentació diversificada. Però no ens alimentem de metalls ni de fang, com fan alguns bacteris. Per cert, els bacteris, als quals solem eliminar a cops d’antibiòtic, també són signes de vida. Un dels més primitius signes de vida.

Així que els genetistes analitzen els codis genètics dels éssers vius i en treuen conseqüències significatives. Per exemple, quant de temps vàrem compartir junts, i quan ens vàrem separar en la història de l’evolució. Els humans vàrem divergir dels plàtans fa 800 milions d’anys. Recordem-ho almenys quan pelem aquesta fruita tan rica en potassi, fòsfor, magnesi i vitamines del complex B i C.