Sempre m’ha cridat l’atenció i m’ha intrigat la conducta del Dictyostelium. Es tracta d’una ameba molt primitiva, que probablement va fer el pas des de les cèl·lules úniques que poblaven la Terra a les cèl·lules col·laboradores, les quals van antecedir els animals pluricel·lulars. D’això fa uns mil milions d’anys.

En aquella època, ja feia un temps que les cèl·lules havien evolucionat des de les procariotes (sense nucli) a les eucariotes amb nucli, membrana protectora i orgànuls diversos. Les procariotes havien aparegut potser fa 3.800 milions d’anys i les eucariotes fa 2.000 milions d’anys.

Així que fa 1.000 milions d’anys, milers de milions de cèl·lules (procariotes i eucariotes) pul·lulaven per les aigües i vivien de forma independent, encara que, per dir-ho d’alguna manera, en ramats. Probablement havien establert alguna forma d’intercanvi d’informació. Vés a saber.

El Dictyostelium va fer un pas més endavant. Uns milers de cèl·lules individuals es reuniren i col·laboraren per cercar aliment, generalment bacteris, és a dir, cèl·lules procariotes.

Els Dictyostelium encara existeixen. En uns casos es cruspeixen els bacteris i en altres col·laboren amb ells. Quan les cèl·lules autònomes senten carència nutricional i necessitat de menjar, formen una mena de bavosa que es desplaça a l’uníson. Recorren juntes llargues distàncies i es reparteixen els rols. Són molt més eficients. Multipliquen la seva capacitat d’obtenir informació sobre el medi exterior. Després, si s’escau, tornen a separar-se.

Aquelles primeres etapes col·laboratives van derivar en els primers éssers pluricel·lulars, compostos per cèl·lules plenament diferenciades i especialitzades. L’especialització requereix, per ser eficient, un intens intercanvi d’informació. Cada cèl·lula sap el seu paper dins l’organisme pluricel·lular.

Els éssers humans, per exemple, són complexíssims sistemes d’informació. Cada cèl·lula coneix quins són els seus límits. Les cèl·lules que componen els ulls fabriquen els ulls. A cap se li acut formar, per exemple, un fetge. I fan dos ulls. Ni un ni tres. I aquests ulls humans (no de ratpenat que capten la llum ultraviolada) estableixen connexions amb una o diverses zones el cervell, no amb el dit gros del peu. I les cèl·lules del cervell (neurones) disgreguen i reestructuren les imatges que reben, les comparen, les interpreten i algunes les emmagatzemen a la memòria. I aquesta funció es realitza en milisegons, de forma que nosaltres tenim la sensació que veiem en temps real.

Quan les cèl·lules especialitzades perden el control, van més enllà d’allò que tenen programat i creixen de forma desordenada, formen un tumor. I d’això en solem dir càncer. El Dictyostelium s’usa, en alguns casos, per a estudiar l’evolució del càncer. El procés de col·laboració i especialització és gairebé miraculós, i ens permet mirar el Dictyostelium amb admiració i agraïment. Ell, o alguns metazous com ell, va iniciar el camí cap a la complexitat de la vida. Com els nostres ulls.