Un equip internacional dirigit per Juan Carlos Izpisúa ha injectat cèl·lules humanes totipotencials o pluripotencials (no està del tot clar) en embrions de mico. Amb aquests experiments, els investigadors volen generar òrgans compatibles per a trasplantaments. El projecte és esperançador, però també perillós. Ho han fet a la Xina, perquè això és motiu de debat ètic a Europa i als EEUU. És una pràctica força irresponsable, tenint en compte els dubtes que això genera.
Les Cèl·lules mare totipotencials poden fer créixer i formar un organisme complet, i també es poden convertir en qualsevol classe de cèl·lula. Les cèl·lules en les primeres fases de desenvolupament embrionari són totipotencials. Les cèl·lules mare pluripotencials es poden diferenciar en diversos tipus de cèl·lules, però no poden formar, per elles mateixes, un organisme complet. No seria el cas d’Izpisúa i el seu equip, perquè s’injectarien en un organisme embrionari ja existent.
La primícia la va donar El País com a notícia, en principi, positiva. I, en teoria, ho és. Però el diari va consultar diversos experts, entre ells el director del Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona, Ángel Raya, qui va advertir de les barreres ètiques amb les quals s’enfronten experiments com aquests. Paraules textuals: “Què passa si les cèl·lules mare s’escapen del control i formen neurones humanes en el cervell de l’animal? ¿Tindran consciència? ¿I que passa si aquestes cèl·lules pluripotencials es diferencien en espermatozoides?”
Els investigadors asseguren que han habilitat diversos mecanismes de seguretat per evitar qualsevol desviació dels objectius proposats. Però el govern japonès ja ha modificat la Llei per a superar aquestes barreres i no posar-hi cap límit. Això permet que, en teoria, el naixement d’animals híbrids amb cèl·lules humanes afegides. Paradoxa: part de l’experiment d’Izpisúa ha estat finançat per la Universitat Catòlica de Múrcia. I Roma és dogmàticament i taxativament contrària a cap actuació genètica.
El problema general (ja antic) té una extensió que va molt més enllà de la tècnica CRISPR, el mètode més recent per a editar l’ADN genòmic, de l’experiment d’Izpisúa o del científic xinès He Jiankui, que va aconseguir el naixement de dues bessones genèticament modificades.
Fa ben poc, el biòleg molecular rus Denís Rebrikov, investigador del Centre Nacional de Recerca Mèdica Kulakov de Moscou, va fer públic un projecte per a modificar genèticament embrions humans i implantar-los. Es tracta, en principi, d’evitar que els fills heretin les malalties d’origen genètic dels seus pares. Per exemple: inhabilitar el gen CCR5 que permet l’entrada del VIH (virus d’immunodeficiència humana o SIDA) a partir d’un pare i una mare seropositives. I això està molt bé.
La història es repeteix: Rebrikov creu que no hi ha cap problema ètic. Ni de seguretat. Està preparat, diu, per a evitar les mutacions no desitjades i tots els altres problemes que es puguin presentar.
Però ¿i si, en comptes d’evitar la Sida, es tracta de millorar les capacitats humanes dels futurs bebès? ¿Conviuren demà persones “millorades” i persones “normals”? ¿I si fallen els protocols de seguretat i es creen monstres? Molts d’aquests experiments estan en mans d’organismes privats, que busquen només beneficis comercials. Les preguntes no són banals. Les formulen, des de fa temps, els biòlegs i deontòlegs.
Caldrà resoldre el debat de fons, i potser caldrà crear unes normes molt estrictes i d’obligació general, amb supervisió internacional. O l’ésser humà obrirà una porta de conseqüències imprevisibles.