Santiago Ramentol

La presentadora del programa de TV3 Preguntes freqüents va entrevistar, fa un cert temps, Jorge Dezcallar, l’exdirector del CNI (2001-2004) i ambaixador, i li va preguntar si la central d’intel·ligència espanyola havia espiat els independentistes catalans. Dezcallar va respondre amb contundència: “No. El CNI no fa tasques d’espionatge interior”. I es va quedar tan fresc. L’entrevistadora s’ho va empassar. I els presents en el plató, també.

Dezcallar de Mazarredo, mallorquí, és un gentleman simpàtic, sensible i il·lustrat. Els seus llibres són sempre interessants, amb anècdotes amenes i sovint reveladores. M’agraden. Es llegeixen d’una tirada. Però allò que va dir a TV3 era una enganyifa de l’alçada d’un campanar. Pràcticament tots els volums publicats sobre el CNI (i sobre el seu predecessor, el CESID), molts expressament autoritzats, expliquen mil i una històries d’espionatge interior. Algunes tan impúdiques, banals i divertides com els seguiments de les amants del rei emèrit, des de Bárbara Rey a Corinna. ¿Per què va mentir Dezcallar? Doncs molt probablement perquè la mentida és l’arma rutinària dels serveis d’intel·ligència. I potser dels diplomàtics.

Tots els Estats (i quan dic tots, cal entendre “tots”, sense excepcions) tenen uns organismes, uns sectors institucionals, on es menteix i s’incompleixen les lleis de forma sistemàtica. Són, és clar, les mateixes lleis que els seus responsables asseguren defensar. És més, actuen sovint més enllà de les lleis. Les “putes lleis”, segons les memòries i les novel·les sobre alguns dels grans episodis secrets de la història. Si cal, es transgredeixen totes les normes democràtiques internes i internacionals. I també, naturalment, les ètiques.

Aquestes àrees fosques dels Estats estan formades fonamentalment per les centrals d’intel·ligència i els serveis d’informació militars i policials. Cal afegir-hi nombroses empreses paraestatals i privades, dedicades a les tasques detectives (cas Método 3), de seguretat, de vigilància, de guerra bruta i mercenària (GAL), de ciberespionatge, contraintel·ligència i desinformació. I cal sumar-hi grups diversos de hackers malèfics, que es venen al millor postor (com en el cas de la Rússia de Putin). Un totum revolutum, que no sempre actua coordinat, però que serveix per a diluir les responsabilitats. Gent capaç de canviar la previsió meteorològica del dia anterior.

En aparença, els serveis d’intel·ligència estan sota el control dels parlaments i de les instàncies representatives. Però això no és del tot cert. El mateix Dezcallar va procurar augmentar el grau de transparència del CNI. Mera rentada de cara. Perquè en les profunditats abissals, més avall d’una superfície plena de dades i compromisos de control parlamentari, hi figuren pressupostos ocults, fons reservats substanciosos, operacions secretes, activitats il·lícites i, en alguns casos, crims.

Sol passar que, en jubilar-se, els antics agents i analistes s’integren en les oficines de seguretat de les grans corporacions, o funden el seu propi projecte, molt interrelacionat amb les centrals oficials. Villarejo n’és un exemple força destraler. Molt més transcendental i inquietant és el cas d’NSO Group, una companyia d’origen israelià (ara, amb majoria d’un fons britànic), fundada per exagents del Mossad, provinents probablement de l’ultra secreta unitat 2800. És la dissenyadora i distribuïdora del programa d’espionatge electrònic Pegasus, que penetra en els mòbils, vigila les converses, els correus, els accessos a la xarxa, sense deixar-hi rastre.

Tornem a Jorge Dezcallar, perquè fou un innovador. Fou ell precisament qui va impulsar la creació del Centre Criptològic Nacional (CCN), adscrit al CNI, i que es dedica a l’espionatge electrònic a l’estil (en petit) de l’Agència de Seguretat Nacional nord-americana (NSA). Fou ell qui va visitar les impressionants instal·lacions que l’NSA té a Fort Meade, a l’Estat de Maryland. I fou ell qui va impulsar l’adquisició del sofisticat maquinari (i el corresponent programari), necessari per a controlar totes les transferències d’informació telefòniques i en xarxa. Els seus successors en el càrrec (Alberto Saiz, Felix Sanz i ara Paz Esteban) van recollir-ne el testimoni. No dic que fos Dezcallar qui va aplicar indegudament aquestes tecnologies avançades, simplement informo que les va projectar i definir.

Hi ha pistes interessants sobre aquests tipus d’activitats. Edward Snowden va revelar que el CNI i l’NSA col·laboraven en les tasques d’espionatge massiu de ciutadans espanyols. Ep! ¿no havíem quedat que res de res? Ningú, que jo recordi, va dir ni piu. És probable que ho segueixin fent. I WikiLeaks va descobrir que, l’any 2015, el CNI havia comprat (o en el seu cas, havia llogat) programares maliciosos de vigilància electrònica. Silenci sepulcral.

Més tard, s’hi va apuntar la policia. L’any 2018, el Ministeri de l’Interior va gastar 6,2 milions d’euros per a reforçar el Sistema d’Intercepció “Legal” de les Telecomunicacions (les cometes són meves). Les xifres són oficials. Les autèntiques no es coneixeran mai. Se sap, perquè es va publicar, que el govern espanyol va convidar l’empresa madrilenya Dars Telecom SL a participar en un contracte sense concurs ni publicitat. És a dir, secret.

¿Estem parlant de programes com Pegasus? Probablement sí. Atès que NSO Group assegura que només ven o lloga aquest software a institucions estatals. I Pegasus és el programa que es va utilitzar per a espiar l’expresident del Parlament, Roger Torrent, i a l’exresponsable de l’Acció Exterior de la Generalitat, Ernest Maragall, entre altres dirigents polítics i socials, no sempre independentistes.  Ho explica amb tots els ets i uts el mateix Roger Torrent en el llibre, que va sortir per Sant Jordi, titulat Pegasus. L’Estat que ens espia.

¿Tots els Estats tenen zones d’ombra perpètua, on mai arriba la llum? Sí. ¿Tots els Estats actuen igual: espien impunement un màxim representant de la institució que representa la voluntat popular? No. Després de seguir amb atenció els fets en el seu origen (estiu i tardor del 2020), perquè formen part del meu subsistema acadèmic (la desinformació), i després de llegir el llibre de Roger Torrent (gairebé una novel·la d’espionatge), m’ha quedat cara de babau. No per l’espionatge en ell mateix, que sempre és previsible, sinó per la nul·la reacció de les altes institucions polítiques i judicials espanyoles, una vegada descobert.

¿Es tracta d’un escàndol majúscul o només d’una anècdota trivial? Personalment, crec que és un atemptat contra la democràcia. I algú n’hauria de ser el responsable. I el beneficiari. Silenci espès.

(Publicat a Catalunya Plural)