Míssils hipersònics, capaços de traslladar un o diversos caps nuclears, a sis vegades la velocitat del so; armes que prenen decisions autònomes, al marge de qui les ha disparat; guerra a l’espai, batalles cibernètiques… Molts experts assenyalen que la cursa d’armaments, que mai s’havia aturat, podria entrar, a partir d’ara, en un període d’acceleració i d’expansió. Es pot donar la paradoxa que, al mateix temps que es combaten les causes del canvi climàtic, es potenciï el perill de destrucció militar planetària.

L’aparador global s’està complicant, i molt: l’Oceà Pacífic com a epicentre (amb la Xina i EEUU de protagonistes), Rússia reclamant un nou paper imperial, l’arc de la crisi (l’Orient Mitjà) sempre present i greument conflictiu. I Europa, en permanent perplexitat, gairebé fora de joc. El controvertit intel·lectual nord-americà Robert D. Kaplan va anomenar aquests tipus de fenòmens com “La venjança de la geografia”.

L’any 1972, Umberto Eco va escriure un capítol d’un llibre col·lectiu amb el títol La nova edat mitjana. La idea, compartida també pels altres autors, consistia en el fet que la societat de finals del segle XX, a causa de les seves profundes contradiccions econòmiques i socials, entre elles el deteriorament mediambiental, corria el risc de derivar en una nova versió de l’època medieval. Les paraules clau eren crisi i caos. ¿Es compliran aquells malsons, ara que s’ha publicat l’informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, avalat per l’ONU, i alguns grups radicals reclamen un decreixement global?

L’extrema dreta global reuneix les seves forces y passa a l’acció. A principis de juliol, una quinzena de partits ultraconservadors va signar un document contra la deriva federalista de la Unió Europea. És la “primera pedra” d’una gran aliança, van dir. Steve Bannon havia plantat la llavor. S’anomena The Movement. Alguns volen conquerir el Vaticà.

Pere Aragonès i Pedro Sánchez ha fet la seva aposta envers el demà. Han fixat els seus objectius a llarg termini (el 2050) i han establert les seves prioritats immediates. Han posat les cartes sobre la taula de diàleg i negociació. Però el futur és líquid, obert i incert. D’aquí al 2050, es produiran esdeveniments que interferiran o interactuaran amb els propòsits fets públics pels dos presidents.

Quan Roger Torrent era president del Parlament de Catalunya va ser objecte de vigilància secreta mitjançant un programa de ciberespionatge, anomenat Pegasus, que controla les trucades i tota l’activitat a la xarxa sense deixar-hi rastre. Ara Torrent n’ha escrit un llibre que es llegeix com una novel·la negra. Però, qui va ser-ne el responsable? I el beneficiari? Silenci espès.